"No et necessito, et prefereixo"

Walter Riso: “No li expliquis tot a la parella. Si t’agrada algú, per què l’hi has de dir?”

Realista. Contra la idealització de l’amor i el mite de la mitja taronja, Walter Riso proposa realisme afectiu. L’amor ni tot ho pot ni tot ho cura. A vegades t’aixafa, diu. Riso defensa, sobretot, que la nostra realització no ha de venir per estimar algú

LARA BONILLA | Ara, 25/03/2014

Walter Riso proposa un amor lleuger d’equipatge, que no traeixi ni els teus valors ni els teus ideals.
Després de l’èxit d’¿Amar o depender?, el psicòleg i escriptor argentí Walter Riso torna a reflexionar sobre l’etern tema de l’amor. A Enamorados o esclavizados (Planeta) convida a construir un model d’independència afectiva. És a dir, estiguem en parella perquè volem, no perquè ho necessitem.

Diu que cadascú és responsable de la seva felicitat afectiva.

En una relació uns valors que s’han de rescatar són la independència i l’autonomia, en tots els sentits. Podem tenir projectes i coses en comú, però no pots perdre el teu espai ni la territorialitat vital. L’amor jo el veig com un problema de salut pública. El 40% de les consultes psicològiques tenen a veure amb l’amor: infidelitats, por a l’abandonament, violència, dependència afectiva...

Ens han venut el conte de la mitja taronja.

I és a partir d’aquest imaginari social que es construeix una idea equivocada de l’amor. La majoria de les grans frustracions vénen d’una concepció idealitzada de l’amor. I jo proposo un realisme afectiu: tenir una relació de parella amb els peus a terra. L’amor no hauria de ser una autorealització. Tu et pots realitzar fent moltes coses i no només estimant algú. A més, hi ha valors més importants que l’amor, com ara la justícia i la llibertat.

Sempre hi ha qui creu que pot canviar l’altre.

Sí, és una mena d’adoctrinament afectiu. Pots canviar l’altre en conductes operatives, però no canviar la seva essència. No necessito que m’aprovis, sinó que m’acceptis. Estimar és acceptar l’altre com és, perquè no el pots canviar en essència. I si no som compatibles en les coses fonamentals, busca-te’n un altre!

En el llibre parla de la por a l’abandonament. El risc sempre hi és.

Però no l’assumim perquè pensem que l’amor és etern i tenim la il·lusió de la permanència. Jo ho anomeno ignorància afectiva. No crec que l’amor tot sol faci que tu i jo estiguem junts. L’amor s’ha de gestionar i se li ha de posar raó, no és només sentiment. I aquesta és una altra de les causes per les quals la gent pateix molt.

En l’amor hi ha d’haver una dosi de raó, diu. A l’hora de prendre la decisió de casar-se, per exemple?

Els matrimonis de conveniència no funcionaven tan malament perquè l’amor venia després. Un pot entrar en l’amor per l’eros, per l’amistat o per la cura de l’altre. Entrar-hi per l’amistat pot ser el camí, però una relació sense eros no funciona. Jo m’he casat dues vegades i en el meu segon matrimoni sabia el que no volia repetir i vaig fer una llista. Ella va treure una altra llista i vam comparar. I després va arribar l’eros, que pot ser més profund, més interessant, més càlid... Crec molt en les relacions que entren per l’amistat.

Un altre problema és la dependència afectiva. Quins són els senyals?

T’ho resumiré així: és creure que tu no pots viure sense l’altre. Et tornes obsessiu. Tens por a la pèrdua i penses que l’altre et defineix de tal manera que l’idealitzes a l’extrem. Tens por a l’abandonament i penses que ningú més que aquella persona t’estimarà. I desenvolupes estratègies perquè no ho faci: ser submisa, humiliar-te, perdre autorespecte... I l’altra persona adquireix el poder. I qui necessita menys l’altre és qui té el poder en una parella. I la submissió, després d’un temps, cansa.

Parla en femení. ¿La dependència afectiva la pateixen més les dones?

Per cada sis dones dependents hi ha un home dependent afectiu, i per cada 50 homes amb dependència sexual hi ha una dona amb dependència sexual. El problema que veig és que no s’ha fet una revolució afectiva femenina. Fer-la implica seguir alguns codis nous i ser lliure.

Ho diu al llibre. Estimar sent lliure: no et necessito, et prefereixo.

No saps l’impacte que aquesta frase ha tingut a internet! La resposta ha estat impressionant. Necessitar és que tu siguis imprescindible per a mi, i si jo no puc prescindir d’algú, aquest algú és el meu amo perquè llavors no estic amb tu només perquè m’ho passo bé, sinó perquè m’omples una carència, una necessitat. És com una droga. I no ha de ser la necessitat la que em porti a estar amb tu, sinó que jo trio estar amb tu. I aquesta és la meravellosa coincidència de l’amor, que ens triem mútuament!

I si no funciona, ens separem.

Una persona ha d’estar almenys un 70% bé. Que la gent no es resigni a estar malament. Si estàs en una relació en què pateixes, en què els teus principis s’han de negociar, en què no pots ser tu mateix i has de demanar permís... escapa’t i corre tan lluny com puguis! En molts casos la separació s’ha de celebrar. Però, insisteixo, tampoc tothom ha de separar-se davant la mínima, perquè el problema de la postmodernitat és aquest: la cultura d’un sol ús i, al mínim problema, adéu!

També sosté que a la parella no se li ha d’explicar tot.

Em sembla una bogeria explicar-l’hi tot! I no parlo de ser infidel, sinó de tenir espais personals que no has de compartir. Els teus pensaments i les teves idees són teves, és el teu espai de llibertat. No l’hi expliquis tot. Si t’agrada algú, per què l’hi has de dir? Si no ha de transcendir, tant li fa!



.

Adolfo Suárez

La meva cara:

La meva creu:

"Malestar por unas declaraciones del señor Suárez sobre la lengua catalana".


Opinions d'avui al diari Ara:

Toni Soler:"Suárez va decidir fer exactament el contrari que l’actual govern espanyol. És a dir, va canviar la llei per adaptar-la a la realitat i a la voluntat democràtica dels catalans. Podria haver fet servir el marc legal com a coartada i com a barrera, però va decidir ser realista, no pas per convicció, sinó per la força de la reivindicació catalana; si no actuava, posaria en risc el complicadíssim procés de reforma que el govern espanyol estava tirant endavant sota l’atenta mirada de l’exèrcit. Ara que la seva figura està rebent elogis desmesurats per part de molts dels que van contribuir a defenestrar-lo, voldria recordar Suárez, sobretot, com un polític que va voler exercir com a tal. Tots els que avui repeteixen que el respecte a la legalitat vigent passa per davant de tot no tenen dret a omplir-se la boca amb grans elogis a l’expresident moribund. El seu referent no hauria de ser Suárez, sinó Arias Navarro, l’home que va intentar perpetuar el franquisme adduint que la democràcia pluralista era il·legal."

Alfred Bosch: "procedint del règim franquista, va ser capaç de canviar de semàfor. A Suárez se'l recorda perquè votar lliurement estava prohibit i ell ho va permetre". "Que prenguin exemple."

Josep Ramoneda: "Suárez era un personatge massa transparent. El seu estil de comunicació n’era una mostra: tenia força seductora, però un discurs massa simple que es va esgotar ràpidament. Però sempre va defensar amb dignitat la seva funció, com ens recorden les imatges del 23-F. Ara assistirem al penós espectacle de la desfilada davant del seu fèretre de tots els que van fer tot el que van poder per destruir-lo, glossant la seva figura i elogiant els seus mèrits. Però contra aquestes obscenitats és impossible lluitar-hi. El cinisme forma part essencial de la vida pública."



.

netejar culs: Albert Pla, diumenge a l''Ara'

ZONA D’INCERTESA

Si vinc jo, segur que ho trobo

ALBERT PLA NUALART | Ara, 16/03/2014

ARRAN DEL RECENT Dia de la Dona hem fet moltes reflexions sobre com podríem accelerar la igualtat. I la gran majoria, delatant que a aquest model econòmic el mou l’afany de tenir més, posen el focus en la igualació per dalt.

Insistim molt en la necessitat de tenir dones dirigint empreses. Amb vestit jaqueta i un punt de mala llet. Diem ben poc que calen molts més homes rentant plats, anant a plaça o canviant bolquers. Que pengin la corbata i es posin davantal.

M’explica un amic que sovint va a la nevera a buscar qualsevol cosa i acaba bramant: “No ho trobo!” I, des del sofà, li arriba un bram femení: “Si vinc jo, segur que ho trobo”. I em confessa impotent: “I ho troba! I et juro que em fa ràbia, perquè mira que ho he buscat!”

La igualtat, segurament, també passa perquè més homes trobin les coses a la nevera, o perquè siguin capaços d’administrar més de dos temes alhora sense embogir.

Sé molt bé que són típics tòpics, però quantes noies, quan es posen a conviure, continuen descobrint que tenen un tòpic a casa? I un cop allà, arrepapat davant alguna pantalla, feina rai per bellugar-lo!

Una igualtat autèntica -social i de sexes- no l’aconseguirem limitant-nos a garantir que tots puguem ser rics i glamurosos. L’aconseguirem garantint que tots -també els del glamur- fem part de les feines que són una llauna però s’han de fer.

Avançar en igualtat exigeix que nens i nenes, a mesura que en siguin capaços i en el mateix grau, comencin a assumir tasques pesades i avorrides que són a la base de la civilització.

I hauria d’exigir que ningú visqui condemnat a fer sempre el que tots no volem fer mai, sigui dona o (penso en Candel) immigrant. El dia que alternem el projecte més creatiu amb netejar culs no només ens sentirem millor per dins sinó que haurem fet el pas decisiu per eradicar l’esclavitud... i trobar les coses a la nevera.

Rosa Leveroni: "Súnion" / "Endreça"

En el dia de la poesia catalana a internet. #jollegeixo


Súnion

Lliure en l'altura, blanc en l'espai,
el temple enjòlit entre cel i mar
extasiat d'atzur,
d'assossec diví,
des del penya-segat
governa el pèlag i les vores
i al navegant pervé
el protector missatge.

Les illes i les cales i les ribes
reposen abaltides en la calma
de l'aigua sense brisa, llisa, pura,
fonda de transparències,
on prades fosques d'algues i molsa
i claps de sorra, claríssims,
tremolen si una vela llisca:
com una visió de benaurança
estesa i elevada vers el temple
en albor irreal, tan bella i certa.

Endreça

Sigueu propicis,
ametllers de Siurana,
a qui recordi
les vostres vestes pures
com heralds d'esperança.

Rosa Leveroni, La poesia essencial. Edició a cura de Mònica Miró i Abraham Mohino. Girona: CCG Edicions.

a la Pedra

La Pedra és un nucli de població de menys de 70 habitants que fa municipi amb la Coma, a l'extrem nord del Solsonès, entre la serra del Port del Comte i la del Verd. En el seu terme neix el riu Cardener, el principal afluent del Llobregat, i el punt més alt és el Pedró dels Quatre Batlles (2.383 m), al Port del Comte. Veient les fotos, l'origen del topònim sembla obvi.

Diumenge hi feia un dia esplèndid.

.

a Tuixent

Març 2014

Febrer 2010

Empar Moliner, diumenge a l''Ara'

El riu no és nostre

EMPAR MOLINER | Ara, 02/03/2014

El govern d’Espanya es pensa que el delta de l’Ebre li pertany, perquè també es pensa que li pertany tot allò que hi ha al territori del regne. Per tant, en disposa com li plau. I el que vol fer amb el Delta, que a la pràctica és carregar-se’l, servirà perquè els regants (i sobretot votants) de Saragossa tinguin més aigua (i més ganes de votar-los). Catalunya ja està perduda, deuen pensar. És un territori insurrecte. És com aquell fill que et surt homosexual. Per això faran amb el delta de l’Ebre el que mai de la vida s’atrevirien a fer a Doñana o a Las Tablas de Daimiel (que vindrien a ser els fills estudiosos i heterosexuals). Deuen pensar que si el Delta es converteix en un desert ja hi rodarem pel·lícules de l’Oest, som uns grans emprenedors. Com va dir Mariano Rajoy, “ los catalanes hacen cosas ”. Catalunya pot quedar-se sense turisme, sense ocells i fins i tot sense arròs. No passa res. 

Però els catalans no ho podem permetre, perquè el delta de l’Ebre no és nostre. I l’Ebre tampoc. I no és nostre el que conté. Els ocells del Delta no són nostres, i no són nostres els seus nius ni la seva sort. Nosaltres som els dipositaris de tot el que hi ha al nostre territori, però no ens pertany, és un usdefruit, i, per tant, la nostra obligació és preservar-lo per als que vindran. Els que cridem “No al transvasament” no estem pensant a muntar una multinacional aquàtica que molesti els saragossans. No tenim cap animadversió envers ells. Estem defensant un patrimoni que no ens pertany. No és només que el govern d’Espanya fa sempre el que li surt de la carn d’olla i sempre ho farà, no és només que no es pugui confiar en el govern d’Espanya, no és només que cap govern d’Europa faria una bestiesa mediambiental com aquesta. És que el riu no és nostre. Per això l’hem de defensar. Perquè no és nostre!

Salvador Puig Antich, quaranta anys

 

no (t')oblidem