En la política espanyola, aquesta causalitat aristotèlica sembla haver estat negligida durant un parell de dècades, com a mínim. Ho demostra la reacció del govern de Rajoy davant de la mani de despús-ahir, que no només evidencia rebuig i irritació, sinó, sobretot, perplexitat. Per a ells, com bé va dir el mateix Don Mariano, es tracta d'un embolic o d'una algarabía, a falta d'una paraula més galdosiana (chisgarabís, per exemple). El nacionalisme espanyol s'ha quedat, principalment, de pasta de moniato, com ho demostraven els titulars de la premsa constitucional d'ahir, i reaccions com la de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría ("S'han de mirar les coses amb una mica de fredor"), o la de l'habitualment pugnaç ministre Montoro, que de sobte ha descobert que pot tenir a punt el fons de liquiditat autonòmic en un parell de setmanes ("També per a la Generalitat de Catalunya", va voler especificar). Per la banda de l'oposició, resulta especialment risible el senyor Rubalcaba, que ara es declara partidari de desplegar l'Estatut en totes les seves potencialitats (ja no en queda cap, després de la sentència del TC), de la mateixa manera que també va dir que sabia què s'havia de fer per reduir l'atur a Espanya. Vet aquí el meteoròleg més fi a l'hora de vaticinar tempestes en el moment que li cauen damunt el cap.
Tot plegat indica que no entenen per què els catalans s'han posat d'aquesta manera, és a dir, que no arriben a captar les causes que han dut als efectes d'aquesta Diada. Hi va haver uns anys en què la conjunció Jordi Pujol (que no era independentista) més Felipe González (que no era federalista) va semblar que assentava les bases per a la famosa conllevancia que predicava Ortega y Gasset. Després, amb Aznar i Zapatero a Espanya i amb el tripartit a Catalunya, es va evidenciar que el conflicte que s'havia volgut amagar durant aquells anys continuava viu, i en augment. No val la pena enumerar un altre cop els múltiples combustibles (fiscal, lingüístic, cultural, polític) que han alimentat allò que Montilla va denominar desafecció: resumim-ho amb el vell eslògan progre segons el qual sobren els motius.
Però els dirigents espanyols no els veuen. No és que no els vulguin veure, com sovint havíem volgut suposar: és que, directament, s'escapen de la seva perspectiva. Veuen les imatges de la mani i no saben com posar-s'hi, i ni tan sols s'imaginen què pot explicar tot aquest lío tan inoportú. Doncs quan arribin les eleccions basques, passaran de la perplexitat a la desolació. Més o menys com l'any 98 (però del segle XIX).
