26 de febr. 2010

Aloma

I després de la Laia, ha vingut Aloma, la segona novel·la, diria, de Mercè Rodoreda. Aquesta vegada sense cap motiu de celebració, també em ve de gust copiar aquí uns quants fragments de la novel·la que m'han arribat a l'ànima.

L'hora era bona de respirar. En un jardí feien foc i es sentia l'espetec dels branquillons. (I)

Aloma es va adonar que ran de la vorera creixia una mata verda com la pedra d'un anell que havia vist feia pocs dies en un aparador. S'havia quedat enlluernada. (I)

Li hauria agradat travessar una terra pelada i fosca, amb un riu al mig i una mica de lluna al cel, sense saber quines coses trobaria a l'acabament. (I)

Per a ella només existien les coses que tenia a la vora o les que podia imaginar del tot. (II)

Sentia obscurament la poesia pobra de la seva casa, del seu carrer, d'aquelles estrelles petites que anaven sortint. Era un llanguiment dolç a tot el cos, amb la frescor de la paret a la galta. (II)

L'aigua i el sol posaven teranyines de claror a la proa d'un vaixell que tenia un nom escrit amb lletres estranyes. La cadena de l'àncora tibava. Hi havia una llum tan blanca que feria els ulls. (III)

Va pensar en quan era petita i sortia al carrer a mirar els reguerons que hi deixaven les pluges i les sargantanes que prenien el sol. "La vida pot canviar", va dir-se, "i qui sap si tindré sort". (V)

No estava trista: estava com buida. (X)

-- [...] Què és morir-se?
--Tornar-se estrella. (XIV)

Però l'amor existeix; ho donaries tot, t'ho jugaries tot, perquè quan l'has tastat t'adones que és una de les poques coses que et fan acceptar la vida. (XIV)

Les il·lusions duren poc. I el que fa més mal és adonar-te que no n'havies d'haver tingudes. La vida és alegre o trista, segons com la miris. De vegades penses que no saps viure. (XVII)

I aquella sensació, cada dia més fonda, d'estar obligada a viure. (XIX)

Robert va agafar la mà d'Aloma i la va besar... Ella va tancar els ulls amb força per poder recordar sempre més aquella mica de tendresa. (XIX)