SEBASTIÀ ALZAMORA | Ara, 07/02/2013
Comencem pels defectes, que són obvis: en alguns moments de la seva intervenció, Ada Colau es va deixar portar per l'emotivitat i això va fer que se li escalfés excessivament la boca. El més greu va venir quan va qualificar de "criminal" el vicepresident de l'Associació Espanyola de Banca, Javier Rodríguez Pellitero. Titllar gratuïtament algú de criminal, ni que sigui un representant de la banca, és un error massa clamorós. No s'hauria de confondre el registre oral que es pot fer servir en una assemblea amb el que és admissible en seu parlamentària, per molt lamentable que sigui l'exemple que sovint hi donen els diputats que n'ocupen els escons. La regeneració i la radicalitat democràtiques no comencen pels insults.
Ara bé, tret d'aquesta patinada -comprensible, com dèiem, per la tensió emocional del moment-, la intervenció d'Ada Colau va ser brillant. Clara, precisa, contundent i carregada dels arguments i les raons que pot esgrimir qui sap de debò de què parla. I per descomptat, comparada amb la retòrica inflada, monòtona i flatulenta que acostumen a fer servir els polítics professionals, la perorata d'Ada Colau va sonar vibrant, convençuda, nascuda de la vida i d'una percepció contrastada de la realitat. Tal com els agrada repetir als representants dels partits, Colau va parlar "de les coses que de veritat importen a la gent", però ho va fer de veres. Potser per això, a ses senyories presents a la comissió d'Economia del Congrés se'ls va fer aspre haver d'escoltar el seu parlament.
Passa una cosa semblant amb la CUP: el seu debut en l'art de la votació parlamentària, sobre la declaració de sobirania de Catalunya, va ser un galimaties de mal pair, però això no impedeix que cadascuna de les intervencions de David Fernàndez a l'hemicicle sigui un plaer per a l'orella i per a la intel·ligència: algú que parla amb claredat i amb solidesa, sense demagògia i sense preocupar-se de no destorbar els uns o els altres. Només falta que entengui que els uniformes (ni que siguin els uniformes antisistema) no signifiquen res, i que es vesteixi degudament. Però anècdotes al marge (fàcils de polir, d'altra banda), i al marge de l'empanada ideològica que sovint exhibeixen els seus seguidors (això és més delicat), Colau i Fernàndez poden perfectament representar l'emergència d'una nova esquerra a Catalunya, estimulant i promissòria. Així sia.
Compareixença d'Ada Colau al Congrés dels Diputats (05/02/2013):
Discurs de David Fernàndez al debat d'investidura (21/12/2012), al Parlament de Catalunya:
