3 de des. 2012

Marta Espasa, avui

La necessitat d'un govern fort i estable

MARTA ESPASA | Ara, 03/12/2012
Després de les eleccions del 25 de novembre, el següent pas és formar govern i avançar en els principals temes que afecten el país. És evident que les eleccions han deixat l'actual govern de Convergència i Unió en una posició molt més feble que la que tenia en la legislatura anterior. Amb cinquanta escons és necessari pactar amb altres forces polítiques per poder seguir governant el país.

Som davant d'una situació excepcional. D'una banda, CiU es va comprometre a impulsar un procés de consulta sobre la decisió de crear un nou estat propi. De l'altra, és urgent aprovar uns pressupostos molt durs, amb una reducció de la despesa de més de 4.000 milions d'euros i amb molt poques perspectives de reactivació de l'economia. Són temps difícils.

Arribada aquesta situació és necessari un pacte, sigui de govern o parlamentari, que enforteixi i doni estabilitat governamental. Si això no passa, a part de generar-se una situació molt delicada dins de Catalunya, la imatge no afavorirà gens les nombroses negociacions que s'han d'afrontar amb el govern central, que, en aquests moments, es considera molt més fort que fa unes setmanes.

Una de les qüestions urgents que cal tractar amb el govern central és la relaxació del nivell de dèficit públic que s'ha d'assolir l'any 2013. S'ha fixat com a objectiu que aquest dèficit no sobrepassi el 0,7% del PIB català. Cal recordar que per al 2012 aquest objectiu estava fixat en l'1,5%, una xifra que difícilment s'assolirà. Si el govern central no cedeix en aquest aspecte, el 2013 serà l'any de la veritable i crua austeritat. Això és així perquè, si s'ha de reduir el dèficit fins a uns nivells pràcticament inassumibles i obligatòriament s'han de pagar els interessos -que estan augmentant a un ritme accelerat-, l'única manera per quadrar el pressupost és augmentar els ingressos -cosa complicada davant la situació de crisi actual- i reduir dràsticament l'anomenada despesa departamental, és a dir, la despesa en sanitat, educació, serveis socials, infraestructures, cultura, etc.

Per fer front a aquesta delicada situació cal, ara més que mai, fer un pacte de país en què els interessos de Catalunya estiguin per sobre dels interessos dels partits. En aquest sentit, ERC és qui pot donar el suport necessari a CiU. En primer lloc, perquè les posicions en la qüestió de la consulta sobre la independència són molt coincidents i, en segon lloc, perquè en el tema econòmic, tenint en compte la perspectiva pressupostària del 2013, totes dues parts haurien de fer un esforç per trobar punts en comú i modular els continguts i, amb el temps, les posicions de partida. Així, per exemple, pel que fa als ingressos, ERC defensa, entre altres qüestions, reintroduir l'impost sobre successions i donacions per als patrimonis més elevats, crear un impost propi sobre els dipòsits bancaris, introduir una taxa sobre els caixers automàtics, crear nous impostos mediambientals i sobre productes de consum poc saludables i lluitar contra el frau fiscal. No es tracta de grans reformes fiscals sinó de modulacions de l'actual sistema impositiu, que poden generar un augment dels ingressos. Per la part de la despesa, és obvi que hi haurà d'haver un acord per reduir-la fins a aconseguir els nivells de dèficit assumibles, tal com defensa CiU, però preservant, en tot cas, el nucli de l'estat del benestar. És qüestió d'analitzar bé els diferents plantejaments i buscar els mínims comuns denominadors.

Si no s'aconsegueix aquesta fita, la situació que es presenta és desoladora i estarem en el pitjor de tots els escenaris possibles, amb dificultats per avançar cap a un procés de consulta, impossibilitat de governar, un augment de la debilitat davant els mercats internacionals, més retallades i una alta probabilitat d'intervenció per part de l'Estat. En canvi, en un escenari de cooperació mútua, els resultats es poden invertir totalment. És una simple aplicació de la teoria de jocs, que demostra matemàticament que la cooperació porta a la situació òptima, però que si cada jugador (partit polític) vol maximitzar el seu benefici en detriment de l'altre, al final el joc es torna no cooperatiu i tothom hi surt perdent. I tot i que tots dos jugadors es disputen, en part, un mateix electorat (molts dels vots que va guanyar ERC van ser de persones que en les eleccions anteriors havien votat CiU), cal que tots dos partits actuïn amb una certa grandesa, que s'entenguin i que arribin a un gran pacte. Són una necessitat i una oportunitat històriques.