Unes notes de gramàtica...

...en memòria de Joan Solà en el tercer aniversari de la seva mort.

¿Quan diem 'els dos' i quan, 'tots dos'? O 'les dues' o 'totes dues', 'els tres' o 'tots tres', 'les quatre' o 'totes quatre'...

La qüestió és que els dos/tres... i tots dos/tres... moltes vegades no són intercanviables. La segona estructura, que és la que podem considerar marcada (més complexitat estructural, més càrrega semàntica), apareix si:

1. El nom a què es fa referència ja ha aparegut abans en el text.

2. El nom a què es fa referència no porta cap complement del nom.

3. Volem emfasitzar la unitat que formen els referents del nom. El matís a vegades és subtil, cal dir-ho, i per tant deu actuar per sota de la nostra consciència metalingüística quan escrivim o parlem.

Exemples que il·lustren aquestes tres característiques

(Són una mica llargs, perquè cal context previ.)

Amb èmfasi:

(1) ...el gallec mancava d’una tradició que distingís la llengua dialectal de l’estàndard; aquesta era representada, de fet, pel castellà; i per posseir totes dues varietats una llengua ha de pagar un preu. (Joan Solà, Plantem cara, art. 35.2)

(2) Intentin rumiar si apliquem gros o gran o tots dos adjectius o cap dels dos i per què o quan a noms com els que enumero tot seguit. (Joan Solà, Plantem cara, art. 81.2)

Sense èmfasi:

(3) ¿Hi ha diferència entre "He comprat dues escultures de guix per pintar" i "He comprat dues escultures de guix per pintar-les"? En principi sí: per pintar vol dir que no estan pintades (igual que sense pintar o blanques); i per pintar-les indica finalitat: vull pintar-les. Ara: sovint coincideixen les dues circumstàncies (Joan Solà, Plantem cara, art. 90.2)

(4) Sembla que l’única llengua que té realment viva la distinció en l’atribut és el gallec (ja no el portuguès), com m’informa Rosario Álvarez. Amb els verbs ser i parecer aquesta llengua construeix de tres maneres (amb el pronom determinat, amb el neutre i amb el pronom fort): "¿Dis que non é túa nai? Ser non a será, pero parecer parécea" (nai: mare), "Ser non o será, pero parecer paréceo" i "Ser non será ela, pero parecer parece ela" (en els tres casos es pot repetir o no el pronom: jo l’he repetit). (Joan Solà, Plantem cara, art. 82)

De fet, hi ha vegades que no podem tenir tots dos/tres..., precisament perquè la interpretació és distributiva i, per tant, no unitària. A l'exemple següent, en el primer fragment subratllat s'expressa èmfasi en la interpretació unitària (alhora també ho reforça); i en el segon, en canvi, el verb destriar fa evident que el que s'expressa és separació.

(5) I aquí és on cal distingir entre el que diu l’escriptor ("puix parla en català, vejam què diu", amb paraules de Joan Fuster), les realitats, els sentiments i la ideologia que ens vol transmetre, i la manera com ho diu; que un escriptor són totes dues cares alhora. Llegeixin Ruyra i mirin de destriar les dues cares, que jo els he de deixar aquí. (Joan Solà, Plantem cara, art. 83)

Quan elidim el nom preferim tots dos/tres..., segurament perquè la interpretació en aquest cas sempre és unitària.

Exemples:

(6) Si els parlo d’aquests dos personatges és fonamentalment perquè jo els tinc en gran consideració, però no pas per això sol. Tots dos han tingut una influència decisiva sobre la lingüística francesa: (Joan Solà, Plantem cara, art. 53)

(7) I [la paraula rai] compta amb cinc monografies, totes cinc extenses i molt ben fetes (Joan Solà, Plantem cara, art. 18)


I finalment, com que tots dos/tres... emfasitza la unitat (tots els referents són iguals o fan el mateix), difícilment pot ser el subjecte d'un predicat recíproc. No diríem:

(8) (??) Totes dues s'escriuen Whatsapps sovint.

Sinó que, en aquest cas, el que diríem és:

(9) Elles dues s'escriuen Whatsapps sovint.


No cal dir que la variant ambdós-ambdues, que trobem en textos més formals, funciona exactament igual que tots dos - totes dues.


Trobareu més informació sobre això a l'excel·lent capítol de la Gramàtica del català contemporani (dirigida per Joan Solà, Maria Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya) que Josep M. Brucart i Gemma Rigau dediquen a "La quantificació".


--------------
LA PARAULA
No ens cansarem mai de veure aquest magnífic vídeo que la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya va presentar al segon Congrés Convit de Serveis Lingüístics dels Territoris de Parla Catalana, en homenatge a Joan Solà (Reus, 2011). I no ens deixarem d'emocionar.



"La paraula, que tantíssimes vegades i en tants territoris ha evitat que els neguits, les dèries i les necessitats humanes esdevinguessin pólvora."



.

Llegint Juan-José López Burniol i recordant Joan Solà

Acabo de llegir l'article que el jurista Juan-José López Burniol ha publicat avui al diari La Vanguardia, "El desenlace". Per mi el seu nom va associat a la relació cordial que em consta que va tenir amb Joan Solà, i a la carta en forma de tres breus articles que aquest lingüista li va dedicar, o adreçar, des del diari Avui ara fa exactament cinc anys, recollits amb el número 153 en el seu llibre Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra.

Com tanta altra gent, suposo, penso molt sovint que Joan Solà hauria viscut amb passió --tot, ho vivia amb passió-- el procés polític actual. I em fa l'efecte que l'article que comento li hauria agradat.

(Llegiu-lo, sisplau, directament des de l'enllaç de més amunt. Jo el reprodueixo aquí sota perquè el vull tenir en el blog.)

El desenlace

Juan-José López Burniol | La Vanguardia, 21/09/13

La mañana de la Diada viajé a un pueblo del Pirineo catalán para participar en un acto institucional convocado, a mediodía, en el Ayuntamiento. El taxista que vino a recogerme desde aquel lugar me informó inmediatamente de que su mujer iba a participar en la cadena a la altura de l'Atmetlla de Mar, mientras que su hijo -junto con una chica de Manlleu con la que sale- lo haría en La Jonquera. Pasado el Bruc, nos cruzamos con numerosos autobuses con senyeres y grupos de motoristas con estelades al viento. Paramos en Agramunt a tomar un café en un bar de carretera atestado de gentes alegres, que se dirigían a la costa para participar en la Via Catalana. Predominaba el color amarillo, era general la alegría, continuos los saludos y no escasos los desayunos consistentes. Recordé un artículo de Joan Maragall -L'alçament- escrito hace más de un siglo, al cristalizar la Solidaritat Catalana. ¿Lo recuerdan? "Vine-ho a veure -m'ha dit l'amic-; és una cosa que mai s'ha vist ni potser se tornarà a veure mai més".

Se ha vuelto a ver y, al verlo, sentí aquella emoción que provoca siempre la contemplación de un grupo humano unido pacíficamente en pos de un ideal colectivo que trasciende del interés individual inmediato. Y pensé que esta es la fuerza, soterrada y perenne, de Catalunya: un sentido de comunidad que viene de lejos y que quiere proyectarse al futuro, una voluntad de ser que permanece incólume, pese a todos los avatares, desde la capital hasta el último rincón de la tierra catalana. Al día siguiente de la Diada oí ironizar desde una radio acerca de la gran presencia de niños en la cadena. No advertía quien hablaba que en la presencia de niños y en la de sus abuelos se concreta la fuerza tranquila pero tozuda, frágil en apariencia pero persistente hasta el extremo, de la nación catalana. Antonio Tovar -por ejemplo- lo vio claro cuando escribió -en su necrológica de Carles Riba (1959)- que fue gracias a "la formidable voluntad del pueblo", junto "con una admirable serie de poetas", como "el siglo XIX presenció el resurgimiento (literario) de esta lengua que el pueblo había seguido hablando".

Estoy seguro de que, al igual que Tovar, la mayoría de los españoles pueden llegar a entender -e incluso a admirar- la permanente voluntad de ser de los catalanes. De ahí que más de un 40% de españoles estaría dispuesto a admitir una consulta que permitiese a los catalanes decidir su destino. Es un problema de conocimiento. Pero también tengo por cierto que el grupo asentado sobre el Estado, que lo usufructúa en beneficio propio, es inmune a cualquier apelación racional que implique un reparto de poder, ya que esto lesionaría sus particulares intereses. Este grupo es el que hace que el Gobierno español se enroque en una defensa numantina de una legalidad constitucional literalmente interpretada y se oponga a toda consulta, con olvido de que hoy es inviable la imposición indefinida de cualquier tipo de convivencia forzosa. Además, aunque el presidente Rajoy no pertenezca a este grupo -del que recibe embestidas continuas-, muestra idéntica cerrazón; lo que, en su caso, no es cuestión de intereses ni -tal vez- de conocimiento, sino de aliento, es decir, de falta del empuje preciso para pilotar el cambio -incluido el constitucional- que el agotamiento de la Segunda Restauración exige.

Así las cosas, ¿cuál es el desenlace previsible, habida cuenta de que buena parte de la iniciativa política reside ya en la calle? No habrá consulta "pactada y acordada con el Gobierno central", por lo que al president Mas no le quedará otra salida que la convocatoria -más antes que después- de unas elecciones plebiscitarias a las que Convergència -con o sin Unió-, Esquerra i las CUP concurrirán llevando como primer punto programático la declaración unilateral de independencia. Si el frente independentista gana estas elecciones de forma amplia -como es muy posible-, el Parlament proclamará unilateralmente la independencia de Catalunya, si bien -pienso- sometiendo esta a la condición suspensiva de su ratificación por referéndum del pueblo catalán, para el que se solicitará de nuevo la autorización del Gobierno del Estado. Y, denegada esta otra vez, quedará expedita la internacionalización del conflicto, sin perjuicio de que el Gobierno central pueda suspender la autonomía. En todo caso, se habrá superado con creces el punto de no retorno, por lo que la independencia de Catalunya será inevitable antes o después, abstracción hecha de sus costes.

Sólo la franca aceptación de la consulta por el Gobierno de España podría aún impedir este proceso inexorable. Pero no será así. La clase dirigente española repetirá viejos errores provocados por la ignorancia, consolidados por el egoísmo y sostenidos por la soberbia. Y, cuando llegue la debacle, aún tendrá la desvergüenza de quejarse de un destino que ella ha contribuido más que nadie a forjar. Por ello, antes de que todo esto suceda, quiero dejar constancia expresa de mi repudio, de mi desdén y de mi pena por esta actitud suicida.

bon Sant Jordi!

Per Sant Jordi, roses, paraules i llibres!







Sí, també llibres!

Els de Ramon Llull, comentats per Albert Soler a l'AraTV.

Perquè el diari Ara avui regala un suplement de 80 pàgines sobre Ramon Llull, amb l'assessorament del Centre de Documentació Ramon Llull del Departament de Filologia Catalana de la UB. S'hi publiquen articles dels professors Lola Badia, Joan Santanach i Albert Soler, i dels becaris de doctorat Anna Fernández Clot i Francesc Tous.

I us deixo amb un dibuix magnífic de l'il·lustrador Francesc Rovira. No se us acudeixi girar-lo!

.

el Barça, la llengua, el país i Joan Solà: una mica de sintaxi i pragmàtica

"Minut 20: Partit equilibrat. El PSG espera tancat i el Barça domina però li costa arribar."

Pel que em diuen, això avui només ha passat una estoneta. Però a mi els dos partits de quarts de final de la Lliga de Campions m'han fet recordar aquest fragment. Joan Solà el va anotar fa setze anys mentre escoltava per la ràdio un partit com el d'avui. I a partir d'aquí va escriure un article on feia una primera caracterització d'un ús particular dels verbs que tenen complements regits: l'ús en què elidim el complement perquè és deduïble pel context immediat --per això jo en dic "ús díctic"-- i perquè la situació --en aquest cas, una transmissió radiofònica-- demana rapidesa i anar al gra. S'elideix tota la informació coneguda --temàtica-- que admet l'estructura sintàctica i es deixa a l'oració només la informació nova --remàtica. O sigui: "El PSG espera [el Barça] tancat i el Barça domina [el partit] però li costa arribar [a la porteria contrària]". I aquestes elisions no comporten pronominalització ni res (si no és que el verb és pronominal: "Se l'endú Figo" (exemple també de Solà).

Podeu llegir-ho molt més ben explicat i en paraules del mateix Solà al recull d'articles Parlem-ne (1997). És el número 110.

(Foto, meva: el 28 de setembre del 2005 a Terrassa, en una conferència

sobre Joan Coromines organitzada pel CNL de Terrassa Rubí.)

ahir, a Bell-lloc d'Urgell, recordàvem Joan Solà

Ahir dissabte, 21 d'abril, a Bell-lloc d'Urgell es van lliurar els premis del VIII Concurs de Narrativa Breu Joan Solà. S'hi presentaven textos d'alumnes de l'escola del poble, i també de joves més grans. Vam veure i sentir bell-lloquins petits i no tan petits llegint els seus textos sobre el futur de Catalunya, que era el tema d'enguany. Textos ben escrits i molt ben llegits, i amb una bona dosi d'optimisme sobre el futur del país.

L'acte de lliurament dels premis va senzill, bonic i ple de calidesa. És molt emocionant veure com el seu poble no només recorda Joan Solà amb afecte i agraïment, sinó que el pren com a referència a l'hora de transmetre valors a la joventut que puja: esforç, rigor, estimació a la llengua... Paraules que la regidora de Cultura adreçava al poble, i també als més petits ("el bell-lloquí més il·lustre", deia).

Però el record i l'homenatge del poble que el va veure néixer no s'acaba aquí. Ara fa un any es va inaugurar la Biblioteca Municipal Joan Solà, un espai clar, lluminós i confortable, ben dissenyat i ple de llibres i revistes. També aquí en Joan és omnipresent: a la porta de vidre, una fotografia i el seu nom --difícils de fotografiar-- gravats, ens donen la benvinguda.

I en un racó, les peces d'un muntatge que va formar part de l'acte d'inauguració, amb la seva cara riallera i l'expressió múrria tan ben plasmades. I els seus llibres, esclar.

L'Ajuntament de Bell-lloc també participa en la convocatòria del Premi de Recerca en Lingüística Catalana Joan Solà. La segona edició ja està en marxa, i el premi es lliurarà al setembre a la Universitat de Lleida.

A Bell-lloc ahir també vam poder percebre la calidesa i alegria de la família Solà: de la Lluïsa, germana d'en Joan, i les seves filles. Veure-les a elles també és evocar-lo a ell: el gest i l'expressió tan característics, la bonhomia, la força.

Durant l'acte de lliurament dels premis, a fora el cel es va anar tapant i va fer dos o tres rams (així ho diuen "els jaios", a Bell-lloc; la gent de mitjana edat diu que diuen "ruixats"; aix...). Quan marxàvem, l'última llum de la tarda es va barrejar amb l'olor de la terra després de la pluja (arc de Sant Martí inclòs), i va deixar en el pla una sensació de frescor i netedat que va ser el millor comiat del poble que ens havia acollit tan bé durant tot el dia.

Joan Solà, de viva veu

Vídeo de l'acte d'homenatge Joan Solà, de viva veu (Institut d'Estudis Catalans, 3 de novembre del 2011; organitzat també per la Universitat de Barcelona, la Universitat de Lleida i Òmnium Cultural)













(Foto meva: Terrassa, 29 de setembre del 2005, conferència sobre Joan Coromines.)

un any sense Joan Solà

Hi ets i et recordem i ens fas falta, Joan.

(Foto: Avui, 11/06/2009)

3 de novembre: "Joan Solà, de viva veu"

I de deures d'estiu, 'L'última lliçó'

ALBERT PLA NUALART | Ara, 01/07/2011

Ara fa un any, una aula magna atapeïda escoltava l'última lliçó de Joan Solà. Si no hi éreu, ara la podreu llegir en un llibre acabat d'editar. A la portada, girat cap a nosaltres, amb una expressió de complicitat, Solà ens somriu mentre darrere seu la sala bull i busca lloc per seure: "Ei, que t'he guardat seient!"

La vida de Solà és com l'últim coet d'un castell de focs: fendeix l'espai amb un xiulet i puja i puja i, quan sembla que ho ha donat tot, esclata en milers de colors i tots fem "Ooooh!" És l'ooooh que farà ara el lector llegint les espurnes vives d'un últim any d'activitat frenètica. Ens el serveix un escuder fidel, Xavier Folch, l'editor que ha apreciat millor la gran talla del lingüista de Bell-lloc.

Solà ens somriu sabent que es mor. Als 70 anys i en plena joventut. Ho ha fet tot per donar sentit a una vida. No ha parat de sembrar i ara en recull els fruits. El llibre n'atrapa l'energia, el llegat polític dels últims discursos, i una poesia. Però el pinyol, com el de la gramàtica, és sintàctic.

Solà sap prou bé que la seva sintaxi no serà la de l'IEC, i ens en mostra els cantells perquè ningú la deixati. Ell abandonaria el purisme antiintuïtiu. I ens ho diu en l'últim punt de l'última lliçó: la caiguda de la preposició. Sabent que s'hi juga el prestigi, qüestiona el nucli més dur i irrenunciable de la norma. Morir jove deu ser això.

l'última lliçó

Vaig trigar a saber que finalment havia sortit, però ara ja el tinc a les mans. ¿Cal que us digui que els textos que inclou aquest llibre, el llibre pòstum de Joan Solà, són un petit tresor? Els textos "acadèmics" són un tresor per als lingüistes, però els textos "polítics" també són un tresor per a la llengua i per al país, o sigui per a tothom. Un regal de Sant Joan meravellós!

parlem de Joan Solà...

...a Cugat Ràdio.





.

Invitació

Aquí teniu una invitació... amb una mica d'autobombo (sorry!).

homenatge a Joan Solà a Sant Cugat del Vallès

¿Es pot llegir?

¿O millor així? Digueu-m'ho, sisplau, que així ja ho sabré per a una altra ocasió.



.

el congrés Convit homenatja Joan Solà

En el congrés que la setmana passada va aplegar a Reus serveis lingüístics de tots els territoris de parla catalana, es va passar aquest vídeo d'homenatge a Joan Solà. És curtet, senzill i molt molt emotiu.

homenatge a Joan Solà

les absències i la presència d'en Joan

Divendres al matí, a primera hora, just l'endemà d'haver-lo acomiadat a casa seva, al Paranimf de la Universitat de Barcelona, jo feia una classe de sintaxi. Parlàvem de l'ordre dels elements en el discurs i en l'oració, i com no podia ser d'una altra manera, el nom de Joan Solà sortia contínuament. De seguida em vaig adonar que no sabia parlar d'ell en passat. I després, pensant-hi pensant-hi, cada vegada m'ha anat semblant més clar que no en vull aprendre.


La xarxa, aquests dies, s'ha omplert de notícies, articles, entrades en blogs i textos de tota mena (hi ha un cert risc de circularitat, però què hi farem: moltes gràcies, Víctor Pàmies!), escrits per persones, conegudes i anònimes, que volem i sentim la necessitat d'acomiadar-nos d'en Joan. O potser millor, sentim la necessitat de parlar-ne i d'expressar públicament una gratitud profunda per tot el que aquest home ha fet per nosaltres i per aquest país. Del que he llegit --m'és impossible llegir-ho tot, sempre malament de temps--, en vull destacar aquí sota uns quants fragments:

"I ens hem d'acostumar a viure sense ell, però sabent que la seva obra i el seu exemple ens marquen un camí. [...] l'amplitud i la riquesa de la seva producció el converteixen sens dubte en un dels grans noms de la lingüística catalana contemporània, al costat de Fabra o Coromines, als quals Solà va dedicar bona part dels seus estudis.

Des d'aquest profund coneixement de la llengua, la seva intervenció en l'elaboració de la nova sintaxi normativa de l'Institut d'Estudis Catalans ha estat literalment crucial." (Isidor Marí)

"Com a científic, com a patriota i com a persona, Joan Solà ens ha fet millors a nosaltres i ha fet millor aquest país." (Miquel Pueyo)


"Tenim a la nostra disposició les obres de Solà, tan actuals, que dialoguen amb la tradició, que miren d’anar sempre més enllà en la comprensió de la gramàtica. Però se n’ha anat la persona: l’home senzill, afable, de mirada múrria, l’excursionista infatigable, el que cantava en una coral, el polemista en tantes converses al voltant d’una taula. Només els que el van tractar amb més o menys assiduïtat, entendran com s’arriba a enyorar un home com ell!" (Jordi Llavina)

I n'hi ha dos que no els sé tallar, preciosos: el de Jordi Cornudella i el de Pau Vidal.




Avui, amb el Xavier i el Joan, hem anat a caminar per la serra de l'Obac, un dels indrets més trepitjats i estimats pel nostre amic --és a prop de Barcelona, i s'hi pot anar fàcilment a fer una caminada d'unes quatre hores, el diumenge al matí, i després dinar a casa, amb la família. Hi hem tornat junts, teníem Sant Llorenç del Munt i la Mola davant nostre, i ell ha sortit contínuament a la conversa. No podia ser de cap altra manera.


Hi ha cireretes d'arboç d'aquest any que encara maduren, i ja ha sortit la flor de les de l'any que ve. La vida.

Se'ns ha mort en Joan Solà

Dol profund i tristesa infinita.

Avui fa just una setmana, a la presentació del llibre d'homenatge que li vam oferir al juny, vaig dir, li vaig dir, això:

Bona tarda.

El llibre que presentem avui és, per dir-ho ràpid així d’entrada, un conjunt de deu textos escrits per persones que han col·laborat d’una manera estreta amb en Joan Solà en l’àmbit universitari. Un llibre d’homenatge a en Joan amb motiu del seu pas a professor emèrit de la Universitat de Barcelona.

Aquests deu textos tenen en comú que combinen el vessant personal i el vessant acadèmic d’aquesta col·laboració.

I segurament, es podria dir el mateix de la presentació que en fem avui. També hi combinarem el vessant personal i el vessant professional, o acadèmic, del projecte i de la relació que cadascun de nosaltres ha tingut i té amb en Joan Solà.

Jo vaig estudiar a l’Autònoma i em vaig llicenciar el 1985 ben satisfeta dels meus estudis. Amb una petita recança, això sí: no havia tingut, no havia pogut tenir, de professor en Joan Solà, perquè era de la UB, de “la central”, que es com se’n deia aleshores.

Quan, més de deu anys més tard, vaig decidir fer el doctorat aquí a la UB, vaig pensar que aquesta petita recança es podria resoldre, però em vaig equivocar: en el meu programa de doctorat, parlo de l’any 1996, no hi havia cap assignatura que la fes en Joan Solà.

Pocs anys més tard, vaig entrar com a professora al Departament de Filologia Catalana, també d’aquesta Universitat, i entre les assignatures que em tocava fer, ja el primer curs, n’hi havia una que coordinava en Joan Solà. De fet, ell era el pare de la criatura: no es deia així però era una assignatura de sintaxi normativa, el seu tema. I vaig pensar que continuaria sense haver tingut de professor en Joan, però que potser me’n passaria una de més grossa: compartiria una assignatura amb ell.

Però no: aquell curs, en Joan tenia un any sabàtic i no feia l’assignatura. En vam parlar una mica molt a començament de curs, però ell va “desaparèixer” i se’n va anar cap als Estats Units durant els mesos que, amb altres companys del departament, vam fer.

Finalment, el curs següent, i després n’han vingut molts més, fins al curs passat, vaig tenir el privilegi de compartir assignatura com a professora amb en Joan Solà.

Compartir assignatura vol dir que hi havia diversos grups i que uns els feia ell i els altres els feia jo, i a vegades algun altre company, i que ens coordinàvem per fer la mateixa matèria, el mateix tipus d’avaluació i també per compartir el dossier de treball.

En Joan és una persona excepcional: molt generosa, molt apassionada, extraordinàriament activa, molt intel·ligent, molt exigent —amb ell mateix i amb els altres— i amb una capacitat de treball desmesurada. Això ho saben totes les persones que han treballat amb ell, i també la seva família.

La seva generositat, quan hem compartit assignatura, vol dir que hem pogut compartir el riquíssim material amb què treballa per preparar les seves classes. Em vénen al cap les inacusatives, Joan, el tipus quatre de Fabra, un dels temes que més ens agrada explicar a tots dos: els meus apunts encara parteixen dels teus, encara que sigui amb algun retoc i potser amb algun exemple diferent: com aquell del “cau gotes” o del “aquí es troba molts caragols”, així sense concordar, que és com ho diuen al Priorat, on jo els havia sentit. No patiu que no us les explicaré, ara, les inacusatives. Les trobareu, en més d’un capítol, a la Gramàtica del català contemporani, i evidentment, en els llibres d’en Joan.

A vegades, tot s’ha de dir, en Joan també és una mica despistat. Quasi m’atreviria a dir que afortunadament. Alguna vegada jo també li he passat algun esquema o algun exemple nou. I ell ha vegades m’ha dit: “Això està molt bé, Neus!”. És una mica despistat, perquè la resposta era: “Però Joan, si això ho he tret del capítol tal d’aquell llibre teu...” “¿Ah sí? No me’n recordava pas!”

La primera vegada que ens vam veure, segurament ell no se’n recorda, jo la recordo perfectament. Era la primavera de l’any 1989 i jo treballava a Catalunya Ràdio.

Ens vam trobar l’Oriol Camps, en Joan i jo, i vam quedar per dinar i per parlar de les tematitzacions com a recurs per evitar la passiva a les notícies de la ràdio. No us explicaré la conversa, tampoc, ara, però ho trobareu molt ben explicat en el capítol de l’Anna Bartra de la Gramàtica del català contemporani.

Anys més tard, cap al 1998, ens vam tornar a trobar a propòsit d’unes conferències sobre puntuació que vam organitzar com a activitat de formació per assessors lingüístics de la Generalitat i el Consorci. Al mig de la conferència, en Joan, quan responia una pregunta sobre una coma que sortia en un dels moltíssims exemples que havia preparat pels assistents, en un moment donat es va posar a riure com un boig. “¿Que no ho veieu, l’estona que fa que estem parlant d’una coma? Si ara entrés algú que no sabés de què va, això, ¿què pensaria?”

Total, que després hem sigut companys aquí a la Universitat i hem compartit assignatura i moltes converses sobre llengua i, sobretot, sobre sintaxi. També hem compartit taula i sobretaula parlant de llengua i de moltes altres coses: del país, de la vida, dels fills… I també hem anat a caminar molts diumenges al matí, amb un grup d’amics que avui també són aquí, i que, a més de caminar, també hem parlat sempre una mica de tot, perquè el que no hi entén en una cosa hi entén en una altra, en aquella colla…

I tornant als dinars dels dies de feina, aquí a la facultat, ja fa uns quants anys que, en algun d’aquests dinars, quan en Joan no hi era, amb el Lluís, l’Emili i el Sebastià de tant en tant dèiem que s’acostava la jubilació d’en Joan i que hauríem de fer, que volíem fer, alguna cosa. I que ens hi hauríem de posar.

I ara fa dos anys, la tardor del 2008, ens hi vam posar. Vam constituir això que encara anomenem la “Comissió Solà”, un nom una mica grandiloqüent però que servia per convocar les reunions dels quatre editors del llibre.

I com us deia al principi, ens va semblar que estaria molt bé recollir en un llibre d’homenatge un conjunt de contribucions de les persones que havien col•laborat estretament amb en Joan al llarg de la seva carrera acadèmica. De seguida ens hi vam posar en contacte, i de seguida van acceptar de participar-hi. A tothom li va semblar una idea magnífica. I el mateix podem dir de l’editorial. Quan en vam parlar amb el Xavier Folch i el Jordi Cornudella, tot van ser facilitats. I el procés d’edició, gràcies a totes les persones de l’editorial que hi van participar, també va ser impecable.

El resultat ha estat, finalment, aquest: [aquí vaig fer un resum molt breu de cadascun dels capítols i una referència curta a en Josep M. Pujol, que finalment no hi va poder participar]

Però el llibre encara és una mica més que això. Conté la bibliografia completa d’en Joan Solà. Bé, completa fins al juny del 2009. Perquè, després del Plantem cara, de l’èxit del Plantem cara, en Joan continua publicant articles al diari Avui i, a més, ja ens en té preparada una altra: ben aviat sortirà un altre llibre seu. Aquesta bibliografia que us deia, basada en la seva pròpia llista, la van elaborar en Xavier Fargas i la Nausica Solà.

Però el llibre també conté uns índexs de noms propis, de paraules i de conceptes que ha elaborat l’Ernest Rusinés i que també són un homenatge a en Joan i al seu rigor: per en Joan, i té tota la raó, un llibre d’aquesta mena no és un bon llibre si no té també uns bons índexs.

I finalment, el llibre porta, en els plecs centrals, un petit àlbum de fotos. Les filles d’en Joan i l’Adelaida, la Nausica i la Laura, van fer un recull esplèndid, molt més extens del que podria cabre finalment al llibre, i això ens va permetre fer una tria que ens agrada molt a tots. Em consta que alguna de les fotos, per exemple la primera, els va costar molt de trobar, a les filles, i que per trobar-la van tenir la col•laboració de les germanes d’en Joan, no sé si també del seu germà i, pel que em deia ara la Nausica, de bona part de la gent de Bell-lloc, també.

I bé, més o menys això és tot el que volia dir. Només em queda dir-vos una obvietat: participar en el projecte d’aquest llibre d’homenatge a en Joan Solà ha estat molt més que una activitat professional, acadèmica, universitària. Ha estat de les coses més gratificants que he fet en els últims temps. I haig agrair-ho a tothom que hi ha participat i, per damunt de tot, al protagonista, que tant es mereixia i es mereix aquest homenatge. Moltes gràcies, Joan, per tot el temps que has dedicat i dediques a la nostra llengua i, encara més, moltes gràcies per ser com ets.

(Després va resultar que l'endemà va sortir publicat a l'Avui l'últim article seu, on s'acomiadava.)

demà dimecres, 20 d'octubre

Demà dimecres, 20 d'octubre, a les 7 del vespre, a l'Aula Magna de la Universitat de Barcelona: presentació del llibre Joan Solà. 10 textos d'homenatge.

homenatge a Joan Solà

Avui, 3 de setembre, surt a la venda el llibre Joan Solà. 10 textos d'homenatge, editat amb motiu dels seus setanta anys i del seu pas a professor emèrit. Una de les experiències personals i professionals més emocionants de l'any!

Joan Solà: última classe (2)

Efectivament, va ser un dia memorable. Hi vam ser, i em sembla que tots els que hi vam ser estem molt contents d'haver assistit a un acte tan interessant, tan emocionant i tan intens.



Per qui vulgui veure'l, aquí el teniu, per gentilesa del Servei d'Audiovisuals de la Universitat de Barcelona, que l'ha editat d'una manera impecable: Joan Solà: "La construcció d'una gramàtica normativa. Criteris i exemples". (La foto l'he treta del vídeo.)