1 de nov. 2010

les absències i la presència d'en Joan

Divendres al matí, a primera hora, just l'endemà d'haver-lo acomiadat a casa seva, al Paranimf de la Universitat de Barcelona, jo feia una classe de sintaxi. Parlàvem de l'ordre dels elements en el discurs i en l'oració, i com no podia ser d'una altra manera, el nom de Joan Solà sortia contínuament. De seguida em vaig adonar que no sabia parlar d'ell en passat. I després, pensant-hi pensant-hi, cada vegada m'ha anat semblant més clar que no en vull aprendre.


La xarxa, aquests dies, s'ha omplert de notícies, articles, entrades en blogs i textos de tota mena (hi ha un cert risc de circularitat, però què hi farem: moltes gràcies, Víctor Pàmies!), escrits per persones, conegudes i anònimes, que volem i sentim la necessitat d'acomiadar-nos d'en Joan. O potser millor, sentim la necessitat de parlar-ne i d'expressar públicament una gratitud profunda per tot el que aquest home ha fet per nosaltres i per aquest país. Del que he llegit --m'és impossible llegir-ho tot, sempre malament de temps--, en vull destacar aquí sota uns quants fragments:

"I ens hem d'acostumar a viure sense ell, però sabent que la seva obra i el seu exemple ens marquen un camí. [...] l'amplitud i la riquesa de la seva producció el converteixen sens dubte en un dels grans noms de la lingüística catalana contemporània, al costat de Fabra o Coromines, als quals Solà va dedicar bona part dels seus estudis.

Des d'aquest profund coneixement de la llengua, la seva intervenció en l'elaboració de la nova sintaxi normativa de l'Institut d'Estudis Catalans ha estat literalment crucial." (Isidor Marí)

"Com a científic, com a patriota i com a persona, Joan Solà ens ha fet millors a nosaltres i ha fet millor aquest país." (Miquel Pueyo)


"Tenim a la nostra disposició les obres de Solà, tan actuals, que dialoguen amb la tradició, que miren d’anar sempre més enllà en la comprensió de la gramàtica. Però se n’ha anat la persona: l’home senzill, afable, de mirada múrria, l’excursionista infatigable, el que cantava en una coral, el polemista en tantes converses al voltant d’una taula. Només els que el van tractar amb més o menys assiduïtat, entendran com s’arriba a enyorar un home com ell!" (Jordi Llavina)

I n'hi ha dos que no els sé tallar, preciosos: el de Jordi Cornudella i el de Pau Vidal.




Avui, amb el Xavier i el Joan, hem anat a caminar per la serra de l'Obac, un dels indrets més trepitjats i estimats pel nostre amic --és a prop de Barcelona, i s'hi pot anar fàcilment a fer una caminada d'unes quatre hores, el diumenge al matí, i després dinar a casa, amb la família. Hi hem tornat junts, teníem Sant Llorenç del Munt i la Mola davant nostre, i ell ha sortit contínuament a la conversa. No podia ser de cap altra manera.


Hi ha cireretes d'arboç d'aquest any que encara maduren, i ja ha sortit la flor de les de l'any que ve. La vida.