En un país normal
TONI SOLER | Ara, 17/07/2011
ESPERPENT. Si Espanya fos un país normal -bé, quan dic normal, no sé quin país posar d'exemple- no estaríem patint l'actual esperpent polític, aquesta vergonya quotidiana que fa que el problema realment gros, que és l'economia, estúpids, encara se'ns mostri com a més agut, més desesperant; però Espanya és com és i tot i així és un estat poderós i amb segles de tradició de govern. Els que es vulguin consolar poden pensar en Itàlia i en Grècia. Però tenint en compte que fa quatre dies Aznar posava els peus sobre la taula de George Bush, i en fa tres Zapatero es marcava el repte de superar el PIB de França (que és la receptora de l'etern complex d'inferioritat hispànic), em sembla que el consol és ben precari.
EROSIÓ. Quan va esclatar la crisi amb tota la virulència, i Zapatero va enterrar allò de la desaceleración ; quan França i Alemanya van intervenir de facto la política econòmica espanyola, el denigrat ZP va ser el primer a assumir que l'havia espifiada i es va posar a fer els deures a corre-cuita. Ha fet el que se li va demanar, sabent que al mateix temps es feia l'harakiri. I si, com deia abans, Espanya fos un país normal, l'oposició li hauria fet costat i hauria solemnitzat un pacte nacional en matèria fiscal, laboral i financera. En canvi, el PP ha aprofitat l'ocasió per erosionar el govern i exigir amb grans escarafalls la convocatòria d'eleccions, sabent que la precampanya, la campanya i la postcampanya ens farien perdre a tots plegats uns mesos decisius. El PSOE ha cedit al seu joc, veient que la coral mediàtica del PP feia forat i les enquestes ensorraven la seva intenció de vot; Zapatero va decidir anunciar la retirada i Rubalcaba va postular-se com a candidat. Ara va fent campanya prometent miracles que tot sovint es contradiuen amb la política del govern del qual formava part fins a la setmana passada.
AMORTITZATS. I ara, esclar, ja que els uns només pensen a fer soroll, i els altres només pensen a publicitar el seu candidat, potser sí que el que cal és que es convoquin eleccions, perquè total, la legislatura està amortitzada, el govern està mort i enterrat i a més no farà res que pugui perjudicar el nou candidat. Eleccions, doncs, com més aviat millor, i mentrestant els ajustos enormes i enormement necessaris, i absolutament urgents, hauran d'esperar alguns mesos més. Fins passat festes, com se sol dir. I a Catalunya què? Les eleccions donaran la majoria absoluta al PP i obligaran CiU a buscar una estratègia nova, però abans s'hauran d'aclarir entre ells; les esquerres catalanes afrontaran la campanya amb el pas canviat, amb lideratges incipients -a ERC- o inexistents -al PSC-. Només el PP d'Alicia Sánchez-Camacho, amb el vent a favor, i Iniciativa, esperonada pels indignats , se senten optimistes. Però les tres forces principals del catalanisme es trobaran aviat davant d'un mur de ciment armat que segurament els obligarà a accelerar processos de redefinició que fa anys que estan en fase embrionària. Tant de bo l'encertin, i ho comparteixin, perquè una Catalunya dubtosa i dividida seria la cirereta del pastís de celebració de la victòria de Mariano Rajoy.
