"...li semblava caminar dins un malson en el qual mai no havia d'arribar a lloc."
"...després d'aquella certesa d'haver-ho perdut tot, les coses semblaven molt més lleugeres."
"I quan a l'hora foscant tornaven a casa pels camins de les vinyes, Marianna, sense adonar-se'n ben bé, sentí la melangia de les coses irremissiblement passades."
"Els colors del sol morint entre núvols damunt el mar posaven en el paisatge una irrealitat fantàstica. El verd dels arbres esdevenia càlida flama; el mar, morat, blau pàl·lid, gairebé blanc, i el cel passaven per totes les gradacions d'una petxina nacarada, ornada d'un verd irrealitzable que el sol daurà uns instants."
"Dintre seu treballava, implacable, el sentiment de la fugacitat, que li feia omplir amb avidesa els ulls d'aquell paisatge que potser mai més tornaria a veure..."
"El jardí tenia aquella gràcia recòndita i melangiosa dels vergers abandonats."
"A les hores lluminoses del matí s'afegia ara aquell passeig nocturn perfumat d'estels i d'aire fred de muntanya."
Més Rosa Leveroni, poesia, aquí.
Una altra de les nostres veus femenines, Mercè Rodoreda, aquí. Aloma.
Foto: el llac Léman a Montreux. Maig 2006.
.jpg)
+(640x459).jpg)