A Espanya amb la monarquia passa el mateix que amb la divinitat: és veritat indiscutible, el que ha de demostrar que té raó és el que no hi creu. Els que s’abstenen com CiU són acusats de política petita, com si posar la legitimitat hereditària per sobre de la legitimitat democràtica fos d’una insuperable grandesa de mires. I els que refusen la monarquia des de la més elemental racionalitat democràtica són acusats de voler trencar el pacte del 78 (com si no estigués ja fet miques des de fa temps, ¿o és que no escolten el que passa a Catalunya, per exemple?) i de posar en risc el sistema democràtic. Tot per demanar un referèndum. Els referèndums s’han convertit en una arma de gran volada subversiva: generen pànic en el nucli sistèmic.
Fa vergonya haver de dir el que és obvi: que el principi d’igualtat política en què es funda la democràcia és essencialment contrari al principi dinàstic que regeix la monarquia; que els principis de sufragi universal i d’elecció i revocació de governants xoquen amb el principi aristocràtic; en fi, que la raó i la sang representen dues idees antinòmiques d’entendre l’organització social i política. Fa uns anys al CCCB vam fer una exposició sobre la Transició. Al final els visitants feien preguntes. La més reiterada va ser si la Transició es podia considerar acomplerta mentre la monarquia, heretada del franquisme, fos la forma d’estat. És una pregunta que contrasta amb el 85% de suport que li donarà el Parlament espanyol. No ens representen.
Tots els arguments que sentim a favor de la monarquia són conservadors: que algunes de les democràcies més solvents són monarquies, que va contribuir al pas de la dictadura a la democràcia, que ha donat estabilitat, que és una factor de moderació i integració, i que forma part del pacte de la Transició, com si la ciutadania estigués eternament lligada a aquest moment sagrat. No he vist ni un sol article que doni fonament a la monarquia com a forma òptima de la democràcia. La monarquia, com Déu, és inefable. I el que és inefable queda fora del sedàs de la raó.
.
