No és una llegenda urbana. És real. Li va passar ahir al meu amic Gustinet (Josep Maria Tegido) a l'Alt Empordà. Llegiu el seu relat i valoreu. (segueix)
Dimarts 17 de gener del 2012, dos quarts d’una del migdia.La feina em porta fins a la Jonquera i els pobles del voltant. El recorregut per la carretera Nacioanl és l’habitual: els giratoris amb dones amb poca roba per ser l’hivern i els trailers van i venen d’una manera aparatosa.
Però avui hi ha una presència policial notable. A la rotonda que dona accés al camp de futbol de la població els Mossos aturen cotxes que, pel que sembla, han estat delatats per un radar. I anant cap a Agullana, a mig camí, dues furgonetes i un vehicle de la Policia Nacional miren indiferents el trànsit.
Finalment encaro la carretera cap a Cantallops on he d’acabar el recorregut abans de tornar a Espolla per dinar: ja són dos quarts d’una.
Quan enfilo el recorregut veig, a l’alçada del camí que duu al mas Moretó, un cotxe de la Guàrdia Civil. El que faltava per la col·lecció.
Aquest cop em fan parar. Vaja quina murga. Però, en fi, ja se sap; és el preu que s’ha de pagar per... Per?
En tot cas, no em preocupa. Per experiència sé que en veure que sóc veí de la zona i confirmin amb la documentació que la meva edat no es correspon al perfil de facinerós fronterer, la cosa s’acabarà amb una salutació i un “puede usted continuar”.
El que m’agafa la documentació és jove. De fet els tres són molt joves. Potser em poden veure com el seu pare. Però hi ha alguna cosa que m’intranquilitza...
Un d’ells, vestit amb un forre polar sense res identificatiu, m’obliga a arraconar el cotxe al marge. Jo, innocentment, pregunto si passa alguna cosa i es limita a informar-me de que és un control de fronteres per tema de drogues i armes. I, tot seguit, m’exigeix que parli en espanyol. Que no m’entén.
-Ja hi som!, penso.
Intento fer-me una composició del lloc. La imaginació se m’accelera: m’arribo a imaginar que no són guàrdies de veritat: dos amb una armilla reflectant i l’altre amb un folre, sense res que els identifiqui... En una carretera poc transitada... El vehicle em treu de dubtes: un Megane, amb una bona colla d’anys, però guarnit d’una forma inconfusible.
Jo encara dins del cotxe. Se m’acosta un dels dos que porten l’armilla reflectant i, acostant-se a la finestra, m’exigeix que surti del vehicle. Sense moure’s ell, quan obro la porta gairebé el toco i ell reacciona amb cara irada:
-Que me quieres dar?
Quan surto, m’obliga a allunyar-me del meu cotxe i quedo arraconat. Mentre un comprova tota la documentació, un altre comença a regirar tot el contingut del Txara i el tercer el tinc davant meu, en prou feines a un metre de distància. No goso mirar-lo als ulls. Noto que en canvi, ell em fita. Com si intentés coaccionar-me. I ho aconsegueix.
La cosa es complica. L’expressió dels tres “uniformats” res té a veure amb la rutina dels controls de carretera. Trobo a faltar entre ells aquell personatge amb més edat que l’experiència l’hi aconsella evitar segons quines dinàmiques. Pel contrari, aquests se’ls hi endevina ganes de gresca. Fins i tot em fixo de que duen la pistolera descordada, a punt per extreure l’arma. Els hi deu donar seguretat.
El meu cos comença a reaccionar i delata el nerviosisme, la meva por: les cames em tremolen. Feia anys que no tenia aquesta sensació: és el que té una rutina de pare amb dues criatures, cinquanta anys a sobre i més feines de les que puc fer.
Intento començar a reaccionar. El mòbil! No goso fer una trucada, però el manipulo i en veure que no es queixen, faig un missatge a una bona amiga que, si el llegeix, potser em pot donar un cop de mà. Els dits no responen i em costa escriure, però me’n surto. Amb faltes incloses: Em tenen la guardia civil a la ctra Cantallops, sortint la joquera.
El que no aconsegueixo és recordar com dimonis va la funció de gravadora. Seria un bon document, potser. Tantes coses que té l’aparell de telefonia i que quan les necessites no sàpigues com trobar-les.
Insisteixen amb el tema de l’espanyol i de la falta de respecte per continuar parlant en català. De primer representava que no l’entenien cap d’ells. Ara, resulta que és un que acaba d’arribar i no agafa res.
El del folre polar, amb el cap rapat, és el que porta la veu cantant. El que representa que no entén res és el que està pendent de mi. I l’altre, més alt, continua remenant el cotxe: pobre, el més substanciós és el darrer llibre d’en Jaume Cabré. Però no crec que ho sàpiga valorar.
Finalment troben el que necessiten per justificar la seva actuació. Manipulació de documentació: el CAT sobre les plaques de la matrícula. Per ser precisos, sobre la placa del davant. L’adhesiu de darrera fa temps que va caure.
El del folre polar m’alliçona sobre la gravetat del fet amb to de veu que no goso ni utilitzar amb els meus fills: mai he pensat que tractar-los d’imbècils fos gaire educatiu. Però ell insisteix: afirma que és com si jo hagués dibuixat un bigoti sobre la meva foto del carnet. Un bigoti? Perquè voldria dibuixar un bigoti, si jo no en duc?, penso.
Procuro callar. No tinc cap interès en complicar més les coses. Però l’home insisteix i m’interpel·la:
-Tiene que sacar el adhesivo con el CAT de la placa.
-Doncs no penso fer-ho, l’hi dic.
Ja m’ha notificat que em denunciava i que em caurien 3.500€ de multa. I ha pres fotografies de la placa del cotxe. Penso, innocent, que arribats aquí les coses no es poden complicar gaire més.
Van passant els minuts sense desencallar-se la situació. El que xerra em refrega Espanya i la Constitució i la meva falta de respecte pel qui no entén el català. El qui remenava el cotxe fa una aportació:
-Pués tendremos que esperar aquí dos horas a que llegue un traductor jurado.
Arribats en aquest punt tinc la sensació de que perden els papers: el tema de la placa, passi. Però no vull creure que siguin capaços de posar-se en evidència fent venir un traductor jurat. Repasso mentalment el programa que m’havia fet del dia: voldria anar a podar la vinya, però això sempre pot esperar.
Evito caure en les seves provocacions. Però tan insistir per part seva, finalment no puc deixar de tornar-m’hi i deixo anar:
-Si és cert que estic obligat a parlar espanyol, m’ho digui per escrit.
-No tiene bastante con mi palabra?, em diu el que no calla.
-No, l’hi etzibo.
De sobte intervé el que representa que no entenia res. I jo que m’animo:
-No havíem quedat que no comprenia el català?, dic.
El de “mi palabra”, s’adona que la cosa no només està encallada sinó que ells comencen a fer un trist paper i ho vol enllestir pel dret:
-Bueno, o sacas el adhesivo o te llevamos detenido. Te vas a pasar dos días en el calabozo...
Ara si que veig que han perdut els papers. Les cames ja no tremolen i valoro les conseqüències familiars davant les noves expectatives que s’obren: res que no es pugui assumir.
-Hauria de fer una trucada, dic.
-La llamada la haremos nosotros cuando estemos en el cuartel, contesta. Al mateix temps es treu les manilles i m’encara cap el cotxe patrulla. És increïble, com a les pel·lícules.
De sobte, el que no entenia res de català intervé:
-Espera, estas seguro?
Comencen una discussió sobre si val la pena o no, entre ells. El tercer, des de la distància fa una cara d’incrèdul.
El debat s’acaba de sobte amb una conversa estranya per telèfon. Al meu costat, com si ell tingués interès de que escoltés el que parlava, el cap pelat amb folre polar, de qui jo posava en dubte la seva paraula, fa veure que parla amb un superior que demana la seva posició i que els reclama en un altre lloc.
En qüestió de segons, tot s’acaba. Em tornen la documentació i desapareixen. Sense acomiadar-se...
Jo, a un racó de la carretera que puja de la Jonquera a Cantallops, dins del cotxe, intento posar ordre a les imatges viscudes. És dimarts 17 de gener del 2012. Ara ja són quarts de dues. La feina que em quedava pendent ja no la puc fer.
Decideixo tornar cap a casa i aprofitar per fer-li una reflexió al meu nano que tot just ha acabat l’ESO. M’escolta entre sorneguer i preocupat, però no sembla que l’impressioni. Més tard, quan el porto a Figueres, em comenta els consells que corren entre els seus col·legues per situacions con la meva: demanar la identificació del policia, gravar, fer fotos amb els mòbils...
De tornada no puc evitar la reflexió: en Fraga s’acaba de morir amb un panegíric gairebé general, els Mossos utilitzen l’espanyol i el meu fill m’explica com sobreviure a una trobada amb els cossos de seguretat. Segur que som al 2012?
Josep Maria Tegido-Mallart.
“Gustinet”
