El país que anticipa el 10-J
TONI SOLER | Ara, 10/07/2011
Barcelona es va omplir de senyeres i estelades dues setmanes després de la sentència del TC contra l'Estatut català. Molts analistes coincideixen a dir que el 10-J, a falta de resultats pràctics, va tenir la virtut de situar l'independentisme al centre del debat polític català, i això és cert, però en un doble sentit: el sobiranisme cotitza a l'alça de manera transversal, però aquest mateix fenomen ha arremolinat el vot espanyolista a l'entorn del PP. D'altra banda, hi ha escèptics que diuen que la gran manifestació de Barcelona va ser la típica foguerada d'indignació que no deixa rastre a mitjà termini, però només cal veure l'últim sondeig del CEO per adonar-se que aquesta premissa no és certa. El tsunami ciutadà del 10-J, nodrit a parts iguals per la il·lusió i l'emprenyada, manté intactes els seus efectes. Ara bé: el sobiranisme català és un mosaic multiforme amb graus i matisos del tot heterogenis, la qual cosa no és dolenta per se però té conseqüències que amoïnen alguns, com ara la impossibilitat de cristal·litzar políticament.
PARTITS. Certs sectors potser somien una única força política independentista, que reculli i reforci el testimoni d'Esquerra i els seus satèl·lits. Però aquesta via sembla bloquejada per la pròpia imperícia d'aquells que l'haurien de dur a terme. I a més, fer passar la gran onada popular del 10 de juliol per l'adreçador d'unes úniques sigles seria el mateix que trair el seu esperit majoritari. La manifestació va demostrar que el sobiranisme és plural i transversal, que no pot ser excloent ni pot ser patrimonialitzat per cap formació política, per important que sigui. No pot ser una tendència o un formatget més de l'arc parlamentari, sinó un comú denominador de les forces polítiques majoritàries, com fins ara ho ha estat el catalanisme autonomista. Un hipotètic referèndum no es guanyarà mai si la sobirania no és un objectiu d'àmplia base, compatible amb tota mena d'etiquetes ideològiques.
VALORS. El 10-J es van aplegar independentistes de moltes menes. Primer hi ha els motivats, els que obeeixen raons identitàries o emocionals; després hi ha els resignats, és a dir, els que volien canviar Espanya i s'han cansat d'esperar, i finalment hi ha els conjunturals, els que sempre s'havien mantingut aliens a un debat que consideraven estrany o superflu però que s'han tornat sobiranistes per raons de tipus econòmic. Són tres motivacions legítimes, però com a pilars per sostenir la Catalunya del futur són un pèl fràgils. El factor emotiu és important, però en un país plural i mestís com el nostre fa de mal gestionar; la resignació no és mai un impuls del tot positiu, no fa agafar embranzida; i les motivacions econòmiques estan molt justificades però es poden esvair per poc que la conjuntura canviï. Necessitem un sobiranisme basat en el cor i en la raó, en el sentit pràctic i en l'esperança d'un futur millor. Necessitem l'afany de construir un país plural i autoexigent, no una reserva ètnica ni un lobi d'interessos dineraris, sinó una comunitat de valors. Per això és molt important que tots els ciutadans es preguntin no només què votaran en el cèlebre referèndum, sinó també què faran amb les eines que la sobirania posarà al nostre servei.
El dia que em van robar el mòbil
SEBASTIÀ ALZAMORA BARCELONA | Ara, 10/07/2011
El dia que em van robar el mòbil
A la manifestació del 10-J em van robar el mòbil. El duia a la butxaca del darrere dels pantalons i, submergit dins les multituds procel·loses i endut per la més noble exaltació patriòtica, em fou sostret sense que me n'adonés fins que la manifestació ja havia acabat i era tard per fer-hi res. El robatori em va molestar des del punt de vista material (era un bon mòbil, encara era nou), però sobretot en termes operatius, perquè significava que em quedava incomunicat la resta del dissabte (el 10-J va caure en dissabte) i tot diumenge, en un cap de setmana en què quedar-me incomunicat podia resultar altament lesiu per als meus assumptes personals i intransferibles. Total, que de la manifestació en vaig sortir, si em permeten l'expressió, francament putejat. És un testimoni que em permeto d'aportar a la memòria sentimental d'aquella jornada certament històrica: he esperat fins avui perquè en el seu moment, fa un any, encara ens trobàvem sota l'impacte de les revelacions sobre el tàndem Millet&Montull, i triomfaven molt els discursos que associaven Catalunya amb una claveguera (literalment) i el catalanisme amb una cova de lladres (més literalment encara), de manera que no era qüestió de fer córrer la brama que el 10-J era en realitat una reunió massiva de carteristes subvencionats.
A banda d'aquest episodi, el 10-J és la mobilització ciutadana més espectacular que he vist en ma vida (i, sense pretendre passar per un expert en la matèria, puc dir que n'he vist algunes), tant pel que fa a la capacitat de convocatòria com al grau de convicció dels assistents en el moment d'exterioritzar el seu missatge. I el missatge, a pesar dels filibusterismes polítics que van intentar que no existís, era d'una claredat i una franquesa rotundes: "Som una nació. Nosaltres decidim". No crec que pugui haver-hi una declaració de principis més eloqüent, sobretot quan la coregen més d'un milió de ciutadans d'un país amb una població de set milions i mig. El president Pujol va resumir l'exercici d'autoafirmació amb una de les seves frases lapidàries: "Hi ha país", va sospirar, alleujat. I una frase va córrer molt els dies, i setmanes, següents: "Això ja no té marxa enrere".
Un any després, totes dues coses segueixen sent certes. A Catalunya hi ha país, i el significat d'aquell clam tan potent no té marxa enrere, fins i tot a desgrat dels partits que l'havien de convertir en la seva raó de ser i no han sabut fer-ho. Però el significat era clar: Catalunya és un país que vol ser normal, és a dir, lliure. Que sàpiguen que no ho hem oblidat, i que ja no ho oblidarem mai. (I al malparit, o malparida?, que se'm va endur el mòbil, que sàpiga que també el recordo, encara).
I un record d'aquell dia i de la manera manera com van tractar la manifestació diaris ben diferents, de més cap a aquí i de més enllà.
.
