som escola

Avui, sis de la tarda, Gran Via / Passeig de Sant Joan de Barcelona. Hem de ser molts! ‪#‎somescola14j‬

Contra les agressions a l'escola catalana. Prou!

Informació de l'Ara.

"Contra el separatismo", d'Albert Sánchez Piñol, a 'La Vanguardia'

Si el tipógrafo lo permitiera habría encabezado este artículo con un título más extenso: “El extraño caso del chico que escribía cuentos en un idioma y ganaba premios literarios en otros dos”. Se llama Marc Nadal Ferret, sólo tiene veintiocho años y ya es uno de los impostores más habilidosos y divertidos que han aparecido en los últimos tiempos. Pero dejamos por un momento a Marc.

Durante mucho tiempo preferí ignorar el secesionismo lingüístico. Y es que hay fenómenos que no se tendrían que inscribir en el ámbito de la política, sino de la psiquiatría. ¿Cómo se puede defender, con un argumentario mínimo, que en Valencia, Baleares o la Franja de Aragón lo que se habla no es catalán? La historia es diáfana. En el siglo XIII el rey Jaume conquistó Valencia y las Baleares, territorios que fueron repoblados mayoritariamente por catalanes. Con ellos llevaron su religión, su cultura y, como es lógico, su lengua. Por eso, mira tú por donde, sus descendientes hablan el mismo idioma que en Barcelona, Rupià o Calldetenes. ¿Qué quieren que hablen? ¿Ruso? ¿Urdu?

Pues no; según algunas voces iluminadas no es así. Según estas voces el valenciano y el baléà no son variantes dialectales, sino idiomas totalmente diferentes. Tienen que tener su diccionario, su academia de la lengua, todo aquello que pule, lustra y da esplendor. La pregunta es: ¿de dónde salen estos organismos esperpénticos? Y la respuesta, por desgracia, es elemental: tan sólo es una estrategia del nacionalismo español para dividir y fragmentar la cultura catalana.

En todo el planeta Tierra no hay ni un solo filólogo serio, ni uno, que corrobore las tesis del secesionismo lingüístico. No importa. De hecho, sería un error buscar racionalidades o coherencias en un movimiento que ni las busca ni las necesita. Los mismos individuos que quieren hacer creer que en Alcanar y en Vinaròs no se habla el mismo idioma afirman fanáticamente que en la selva de Bolivia y las calles de Vallecas sí que se habla el mismo idioma. Los mismos poderes que acusan a la cultura catalana de ser una cultura subvencionada son los mismos que subvencionan los chiringuitos anticientíficos de los secesionistas lingüísticos. Y lo más delirante de todo: que en realidad no se promocionan estos artificios lingüísticos para usarlos, sino para hacer desaparecer el catalán. Estos días el presidente de Valencia se ha indignado porque un diccionario recoge la unidad de la lengua. (Por cierto: ¿desde cuándo un político tiene que implementar las definiciones de un diccionario?) Pero al mismo tiempo cerca de 14.000 alumnos valencianos no pueden estudiar en su lengua por culpa de la administración. Ahora bien, cuando cuatro individuos, en Catalunya, quieren reventar la inmersión lingüística, no lo duden: enseguida tendrán a su servicio el ministro Wert, el Tribunal Constitucional y lo que haga falta.

El colonialismo es un proceso por el que el colonizador impone sus valores al colonizado. Es decir, convierte la víctima en parte del proceso alineador. Permítanme un ejemplo. Un día viajaba en autocar, detrás mío sentaba un matrimonio guineano. Hablaban un idioma tan exótico, y a la vez tan dulce, que les pregunté al respeto. “Perdone usted” se excusaron ante todo, y añadieron: “Es que hablábamos en dialecto”. La respuesta me sorprendió: ¡en dialecto! El proceso colonial actúa así: las culturas locales no son auténticas culturas; en consecuencia, los idiomas locales tampoco son auténticos idiomas. Se desprecian y marginan, y por eso, bajo el dominio colonial, las lenguas autóctonas de Guinea sólo eran “dialectos”.

También ha existido un colonialismo interior. Los veranos, cuando era un crío, recorría los parajes del Matarraña. Un día salió el tema: “Nosotros no hablamos catalán”, me dijeron los chicos del pueblo, “hablamos chapurreao”. ¡Chapurreao! Es decir, alguien, en algún momento, los había convencido que aquello que ellos hablaban no tenía la dignidad de un idioma, que ellos sólo “chapurreaban”.

Creímos que la democracia lo curaría todo. Que sanaría el cuerpo diezmado de la lengua, que se desbrozarían malentendidos fascistoides. Obviábamos un detalle: que la democracia que vino era la española. ¿Ha hecho el Gobierno aragonés algún esfuerzo para reparar la ignominia histórica? Al contrario. Hurgando en la herida, añadiendo lastre a la infamia, han oficializado el chapurreao: ahora se llama lapao.

Y aquí aparece Marc Nadal. El chico se ha especializado en enviar cuentos a premios literarios que se convocan para el lapao y el baléà. ¿Qué diferencia hay entre el catalán de Marc y el de sus cuentos? Prácticamente ninguno. Usa el artículo salado en el caso del baléà y las formas verbales de poniente para el lapao. Según los convocantes se trata de lenguas diferentes, pero no lo deben de ser tanto: se lo premian todo. Es para morirse de risa. Según Marc lo hizo para combatir el secesionismo lingüístico de una manera elegante. Lo es. Y eso que en el caso del lapao presentó un relato tan esperpéntico, el argumento tan aberrante, que no creía que colara. En sus palabras: “Era el cuento de un niño que lo pasa muy mal en la escuela porque tiene un profesor muy malo que les hace hablar catalán en lugar de aragonés oriental y que les dice que ellos son de los Países Catalanes”.

Coló.



(Article publicat a Caffe Reggio. Periodismo de opinión.)

'En altres paraules', avui fa un mes

Avui fa un mes que vaig estrenar el blog En altres paraules, dedicat a temes de lingüística. Per si hi ha algú que volta per aquí que no l'ha vist i li pot interessar, aquí teniu els enllaços de les cinc estrades que té, de moment:

En altres paraules, adreça general.

06/02/2014, ¿Què hi diu, aquí?, sobre dues funcions del pronom hi pròpies del català (i probablement de poques llengües més).

30/01/2014, ¿Què vol dir, 'nosaltres'?, sobre els diferents usos (11!) de la primera persona del plural.

23/01/2014, Non plus ultra, sobre algunes ultracorreccions freqüents.

16/01/2014, ¿Què en pensen, la majoria?, sobre la concordança amb el verb dels subjectes que comencen amb un quantificador.

09/01/2014, ¿Anem o venim, Gemma?, sobre la distribució dels verbs anar i venir en català.

.

Llegenda:

Bon Nadal! - català, occità
Buon Natale! - italiano
Goyoso Nadal! - aragonés
Bo Nadal! - galego
¡Feliz Navidad! - español
Frohe Weihnachten! - Deutsch
Joyeux Noël! - français
Zorionak! - euskara
Gelukkig Kerstfeest! - Nederlands
Merry Christmas! - English



.

dimecres, 6 de novembre: jornada Balanç del Document "Acord sobre l'ús no sexista de la llengua"

Aula Magna de la Universitat de Barcelona
Edifici Històric, plaça Universitat

10.00 h Inauguració
Gemma Fonrodona, vicerectora d'Estudiants i Política Lingüística (UB)
M. Carme Junyent, directora del GELA (UB)

10.20 h Ponència "Visibilitzar o marcar: de la Jornada al llibre"
Neus Nogué, Departament de Filologia Catalana (UB)

11.00 h Taula rodona "L'aplicació de l'"Acord sobre l'ús no sexista de la llengua"
Margarida Sanjaume, Parlament de Catalunya
Pilar Murtra, Direcció General de Política Lingüística
Marta Juncadella, Serveis Lingüístics (UB)


Inscripcions aquí.

.

Unes notes de gramàtica...

...en memòria de Joan Solà en el tercer aniversari de la seva mort.

¿Quan diem 'els dos' i quan, 'tots dos'? O 'les dues' o 'totes dues', 'els tres' o 'tots tres', 'les quatre' o 'totes quatre'...

La qüestió és que els dos/tres... i tots dos/tres... moltes vegades no són intercanviables. La segona estructura, que és la que podem considerar marcada (més complexitat estructural, més càrrega semàntica), apareix si:

1. El nom a què es fa referència ja ha aparegut abans en el text.

2. El nom a què es fa referència no porta cap complement del nom.

3. Volem emfasitzar la unitat que formen els referents del nom. El matís a vegades és subtil, cal dir-ho, i per tant deu actuar per sota de la nostra consciència metalingüística quan escrivim o parlem.

Exemples que il·lustren aquestes tres característiques

(Són una mica llargs, perquè cal context previ.)

Amb èmfasi:

(1) ...el gallec mancava d’una tradició que distingís la llengua dialectal de l’estàndard; aquesta era representada, de fet, pel castellà; i per posseir totes dues varietats una llengua ha de pagar un preu. (Joan Solà, Plantem cara, art. 35.2)

(2) Intentin rumiar si apliquem gros o gran o tots dos adjectius o cap dels dos i per què o quan a noms com els que enumero tot seguit. (Joan Solà, Plantem cara, art. 81.2)

Sense èmfasi:

(3) ¿Hi ha diferència entre "He comprat dues escultures de guix per pintar" i "He comprat dues escultures de guix per pintar-les"? En principi sí: per pintar vol dir que no estan pintades (igual que sense pintar o blanques); i per pintar-les indica finalitat: vull pintar-les. Ara: sovint coincideixen les dues circumstàncies (Joan Solà, Plantem cara, art. 90.2)

(4) Sembla que l’única llengua que té realment viva la distinció en l’atribut és el gallec (ja no el portuguès), com m’informa Rosario Álvarez. Amb els verbs ser i parecer aquesta llengua construeix de tres maneres (amb el pronom determinat, amb el neutre i amb el pronom fort): "¿Dis que non é túa nai? Ser non a será, pero parecer parécea" (nai: mare), "Ser non o será, pero parecer paréceo" i "Ser non será ela, pero parecer parece ela" (en els tres casos es pot repetir o no el pronom: jo l’he repetit). (Joan Solà, Plantem cara, art. 82)

De fet, hi ha vegades que no podem tenir tots dos/tres..., precisament perquè la interpretació és distributiva i, per tant, no unitària. A l'exemple següent, en el primer fragment subratllat s'expressa èmfasi en la interpretació unitària (alhora també ho reforça); i en el segon, en canvi, el verb destriar fa evident que el que s'expressa és separació.

(5) I aquí és on cal distingir entre el que diu l’escriptor ("puix parla en català, vejam què diu", amb paraules de Joan Fuster), les realitats, els sentiments i la ideologia que ens vol transmetre, i la manera com ho diu; que un escriptor són totes dues cares alhora. Llegeixin Ruyra i mirin de destriar les dues cares, que jo els he de deixar aquí. (Joan Solà, Plantem cara, art. 83)

Quan elidim el nom preferim tots dos/tres..., segurament perquè la interpretació en aquest cas sempre és unitària.

Exemples:

(6) Si els parlo d’aquests dos personatges és fonamentalment perquè jo els tinc en gran consideració, però no pas per això sol. Tots dos han tingut una influència decisiva sobre la lingüística francesa: (Joan Solà, Plantem cara, art. 53)

(7) I [la paraula rai] compta amb cinc monografies, totes cinc extenses i molt ben fetes (Joan Solà, Plantem cara, art. 18)


I finalment, com que tots dos/tres... emfasitza la unitat (tots els referents són iguals o fan el mateix), difícilment pot ser el subjecte d'un predicat recíproc. No diríem:

(8) (??) Totes dues s'escriuen Whatsapps sovint.

Sinó que, en aquest cas, el que diríem és:

(9) Elles dues s'escriuen Whatsapps sovint.


No cal dir que la variant ambdós-ambdues, que trobem en textos més formals, funciona exactament igual que tots dos - totes dues.


Trobareu més informació sobre això a l'excel·lent capítol de la Gramàtica del català contemporani (dirigida per Joan Solà, Maria Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya) que Josep M. Brucart i Gemma Rigau dediquen a "La quantificació".


--------------
LA PARAULA
No ens cansarem mai de veure aquest magnífic vídeo que la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya va presentar al segon Congrés Convit de Serveis Lingüístics dels Territoris de Parla Catalana, en homenatge a Joan Solà (Reus, 2011). I no ens deixarem d'emocionar.



"La paraula, que tantíssimes vegades i en tants territoris ha evitat que els neguits, les dèries i les necessitats humanes esdevinguessin pólvora."



.

'Estil i estils'

Acaba de sortir publicat el llibre Estil i estils. Teoria i aplicacions de l'estilística, editat per Lluís Payrató i Neus Nogué.

L'obra recull les ponències i la taula rodona que van constituir el 19è Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona (CLUB 19), que va tenir lloc el 28 de novembre del 2011 a la Facultat de Filologia de la UB. L'objectiu era, i és, oferir una reflexió àmplia i oberta sobre l'estilística, l'estil i els estils, aplicable a una gran varietat de tipus de text.


Ponències

Vicent Salvador (Universitat Jaume I): "Estilística dels textos no literaris"

Lluís Payrató (Universitat de Barcelona): "Textos, estils i multimodalitat"

Ramon Pla (Universitat de Barcelona): "Reflexions sobre l'estil en literatura"

Josep Maria Fulquet (Universitat Ramon Llull): "Estil i traducció. Notes a la versió del Hamlet de Terenci Moix"


Taula rodona

En la taula rodona "L'estil i els mitjans de comunicació", hi van participar Margarida Bassols (Universitat Autònoma de Barcelona), Magí Camps (La Vanguardia) i Ernest Rusinés (Televisió de Catalunya).


Altres dades

Lloc de publicació: Barcelona
Editorial: Agrupació d'Editors i Autors Universitaris
Any: 2013
Pàgines: 168
ISBN: 978-84-941275-5-7



El llibre es pot comprar per internet a MRR. Servicios de Comunicación Gráfica i també a MRR, C/ Diputació, 216, 08011 Barcelona (93 451 65 70, publi@publimrr.es).

Sobre Bauzá: Sebastià Alzamora avui a l''Ara'

An open letter para el president Bauzá

SEBASTIÀ ALZAMORA | Ara, 06/10/2013

Apreciado mister president,I hope you will forgive me por mi atrevimiento en escriure-li aquesta carta. Ja m'imagín that you are very busy, amb aquest daltabaix del TIL i tal. No es para menos: els docents de Balears, un colectivo de separatistas manipuladores, li han fet una strike de tres setmanes en pleno inicio del curso, i cent mil persones salieron a la calle avui fa una setmana, en una manifestació contra el TIL i contra la seva manera de governar que sin embargo, segons el seu vicepresidentet Gómez, no reflejaba el sentir popular (del Partit Popular, s'entén). There is nothing to do about it: tiene usted un modo de entender las tareas de gobierno que enciende pasiones, most of them bastant aïrades i negatives. Vostè probably did imagin que sólo protestarían cuatro gatos catalanistas, però, como ya es dicho popular, ha aconseguit something impossible: posar d'acord i cohesionar the balearic people, esa gente detestable que se obstina en xerrar la llengua dels seus pares i padrins. An idiom which is called catalan (sorry about that).

Insiste usted en que l'únic objectiu de su gobierno és implantar english language in the balearic classrooms. Loable propósito, a fe, si no fos perquè a una gran majoria ens segueix semblant que a ustedes el inglés les importa un pimiento, i que l'única cosa que desitgen, actually, is to fuck catalan language as soon and as definitely as possible. L'animen en la seva croada los animosos muchachos de Intereconomía, and also the minister of Education (such an irony), ese señor Wert que pensó que li seria més fàcil començar a aplicar la Lomce a les Balears que a Catalunya. The experiment, I'm afraid, has failed completely. Tal ha sido el nerviosismo of your government, que han arribat a amenaçar de treure als pares la custodia de sus hijos, i de fer listas negras (that reminds some sad history to a lot of people) con los nombres dels al·lots i les nines que aquestes setmanes no han asistido a clase. Ja sabem que vostè es un hombre rígido, frío y calculador, and that you are proud of it, però fins i tot vostè can understand que no són maneres de hacer las cosas. La por mai és una bona política. El miedo nunca es una buena política. Fear can never be good politics.

Ara la vaga ha acabat, los maestros y profesores de Balears have given a masterclass about civil digniy, and nobody knows com serà aquest curs que comença con tres semanas de retraso. The only thing que vostè ha fet ha estat to create crispación, malestar e incertidumbre. Y sabemos que su gobierno no está dispuesto a dar one step back. Es decir, que seguirán amb les seves obsessions, amparados en el argumento de su mayoría absoluta. It's alright, però que sàpiguen que, contra su autoritarismo y sus abusos de poder, i en defensa de la llengua i l'educació dels nostres joves, por el bien de esta sociedad, there is a people in front of you. Vostè no ens canvirà. Usted no va a cambiarnos. You will not change us. I la seva mayoría absoluta will simply disappear.



------------

Per cert, sembla que la MAJORIA SILENCIOSA ja ha aparegut!

vespre de col·laboració amb Amical Wikimedia i la Direcció General de Política Lingüística

Ahir al vespre va tenir lloc a Barcelona la Viquimarató Nit de la Llengua al Món Digital, organitzada per Amical Wikimedia i la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. L'objectiu era ampliar i millorar els articles sobre el català de la Viquipèdia. Durant la marató es va fer ben visible això que ara en diem treball col·laboratiu, treball en xarxa, amb l'avantatge que, per una estona, ho vam fer veient-nos les cares, xerrant, rient i xalant.

I per reblar el clau, el David Parreño ha fet aquest Storify de record tan bonic:

Com que a l'Storify no hi surt, crec que hem de dir aquí que vam tenir el patrocini d'El Fornet d'en Rossend, que es va cuidar de l'avituallament, tan necessari en una "cursa" com aquesta!

avui mirem cap a les Illes amb orgull

Mobilització sense precedents avui a les Illes Balears. Jo estic impressionada per la fermesa en el seguiment de la vaga, que ja encara la tercera setmana, i per la quantitat de gent que ha sortit al carrer avui. Avui mirem les Illes amb orgull: sempre que hi vaig em sento a casa, i avui he sentit com si hi fos, també.

A la foto (de Pep Ribas, via Twitter), la manifestació d'Eivissa.

Aquest és el text del manifest que ha publicat l'Obra Cultural Balear després de les manifestacions. Contundent, valent i emocionant.

Manifest de la manifestació 29-S en defensa de l'educació pública

29/09/2013

Enhorabona als mestres i professors, als alumnes i a les famílies! Hem tenyit de verd els centres docents, els carrers i les places, i hem cridat ben fort contra les pitjors polítiques en matèria educativa que es recorden en democràcia!

Gràcies als vaguistes. El seu esforç és un exemple per a tota la societat.

Gràcies a les famílies i als infants i joves, que s'hi han compromès.

Gràcies a totes les persones i col·lectius de les Illes Balears, i de fora, que han donat suport a la lluita.

La gent de Mallorca, de Menorca, d'Eivissa, de Formentera, la majoria, la silenciosa i la cridanera, tots, més junts que mai, som aquí per defensar a ultrança l'educació de les retallades, de la purga ideològica, dels atacs a la llengua catalana.

Som aquí per defensar una educació de qualitat i amb coherència pedagògica.

Però també per defensar els nostres drets socials i individuals. Perquè no només està en perill l'educació. La llista és llarga, llarguíssima...

-Des de la conselleria d'educació s'han obert expedients disciplinaris a tres directors, per unes instruccions suspeses pel Tribunal Superior de Justícia.

-El govern Bauzá ataca sense pietat tots els serveis públics: l'educació, la sanitat, l'atenció a la dependència, els serveis socials, l'administració pública, els serveis d'extinció d'incendis, etcètera.

-El govern Bauzá atropella totes les institucions de les Illes Balears: no acata les decisions del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, amenaça el Consell Consultiu amb l'eliminació o menysprea la mà estesa del rector de la Universitat.

-Bauzá i els seus acòlits usen els mitjans públics de ràdio i televisió per manipular la informació i atacar els qui no són de la seva corda.

-Bauzá i els seus insulten, coaccionen i, sobretot, menteixen. Des del primer moment han intentat deslegitimar aquesta vaga amb una guerra bruta impresentable.

-El diputat Antoni Camps ha anunciat l'elaboració de llistes negres dels vaguistes i n'Ana Aguiló amenaça els pares amb la retirada de la custòdia dels fills.

-S'han produït retencions arbitràries d'estudiants per part de la policia, amb insults, vexacions i agressions.

-S'ha prohibit la lliure circulació a persones amb camiseta verda.

-S'han depurat inspectors.

-Han redactat la llei de símbols i el decret de convivència, propis dels règims totalitaris.

-Preparen una normativa per controlar el contingut dels llibres de text.

La tropa d'opinadors del PP acusa els docents de tenir els infants com a ostatges. Aquí els únics segrestadors que hi ha són ells, que tenen segrestada la voluntat de tot un poble amb la coartada d'una majoria absoluta que obtingueren gràcies a prometre una sortida de la crisi. Ja basta senyor Bauzá! Rectifiquin o se'n vagin!

-Llevin immediatament els expedients als tres directors de Menorca.

-Retirin el TIL.

-Respectin la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, la cultura i la història.

-Tornin enrere les retallades.

-Recuperin el professorat de suport.

-Baixin les ràtios d'alumnes per aula.

-Dotin els ajuts als menjadors, al transport escolar, als llibres de text i les beques.

-Posin recursos als programes d'ensenyament en anglès que han tengut èxit.

-Escoltin els professionals de la Universitat.

-Substitueixin els professors de baixa.

-Respectin el dret fonamental de participació dels pares i mares a les escoles.

-No insultin, coaccionin, ataquin o menyspreïn.

-No tudin els doblers en autopistes i atenguin les més de 12.000 famílies de les Illes que viuen sota el llindar de la pobresa.

En són capaços? Sí o no? Perquè si no estan disposats a respectar i a escoltar el poble que diuen que representen, ens tendran davant, com una paret seca, pedra a pedra, infranquejable. Ni la tomaran ni la botaran.

Avui, companyes i companys, amics i amigues, ha estat un gran dia, un dia de lluita social, un dia més en aquesta lluita que no cessarem fins que aconseguim que el govern faci marxa enrere en el despropòsit de voler destruir el poble que hauria de governar.

I demà tota la societat s'ha de sumar a la lluita. Hi estau tots cridats!

Coratge i endavant!

Tots som directors Maó - Tots som directors Menorca

Seguiu les notícies que vagin sortint, aquí. També els podeu donar suport aquí.

#TotsSomDirectorsMaó #TotsSomDirectorsMenorca

sobre metàfores i periodisme

Aquest text m'ha agradat, i com que els enllaços de vegades es perden, també el reprodueixo aquí sota. De fet, aquesta secció del diari Ara acostuma a ser sempre interessant.

PAREU MÀQUINES

Metàfores prematures a compte de l'accident

ÀLEX GUTIÉRREZ | Ara, 29/07/2013

Les metàfores són perilloses i és possible que al mestre d'aquest recurs periodístic a Catalunya, Enric Juliana, se li vessés el saler sobre la seva crònica. "Espanya descobreix el que vol dir no frenar a temps" és un títol arriscat per a una crònica estrictament política i on el lligam amb l'accident de Santiago no arribava fins al penúltim paràgraf, on es deia que el sinistre augmentava la pressió sobre Rajoy. Costava de comprendre també que, entre les fotos de la doble pàgina de La Vanguardia, al costat de Rajoy, Rubalcaba, Bárcenas o Griñán, n'hi hagués una del comboi accidentat. El titular tenia innegable força literària, però alguna cosa grinyolava en l'intent d'incloure, en aquest retaule polític, un sinistre sobre el qual planen encara massa interrogants per convertir-lo en categoria de res.

(Amb repicó)

Pedrojota Ramírez, a El Mundo, també tirava de metàfora dubtosa i escrivia a la seva carta dominical: "Aquesta setmana han acabat de descarrilar les últimes fantasies associades a la Marca Espanya en un revolt que mai hauria d'haver estat en un traçat d'una línia com aquella". L'ambició estilística acaba resultant estrident, i desvia l'atenció respecte del que hauria de ser el focus: que carregar totes les culpes en un sol home -com estan fent Abc i La Razón- és una tàctica per evitar jutjar si els sistemes de seguretat eren els adequats.

Al racó de pensar

ROSA DÍEZ

PORTAVEU D'UPYD, ENTREVISTADA PER EFE

"Hi ha milions d'espanyols que són d'UPyD i no ho saben"

Salvador Espriu, cent anys

Avui fa cent anys que va néixer Salvador Espriu. Serveixin alguns dels fragments que s'han seleccionat per a l'Any Espriu, un dels poemes inclosos a Primera història d'Esther i un petit apèndix personal --una frase de cadascun dels breus capítols que constitueixen una de les millors narracions que he llegit mai-- com a petit homenatge. (Fotos meves.)

"Però somies
dolçors d'engany? Accepta't
lliure en l'abisme."

"No puc ni vull contar el que de la meva intimitat, si me'n reservo alguna, interessaria potser algun indiscret."

"La poesía es un proceso de conocimiento que conduce a la claridad. Si no conduce a la claridad, no sirve para nada."

"Maldem sovint per no fer res, per no deixar fer res i queixar-nos perquè no fan res ni ens deixen fer res."

"Escric perquè no sé com viure"

"Jo no sóc un escriptor d'hores perdudes, sinó tan sols un escriptor i, per tant, un home absolutament perdut."

"Ara no hi ha ordre, ni tampoc justícia, en el fons sinònims, i cal mirar d'ordenar-ho tot a escala humana."

"Cada cosa té el seu preu que els innocents tothora han de pagar."

"La més fonamental de les veritats és, per a nosaltres, la nostra llengua."

"Penseu que el mirall de la veritat s'esmicolà a l'origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d'autèntica llum."

------


Quan et perdis endins
del desert de la tarda
i t'assedegui el blau
de la mar tan llunyana,
et sentiràs mirat
per la meva mirada.

Etern príncep, Jacob,
tindràs sempre companya
que peregrini amb tu
per segles i paraules.
Suportaràs la mort,
com a l'ocell la branca.

Ai, enemic camí
de les hores i l'aigua,
galop d'altius arquers
contraris a l'estàtua
de sal de qui volgué
esdevenir de marbre!
Si et tombes, els teus ulls
glaçaran esperances.

Poble trist amb record
de ciutats molt cremades.
No t'acull cap repòs
d'ombra bona, de casa.
Només somnis, al fons
de la meva mirada.

------

"Tereseta-que-baixava-les-escales", minifragments

I
No baixis les escales, que no em sents?, no les baixis.

II

Mira com baixen les escales de l'església, ni freguen els graons.

III
Baixa d'esma les escales.

IV
Teresa baixava rabent els graons de l'església, i fixa't ara com els baixa.

V
Vejam si l'esberlaran daltabaix de les escales.


------

(Quan va fer vint-i-cinc anys de la seva mort, vaig fer una tria de fragments de la seva novel·la Laia.)

Contra tots i totes, senyores i senyor!

Últimament s'han publicat, per mitjans diversos, opinions també diverses sobre un tema al qual ja fa temps que hi donem voltes: l'ús del masculí, o del femení, amb valor genèric, és a dir, per referir-se a homes i dones alhora. Concretament, em refereixo a un text de Pere Saumell, "Senyores i senyor?", de ja fa uns mesos, publicat al seu blog El vigilant del far, i al text de Bel Olid "Contra tots i totes", publicat a la revista digital Núvol fa poc més d'una setmana. Segur que n'hi ha d'altres, però aquests dos són els que m'han arribat els últims dies, els que han provocat un parell d'intercanvis més o menys a tres bandes al Twitter i els que ara vull comentar.

(Entremig d'aquests dos, jo també havia publicat un apunt en aquest mateix blog, "¿Femení per referir-se a homes i dones?", que va suscitar un nombre considerable de comentaris interessants, tant a favor com en contra del que jo defensava; i també m'havia referit al text d'Ignacio Bosque sobre el castellà, "Parla Ignacio Bosque: sexisme lingüístic i visibilitat de la dona", perquè em va semblar un text molt lúcid, digne del gran lingüista que és Bosque, i perquè el que diu és en gran mesura aplicable també al català.)

(Els textos que il·lustren aquest apunt els he fotografiat jo mateixa aquesta setmana: pel carrer, a la Universitat de Barcelona i a l'acte de commemoració reivindicativa dels trenta anys de Catalunya Ràdio, que s'ha fet avui.)

Sobre "Senyores i senyor?":

El text fa i es fa la pregunta següent: en una reunió de dones --que parlen de la menstruació--, ¿quants homes calen perquè es passi del femení al masculí?. Aquest plantejament parteix, al meu entendre, d'una concepció de la llengua i de la comunicació que no es correspon amb la realitat. Ni les llengües ni els processos comunicatius funcionen seguint fórmules matemàtiques. El sistema lingüístic (en el cas que ens ocupa, l'ús dels gèneres gramaticals per referir-se a homes i dones), en un esdeveniment comunicatiu interactua amb tot un seguit de factors de tipus psicolingüístic, pragmàtic i social que ens fan decidir per una forma o una altra. En el cas que planteja Pere Saumell, la resposta depèn de múltiples factors. El propòsit és el desencadenant de qualsevol procés comunicatiu, i a més cal tenir en compte aspectes com la identitat individual i la col·lectiva; per tant, és molt probable que en un context així les dones conservin el femení si el que volen és reflectir lingüísticament la pròpia identitat col·lectiva --molt rellevant pel tema tractat-- i deixar clar que les destinatàries directes dels missatges que s'emeten són les dones, encara que també hi hagi homes i se'ls accepti com a destinataris indirectes dels missatges. En cas que la situació deixés de ser percebuda així, i els homes també fossin considerats destinataris directes dels enunciats, sembla previsible que el pas al masculí s'aniria imposant a mesura que anessin arribant més homes. I no hi ha frontera clara: com ja fa temps que se sap, els fenòmens socials, i entre ells hi ha els lingüístics (dins dels quals s'inclouen els pragmàtics), no són de blanc o negre, sinó graduals, i no cal, doncs, que ens esforcem a buscar una fórmula matemàtica per explicar-los.

Sobre "Contra tots i totes":

El text és brillant, està molt ben escrit i fa un retrat dels inconvenients de les formes desdoblades que comparteixo plenament... fins que arribo als dos últims paràgrafs, que ja no són un retrat. A mi no m'estranya que "Hola a totes" sorprengui a un auditori format per nois i noies, i els motius ja els vaig explicar a l'apunt a què m'he referit més amunt, i també es poden explicar, crec, a partir del que acabo de comentar en el paràgraf anterior. No cal insistir-hi. Només el temps dirà si l'ús del masculí amb valor genèric resulta, al conjunt dels parlants, prou incòmode, prou excloent de les dones, per continuar experimentant amb fórmules diverses fins a trobar-ne una que convenci a tothom. La mateixa Bel Olid ho deia en una piulada que seguia el fil de tot això: "Usem el masculí com a genèric perquè no tenim opció clara millor, però no ens hi resignem per sempre :)". Efectivament, si el masculí plural acaba incomodant prou gent i es troba una solució satisfactòria per a tothom, aquesta solució triomfarà. Jo diria que, de moment, no és el cas del femení genèric. (Una precisió: els criteris de llenguatge no sexista que cita Bel Olid van ser substituïts fa més d'un any per aquests altres, que matisen bastant els anteriors.)

(No fa gaires dies, mentre escrivia a estones aquest text, va sortir publicat un article meu on parlo, d'una manera més àmplia i a partir de l'anàlisi d'un corpus de textos reals i recents, d'aquestes qüestions: Neus Nogué Serrano "Els criteris de «visibilització de les dones» en català: límits sintacticosemàntics i discursius", Caplletra 54, primavera 2013, dins el monogràfic "El gènere i el sexe en les llengües", que vaig coordinar amb Montserrat Cortès-Colomé.)

En aquest enllaç hi trobareu les referències d'altres textos relacionats amb aquest.

¿femení per referir-se a homes i dones?

Dissabte passat es van fer diverses manifestacions a tot l'Estat per protestar contra les retallades i contra la situació política i econòmica en general. El lema de la convocatòria de Barcelona era aquest: "Fem-los fora!!! Juntes podem!!!"

Per a dijous que ve, 28 de febrer, a la universitat tenim convocada una vaga. En aquest cas, el lema és: "L'educació és de totes. El deute és vostre. No devem, no paguem".

En els últims anys hem vist com proliferaven, sobretot en el llenguatge administratiu, en els discursos dels polítics i en el món educatiu, diverses maneres d'evitar l'ús del masculí amb valor genèric. Per exemple, els desdoblaments ("Hola a tots i totes!") i els noms col·lectius ("El professorat dóna instruccions a l'alumnat abans de l'examen"). Fa tres anys es va parlar d'aquests i altres fenòmens a la jornada "Visibilitzar i marcar: repensar el gènere en la llengua catalana", i del grup de treball que es va constituir posteriorment en va sortir el document "Acord sobre l'ús no sexista de la llengua", que va servir de base per revisar algunes propostes, com ara la de la Generalitat de Catalunya. (Quan surti, esperem que ben aviat, el llibre d'actes d'aquella jornada, en què vaig participar, ja ho comentaré aquí al blog.)

En els lemes de més amunt, però, s'ha fet un pas més: s'hi fa servir només el femení per referir-se a homes i dones. O sigui, s'ha substituït el masculí genèric per un femení... ¿genèric? Sembla que l'ús del femení es vol justificar dient que, de fet, aquests lemes es refereixen a persones, que és un nom femení. Però per poder fer concordar altres formes lingüístiques amb persones, aquesta paraula hauria d'haver aparegut prèviament en el discurs; si no, aquests femenins, agradi o no, es refereixen només a dones. El significat i el referent de les paraules, i encara menys el de les categories gramaticals, no es canvien així com així...

Però el primer dels dos lemes que comento té un altre aspecte interessant. A més d'aquest ús del femení ("Juntes podem!!!"), fa servir, volgudament o no, un masculí "Fem-los fora!!!" referit, pel context, als polítics en general. Homes i dones, se suposa. Cosa que em fa pensar que l'ús del femení que comento, que és difícil de mantenir en qualsevol discurs que consti de més de dues o tres frases, s'acaba aplicant només a les paraules que fan referència al propi grup, i no als "altres", siguin els que siguin, aquests altres. (Amb els desdoblaments passa una cosa semblant, com he explicat, analitzant textos concrets, en un breu treball que es publicarà aviat a la revista Caplletra i que ja comentaré en aquest blog quan surti.)

Seria una llàstima que decisions d'aquesta mena fessin perdre credibilitat a moviments que, en un moment com el que estem vivint, poden contribuir amb les seves propostes a proposar alternatives al que realment no funciona.


(Un altre text que parla sobre això, una mica posterior: "Contra tots i totes, sí senyor!".)

En aquest enllaç hi trobareu les referències d'altres textos relacionats amb aquest.

lectures del cap de setmana (1)

Llengua oficial, llengua pròpia, llengua comuna

ELVIRA RIERA | Ara, 20/10/2012

El debat suscitat les darreres setmanes sobre l'estatus de les llengües en una Catalunya independent recorre sovint a tres termes -llengua oficial, llengua pròpia (o nacional ) i llengua comuna- que seria bo aclarir.

El terme llengua oficial designa una llengua usada vàlidament pels poders públics. És un concepte jurídic ampli que pot comportar diferents drets i deures segons la legislació que el desenvolupi. Tots els estats tenen llengües oficials, i habitualment fan declaracions d'oficialitat en les Constitucions. Els que no en fan solen ser estats força uniformes lingüísticament, que no tenen la llengua a l'agenda política, com Alemanya, Grècia, Itàlia i els Països Baixos. Una Catalunya independent, precisament a causa de les inquietuds que desvetlla la regulació lingüística, hauria de prendre decisions explícites sobre l'oficialitat de les llengües.

Els termes llengua pròpia i llengua nacional designen una llengua que identifica una nació i la distingeix d'altres. Ens duen al terreny simbòlic sobre el qual es construeix una comunitat política: una llengua nacional representa un lligam històric amb els avantpassats (té un grau elevat d'historicitat) i també se n'espera una continuïtat en les generacions futures. Quan la llengua es percep com una part amenaçada -i per tant rellevant- de la identitat col·lectiva, la idea de llengua nacional és un dels recursos més utilitzats per generar sentiment de grup. A Europa la majoria d'estats no estableixen llengües nacionals, i els que ho fan atorguen sentits diversos a aquesta condició. Eslovàquia, França i Polònia denominen nacional una llengua (l'eslovac, el francès i el polonès) que és l'única oficial. Irlanda i Malta distingeixen una de les llengües oficials com a nacional (el gaèlic irlandès i el maltès) i la qualifiquen de prioritària sobre l'altra (l'anglès). I Luxemburg i Suïssa estableixen llengües nacionals (el luxemburguès i el romanx) que no tenen oficialitat plena. D'altra banda, Finlàndia estableix dues llengües alhora nacionals i oficials (el finès i el suec). A Catalunya la designació del català com a llengua pròpia, que ja es va fer en la Segona República, s'entén en el context d'una identitat que se sent amenaçada dins l'estat espanyol i requereix per a la llengua una protecció explícita: la modulació de la doble oficialitat. Podria ser que, amb els anys, en una comunitat política amb sobirania plena aquesta necessitat es percebés amb menys intensitat i el concepte perdés rellevància.

Finalment, el terme llengua comuna remet a la tradició política liberal, que el relaciona amb la participació democràtica, la configuració de l'opinió pública, la solidaritat entre els ciutadans i l'estabilitat de l'estat. S'entén, doncs, des de la perspectiva de l'estat i no de la nació, i designa una llengua compartida pels ciutadans que és també llengua dels usos públics i els permet exercir la ciutadania (els drets i deures civils i polítics). Com a concepte polític, la llengua comuna no es refereix a les comunicacions interpersonals privades (a la llengua que fan servir entre elles persones de diferents grups lingüístics), sinó a les comunicacions dels ciutadans en l'esfera pública. Perquè una llengua sigui comuna la gran majoria de ciutadans han de ser capaços de comunicar-s'hi i les institucions públiques l'han d'utilitzar. Una llengua comuna sempre és oficial, però no necessàriament nacional (com exemplifica Irlanda, on la llengua comuna és l'anglès).

Molts estats tenen llengües comunes, però rarament les declaren comunes en l'ordenament jurídic. Quan ho fan és en contextos de diversitat lingüística deguda a la immigració o als conflictes nacionals: és el cas de Suècia (que en una llei de 2009 declara el suec llengua principal i comuna de la societat sueca) o d'Espanya (que es refereix al castellà amb aquest terme en la jurisprudència del Tribunal Constitucional). En el fons, pretenen preservar una llengua que consideren nacional, però des d'una perspectiva liberal (la de l'autonomia i la igualtat d'oportunitats dels individus).

La complexitat demolingüística de Catalunya fa que tots tres termes siguin rellevants en el discurs dels actors polítics. I els conceptes admeten diverses combinacions, sobretot si es vol emprendre una política compromesa amb la diversitat lingüística. És per això que he volgut contribuir a aclarir-ne el significat i les implicacions.

(Foto: Francesc Melcion, diari Ara.)

Sobre el que dèiem ahir i altres coses apassionants...

Dos motius per deprimir-se si no ens en riem

CARLES CAPDEVILA | Ara, 21/06/2012
Dues coses que em deprimeixen profundament són les reunions d'escala de veïns i les mentides i bestieses sobre el català. La primera, veure la incapacitat de gent que viuen els uns al costat dels altres per posar-se d'acord per un ascensor, em fa pensar que costarà trobar un govern global, que les Nacions Unides triomfin o que Europa se'n surti. Tots coneixem individus capaços de complicar fins a l'últim minut les coses més senzilles, i aquest tret de la condició humana, a més de la competència i la mala fe, espanta. La segona cosa que em deprimeix és haver-te d'aixecar sentint noves animalades i falsedats sobre el català. M'entristeix perquè em fa témer amb fonaments que costarà que la veritat s'imposi mai. Si fets històrics, antecedents comprovables de manera científica com l'origen d'una llengua, són discutits amb tota la barra i acaben generant confusió, dubtes i l'esgotament de qui s'ha de passar la vida defensant obvietats, imagineu com podrem defensar certeses menys objectivables. Per això aprenem a fer bromes sobre les reunions de veïns i per això la reacció més intel·ligent als atacs i mentides contra el català és riure-se'n, com s'està fent amb l'esperpent de l'aragonès oriental. És aquest riure per no plorar, aquest recurs de la intel·ligència àcida que es proclama lliure i alhora fuig de la llaga d'estómac, de deixar-se amargar, de la depressió.

l'"aragonès oriental"

Ves per on, tu. Al català li ha sortit una llengua veïna nova. Així, com quan surt un rovelló a sota un pi.

Resulta que a Aragó tenen una consellera d'Educació i Cultura que es diu Dolores Serrat (nascuda, per cert, a Ripoll). Doncs bé, l'avantprojecte de la nova llei de llengües que prepara aquesta consellera diu que a la Franja es parla l'aragonès oriental, idioma del qual no teníem notícia i que, curiosament, sona perillosament semblant al català que es parla en aquesta mateixa Franja. Quines coses...

Em pregunto quina deu ser la reacció de la gent de la Franja mateix, davant la creativitat lingüística de la senyora Serrat. En sentirem a parlar.

NB: Dir-ne Franja de Ponent, de la Franja, té un problema de geocentrisme barceloní evident, diria jo. La gent que hi viu, i que ara resulta que parlen "aragonès oriental", no veig que s'hi puguin sentir identificats còmodament, amb aquest Ponent que els situa al marge esquerre dels "altres". Bàsicament perquè, per a ells, el Ponent és una altra cosa una mica diferent...

Intentarem que algú de per allà ens ho expliqui una mica...

classe de llengua

Avui al diari ens expliquen amb exemples més o menys recents (del cap de setmana passat al novembre del 2002) què és un eufemisme i, sobretot, quin ús n'han fet els polítics en aquest període.

La classe es podria titular, doncs: "els eufemismes en el discurs polític recent", i pot ser també, per als més joves, una classe d'història contemporània contemporània. Voilà:

(Per a qui el vulgui, l'enllaç directe a la notícia. Jo he preferit estalviar-me i estalviar-vos la foto... I perquè no us perdéssiu res, he posat aquí tots els enllaços que hi ha. Formen part de la classe, i us ben asseguro que no tenen pèrdua!)




"Filets de plastilina" per no dir "marea negra" i "préstec bancari" per no dir "rescat": 6 eufemismes polítics

L'executiu de Rajoy ha buscat aquests dies una expressió 'amable' per definir la intervenció a la banca espanyola. L'ús d'eufemismes és una estratègia recorrent dels governs quan van mal dades

ISAAC SALVATIERRA Barcelona, Ara, 11/06/2012

Quan hi ha una crisi, es poden dir les coses pel seu nom o buscar paraules 'amables' que intentin emmascarar el mal o, com a mínim, fer-lo menys evident. El govern del PP ha decidit que del rescat a la banca espanyola n'hi diria "préstec" o "ajuda financera". És un fet recorrent de la classe política espanyola jugar al joc de les paraules prohibides quan van mal dades. L'estratègia sovint se'ls gira en contra perquè el ciutadà s'adona que li venen gat per llebre.

1. Paraula prohibida: 'Rescat bancari' (govern del PP, juny 2012).

Substituir per: "Préstec", "obertura d'una línia de crèdit europea", "ajuda financera", "allò d'ahir".

Mariano Rajoy ha evitat dir en tot moment la paraula 'rescat' en la compareixença d'aquest diumenge per explicar la intervenció bancària (vídeo). El president espanyol ho ha definit com l'"obertura d'una línia de crèdit europea". També s'hi ha referit com a "préstec" i diverses vegades ha arribat a parlar d'"allò d'ahir" ['lo de ayer']. Malgrat la polèmica per no fer servir el terme, Rajoy ha dit que no entraria en "debats nominals". Aquest dissabte el ministre d'Economia, Luis de Guindos, el primer a comparèixer, també va evitar l'expressió 'rescat bancari' i va parlar d'"ajuda financera". "El govern sol·licita ajuda financera. No té res a veure amb un rescat", va dir. "Això és un préstec que es rep en condicions més favorables que si el demanéssim al mercat". La gran majoria de la premsa internacional coincideix a parlar de "rescat" i fins i tot la revista 'Time' n'ha fet broma a la seva web.

2. Paraula prohibida: L'autoria dels atemptats de l'11-M (govern del PP, març 2004).

Substituir per: "Hi ha dues línies d'investigació".

El govern del PP, amb el ministre de l'Interior Ángel Acebes com a cara visible, va intentar allargar com va poder la suposada hipòtesi de l'autoria d'ETA en els atemptats de Madrid de 2004 (vídeo). L'autoria islamista perjudicava els interessos dels populars a tres dies per a les eleccions generals perquè l'atac es vincularia directament amb la participació espanyola en la invasió de l'Iraq. Així que el govern d'Aznar va intentar guanyar temps per intentar mantenir viva fins al final la hipòtesi d'ETA. Acebes va dir en la seva primera compareixença al migdia que "ETA buscava aquest atemptat". Més tard va aferrar-se a les famoses "dues línies d'investigació". Segons un recompte fet per 'El País', en 7 compareixences entre l'11 i el 14 de març, el ministre de l'Interior va relacionar ETA amb els atemptats almenys 59 vegades. Només hi va haver 5 referències a Al Qaeda. El mateix 11-M al matí, el president espanyol José María Aznar va arribar a trucar els directors dels diaris venent la hipòtesi d'ETA com la verdadera, i així va quedar reflectit a les portades de la majoria d'edicions especials de la tarda. El 13 de març, milers de ciutadans es manifestaven davant les seus del PP exigint saber la veritat. La convocatòria espontània via sms va ser un assaig del poder que tindrien poc després les xarxes socials. L'endemà, el PP va perdre les eleccions generals contra tot pronòstic.

3. Paraula prohibida: 'Crisi' (govern del PSOE, juliol 2008).

Substituir per: "Període de desacceleració", "dificultat econòmica seriosa", "desacceleració accelerada", "període de dificultats objectives".

"Tenim titular!" va dir la periodista Gloria Lomana en una entrevista al president espanyol. José Luis Rodríguez Zapatero acabava de dir per primera vegada la paraula "crisi". Era el juliol de 2008 a Antena 3 (vídeo). Zapatero havia parlat de "període de desacceleració" i de "dificultat econòmica seriosa" i, davant la insistència dels entrevistadors, va accedir a dir 'crisi': "En aquesta crisi, com vostès vulguin que digui, hi ha gent que no passarà cap dificultat". Els mesos anteriors també havia parlat de "desacceleració accelerada" i de "període de dificultats objectives". Més endavant, el govern de Zapatero va començar a parlar de "brots verds" per 'vendre' la il·lusió d'una sortida de la crisi que encara no ha arribat.

4. Paraula prohibida: 'Marea negra', 'chapapote' (govern del PP, novembre 2002).

Substituir per: "Filets de plastilina", "taca negra".

El 13 de novembre de 2002 un petrolier amb 70.000 tones de fuel va embarrancar prop de la costa gallega. El govern d'Aznar va avalar la decisió d'allunyar el 'Prestige' del litoral, en contra del que deien els protocols. La mesura va danyar l'estructura del vaixell, que es va dividir en dos després d'una setmana a alta mar vessant combustible. Mariano Rajoy, llavors vicepresident del govern espanyol, encarregat de donar la cara, va evitar parlar de marea i va fer servir l'expressió "taca negra". Més tard va definir el vessament com uns "filets de plastilina" que s'enfonsarien solidificats (vídeo). Al cap d'uns dies, els "filets" ja eren una marea negra, que ocupava 50 quilòmetres de costa. El famós "chapapote" va arribar a la costa i va provocar el pitjor desastre ecològic de Galícia.

5. Paraula prohibida: "Retallades" (govern de CiU a Catalunya i del PP a Espanya, 2012)

Substituir per: "Ajustos", "ajustos de plantilla", "reducció de complements salarials", "l'austeritat no és un càstig és un valor".

"Sí, són retallades, no m'importa dir-ho encara que després a Gènova em mirin malament", va confessar el maig passat el president del PP basc, Antonio Basagoiti en una entrevista a 'Los Desayunos de TVE'. Tant el govern del PP a l'Estat com el de CiU a Catalunya han evitat fer servir la paraula "retallada" per definir el sever ajust pressupostari per reduir el dèficit. De l'acomiadament de personal se n'hi diu "ajustos de plantilla" i, de la retallada de sou, "reduccions de complements salarials". Artur Mas fa bandera del valor de l'austeritat.

6. Paraula prohibida: 'Transvasament' (Govern d'Entesa PSC, ERC, ICV, març 2008).

Substituir per: "Captació temporal d'aigua"

"No és un transvasament, és una aportació puntual, provisional, urgent i desmuntable". El conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, va fer mans i mànigues per evitar dir la paraula 'transvasament' durant l'episodi de sequera a Catalunya de l'any 2008. El 25 de març va parlar d'una "aportació puntual" i "desmuntable". També en diria "captació temporal d'aigua". Una de les mesures proposades per la conselleria al govern espanyol era agafar aigua del riu Segre i desviar-la al Llobregat per evitar que Barcelona es quedés seca. Les forces del tripartit es van oposar fermament al transvasament de l'Ebre, previst en el Pla Hidrològic Nacional del PP, després derogat per Zapatero. El suport de Pujol al govern d'Aznar li va suposar un important desgast a les Terres de l'Ebre.

la llengua a l'escola (2)

Arriben bones notícies de llevant... A veure si el resultat és que hi ha tan poques sol·licituds que la cosa no dóna per obrir aules. Aquesta seria la bona notícia, la que demostraria que hi ha vegades que la política --alguns polítics-- no pot modificar determinades realitats per molt que ho intentin, que no poden amb la gent.

Menorca

"Part forana" de Mallorca

Gràcies, Júlia!

Gràcies, Roser!