Dos motius per deprimir-se si no ens en riem
CARLES CAPDEVILA | Ara, 21/06/2012
Dues coses que em deprimeixen profundament són les reunions d'escala de veïns i les mentides i bestieses sobre el català. La primera, veure la incapacitat de gent que viuen els uns al costat dels altres per posar-se d'acord per un ascensor, em fa pensar que costarà trobar un govern global, que les Nacions Unides triomfin o que Europa se'n surti. Tots coneixem individus capaços de complicar fins a l'últim minut les coses més senzilles, i aquest tret de la condició humana, a més de la competència i la mala fe, espanta. La segona cosa que em deprimeix és haver-te d'aixecar sentint noves animalades i falsedats sobre el català. M'entristeix perquè em fa témer amb fonaments que costarà que la veritat s'imposi mai. Si fets històrics, antecedents comprovables de manera científica com l'origen d'una llengua, són discutits amb tota la barra i acaben generant confusió, dubtes i l'esgotament de qui s'ha de passar la vida defensant obvietats, imagineu com podrem defensar certeses menys objectivables. Per això aprenem a fer bromes sobre les reunions de veïns i per això la reacció més intel·ligent als atacs i mentides contra el català és riure-se'n, com s'està fent amb l'esperpent de l'aragonès oriental. És aquest riure per no plorar, aquest recurs de la intel·ligència àcida que es proclama lliure i alhora fuig de la llaga d'estómac, de deixar-se amargar, de la depressió.
