17 d’oct. 2012

Quim Monzó a 'La Vanguardia', avui



Durant la presentació del Planeta van preguntar a Lara sobre les tensions entre Espanya i Catalunya. Va dir: "No hi ha hagut diàleg. Les parts (l'Executiu català i el Govern central) no han sabut fer-ho. Dialoguem o acabarem malament. La independència seria un mal irreparable per a tothom". És curiós que molta gent proposi diàleg ara, quan el malestar de la societat catalana es manifesta amb una intensitat que no preveien, i no abans, quan el ramat anava amb el cap cot. ¿Ara s'ha de dialogar perquè han vist que molta gent ha perdut la por i abans no calia fer-ho? És divertit, a més, que ho digui ell, editor de La Razón, un diari que no es distingeix precisament per una actitud dialogant en aquest assumpte, sinó per deformar la realitat catalana de manera interessada i sistemàtica.

L'actual efervescència sobiranista ha agafat a contrapeu moltes persones a les quals ja els anava bé la situació tal com era fins ara. Grans figures de la societat catalana parlen de la necessitat de convivència i pateixen pel trencament emocional dels que volen continuar dins d'Espanya. Són gent que en sa vida s'havia preocupat per cap necessitat de convivència ni per la submissió emocional d'aquells als quals, tot i no sentir-se espanyols, els fan ser-ho tant sí com no, fins al punt de vetar la possibilitat de fer un referèndum civilitzat (com a Escòcia, per exemple) i, com a gran argument de debat, encara fan la brometa del "¿Què hi posa, al teu DNI?".

Jo no tinc gaire fe en tot aquest procés que va començar a principis de setembre, perquè n'he vist de tots colors i em costa creure que els polítics catalans no acabin, una vegada més, amb els pantalons a l'alçada dels turmells. De moment, la feina metòdica d'anar posant aigua al vi els la fa tot un estol d'opinadors que, de cop, es preocupen pel que en diuen "la qüestió catalana", una "qüestió" que no els havia interessat mai si no era per fer-ne befa. Ara sí, ara, des que el galliner s'ha esvalotat, els interessa moltíssim. Lloen les virtuts de saber pactar, de trobar una solució a gust de tothom, i ens venen les meravelles dels federalismes, asimètrics o helicoïdals. Fins de sota de les pedres surten savis advertint dels perills que amenacen aquells que se surten del recte camí. Ara avisen que tots els grans onatges col·lectius lesionen la llibertat individual, però no deien pas el mateix quan l'onatge anava just en direcció contrària. Ara avisen que cal respectar els drets de les persones rebeques a la secessió, i que se les ha d'escoltar -quan precisament el que es demana és que s'escolti tothom!-, però durant dècades no van badar boca a favor dels drets dels partidaris de la separació, ni van fer res perquè se'ls escoltés. De cop i volta se'ls han disparat les alarmes. Experts a fer veure que estan per damunt del bé i del mal, n'hi ha molts que van d'equidistants per la vida però se'ls veu el llautó d'una hora lluny.