30 de juny 2012

D I S P A R I T I O N

DISPARITION

L'art com a forma de denúncia: D I S P A R I T I O N, de l'artista Yemenite Bouchra Almutawakel.


24 de juny 2012

pastís de xocolata i cervesa Guiness

Aquest pastís és boníssim, i sobretot molt original i molt especial, de gust(os) i de textura. La Maria me'n va passar la recepta en castellà, i jo des d'allà vaig anar a l'original en anglès. I de tot plegat en va sortir la meva versió (sense canvis, només amb algun comentari afegit), que és la que, si voleu, podeu llegir ara mateix.

Ja l'he fet unes quantes vegades, per portar a actes socials diversos, i sempre m'ha sorprès l'èxit que ha tingut. A mi em va costar una mica acostumar-me a la combinació de gustos entre el "bescuit" i la cobertura. Però ara m'encanta, i només per raons dietètiques (només cal veure'n els ingredients) me'l dosifico...

L'opció sense cobertura li fa perdre gràcia, tant pel contrast de gustos com des del punt de vista visual: el pastís imita la cervesa, ben fosca de cos i amb l'espuma color crema per sobre.





INGREDIENTS

Per al pastís

• 250 ml de cervesa Guiness Stout (millor d'ampolla que de llauna, fa més espuma; es troba a bastants supermercats)

250 g de mantega

• 75 g de cacau en pols (jo faig servir el Cacao Afrikao que venen a Intermón, molt negre i molt bo)

• 400 g de sucre (millor moreno)

• 140 ml de nata líquida per muntar

2 ous

• 1 culleradeta de vainilla líquida (o sòlida, ensucrada)

• 250 g de farina blanca de blat per fer pastissos

• 2,5 culleradetes de bicarbonat (diria que amb llevat Royal també deu funcionar, però encara no ho he provat)


Per a la cobertura

• 150 g de formatge Philadelphia o similar

• 75 g de sucre glas (o normal, moreno, passat per la picadora; és perquè es desfaci més fàcilment)

180 ml de nata líquida per muntar o ja muntada

(Per fer la cobertura, les quantitats de la recepta original eren el doble, però a mi me'n va sobrar molta.)


PREPARACIÓ

Pastís


1. Posem a escalfar la cervesa en una olla, pot o cassola, amb foc mitjà. Quan estigui calenta, però sense que bulli, hi afegim la mantega tallada a trossos i ho anem removent fins que la mantega s'hagi fos del tot. Ho traiem del foc.

2. En un bol hi posem el cacau, el sucre, la farina i el bicarbonat (i també la vainilla si és de l'ensucrada), i ho barregem amb una cullera de fusta fins que la barreja tingui un color homogeni.

(En algun moment per aquí engeguem el forn i l'escalfem a 200 ºC per dalt i per baix.)

3. En un altre bol hi posem la nata líquida (sense muntar) i els ous (i la vainilla si és líquida), i ho batem fins que tinguem una barreja uniforme.

4. Hi afegim la cervesa barrejada amb la mantega a poc a poc i ho batem fins que tot quedi ben integrat.

5. Hi anem incorporant a poc a poc els ingredients secs i ho batem enèrgicament fins que tinguem una massa uniforme i sense grumolls. Queda bastant líquida, no us amoïneu per això.

6. Passem la massa a un motllo engreixat i enfarinat (o a dos de més petits; si volem un pastís primet, a un de rectangular grandet, però llavors el temps de cocció serà més curt i caldrà una mica més de cobertura).

7. Abaixem el forn a 180 ºC i el posem a escalfar només per sota i hi introduïm el pastís. Al cap de 45-50 minuts mirem si ja està fet amb una forquilla o un escuradents, la prova clàssica.

8. Quan estigui fet traiem el pastís del forn i el deixem refredar dintre del motllo. No el tragueu abans, perquè és molt fràgil i és fàcil que es trenqui.

9. Un cop el tinguem al plat o la plata on el vulguem presentar, hi posem la cobertura següent per sobre amb el revers d'un ganivet o amb una espàtula.


Cobertura

1. Barregem el formatge i el sucre amb un batedor fins que tinguem una crema suau.

2. Hi afegim la nata muntada i ho barregem amb moviments suaus fins que tinguem una crema fina i uniforme.

El pastís queda humit i molt flonjo, i el contrast amb la cobertura el fa molt especial i molt bo. Tinc pendent provar de fer la cobertura amb mascarpone en lloc de Philadelphia, o només amb mascarpone i sucre.




Aquí teniu la recepta en castellà i aquí l'original en anglès. I si voleu provar-ne una altra versió, aquí en teniu una.






(Si voleu veure les altres receptes d'aquest blog, pitgeu l'etiqueta receptes que trobareu a la columna de la dreta.)



.

23 de juny 2012

Àvia Neus


ALBERT OM | Ara, 23/06/2012

Estimada Neus, em fa feliç pensar que mentre la majoria de nazis ja són morts, vostè juga cada tarda a dòmino als Guiamets, el poble del Priorat on va néixer fa 97 anys. És l'única supervivent catalana del camp d'extermini de Ravensbrück. L'últim testimoni d'aquella misèria humana.

A vegades ens adonem tard que hauríem hagut d'escoltar els nostres avis. Quan els teníem a prop ens feia mandra sentir altra vegada les mateixes batalletes de la guerra i ara que ja no hi són voldríem recuperar la seva memòria. Per això m'ha emocionat tant conèixer-la, Neus, perquè és la nostra àvia viva. L'he vist a l'últim tram de la seva vida al geriàtric dels Guiamets, la calidesa amb què la tracten les treballadores, la il·lusió que li fa rebre visites, la felicitat d'obrir cada matí les cartes que li envien. I la cara de presumida que se li posa quan regira la bossa dels collarets i en tria un de tailandès que li va regalar la seva filla.

Després de tants anys d'exili, fa pocs mesos que ha tornat al seu poble com l'ocell torna al niu a morir. I, precisament, morir de vella -espero que d'aquí molts anys- serà la seva gran victòria moral davant dels nazis que la van tenir 15 mesos als camps d'extermini. Cada nit suportava l'insomni d'aquell barracó sòrdid repetint-se la mateixa promesa: "Sortiré viva i ho explicaré". I a això dedica encara la seva vida. No per cap afany tardà de protagonisme, sinó per donar veu a les que no en tenen. A les 92.000 dones que van morir a Ravensbrück, en aquella xemeneia que del primer dia a l'últim vostè va veure com no parava mai de treure fum.

Encara ara, cada nit abans d'anar a dormir s'ha de prendre una pastilla. Els nazis li van robar la son. Però poca cosa més. No li van poder prendre la capacitat d'estimar, de tornar-se a enamorar ni de tenir fills. Tampoc no l'han pogut fer callar. La memòria és revolucionària. Per això, molta gent respirarà tranquil·la el dia que ja no quedi cap testimoni de l'horror. Per això mateix, tenim el deure moral d'escoltar-la, àvia Neus. N'hi ha d'altres que haurien volgut parlar i no van poder.

Gràcies a la seva lluita i a la de tantes altres persones, la nostra generació ha viscut en un règim de llibertats impensable fa només seixanta anys. Ara ens toca a nosaltres treballar per deixar un món una mica millor als que vindran darrere nostre. La roda continuarà girant.

M'ha quedat gravada la seva habitació. El Gernika de Picasso i una foto seva amb el vestit de ratlles número 50.446. A la tauleta, Un cel de plom (Amsterdam), la història de la seva vida novel·lada de forma magistral per Carme Martí. Records a la gent dels Guiamets i fins ben aviat, Neus.

21 de juny 2012

Sobre el que dèiem ahir i altres coses apassionants...



Dos motius per deprimir-se si no ens en riem

CARLES CAPDEVILA | Ara, 21/06/2012
Dues coses que em deprimeixen profundament són les reunions d'escala de veïns i les mentides i bestieses sobre el català. La primera, veure la incapacitat de gent que viuen els uns al costat dels altres per posar-se d'acord per un ascensor, em fa pensar que costarà trobar un govern global, que les Nacions Unides triomfin o que Europa se'n surti. Tots coneixem individus capaços de complicar fins a l'últim minut les coses més senzilles, i aquest tret de la condició humana, a més de la competència i la mala fe, espanta. La segona cosa que em deprimeix és haver-te d'aixecar sentint noves animalades i falsedats sobre el català. M'entristeix perquè em fa témer amb fonaments que costarà que la veritat s'imposi mai. Si fets històrics, antecedents comprovables de manera científica com l'origen d'una llengua, són discutits amb tota la barra i acaben generant confusió, dubtes i l'esgotament de qui s'ha de passar la vida defensant obvietats, imagineu com podrem defensar certeses menys objectivables. Per això aprenem a fer bromes sobre les reunions de veïns i per això la reacció més intel·ligent als atacs i mentides contra el català és riure-se'n, com s'està fent amb l'esperpent de l'aragonès oriental. És aquest riure per no plorar, aquest recurs de la intel·ligència àcida que es proclama lliure i alhora fuig de la llaga d'estómac, de deixar-se amargar, de la depressió.

20 de juny 2012

l'"aragonès oriental"

Ves per on, tu. Al català li ha sortit una llengua veïna nova. Així, com quan surt un rovelló a sota un pi.

Resulta que a Aragó tenen una consellera d'Educació i Cultura que es diu Dolores Serrat (nascuda, per cert, a Ripoll). Doncs bé, l'avantprojecte de la nova llei de llengües que prepara aquesta consellera diu que a la Franja es parla l'aragonès oriental, idioma del qual no teníem notícia i que, curiosament, sona perillosament semblant al català que es parla en aquesta mateixa Franja. Quines coses...

Em pregunto quina deu ser la reacció de la gent de la Franja mateix, davant la creativitat lingüística de la senyora Serrat. En sentirem a parlar.

NB: Dir-ne Franja de Ponent, de la Franja, té un problema de geocentrisme barceloní evident, diria jo. La gent que hi viu, i que ara resulta que parlen "aragonès oriental", no veig que s'hi puguin sentir identificats còmodament, amb aquest Ponent que els situa al marge esquerre dels "altres". Bàsicament perquè, per a ells, el Ponent és una altra cosa una mica diferent...

Intentarem que algú de per allà ens ho expliqui una mica...




16 de juny 2012

15 de juny 2012

Socors!

XAVIER ROIG, Ara, 15/06/2012

Benvolguts senyors de la troica (Comissió Europea, FMI i BCE), finalment s'ha decidit intervenir la banca espanyola. Ja era hora. Diuen que vostès supervisaran l'operació. Me n'alegro. Qualsevol intervenció d'Occident sobre terres hispanes sempre ha estat positiva -fins i tot Napoleó ens va deixar el dret mercantil-. Voldria, però, prevenir-los d'algunes aparences que els poden portar a engany. Creguin-me, tot el territori de més avall dels Pirineus està farcit de xoriços, i penso que valdrà més que vinguin preparats.

Això que ara vostès faran (posar sota tutela el sistema financer espanyol) és una cosa que altres països ja van dur a terme en el seu dia (entre 2008 i 2009). Aquí no es va fer perquè el primer ministre d'aleshores (un tal Rodríguez Zapatero) era un inútil rematat. Era allò que en el seu idioma (en el d'en Rodríguez, vull dir) en diuen un fulero . En Rajoy no porta pas millor camí. En Zapatero era dolent, aquest d'ara també ho és i el que vindrà serà pitjor encara. Perquè el problema de la banca espanyola posa en evidència la febre, però no la malaltia. Perquè el problema de veritat és una classe política prima, envilida, que es nega a regenerar-se. A cop d'endogàmia partidista, la genètica parlamentària i institucional espanyola s'ha anat degradant i els polítics espanyols són, com diu molt bé el meu fill, de piscifactoria.

Si tenen l'ocasió d'arribar-se a Catalunya, no creguin que hi trobaran un panorama gaire millor. Perquè els catalans, en definitiva, hem esdevingut una mena d'espanyols que ballem el flamenc diferent. Vull dir que nosaltres solets ens hem carregat tot el sistema de caixes d'estalvis que formaven el teixit i el nervi del nostre sistema financer. Ep, i el fet no ha merescut ni la més mínima acció! Ni penal, ni política, ni de mobilització social. Som així de xitxarel·los. Un exemple clar és que ens amoïnen més les malifetes comeses per Bankia que les que els catalans ens hem fet a nosaltres mateixos. En proporció a la població catalana, és molt més atroç la destrossa de CatalunyaCaixa que no pas l'afer Bankia. Potser vostès no ho saben, però l'any 2006 el Parlament de Catalunya va saltar-se aquell principi bàsic legal que van instaurar els romans i que prohibeix la privilegia , és a dir, fer lleis orientades a beneficiar un individu. A Catalunya hem arribat a aprovar una llei de caixes d'estalvis que permetia als presidents cobrar un sou, simplement perquè algun d'entre ells volia tocar-ne de calents.

A vostès els recrimino que arribin tard. Perquè en aquests quatre anys (d'ençà del 2008) el sistema financer espanyol n'ha fetes de l'alçada d'un campanar. Una de les operacions més boniques (en termes de tècnica estafadora) ha estat l'afer de les denominades "participacions preferents". Les caixes i els bancs s'han dedicat a saquejar els clients, enganyant-los. Hi ha demandes interposades de l'associació postfeixista Manos Limpias i sembla que en posaran una altra els altermundistes del 15-M. Però ¿vostès creuen que els nostres polítics han fet res per defensar els interessos dels ciutadans als quals, tenen la barra de dir, ells representen? Al contrari. No és per res, però La Caixa té concedits, només a partits polítics, préstecs per valor de 22.369.000 d'euros. Aquí tot va com raja. I si agafen i busquen a Google " declaración bienes Congreso " i hi afegeixen el nom del parlamentari, descobriran que alguns polítics del Congrés de Diputats gaudeixen de préstecs en condicions que mai atorgarien a cap de nosaltres. N'hi ha que, agafin-se, fins i tot fa més de deu anys que no paguen la quota d'amortització! Per això el sistema bancari espanyol (el català inclòs) practica la impunitat. Ja els he dit que, d'ençà de la mort d'en Franco, el sistema institucional espanyol (partits, sindicats, Corona, justícia, etc.) s'ha anat corrompent gràcies al seu recalcitrant immobilisme.

Bé, el cas és que aquí, entre tots, hem aconseguit desprestigiar i bloquejar una institució tan fonamental com és la banca. I el fet paralitza ara tot el sistema econòmic del país -aquí encara n'hi ha que pensen que sense banca es pot funcionar-. Vostès vénen a fer una feina de la qual potser s'espera massa. Els catalans sempre hem estat maltractats pels governs espanyols, i això ens fa pensar que és millor l'autogovern. I és cert. Però en el cas que ens ocupa, sort que qui ve a arreglar-ho no és ni català ni espanyol. Perquè vostès es pensen que vénen a rescatar la banca. Però no s'enganyin: en realitat vostès vénen a rescatar una població maltractada.

14 de juny 2012

Uganda no fa el ridícul

SEBASTIÀ ALZAMORA, Ara, 13/06/2012

Aquests dies ha causat furor internacional el ja cèlebre missatge que va enviar Rajoy (a qui tot apunta que aviat recordarem com a Mariano el Breu) a De Guindos mentre aquest ministre estava reunit amb l'Eurogrup, passant la bacina dels cent mil milions: "Aguanta, som la quarta potència d'Europa, Espanya no és Uganda", deia el missatge. Ula, ula. Potser Rajoy es va equivocar de destinatari i l'hi volia enviar a Vicente del Bosque, però el cas és que la cosa va anar com va anar. Als ugandesos l'empanada gallega del president espanyol no els ha fet ni gota de gràcia, i ja fa dies que existeix a Twitter el hashtag #UgandaIsNotSpain, i que circula per la xarxa un vídeo en què una jove ugandesa explica que entenen la provocació de don Mariano com una emissió de boira baixa per desviar l'atenció dels seriosos problemes econòmics i financers que Espanya, i no Uganda, està travessant. Pel que fa al món occidental, l'incident ha servit perquè Espanya i el seu govern reiterin la seva condició de riota predilecta dels mitjans més prestigiosos i de més difusió, començant per la comparativa que va elaborar la BBC per demostrar que Espanya i Uganda efectivament són països diferents, però que no per això Espanya deixa de fer bastanta pena.

El més curiós del cas és que, amb tota probabilitat, el registrador de la propietat Rajoy no deu ser capaç de situar Uganda no ja en un mapamundi, sinó en un mapa de l'Àfrica. La ficada de pota és tan garrafal com gratuïta i innecessària, i s'assembla bastant a la brometa que fa uns mesos es va permetre el president del Consell General del Poder Judicial, Carlos Dívar, sobre l'idioma mandinga, amb el propòsit de fer conya marinera sobre la diversitat lingüística del Regne d'Espanya. Esclar que això era abans que transcendís que les "intenses reunions de feina" que Dívar celebrava a Marbella a càrrec de l'erari públic tenien com a únic acompanyant el seu cap d'escortes, amb qui l'uneix una relació tan estreta que no hi passa l'aire. Seria interessant que l'Opus Dei, una entitat a la qual pertany el senyor Dívar, fes pública la seva particular valoració d'aquest assumpte. Mentrestant, Don Carlos està molt ocupat fent-se arxivar querelles, i es veu que ja no li queda humor ni per fer bromes sobre el mandinga.

El que tenen en comú Dívar i Rajoy és una visió obtusa i vagament racista sobre l'Àfrica, que els sembla un referent idoni per fer-ne gracietes denigrants amb la finalitat de subratllar la grandesa de la pàtria espanyola. És el que deia Machado: menyspreen tot el que ignoren, i aquests ho ignoren tot. Ara que també sabem que Rajoy va enviar una carta a Durao Barroso i a Van Rompuy per assabentar-los que l'euro té problemes i que cal actuar ràpidament per solucionar-los, podria succeir que els dirigents europeus fessin gala d'aquest mateix humor tavernari i responguessin a la missiva amb una altra vella broma africana: "Ens ho dius o ens ho expliques, Mariano? Et recordem que l'Àfrica comença als Pirineus".

12 de juny 2012

Jesús Moncada

Avui fa set anys que es va morir Jesús Moncada. Casualment, aquests últims dies m'han regalat dos llibres preciosos sobre obra seva que m'han fet una il·lusió immensa.

El primer, Jesús Moncada. L'univers visual. Llapis, tinta i oli, conté una bona mostra dels seus dibuixos i pintures. Amb explicacions molt interessants i unes reproduccions precioses. M'agraden, sobretot, les pintures del final, oníriques i plenes de color. Les havia vist a Lleida exposades, poc després de la mort del Jesús, i em pensava que ja no les veuria mai més.



El segon, Dibuixos i caricatures de Jesús Moncada, és un recull de dedicatòries i targetons, amb una explicació breu (destinatari, obra dedicada, motiu del targetó...). Ens descobreix una faceta diferent, un estil una mica diferent, de l'autor.




Entre els llibres de Jesús Moncada, els meus preferits són Calaveres atònites, Cabòries estivals i, sobretot, Estremida memòria. Segurament Camí de sirga també hi hauria de ser, però la vaig llegir fa temps, quan es va publicar, i la tinc més desdibuixada. L'hauré de rellegir (¿quan, amb tants llibres que tinc pendents d'una primera lectura?).

Mentiria si digués que Jesús Moncada era amic meu. Només érem veïns, vivia tres cases més avall. Però des del dia que, després de molts dubtes, em vaig atrevir a dir-li que Estremida memòria m'havia deixat sense saber què llegir després, quan ens trobàvem pel carrer xerràvem de coses quotidianes, sovint acompanyats de l'Agustí, el quiosquer que compartíem i que li "gestionava" les dedicatòries de la gent del barri. En conservo algun dibuix preciós de l'estil dels que s'han publicat ara (amb el Nelson, el cocodril de l'Ebre, un llaüter, la xuta Cassandra...). I la seva malaltia i la seva mort les vaig sentir com no havia sentit mai i com no he tornat a sentir mai més la mort d'una persona que no fos molt pròxima a mi. De fet, encara em dol.

Projectes pendents: primer, anar a Mequinensa a visitar l'Espai Moncada i la resta del Museu d'Història de Mequinensa. I segon, molt més imminent: anar a veure Mequinensa al Teatre Nacional, que s'acaba diumenge!

11 de juny 2012

classe de llengua

Avui al diari ens expliquen amb exemples més o menys recents (del cap de setmana passat al novembre del 2002) què és un eufemisme i, sobretot, quin ús n'han fet els polítics en aquest període.

La classe es podria titular, doncs: "els eufemismes en el discurs polític recent", i pot ser també, per als més joves, una classe d'història contemporània contemporània. Voilà:

(Per a qui el vulgui, l'enllaç directe a la notícia. Jo he preferit estalviar-me i estalviar-vos la foto... I perquè no us perdéssiu res, he posat aquí tots els enllaços que hi ha. Formen part de la classe, i us ben asseguro que no tenen pèrdua!)




"Filets de plastilina" per no dir "marea negra" i "préstec bancari" per no dir "rescat": 6 eufemismes polítics

L'executiu de Rajoy ha buscat aquests dies una expressió 'amable' per definir la intervenció a la banca espanyola. L'ús d'eufemismes és una estratègia recorrent dels governs quan van mal dades

ISAAC SALVATIERRA Barcelona, Ara, 11/06/2012

Quan hi ha una crisi, es poden dir les coses pel seu nom o buscar paraules 'amables' que intentin emmascarar el mal o, com a mínim, fer-lo menys evident. El govern del PP ha decidit que del rescat a la banca espanyola n'hi diria "préstec" o "ajuda financera". És un fet recorrent de la classe política espanyola jugar al joc de les paraules prohibides quan van mal dades. L'estratègia sovint se'ls gira en contra perquè el ciutadà s'adona que li venen gat per llebre.

1. Paraula prohibida: 'Rescat bancari' (govern del PP, juny 2012).

Substituir per: "Préstec", "obertura d'una línia de crèdit europea", "ajuda financera", "allò d'ahir".

Mariano Rajoy ha evitat dir en tot moment la paraula 'rescat' en la compareixença d'aquest diumenge per explicar la intervenció bancària (vídeo). El president espanyol ho ha definit com l'"obertura d'una línia de crèdit europea". També s'hi ha referit com a "préstec" i diverses vegades ha arribat a parlar d'"allò d'ahir" ['lo de ayer']. Malgrat la polèmica per no fer servir el terme, Rajoy ha dit que no entraria en "debats nominals". Aquest dissabte el ministre d'Economia, Luis de Guindos, el primer a comparèixer, també va evitar l'expressió 'rescat bancari' i va parlar d'"ajuda financera". "El govern sol·licita ajuda financera. No té res a veure amb un rescat", va dir. "Això és un préstec que es rep en condicions més favorables que si el demanéssim al mercat". La gran majoria de la premsa internacional coincideix a parlar de "rescat" i fins i tot la revista 'Time' n'ha fet broma a la seva web.

2. Paraula prohibida: L'autoria dels atemptats de l'11-M (govern del PP, març 2004).

Substituir per: "Hi ha dues línies d'investigació".

El govern del PP, amb el ministre de l'Interior Ángel Acebes com a cara visible, va intentar allargar com va poder la suposada hipòtesi de l'autoria d'ETA en els atemptats de Madrid de 2004 (vídeo). L'autoria islamista perjudicava els interessos dels populars a tres dies per a les eleccions generals perquè l'atac es vincularia directament amb la participació espanyola en la invasió de l'Iraq. Així que el govern d'Aznar va intentar guanyar temps per intentar mantenir viva fins al final la hipòtesi d'ETA. Acebes va dir en la seva primera compareixença al migdia que "ETA buscava aquest atemptat". Més tard va aferrar-se a les famoses "dues línies d'investigació". Segons un recompte fet per 'El País', en 7 compareixences entre l'11 i el 14 de març, el ministre de l'Interior va relacionar ETA amb els atemptats almenys 59 vegades. Només hi va haver 5 referències a Al Qaeda. El mateix 11-M al matí, el president espanyol José María Aznar va arribar a trucar els directors dels diaris venent la hipòtesi d'ETA com la verdadera, i així va quedar reflectit a les portades de la majoria d'edicions especials de la tarda. El 13 de març, milers de ciutadans es manifestaven davant les seus del PP exigint saber la veritat. La convocatòria espontània via sms va ser un assaig del poder que tindrien poc després les xarxes socials. L'endemà, el PP va perdre les eleccions generals contra tot pronòstic.

3. Paraula prohibida: 'Crisi' (govern del PSOE, juliol 2008).

Substituir per: "Període de desacceleració", "dificultat econòmica seriosa", "desacceleració accelerada", "període de dificultats objectives".

"Tenim titular!" va dir la periodista Gloria Lomana en una entrevista al president espanyol. José Luis Rodríguez Zapatero acabava de dir per primera vegada la paraula "crisi". Era el juliol de 2008 a Antena 3 (vídeo). Zapatero havia parlat de "període de desacceleració" i de "dificultat econòmica seriosa" i, davant la insistència dels entrevistadors, va accedir a dir 'crisi': "En aquesta crisi, com vostès vulguin que digui, hi ha gent que no passarà cap dificultat". Els mesos anteriors també havia parlat de "desacceleració accelerada" i de "període de dificultats objectives". Més endavant, el govern de Zapatero va començar a parlar de "brots verds" per 'vendre' la il·lusió d'una sortida de la crisi que encara no ha arribat.

4. Paraula prohibida: 'Marea negra', 'chapapote' (govern del PP, novembre 2002).

Substituir per: "Filets de plastilina", "taca negra".

El 13 de novembre de 2002 un petrolier amb 70.000 tones de fuel va embarrancar prop de la costa gallega. El govern d'Aznar va avalar la decisió d'allunyar el 'Prestige' del litoral, en contra del que deien els protocols. La mesura va danyar l'estructura del vaixell, que es va dividir en dos després d'una setmana a alta mar vessant combustible. Mariano Rajoy, llavors vicepresident del govern espanyol, encarregat de donar la cara, va evitar parlar de marea i va fer servir l'expressió "taca negra". Més tard va definir el vessament com uns "filets de plastilina" que s'enfonsarien solidificats (vídeo). Al cap d'uns dies, els "filets" ja eren una marea negra, que ocupava 50 quilòmetres de costa. El famós "chapapote" va arribar a la costa i va provocar el pitjor desastre ecològic de Galícia.

5. Paraula prohibida: "Retallades" (govern de CiU a Catalunya i del PP a Espanya, 2012)

Substituir per: "Ajustos", "ajustos de plantilla", "reducció de complements salarials", "l'austeritat no és un càstig és un valor".

"Sí, són retallades, no m'importa dir-ho encara que després a Gènova em mirin malament", va confessar el maig passat el president del PP basc, Antonio Basagoiti en una entrevista a 'Los Desayunos de TVE'. Tant el govern del PP a l'Estat com el de CiU a Catalunya han evitat fer servir la paraula "retallada" per definir el sever ajust pressupostari per reduir el dèficit. De l'acomiadament de personal se n'hi diu "ajustos de plantilla" i, de la retallada de sou, "reduccions de complements salarials". Artur Mas fa bandera del valor de l'austeritat.

6. Paraula prohibida: 'Transvasament' (Govern d'Entesa PSC, ERC, ICV, març 2008).

Substituir per: "Captació temporal d'aigua"

"No és un transvasament, és una aportació puntual, provisional, urgent i desmuntable". El conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, va fer mans i mànigues per evitar dir la paraula 'transvasament' durant l'episodi de sequera a Catalunya de l'any 2008. El 25 de març va parlar d'una "aportació puntual" i "desmuntable". També en diria "captació temporal d'aigua". Una de les mesures proposades per la conselleria al govern espanyol era agafar aigua del riu Segre i desviar-la al Llobregat per evitar que Barcelona es quedés seca. Les forces del tripartit es van oposar fermament al transvasament de l'Ebre, previst en el Pla Hidrològic Nacional del PP, després derogat per Zapatero. El suport de Pujol al govern d'Aznar li va suposar un important desgast a les Terres de l'Ebre.

7 de juny 2012

El Priorat com a metàfora

(Com a filla d'un home que va emigrar del Priorat els anys cinquanta cap a Barcelona, i com a persona que estima profundament aquella terra, el meu agraïment més sincer a Miquel Puig per haver publicat aquest article.)

MIQUEL PUIG

Ara, 07/06/2012
Fa trenta anys, el Priorat era una comarca pobra que, a més, no tenia futur. L'agricultura -avellana, raïm, una mica d'ametlla i d'olivera- no atreia als fills dels pagesos, que marxaven a Barcelona. La verema es feia en català i la producció vinícola es concentrava a les cooperatives, que elaboraven un vi pastós i aspre destinat a ser barrejat amb altres vins de menys consistència. Existia una certa activitat industrial, particularment al voltant de la confecció, que no tenia altre avantatge competitiu que l'accés a una mà d'obra -femenina- disposada a treballar més per una mica menys que a la Catalunya metropolitana. Amb el temps, les pensions van passar a ser la principal font d'ingressos de la comarca.

És coneguda la història de la renaixença del vi del Priorat. L'any 1982 la Generalitat va crear la primera escola de viticultura i enologia, a Falset. Per dirigir-la va fitxar un biòleg alacantí amb experiència docent però total desconeixement de la matèria. Afortunadament, es tractava d'un personatge excepcional que, anys després, tip del que considerava un enfocament científic miop, donaria un cop de porta i es llançaria a una aventura impossible: capitalitzar l'atur i adquirir una finca on experimentar amb diferents varietats de vinya. Per aquella època, dos aventurers de nissaga vinatera van aterrar al Priorat; el primer, d'origen francès i enamorat de la virginitat del paisatge, havia convençut el segon, de la Rioja, del potencial del territori per produir vins excepcionals. A Falset van coincidir amb un periodista que havia vingut de Tarragona a fer política. Tots quatre van llogar un local a Gratallops per elaborar un vi amb unes pretensions que als locals ens van semblar absurdes. El model que preconitzaven no era nou: a banda de les cooperatives ja existien cellers independents, però ells van aportar-hi audàcia i visió internacional. Com tots els profetes, van fracassar a la seva terra, i Catalunya i Espanya van mantenir-se fidels als vins de la Rioja. Però van triomfar fora: els seus productes van ser aclamats pels crítics internacionals i en van començar a exportar. El seu exemple ha estat seguit per d'altres, tant empresaris locals com inversors forans; els primers elaboren en locals modestos, els segons en pretensiosos edificis de nova planta. Avui els vins de la comarca es venen arreu i competeixen amb els dels orígens més prestigiosos.

Durant un temps, l'èxit dels productors es va traduir en la prosperitat dels viticultors, particularment si disposaven de varietats franceses, escasses i molt apreciades pels enòlegs. Cap a l'any 2000, a la DO Montsant el quilo de merlot o de cabernet es pagava a 1 euro, mentre que la clàssica garnatxa es pagava a 0,40. Amb el temps, la producció va atrapar la demanda i els preus van caure: avui tant les varietats franceses com les autòctones (ara preferides pels enòlegs) es paguen a uns ruïnosos 30 cèntims.

La indústria de confecció ha desaparegut, però un alcalde de Falset d'increïble dinamisme va deixar-se la pell per atreure noves factories i després d'innombrables fracassos va aconseguir interessar a una multinacional fabricant de portes d'ascensors, que constitueix el nucli industrial més important de la comarca.

La població del Priorat s'ha mantingut gràcies a la immigració: un de cada vuit habitants és estranger (un de cada sis a Falset), i avui a la verema hi són molt presents l'ucraïnès (la parla de la colònia romanesa) i l'àrab. Oportunitats laborals? De dues menes: al camp, a 50 euros el dia, i al món exportant vins (Priorat i Montsant) i olis excepcionals (Siurana). Avui, amb 150 cellers, al Priorat hi ha més empresaris que mai; no tenen la vida gens fàcil, però la majoria van fent. No hi ha, en canvi, perspectives per a qui vulgui un contracte estable i ben pagat: les oficines bancàries i de la Generalitat a Falset tendeixen a la contracció, el jutjat està amenaçat i la notaria no és el que era; les botigues de tota la vida pateixen per la competència de les grans superfícies de Reus, Móra i el mateix Falset.

El ministre De Guindos diu que si l'Estat no inverteix 23.500 milions d'euros (de la nostra butxaca) a Bankia serà la catàstrofe, Montoro amenaça que Espanya serà intervinguda, la premsa insisteix que Merkel ha d'afluixar i donar una mica més de temps a Espanya perquè redueixi el seu dèficit, els socialistes mediterranis clamen perquè es complementin les polítiques d'austeritat amb les de creixement, els acadèmics reclamen que es defineixi un nou model productiu. Bankia? Intervenció? Dèficit? Polítiques de creixement? Nou model productiu? En la meva opinió, la sortida de la crisi no va per aquí. El que cal és que més empresaris s'atreveixin a fer més bé, i exportar el que sabem fer. Malauradament per als nostres fills, s'ha acabat allò que una carrera universitària era el passaport per entrar a treballar a La Caixa, la Generalitat o la Fecsa i jubilar-s'hi, però segueix havent-hi molta feina: la que sembla que només volen fer els immigrants i obrir mercats -la comercialització del nostre oli segueix monopolitzada pels italians, a l'espera que joves emprenedors es llancin a fer-se un forat en els mercats internacionals.