Rescatar de l'oblit el català de Mauthausen
Avui comencen els actes de celebració del centenari de Joaquim Amat-Piniella, l'autor de 'K.L. Reich'
SÍLVA MARIMON
Barcelona. Ara, 21/02/2013
"L'Amat era un home extraordinari. És de les poques persones que a mi realment m'han impressionat, perquè cada vegada és més difícil trobar gent que vessi humanitat... Amb l'Amat hi havia alguna cosa de sorprenent, hi havia alguna força interior, que és el que em va fer seguir-lo i anar parlant amb ell", deia l'escriptora Montserrat Roig. De fet, va ser després de conèixer Joaquim Amat-Piniella (1913-1974), que Roig es va decidir a escriure Els catalans als camps nazis. Avui comencen els actes de celebració del centenari del naixement d'Amat-Piniella, l'autor de K.L. Reich, un dels testimonis catalans més importants de l'infern dels camps nazis.És una figura doblement oblidada: el franquisme el va enviar a l'ostracisme i en democràcia tampoc s'ha fet gaire més per difondre la seva obra. "K.L. Reich és coneix poc i molt malament", explica Marta Marín-Dòmine, professora de literatura concentracionària a la Wilfrid Laurier University del Canadà. Ella ha estat batallant perquè l'obra d'Amat-Piniella pugui traspassar les fronteres. Se n'ha sortit. K.L. Reich serà traduït a l'anglès i al francès per primera vegada. No és l'única novetat que presenta l'any en què Manresa celebra el centenari d'un dels seus autors més tràgics.
El pijama amb forats de trets
"Ens van dur una mena de pijames fets amb roba ratllada de cotó. Estaven foradats i recosits per tot arreu. En molts d'ells encara es veia la sang, perquè els havia dut gent que havia estat afusellada, assassinada. Encara s'hi veien els forats dels trets", explicava Amat-Piniella. L'escriptor vomita la seva experiència a Mauthausen en un descans a Andorra, entre 1945 i 1946, i escriu K.L. Reich. És en forma de novel·la però els personatges són reals. La fórmula novel·lada és la millor per descriure l'infern: "És la més fidel a la veritat íntima dels que hem hagut de viure aquesta aventura", argumentava l'autor manresà. És un testimoni viu i escruixidor de la misèria, la fam i la mort que viuen entre filferrades milers de republicans. A Andorra Amat-Piniella escriu una primera introducció que no s'arribarà a publicar mai: "Franco no havia volgut reconèixer-los com a súbdits, i el mariscal Pétain es negà a considerar-los voluntaris de França. Només Hitler els admeté per a devorar-los en el secret dels seus forns crematoris. Tríade de criminals, responsables tots tres de la mort espantosa de 5.500 germans nostres a través de totes les tortures imaginables!", relata.
Una obra valenta i honesta
"No té res a veure amb l'obra de Primo Levi, que és el testimoni d'un jueu, ni de Semprún, que és el d'un resistent francès. Amat-Piniella ofereix un testimoni diferent, el dels republicans, i aquest testimoni polític és el que ha interessat menys, sobretot a l'Estat -argumenta Marín-Dòmine-. És una obra molt valenta perquè mostra les desavinences dins d'un camp nazi. Sorprèn molt la reflexió que fa Amat-Piniella. És valenta i honesta. Descriu l'atracció en certs moments de tortura i també la solidaritat amb el dolor dels altres", afegeix.
L'historiador Jordi Planes, nebot de l'escriptor Ferran Planes, recorda la primera vegada que va veure Amat-Piniella: "Tenia sis o set anys. El Quim [com els amics anomenaven l'autor de K.L. Reich] acabava de tornar d'Andorra. Era l'any 1946. Es va asseure en una cadira de vímet i ho va abocar tot. Va explicar tot el que havia viscut a Mauthausen, amb normalitat, sense èpica. Jo ho escoltava com si fos un conte, però tot era real. El que més em va impressionar va ser la descripció que va fer de la mort de Pere Vives".
L'amarga ironia del perdedor
Planes recorda les tertúlies fins a les tantes del seu oncle amb Amat-Piniella i altres intel·lectuals manresans: "El Quim era el que menys parlava, el més taciturn, però quan deia alguna cosa sempre l'encertava. Els seus comentaris sempre tenien un punt d'amarga ironia".
Joaquim Amat-Piniella va aconseguir deixar enrere la mort, la fam, la impotència i la misèria del camp de concentració, però després va tenir la sensació d'haver perdut tots els trens. Com molts altres vençuts, no va poder refer ni la seva vida personal ni la literària. Havia nascut per ser escriptor. Als 17 anys ja escrivia als diaris i apuntava un gran talent. Havia estat secretari personal de Francesc Marcet, l'alcalde republicà de Manresa, des del 1932 fins al 1936. Quan va esclatar la guerra va anar al front com a tinent d'artilleria, d'allà als camps francesos d'Argelers i Sant Cebrià i més tard, el 1941, a Mauthausen. No en sortiria fins al 6 de maig del 1945. Quan va tornar va continuar escrivint, però va publicar molt poc. A partir del 1946 va viure silenciat. Sense poder tornar a la seva Manresa per raons polítiques, es va establir a Barcelona.
Va malviure fent diferents feines. Fins pocs anys abans de la seva mort, però, no va deixar la ploma. Fins i tot a Mauthausen, sobre trossets de sacs de ciment i amb un carbonet que bescanviava per la ració de pa, va escriure els poemes Les llunyanies (Columna, 1999).
LES NOVETATS EDITORIALS DEL CENTENARI
'K.L. Reich' traspassa les fronteres. "Obtenir els drets va ser fàcil i també trobar editorials interessades a traduir K.L. Reich", afirma Marta Marín-Dòmine. Aquesta professora de literatura de la Wilfrid Laurier University, al Canadà, s'ha encarregat de traduir a l'anglès K.L. Reich. La traducció veurà la llum l'octubre del 2013. L'objectiu és que circuli per les universitats angleses, nord-americanes i canadenques. També a l'octubre sortirà la versió francesa, traduïda per Laurent Gallardo, i que publicarà l'editorial Kimé. Marín-Dòmine ara està treballant a aconseguir editor per publicar la versió italiana de K.L. Reich. Així doncs, el 2013, cinquanta anys després que la novel·la fos publicada a Espanya, serà traduïda per primera vegada i coneguda més enllà dels Pirineus.
Dues edicions diferents de la mateixa novel·la. Hi ha dues edicions en català de K.L. Reich. L'una és la que va publicar Joan Sales, l'editor de Club Editor, l'any 1963, i l'altra va veure la llum amb Edicions 62 l'any 2001. En el cas de la que publica Club Editor, l'autor va tenir 17 anys per modificar el text, sobretot pel que fa a l'estil. També va haver de passar, com totes les novel·les escrites durant el franquisme, la censura. És la versió que Amat-Piniella dóna per definitiva. La versió d'Edicions 62 és la que va localitzar David Serrano en una vella maleta que guardava el fill d'Amat-Piniella. L'escriptor i supervivent de Mauthasuen la va escriure a raig, entre 1945 i 1946, molt abans que els testimonis de Primo Levi o Jorge Semprún sortissin a la llum. És una versió que Amat-Piniella mai va arribar a publicar mentre era viu.
Contes i novel·les inèdites veuen la llum. Al llarg d'aquest any es publicaran diverses reedicions i novel·les inèdites d'Amat-Piniella. Al març l'editorial mallorquina Ensiola traurà una nova edició d'El casino dels senyors. És el 1956, en la presentació d'aquesta obra en què ironitza sobre les misèries de Manresa, que Amat-Piniella és amenaçat per les autoritats franquistes manresanes i expulsat de la ciutat. Ensiola també té previst publicar al llarg del 2014 La pau a casa. Al setembre l'editorial Fonoll publicarà una altra novel·la inèdita que David Serrano va rescatar de la maleta oblidada d'Amat-Piniella: La clau de volta. El llibre explica la història de dues generacions. El pare pertany a la generació dels que van perdre la guerra, i el fill no sap per què lluitar. L'any passat Bromera va publicar Retaule en gris, un recull de contes inèdits
.
A Contra Vent publicarà els articles combatius. L'editorial A Contra Vent publica a la primavera un recull amb els articles que Joaquim Amat-Piniella va publicar entre 1930 i 1937 a la premsa, en concret al diari El Dia, que era d'Esquerra Republicana, a Manresa. Quan comença a publicar té només 17 anys. "Té un estil molt desacomplexat, no eludeix cap polèmica i és molt crític", explica Toni Mata, periodista del Regió 7 i qui ha fet la selecció dels articles. "Hi ha articles polítics, escrits en el moment en què es proclama la República, internacionals i sobretot de cultura i cinema", afegeix Mata. En total, l'edició de l'editorial A Contra Vent recull més d'un centenar d'articles escrits abans i durant el primer any de la Guerra Civil. "El que més m'ha sorprès és que és molt descarat, molt combatiu i gens ambigu, i també el fet que tot i l'edat amb què comença a treballar a El Dia, molt jove, té un gran bagatge cultural", conclou Mata.
