18 de març 2013

"El problema és el projecte"

MIQUEL PUIG | Ara, 16/03/2013

A España invertebrada (1922), Ortega y Gasset advertia als seus contemporanis que les pulsions "separatistes" de catalans i bascos tenien com a única causa la falta de projecte espanyol, i que no es podria preservar la integritat de l'Estat si "Castella" no era capaç de proposar-ne un. Noranta anys després, Espanya té un projecte: les minories polítiques i intel·lectuals que dirigeixen l'estat espanyol comparteixen la voluntat de construir una gran capital -de fet, la capital- del món hispànic. Per comprovar-ho ens hem de fixar en els seus actes, i sobretot en els que resulten desmesurats o simplement insensats.

Les dues estrelles de la política d'infraestructures dels successius governs espanyols han estat l'AVE i l'ampliació de l'aeroport de Barajas. La xarxa d'AVE ha d'unir totes les capitals de província peninsulars amb Madrid en menys de quatre hores, però no unirà Barcelona amb València o amb Bilbao, per exemple, si no és a través de Madrid. Es tracta d'un projecte insensat que no té parió enlloc del món, però que ningú, des de l'Estat, discuteix. Pel que fa als aeroports, basti recordar que el de més trànsit d'Europa, Heathrow, disposa de dues pistes, i que l'ampliació de Barajas, concebut com la gran plataforma que relligui Europa amb Llatinoamèrica, va comportar passar de dues a quatre.

És també significatiu recordar que mentre els governs d'Aznar i Zapatero aprovaven mesures de tota mena per combatre la immigració i es creava una sofisticada protecció a l'estret de Gibraltar, la Policia Nacional segellava rutinàriament a Barajas els passaports de vora dos milions d'immigrants llatinoamericans. També és significatiu que l'adaptació a Bolonya per part del sistema universitari espanyol hagi conduït no a graus de tres anys -com a Europa- sinó de quatre, com a Llatinoamèrica.

La resposta espanyola a l'atur consisteix a liberalitzar el mercat de treball, els horaris comercials i l'activitat empresarial, i quan la situació no millora es conclou que cal insistir-hi. Ara bé, es tracta de mesures que ens acosten al món americà i ens allunyen dels sistemes d'ordenació econòmica centreeuropeus i nord-europeus, caracteritzats per la regulació i per l'estabilitat laboral en el marc de la flexiseguretat. Finalment, no és menys significatiu que la desigualtat econòmica espanyola era ja abans de la crisi -ara encara ho és més- molt superior a la dels països centreeuropeus i nord-europeus.

Tots aquests elements defineixen un estat que està construint al mig de la Meseta una gran capital que concentri totes les energies d'una Espanya més poblada, però d'hispanoamericans, orientada a Llatinoamèrica i organitzada més a la manera americana que centreeuropea: més dinàmica, més flexible i més desigual. És un projecte que té grandesa i ambició i que, per tant, pot, legítimament, justificar l'entusiasme de molts.

Ara bé, ¿els catalans compartim aquest projecte? La resposta és inequívocament negativa. Vegem per què.

En primer lloc, perquè Catalunya aspira a una certa centralitat, o, dit d'una altra manera, a no dependre necessàriament de Madrid, i d'aquí els consensos que susciten projectes com l'eix ferroviari mediterrani o la gestió autònoma del Prat. En segon lloc, perquè Catalunya mira a Europa, i això es manifesta tant de manera sensata (les universitats catalanes es van quedar soles defensant els graus de tres anys) com insensata (l'únic projecte de la Generalitat de Pujol que l'alcalde Maragall va aplaudir entusiàsticament va ser el del TGV Barcelona-París, tot i que la distància que separa aquestes dues ciutats és inadequada per a l'alta velocitat ferroviària). Assenyalem també que davant les crisis la resposta catalana tendeix a la concertació: cimeres que són essencialment impotents, però que apunten a les respostes que han definit les societats centreeuropees i nord-europees (el model pòlder holandès, el model nòrdic, el model social de mercat germànic). Finalment, afegim que Catalunya desconfia de la desregulació de les activitats econòmiques i que avorreix la desigualtat (que, per cert, és significativament inferior a la mitjana espanyola).

El resum: mentre que Espanya voldria liderar la hispanitat, a Catalunya li cau la bava davant els models danès o suís. La conclusió: el conflicte hispano-català és insoluble perquè ni és fruit d'una obcecació arrauxada ni depèn de la bona o mala fe dels uns o dels altres; és per això que Catalunya sempre serà una nosa en el projecte espanyol i que només podrà assajar de construir el seu fora d'Espanya.