Contra tots i totes, senyores i senyor!

Últimament s'han publicat, per mitjans diversos, opinions també diverses sobre un tema al qual ja fa temps que hi donem voltes: l'ús del masculí, o del femení, amb valor genèric, és a dir, per referir-se a homes i dones alhora. Concretament, em refereixo a un text de Pere Saumell, "Senyores i senyor?", de ja fa uns mesos, publicat al seu blog El vigilant del far, i al text de Bel Olid "Contra tots i totes", publicat a la revista digital Núvol fa poc més d'una setmana. Segur que n'hi ha d'altres, però aquests dos són els que m'han arribat els últims dies, els que han provocat un parell d'intercanvis més o menys a tres bandes al Twitter i els que ara vull comentar.

(Entremig d'aquests dos, jo també havia publicat un apunt en aquest mateix blog, "¿Femení per referir-se a homes i dones?", que va suscitar un nombre considerable de comentaris interessants, tant a favor com en contra del que jo defensava; i també m'havia referit al text d'Ignacio Bosque sobre el castellà, "Parla Ignacio Bosque: sexisme lingüístic i visibilitat de la dona", perquè em va semblar un text molt lúcid, digne del gran lingüista que és Bosque, i perquè el que diu és en gran mesura aplicable també al català.)

(Els textos que il·lustren aquest apunt els he fotografiat jo mateixa aquesta setmana: pel carrer, a la Universitat de Barcelona i a l'acte de commemoració reivindicativa dels trenta anys de Catalunya Ràdio, que s'ha fet avui.)

Sobre "Senyores i senyor?":

El text fa i es fa la pregunta següent: en una reunió de dones --que parlen de la menstruació--, ¿quants homes calen perquè es passi del femení al masculí?. Aquest plantejament parteix, al meu entendre, d'una concepció de la llengua i de la comunicació que no es correspon amb la realitat. Ni les llengües ni els processos comunicatius funcionen seguint fórmules matemàtiques. El sistema lingüístic (en el cas que ens ocupa, l'ús dels gèneres gramaticals per referir-se a homes i dones), en un esdeveniment comunicatiu interactua amb tot un seguit de factors de tipus psicolingüístic, pragmàtic i social que ens fan decidir per una forma o una altra. En el cas que planteja Pere Saumell, la resposta depèn de múltiples factors. El propòsit és el desencadenant de qualsevol procés comunicatiu, i a més cal tenir en compte aspectes com la identitat individual i la col·lectiva; per tant, és molt probable que en un context així les dones conservin el femení si el que volen és reflectir lingüísticament la pròpia identitat col·lectiva --molt rellevant pel tema tractat-- i deixar clar que les destinatàries directes dels missatges que s'emeten són les dones, encara que també hi hagi homes i se'ls accepti com a destinataris indirectes dels missatges. En cas que la situació deixés de ser percebuda així, i els homes també fossin considerats destinataris directes dels enunciats, sembla previsible que el pas al masculí s'aniria imposant a mesura que anessin arribant més homes. I no hi ha frontera clara: com ja fa temps que se sap, els fenòmens socials, i entre ells hi ha els lingüístics (dins dels quals s'inclouen els pragmàtics), no són de blanc o negre, sinó graduals, i no cal, doncs, que ens esforcem a buscar una fórmula matemàtica per explicar-los.

Sobre "Contra tots i totes":

El text és brillant, està molt ben escrit i fa un retrat dels inconvenients de les formes desdoblades que comparteixo plenament... fins que arribo als dos últims paràgrafs, que ja no són un retrat. A mi no m'estranya que "Hola a totes" sorprengui a un auditori format per nois i noies, i els motius ja els vaig explicar a l'apunt a què m'he referit més amunt, i també es poden explicar, crec, a partir del que acabo de comentar en el paràgraf anterior. No cal insistir-hi. Només el temps dirà si l'ús del masculí amb valor genèric resulta, al conjunt dels parlants, prou incòmode, prou excloent de les dones, per continuar experimentant amb fórmules diverses fins a trobar-ne una que convenci a tothom. La mateixa Bel Olid ho deia en una piulada que seguia el fil de tot això: "Usem el masculí com a genèric perquè no tenim opció clara millor, però no ens hi resignem per sempre :)". Efectivament, si el masculí plural acaba incomodant prou gent i es troba una solució satisfactòria per a tothom, aquesta solució triomfarà. Jo diria que, de moment, no és el cas del femení genèric. (Una precisió: els criteris de llenguatge no sexista que cita Bel Olid van ser substituïts fa més d'un any per aquests altres, que matisen bastant els anteriors.)

(No fa gaires dies, mentre escrivia a estones aquest text, va sortir publicat un article meu on parlo, d'una manera més àmplia i a partir de l'anàlisi d'un corpus de textos reals i recents, d'aquestes qüestions: Neus Nogué Serrano "Els criteris de «visibilització de les dones» en català: límits sintacticosemàntics i discursius", Caplletra 54, primavera 2013, dins el monogràfic "El gènere i el sexe en les llengües", que vaig coordinar amb Montserrat Cortès-Colomé.)

En aquest enllaç hi trobareu les referències d'altres textos relacionats amb aquest.