7, 11, 17... i a l’agost, quantes?
7 al maig, 11 al juny, 17 al juliol, i anem sumant, que l’agost no s’ha acabat i el malson segueix. 5 a Catalunya des que va començar l’any, 63 a Espanya, en progressió creixent respecte a anys anteriors. Dones assassinades per homes sovint molt pròxims, parelles o exparelles. Cal afegir-hi l’assassinat de 5 homes, morts també en un context familiar, típic del que coneixem com a violència de gènere. El degoteig de feminicidis espaordidors puntua aquests dies calorosos com una maledicció que no aconseguim superar, i que nega amb contundència la imatge bucòlica dels estius familiars de felicitat a dojo.
Per què a l’estiu aquests crims augmenten? Per què no aconseguim aturar-los? Què cal fer? Molts interrogants s’acumulen sense gaires respostes; algunes lamentacions dels responsables públics, alguns minuts de silenci, flors, llàgrimes, espelmes, i un altre cas ja desvia la nostra atenció. Que no totes les morts són iguals, no totes pesen el mateix. Les de dones pesen molt poc, gairebé gens, en la consciència col·lectiva.
Anem a pams: per què ara? Des de finals del segle XIX, quan es va estudiar la influència de les causes socials sobre el suïcidi, va quedar clar que en els períodes de festa, de més intensitat de contactes, de ruptura de les rutines de treball, és quan el nombre de suïcidis creix. Per quina raó? Perquè són moments en què les persones que no poden gaudir de les relacions d’acord amb els estereotips existents se senten pitjor, experimenten de manera insuportable la seva incapacitat de fer com els altres. ¿Això també val per als homicidis? Molt probablement, i especialment per als assassinats que es produeixen en el context familiar, fruit dels conflictes i la infelicitat. Quan les postals estiuenques de platges al sol i vespres romàntics posen de relleu que la pròpia vida és un desastre, la desesperació s’accelera i aboca a la tragèdia. I els feminicidis només són la punta de l’iceberg; ¿quantes dones, aquest estiu, no estan patint també més maltractaments que mai?
La infelicitat no és excusa, naturalment. Per què matar la parella és una reacció masculina i no femenina? Gairebé els únics casos que es coneixen de dones que maten la parella són en defensa pròpia i de les criatures. Fa anys que treballo sobre els arquetips masculins dominants en la nostra cultura: l’agressivitat n’és un component obligat, exigit fins i tot, que s’estimula en el nen quan no s’hi mostra de manera espontània. El nen aprèn que s’ha d’imposar si vol que el respectin, i que, si no pot d’altres maneres, ho ha de fer utilitzant la violència. No em parleu de testosterona, que és la disculpa fàcil: és clar que existeix i fa el seu paper, però hi contribueixen molt més la societat i la cultura, que els regala armes des de la infància, que els ensenya a gaudir matant virtualment, a menystenir les actituds empàtiques, considerades febles, pròpies de dones. Parlem dels feminicidis, ja era hora. Però, ¿sabeu quants homes moren assassinats cada any, a Espanya? Aproximadament el doble que dones. Només un 12% van morir a mans de familiars, l’any 2012, mentre que en el cas de les dones va ser un 58%. Els homes es maten d’altres maneres, però també per violència de gènere masculí, malgrat que no li donem aquest nom.
Cal exigir mesures als poders públics: si no anem a l’arrel no farem res. És la cultura la que ha de canviar: educació, família, escola, jocs infantils, relacions, aprenentatge de la cura i la solidaritat en lloc de l’agressivitat, perquè és en els primers anys de la vida quan hàbits i actituds arrelen. I, lamentablement, això no prospera.
Més de 10 anys després de l’aprovació de la llei contra la violència de gènere, no s’han dut a terme gairebé cap de les recomanacions que es van fer en relació a l’educació com a prevenció. Ben al contrari: s’ha eliminat l’educació per a la ciutadania, que era l’espai destinat a aquests temes; no s’han revisat els llibres de text, que segueixen plens d’estereotips de gènere; s’han eliminat programes de coeducació existents anteriorment, també a Catalunya; no s’han nomenat les persones que, des dels consells escolars, havien de vetllar per aquests canvis. I, evidentment, s’han retallat totes les prestacions i recursos destinats a les dones que corren el perill de maltractaments.
Ja n’hi ha prou de polítiques d’aparador, que només serveixen per anunciar que ja s’ha fet tot el que calia. Sabem per què es produeix la violència de gènere. Sabem que cal eradicar-la i com fer-ho. Sabem que no és fàcil ni admet remeis immediats, que només una feina llarga i constant pot canviar la nostra cultura, els estereotips masclistes mortífers. És hora que, dones i homes, exigim dels governs que s’hi posin d’una vegada i que, en cas de no fer-ho, els demanem comptes per cada dona assassinada. Tal com ens recordeu molt sovint: hi ha una llei? Doncs toca complir-la.
