28 d’abr. 2013

Ferran Torrent, avui a l''Ara'

Descansa en pau, Torquata

FERRAN TORRENT | Ara, 28/04/2013

ARA QUE L'ORATGE ho permet tenen lloc tertúlies matineres o nocturnes a la plaça del poble. A mi, la gent que té l'opinió mediatitzada m'interessa. Formen part, també, del meu cicle vital. De vegades, de la colla que ens reunim l'únic que està actiu laboralment sóc jo. La resta són jubilats i aturats. Un d'ells ja no cobra de l'atur i cada dia, durant un parell d'hores, s'allarga a empreses, bars i restaurants per demanar si necessiten un empleat per fer el que siga, amb el salari que vulguen. Ha estat i és un bon fuster. Té cinquanta-cinc anys. S'ha reciclat i ara també és cuiner, però no troba res. Em pregunte què serà d'aquesta gent, com s'ho faran en el futur, com s'ho fan en el present.

Em pregunte què serà dels malalts crònics prejubilats o jubilats, amb les retallades en la sanitat i en els medicaments, dels quals n'han de pagar una part, i la minva previsible en les pensions. Encara confien en l'Estat: això no pot durar. Creuen (més amb esperança que amb confiança) que en un moment o en un altre l'economia s'arreglarà, que les coses canviaran. Em pregunten i els responc que sí. Ho argumente: quan va malament a molts, va malament a tots. Interessen solucions.

No saben gairebé res de Grècia, Portugal o Xipre. Com que han passat altres crisis econòmiques, aquesta també la imaginen si fa no fa igual. Tots ells, en un passat, estigueren a l'atur i tornaren a treballar. Això del canvi de paradigma ni ho han sentit i, probablement, si els ho explicares no ho entendrien. Tampoc cal afegir-los més angoixa.

Tampoc no entenen què és viure per damunt de les seues possibilitats, perquè el salari no els ho permetia. No sóc gaire partidari de les subvencions, ¿però què s'ha de fer amb totes aquestes persones que han treballat des de l'adolescència i han cotitzat a la Seguretat Social durant molts anys? Algú haurà de pagar per ells, algú se n'haurà de preocupar; saben que està passant alguna cosa més greu del que és habitual, però no saben què. I ells no en tenen la culpa.

EN UN TRES I NO RES vindrà l'estiu i els nostres pobles ho celebraran amb les festes majors o populars. Com cada any reitere que deteste l'anomenada fiesta nacional tant com els bous al carrer o el bou embolat, d'arrelada tradició al sud de Catalunya i a bona part del País Valencià. L'any 2012 la xifra de víctimes d'aquesta festa han estat sis morts i més de mil ferits "de diversa consideración", per fer servir el llenguatge taurí. Informa la Plataforma Antitaurina que en dotze anys hi han perdut la vida quaranta-cinc persones.

És del tot sarcàstic que retallen en sanitat i que permeten una bestiesa que atapeïx de nafrats les urgències dels hospitals. La Generalitat Valenciana no dóna cap explicació sobre les víctimes, ni demana responsabilitats. Es limita a exigir una assegurança als ajuntaments per evitar-se'n la responsabilitat subsidiària. Que moren ciutadans o queden esguerrats per sempre no els importa. Es fa política d'acord amb les enquestes: ¿el personal vol bous? Perfecte. Però no hem d'obviar altres responsabilitats: municipis a mans de l'esquerra que també governen com la dreta. Són tradicions, et diuen. Doncs que torne l'esclavisme, progre de manual.

AL TERCER DIA em vaig adonar que al bar xinès de la cantonada per on passe de camí a comprar el pa i el diari no estava la tertúlia matinera composta per Pepe l'Obrer, el Quinto, la Torquata i els dos negres habituals. Llavors li vaig preguntar al Pere, aquell que agrana i ruixa el carrer:

-¿La colla s'ha barallat?

-No, la Torquata ha faltat. La pobra duia morta dos dies a casa i els veïns, estranyats, van cridar els municipals.

Donem-li uns minuts de glòria a la Torquata. Vídua del Popa des de feia vint anys, treballava fora i a casa amb l'agreujant d'una mare paralítica. La mare també va faltar. Temps després es va jubilar. No necessitava gaire per viure: cigarrets i cafè, que repartia ara a la porta d'un bar ara en un altre, xarrant amb qui volguera escoltar-la. Reinicie el camí tot pensant en aquella frase que tots morim sols. No és cert. Quant de temps estigué aquesta dona agonitzant? Ella pagava els cafès de la colla. Ja veus, pagar per evitar-se la solitud i no poder evitar morir sola.

23 d’abr. 2013

bon Sant Jordi!

Per Sant Jordi, roses, paraules i llibres!







Sí, també llibres!

Els de Ramon Llull, comentats per Albert Soler a l'AraTV.

Perquè el diari Ara avui regala un suplement de 80 pàgines sobre Ramon Llull, amb l'assessorament del Centre de Documentació Ramon Llull del Departament de Filologia Catalana de la UB. S'hi publiquen articles dels professors Lola Badia, Joan Santanach i Albert Soler, i dels becaris de doctorat Anna Fernández Clot i Francesc Tous.

I us deixo amb un dibuix magnífic de l'il·lustrador Francesc Rovira. No se us acudeixi girar-lo!




.

21 d’abr. 2013

fent ambient pensant en Sant Jordi


Ja tenim Sant Jordi a sobre. ¿Ja sabeu quin(s) llibre(s) us comprareu o regalareu?

Jo ja fa uns dies que vaig fent llista, i de moment la tinc així:

* Roger Vilà, Els marges. El Roger i jo hem coincidit en diversos cursos, però fins no fa gaire no vaig saber que, com jo, té arrels prioratines per part de pare. I pel que sembla, com a mi, el fascinen els marges.

* Kirmen Uribe, El que mou el món. La seva primera novel·la, Bilbao-New York-Bilbao, em va encantar.

* Nikos Kavadias, Li i altres relats. Recomanat per Jordi Puntí.

* Jordi Puntí, Els castellans. Els altres llibres seus que he llegit (Pell d'armadillo i, sobretot, Maletes perdudes) em van agradar molt.

* Andrea Camilleri, El joc de pistes. Fan d'en Montalbano.

* Alguna novel·la negra catalana. Tinc una llista de recomanacions de l'Anna Maria Villalonga (moltes gràcies!), però encara no m'he decidit.

* Mikel López Iturriaga, La cocina pop de El comidista. Això (en principi) no és literatura, però si us agrada la cuina i coneixeu el blog El Comidista potser també us semblarà una bona idea.

Per a qui li agradi la poesia, una novetat editorial que aquests últims dies ha sigut mediàtica i tot:

* Sebastià Bonet, Voluntàries. En Màrius Serra n'ha parlat a Catalunya Ràdio i a La Vanguàrdia. I el suplement Ara Llegim de l'Ara d'ahir en deia això:
"Nebot d'Espriu, Sebastià Bonet publica un dels poemaris més complexos d'aquest 2013: 58 onzenes hetero-gramàtiques en què l'autor desafia les restriccions matemàtiques. El sentit domina el conjunt, sorprenentment."


I per si esteu despistats, aquí teniu un parell de recomanacions més:

* Marta Rojals, Primavera, estiu, etcètera. Si no encara no n'heu sentit a parlar, és que esteu moooolt despistats! No conec a ningú a qui no li hagi agradat molt. Podeu fer-ne uns tastets aquí, aquí i aquí.

* Pep Subirós, Cita a Tombuctú. Menys coneguda i menys recent, però jo la vaig llegir fa poc, feia temps que la buscava. Excel·lent. Està descatalogada, però jo la vaig trobar a Iberlibro.


La veritat és que no em convé gaire allargar la llista, més aviat hauré de dosificar-me i triar, però... ¿alguna altra recomanació?

quan la frivolitat i la banalització ofenen i fan mal

El Periódico de Catalunya, divendres, 19 d'abril del 2013

Nazis

Júlia Otero, periodista

El 27534 era el seu número en el camp d'extermini de Ravensbrück. Hi va arribar, abans de complir els 30, el 3 de febrer del 1944. Neus Català té avui 97 anys i la seva memòria viva i lúcida és l'única supervivent que ens queda de l'horror nazi. Em va emocionar llegir fa uns dies l'entrevista que li van fer en aquestes pàgines a la residència de gent gran on viu al Priorat, i celebro aquesta setmana d'homenatge que li tributa EL PERIÓDICO, els lectors del qual la van escollir Català de l'Any el 2007. He tornat a rellegir, amb dolor gairebé físic, els seus escrits i testimonis, aquells que responen al jurament solemne que les supervivents de Ravensbrück es van fer a si mateixes el dia del seu alliberament, el 5 de maig del 1945: no oblidar mentre visquessin. És insuportable la lectura del que van veure els seus ulls i, no obstant, imprescindible per acostar-se a les pitjors tenebres de l'ésser humà. Neus Català va ser una dels 133.000 dones i nens deportats a un camp d'extermini en què gairebé 100.000 van ser assassinats. Neus va veure morir de gana moltes companyes, d'altres ofegades a les latrines, devorades per gossos ensinistrats amb aquesta finalitat; algunes desenes van ser rebentades amb injeccions de gasolina al cor. Eren experiments del doctor Gebhardt, la crueltat del qual es va acarnissar en les kaminchen (conills d'índies), un grup de joves poloneses que alimentaven bé amb l'únic fi que resistissin les atrocitats que cometien amb elles al modern quiròfan de Ravensbrück. Els extreien, amb l'anestèsia justa que només les immobilitzés, nervis dels seus braços i cames, trossos sencers de múscul, ossos. «Les vèiem deambular pel camp amb les seves horribles mutilacions», escriu Neus. Durant els 15 mesos que hi va estar, no recorda un sol dia que els forns crematoris deixessin de funcionar. Ho feien dia i nit, a un ritme frenètic que, no obstant, no absorbia les necessitats completes de reduir a cendres desenes de milers de vides. És insofrible llegir com van acabar els nens jueus i gitanos que arribaven al camp amb les seves mares: enganyats amb un bombó a la mà, els feien baixar a una rasa ruixada amb gasolina amb el pretext de protegir-los d'un bombardeig. Després els calaven foc. Neus recorda que els crits d'aquelles criatures feien embogir les seves mares. Moltes es van suïcidar, electrocutades, llançant-se contra les tanques.

Si no coneixen el testimoni de Neus Català, els convido a buscar els documents que ella mateixa va escriure (són tots a l'Associació Amical de Ravensbrück) o a llegir la novel·la que va fer de la seva vida Carme Martí, Un cel de plom. És una vacuna imprescindible contra l'oblit i la ignorància. I, per tant, contra la banalització d'alguns conceptes tan repetits últimament.

La definició de Cospedal

Espero que aquell dia en què, asseguda al tamboret d'un bar, María Dolores de Cospedal va definir com a «nazisme pur» la forma de protestar d'alguns ciutadans desesperats, Neus Català estigués distreta jugant al dòmino, com sol fer, amb els seus companys de residència.

----
L'article a la web de El Periódico de Catalunya.

----
Retalls del programa El convidat amb Neus Català.

15 d’abr. 2013

Mediocritat

JOSEP RAMONEDA | Ara, 14/04/2013

El mal funcionament de la democràcia espanyola condueix permanentment a la intervenció de la justícia en qüestions que s'haurien de resoldre estrictament en l'àmbit polític. Els tribunals de justícia hi són per sancionar els abusos flagrants del poder polític, no per decidir com a tercera cambra sobre allò que els partits són incapaços de resoldre. Ni l'Estatut, ni el dret d'autodeterminació, ni la política lingüística haurien d'haver anat mai als tribunals. I si hi acaben és perquè els governs i els partits no fan la seva funció. En la seva falta de coratge es parapeten en la llei per no haver d'assumir riscos ni responsabilitats que poden tenir costos electorals. Però els ciutadans no els elegim perquè s'espolsin les puces de sobre.

El referèndum d'autodeterminació és una qüestió política, plantejada democràticament des d'una comunitat autònoma per una àmplia majoria parlamentària. No es pot liquidar amb l'apel·lació als límits marcats per la llei. És obligació de Mariano Rajoy i d'Artur Mas i de la resta de partits buscar una solució política. I el president del govern o el líder del principal partit de l'oposició no es poden limitar a posar la Constitució com a barrera infranquejable. Això no resol el problema, sinó que desvirtua el marc legal de convivència. La Constitució no pot ser un mecanisme d'imposició que impedeixi reconèixer els canvis socials i les aspiracions de sectors de la societat. El marc normatiu de la convivència ha de ser compartit. Si no ho és, està desfasat.

Passa el mateix amb la qüestió de la llengua. Ja n'hi ha prou d'anar arrossegant el debat a cop de sentència judicial. S'han d'asseure Rajoy, Mas i els altres, definir un criteri polític, a partir del reconeixement de la centralitat del català en el sistema educatiu, que tothom es comprometi a respectar. Intentar treure dividends polítics dels temes més conflictius utilitzant els tribunals és una manifestació de mala fe política. No es tracta de resoldre problemes sinó de treure'n benefici partidista amb el mínim risc. I això és la definició de la mediocritat política.

13 d’abr. 2013

Josep Ramoneda sobre la PAH, el PP i Rajoy

Article de Josep Ramoneda a El País.


ANÁLISIS
Sobre el respeto a los demás


El PP quiere convertir a los movimientos sociales en chivo expiatorio para desplazar la atención

JOSEP RAMONEDA Barcelona 27 MAR 2013



Hasta el día de hoy a Mariano Rajoy no le hemos oído ni una sola palabra sobre los abusos de poder —la falta de respeto por excelencia— que los bancos han cometido aprovechándose de la confianza de las personas en los guardianes del dinero, representados por los jefes de sucursal, que, hasta que la crisis les ha puesto en evidencia, gozaban de un predicamento y autoridad sobre los ciudadanos equiparable al de los curas en el pasado.

Ahora hay muchísima gente que se ha sentido engañada en su buena fe, con cláusulas en las hipotecas que el Tribunal Europeo de Justicia ha considerado abusivas. Estas actuaciones bancarias, con manifiesta desconsideración de las personas, son faltas de respeto infinitamente mayores que los gritos de un puñado de manifestantes en la puerta del domicilio de un diputado, en protesta contra estos abusos a los que nuestros dirigentes políticos —a derecha e izquierda— no pusieron nunca coto. Para Rajoy los escraches podrían convertir España “en un país invivible”. ¿En qué país vive el presidente? ¿No se ha enterado todavía de la profunda crisis social que asola a España, como consecuencia de los años nihilistas en que parecía que todo estaba permitido, el poder económico desconocía la noción de límites y el poder político fue incapaz de ponerlos?

El Partido Popular tiene en este momento a tres extesoreros imputados: Ángel Sanchís, Álvaro Lapuerta, y Luis Bárcenas, que con un paréntesis de tres años, controlaron las cuentas del PP desde 1982 hasta 2009. Rajoy sigue con el chantaje de Luis Bárcenas a cuestas. Las malas perspectivas económicas que augura el Banco de España, arruinan el autobombo del PP, que con el paro disparado y en plena recesión, seguía cantando las excelencias de sus propias políticas. La austeridad se está traduciendo ya en la pérdida de calidad de servicios clave como la sanidad. Y el desbarajuste con que se ha gestionado la crisis chipriota, ha puesto el susto en el cuerpo de los ahorradores.

Ante este panorama, el PP quiere convertir a los movimientos sociales en chivo expiatorio, con la esperanza de desplazar la atención y de asustar a los sectores más conservadores. Los dirigentes del Partido Popular, van entrando en escena en aplicación de la consigna. Pero en su exceso de celo se les ha ido la mano.

La PAH es un movimiento que reacciona contra la injusticia flagrante, de modo pacífico, apurando los procedimientos legales, de persuasión y de negociación. No en vano ha resuelto muchos casos concretos negociando la paralización del desahucio. Y ha emprendido el laborioso camino de la iniciativa legislativa popular para canalizar sus reivindicaciones. Comparar sus acciones con la kale borroka es un despropósito. La PAH ni ha utilizado la violencia ni tiene detrás de sí a comandos apuntando con pistolas. Cuando la kale borroka señalaba a una persona equivalía a ponerla en el centro de un blanco de tiro. O sea que comparaciones pocas, porque estas son una falta de respeto.

La discusión en el Parlamento de la iniciativa legislativa popular (ILP) sobre las hipotecas se acerca. El PP sabe que sus enmiendas quedarán muy lejos de la propuesta de la PAH, porque los bancos han dejado muy claras sus líneas rojas. Ha habido grandes abusos de poder —enormes faltas de respeto a las personas, para utilizar la expresión de Rajoy— en las concesiones hipotecarias. Entre la defensa de los ciudadanos frente a los abusos y las pretensiones de la Banca, el gobierno cree que tiene muy poco margen. De modo que solo pretende cambiar algo para que nada cambie. Por eso trata a la PAH como a un enemigo, una amenaza para el orden establecido. Pero el Gobierno sabe que la PAH tiene amplio apoyo ciudadano. Y solo se le ocurren dos vías para minarlo: apelar una vez más al miedo al desorden y confiar en que la gente todavía sea sensible al temor de los bancos. ¿A quién se debe Mariano Rajoy? También es una cuestión de respeto.

10 d’abr. 2013

el Barça, la llengua, el país i Joan Solà: una mica de sintaxi i pragmàtica

"Minut 20: Partit equilibrat. El PSG espera tancat i el Barça domina però li costa arribar."

Pel que em diuen, això avui només ha passat una estoneta. Però a mi --digueu-me friqui-- els dos partits de quarts de final de la Lliga de Campions m'han fet recordar aquesta frase. Joan Solà la va anotar fa setze anys mentre escoltava per la ràdio un partit com el d'avui. I a partir d'aquí va fer una primera caracterització d'un ús particular dels verbs que tenen complements regits: l'ús en què elidim el complement perquè és deduïble pel context immediat --per això jo en dic "ús díctic"-- i perquè la situació --en aquest cas, una transmissió radiofònica-- demana rapidesa i anar al gra. S'elideix tota la informació coneguda --temàtica-- que admet l'estructura sintàctica i es deixa a l'oració només la informació nova --remàtica. O sigui: "El PSG espera [el Barça] tancat i el Barça domina [el partit] però li costa arribar [a la porteria contrària]". I aquestes elisions no comporten pronominalització ni res (si no és que el verb és pronominal: "Se l'endú --aix!-- Figo" (també frase de Solà, amb exclamació meva...).

Podeu llegir-ho molt més ben explicat i en paraules del mateix Solà al recull d'articles Parlem-ne (1997). És el número 110.

(Foto, meva: el 28 de setembre del 2005 a Terrassa, en una conferència sobre Joan Coromines organitzada pel CNL de Terrassa Rubí.)

Junts ho farem possible

Un repàs a diferents lluites socials que han aconseguit abolir lleis injustes, i que mostra la feblesa d'alguns arguments. Per tenir-ho present avui i cada dia.



8 d’abr. 2013

oferta de feina, Filologia Catalana

Escola de Lleida busca un llicenciat en Filologia Catalana, preferiblement noi, per donar classes de català al batxillerat.

DISPONIBILITAT HORÀRIA: en principi es necessita la disponibilitat com a mínim de 9 hores setmanals, ampliables com a màxim a 12 hores.

INCORPORACIÓ: setembre del 2013


Cal enviar el CV a les següents persones de contacte:

Imma Font: immafont@institucio.org , cap del departament
Marta Muntaner: mmuntaner@institucio.org

Font: Infozèfir.

6 d’abr. 2013

primavera

A Ulldemolins i al Montsant, o sigui, al Priorat.

Ametllers, avellaners i vinya















Altres plantes i flors

















5 d’abr. 2013

Umberto Eco, a l''Ara'

Sobre avatars i adúlters

UMBERTO ECO | Ara, 05/04/2013

El maig del 2012 em vaig assabentar que tenia un avatar a la xarxa: un usuari de Twitter que feia servir el nom d'UmbertoEcoOffic i que va anunciar la mort de Gabriel García Márquez. El tuit, que va fer la volta al món, va despertar l'alarma, alhora que es multiplicaven les peticions de confirmació i els missatges de condol en diverses llengües. De seguida, però, les agències de notícies, sobretot les del món anglosaxó, van mirar de confirmar els fets -com sempre hauria de fer la premsa- i van descobrir que l'escriptor colombià encara era viu i estava en bon estat de salut. A més, es van assabentar que no tinc cap compte a Facebook ni a Twitter.

La veritat és que ja rebo massa missatges inútils i no em ve gens de gust contaminar l'univers amb els meus. Però no hi ha res que impedeixi a un total desconegut obrir un compte de Twitter a nom meu. És més, qualsevol frustrat amb problemes d'identitat té plena llibertat per adoptar a la xarxa el pseudònim que li doni la gana, des d'Aristòtil fins a Mario Monti, l'anterior primer ministre italià.

La història, però, no acaba aquí. Fa poc he sabut que hi ha un altre fals Umberto Eco que està fent molts amics a Facebook. He de dir que no em vaig assabentar d'aquesta notícia a través dels mitjans de comunicació sinó en un bar de províncies; m'ho van explicar uns amics que, per descomptat, feien broma sobre el tema, perquè no cal ser cap llumenera per ensumar un canard, una presa de pèl.

Els meus amics em van explicar que aquest perfil de Facebook em presentava com a Eco Umberto, no com a Umberto Eco. Aquesta fórmula de cognom-nom, que a Itàlia sol indicar un nivell educatiu molt baix, els va portar a deduir que tot plegat era obra d'un canardista, que és com en diré dels inventors de canards. A Itàlia, normalment només els nens de primària es presenten pel cognom seguit del nom de pila. A mesura que es van fent grans i passen a secundària i a la universitat, deixen d'utilitzar aquesta construcció i adopten la fórmula de nom-cognom, llevat que siguin hongaresos o japonesos, o reclutes de les forces armades.

Però el que a mi em preocupa no és el canardista, que potser va adoptar el meu nom mogut per una profunda sensació de soledat i per por que, si es presentava amb el seu propi nom, no faria amics ni rebria missatges. El que em preocupa són les persones que hi han establert un diàleg pensant-se que parlaven amb mi. La tragèdia no és l'existència de canardistes, sinó el fet que totes aquestes ànimes càndides -que, d'altra banda, m'envien missatges molt amables- hagin estat enganyades. Pel que sembla, no s'han adonat que en el perfil d'Umberto Eco hi diu "No l'autèntic" -tot i que amb una lletra diminuta que recorda la de les pòlisses d'assegurances- i s'afirma que vaig néixer l'1 d'abril del 1960, una data força improbable. Es veu que hi ha gent que es pensa que tot el que surt a internet és veritat. (I després ens preguntem per què voten com voten.)

Navegar per la xarxa provoca també moltes altres sorpreses, i algunes de lascives. En una web que no especificaré perquè no vull donar idees als que no són capaços d'organitzar pel seu compte un adulteri dels clàssics, hi vaig trobar una invitació molt reveladora: "¿Vols posar una mica de sal i pebre a la vida amb total discreció? Atreveix-te a gaudir de noves relacions extraconjugals i a viure les teves fantasies amb adults ben predisposats! Milions d'amants ja s'han unit a la comunitat!"

El cas és que vaig tenir la temptació de seguir l'enllaç per conèixer els detalls d'aquesta absurda oferta, però vaig tenir por que, pel sol fet de clicar-hi, acabés apareixent a la llista dels "milions d'amants" i a la vista de tothom, malgrat les promeses de privacitat de la web; com aquell personatge d'Amarcord -el famós film de Fellini- que, perquè el senti tothom, s'enfila en un arbre i crida que vol una dona. I això, al seu torn, em recorda una antiga frase de Woody Allen: "Desitjo intensament tornar a l'úter. Al de qualsevol".

3 d’abr. 2013

Ramoneda

Avui, un article de ja fa uns quants dies, amb una revelació que a mi em va deixar petrificada. La destaco en negreta. ¿Com es pot ser tan tan frívol?

I a sota, dos fragments de l'article d'avui.

---

De la indiferència al rebuig

JOSEP RAMONEDA | Ara, 24/03/2013

A mesura que s'allarga la crisi, la societat va passant de la indiferència al rebuig. Durant els anys de la quimera de l'or, els fluxos dels sistemes clientelars que regaven l'estat de les autonomies i la força del costum havien anat creant una suspensió del vincle polític, una certa anomia d'allò públic. El juliol del 2007, Zapatero em va dir una frase que encara m'esgarrifa quan la recordo: "No saps el gust que dóna governar sobrant-te els diners". Podríem enviar-la directament a una antologia de la seva lleugeresa. Però era expressió d'uns temps de servitud fonamentada en la facilitat del diner i en la tendència dels humans "a no tenir cap remordiment de les coses que tenen costum de fer" (Voltaire). Molts dels fets que ara escandalitzen ja passaven llavors, però ni estaven a la vista ni es volien veure. Calia que el gran sotrac fes caure les cortines barroques que ho amagaven tot.

A poc a poc, les injustícies s'han fet flagrants i s'ha anat descobrint la gran mentida d'un present continu que renegava del passat però que no tenia cap futur. La feina de l'escriptor, deia de manera premonitòria James G. Ballard, és crear realitat. A mesura que se supera el xoc de veure que vivíem embolcallats en una ficció, la malfiança respecte als responsables polítics i a les classes dirigents (incomprensiblement els banquers segueixen despertant un gran temor en els ciutadans) s'ha convertit en rebuig. I la indiferència s'ha fet activisme.

La resignació perd pistonada. I els ciutadans salven la política, amb el benentès que la política és tasca de tots -per alguna cosa vam ser definits com a animals polítics- i no només dels que ho han convertit en professió. Però els grans partits, que fa temps que han oblidat la força del poder que ve de baix, no reaccionen. Parlen de transparència però continuen embolicant els procediments judicials i actuant com un gremi a l'hora de protegir els seus imputats. ¿Com passar del rebuig a una política capaç de forçar l'oligopoli dels partits i a una millor redistribució del poder? És la qüestió del moment: democràcia o autoritarisme postdemocràtic.


---

Mirades tèrboles (fragment)

JOSEP RAMONEDA | Ara, 03/04/2013

2 . APOLOGIA. El bisbe de Sant Sebastià, José Ignacio Munilla, ha dit que l'avortament és un Holocaust silenciós. Aquest bisbe hauria de ser investigat judicialment per apologia del genocidi, perquè és un discurs que minimitza manifestament la crueltat del nazisme, que fou una maquinària de mort organitzada de manera industrial per a l'extermini de jueus i gitanos. Em vol dir el senyor bisbe, honestament, què tenen a veure aquestes matances sistemàtiques d'estat amb l'avortament? Hi ha comparacions que són un crim en elles mateixes.

3 . TECNOLOGIA DE L'ESTUPIDESA. Llegeixo que s'estan experimentant unes ulleres intel·ligents que poden fer desaparèixer de la nostra vista les coses que ens resultin desagradables. Per exemple, les persones sense sostre que tenen la impertinència d'exposar-se a la nostra mirada i posar-nos davant la crua realitat. Altra vegada la utopia de la invisibilitat, de l'asèpsia d'un món a mida de la incapacitat d'empatia d'unes persones que no volen saber res dels altres. De fet, té molt a veure amb la cultura dels murs que separen països i fragmenten ciutats. La tecnologia al servei de l'estupidesa. On es nega l'altre no hi ha societat ni ciutat, només hi ha ignorància, desdeny, violència i odi.