FERRAN TORRENT | Ara, 28/04/2013ARA QUE L'ORATGE ho permet tenen lloc tertúlies matineres o nocturnes a la plaça del poble. A mi, la gent que té l'opinió mediatitzada m'interessa. Formen part, també, del meu cicle vital. De vegades, de la colla que ens reunim l'únic que està actiu laboralment sóc jo. La resta són jubilats i aturats. Un d'ells ja no cobra de l'atur i cada dia, durant un parell d'hores, s'allarga a empreses, bars i restaurants per demanar si necessiten un empleat per fer el que siga, amb el salari que vulguen. Ha estat i és un bon fuster. Té cinquanta-cinc anys. S'ha reciclat i ara també és cuiner, però no troba res. Em pregunte què serà d'aquesta gent, com s'ho faran en el futur, com s'ho fan en el present.
Em pregunte què serà dels malalts crònics prejubilats o jubilats, amb les retallades en la sanitat i en els medicaments, dels quals n'han de pagar una part, i la minva previsible en les pensions. Encara confien en l'Estat: això no pot durar. Creuen (més amb esperança que amb confiança) que en un moment o en un altre l'economia s'arreglarà, que les coses canviaran. Em pregunten i els responc que sí. Ho argumente: quan va malament a molts, va malament a tots. Interessen solucions.
No saben gairebé res de Grècia, Portugal o Xipre. Com que han passat altres crisis econòmiques, aquesta també la imaginen si fa no fa igual. Tots ells, en un passat, estigueren a l'atur i tornaren a treballar. Això del canvi de paradigma ni ho han sentit i, probablement, si els ho explicares no ho entendrien. Tampoc cal afegir-los més angoixa.
Tampoc no entenen què és viure per damunt de les seues possibilitats, perquè el salari no els ho permetia. No sóc gaire partidari de les subvencions, ¿però què s'ha de fer amb totes aquestes persones que han treballat des de l'adolescència i han cotitzat a la Seguretat Social durant molts anys? Algú haurà de pagar per ells, algú se n'haurà de preocupar; saben que està passant alguna cosa més greu del que és habitual, però no saben què. I ells no en tenen la culpa.
EN UN TRES I NO RES vindrà l'estiu i els nostres pobles ho celebraran amb les festes majors o populars. Com cada any reitere que deteste l'anomenada fiesta nacional tant com els bous al carrer o el bou embolat, d'arrelada tradició al sud de Catalunya i a bona part del País Valencià. L'any 2012 la xifra de víctimes d'aquesta festa han estat sis morts i més de mil ferits "de diversa consideración", per fer servir el llenguatge taurí. Informa la Plataforma Antitaurina que en dotze anys hi han perdut la vida quaranta-cinc persones.
És del tot sarcàstic que retallen en sanitat i que permeten una bestiesa que atapeïx de nafrats les urgències dels hospitals. La Generalitat Valenciana no dóna cap explicació sobre les víctimes, ni demana responsabilitats. Es limita a exigir una assegurança als ajuntaments per evitar-se'n la responsabilitat subsidiària. Que moren ciutadans o queden esguerrats per sempre no els importa. Es fa política d'acord amb les enquestes: ¿el personal vol bous? Perfecte. Però no hem d'obviar altres responsabilitats: municipis a mans de l'esquerra que també governen com la dreta. Són tradicions, et diuen. Doncs que torne l'esclavisme, progre de manual.
AL TERCER DIA em vaig adonar que al bar xinès de la cantonada per on passe de camí a comprar el pa i el diari no estava la tertúlia matinera composta per Pepe l'Obrer, el Quinto, la Torquata i els dos negres habituals. Llavors li vaig preguntar al Pere, aquell que agrana i ruixa el carrer:
-¿La colla s'ha barallat?
-No, la Torquata ha faltat. La pobra duia morta dos dies a casa i els veïns, estranyats, van cridar els municipals.
Donem-li uns minuts de glòria a la Torquata. Vídua del Popa des de feia vint anys, treballava fora i a casa amb l'agreujant d'una mare paralítica. La mare també va faltar. Temps després es va jubilar. No necessitava gaire per viure: cigarrets i cafè, que repartia ara a la porta d'un bar ara en un altre, xarrant amb qui volguera escoltar-la. Reinicie el camí tot pensant en aquella frase que tots morim sols. No és cert. Quant de temps estigué aquesta dona agonitzant? Ella pagava els cafès de la colla. Ja veus, pagar per evitar-se la solitud i no poder evitar morir sola.
