30 d’oct. 2012

temps de panellets

Demà farà vint anys --vint!-- que vam fer panellets per primera vegada a casa. Em va ajudar l'Anna, que tenia tres anyets, i també hi eren el Jordi, el Martí i l'Antònia.

L'Anna ja se m'ha fet gran, i ara em diu que ella també en vol fer. O sigui que aprofitaré l'ocasió: aquí teniu la meva recepta per fer panellets.

Quantitats

250 g d'ametlla mòlta
200 g de sucre (jo, moreno)
la pela d'una llimona petita ratllada (millor ecològica)
2 ous
100 g de pinyons
1 patata petita bullida i una mica sucosa
coco
castanya bullida i triturada (o un pot de crema de castanyes SENSE SUCRE)
codonyat
cobertura de xocolata

(Aquestes quantitats, evidentment, són orientatives, i es poden multiplicar per dos, per tres, per quatre, segons convingui...)


Preparació

1. Barregeu en un bol gran l'ametlla, el sucre, la patata bullida (freda o tèbia, que no cremi), un ou i la llimona ratllada. Primer amb una forquilla, i després amb les mans, fins que quedi una pasta homogènia i (quasi) no es notin els granets de sucre.

2. Dividiu la pasta en parts, segons la quantitat que en vulgueu fer de cada mena.

3. Per fer els panellets de pinyons, feu un o diversos cilindres d'uns 2-3 cm de diàmetre. Talleu-los a trossets iguals, d'uns 2 cm de llarg (depèn de la mida que vulgueu que tinguin els panellets, a mi m'agraden petits) i feu-ne boletes. Per enganxar els pinyons (feina pesadeta...), la millor manera que he trobat, després de provar-ne unes quantes, és barrejar-los amb ou batut (200 g de pinyons, un ou mitjà), i anar-hi banyant les boletes d'una en una. Finalment, podeu pintar els panellets amb rovell d'ou deixatat (o no: ja porten ou) i poseu-los en una safata coberta de paper de forn.

4. Per fer els panellets de coco, barregeu 2/3 de pasta d'ametlla amb 1/3 de coco, més o menys, i després feu boletes, com a la foto, i arrebosseu-les amb una mica més de coco. Cap a la safata per anar al forn (o en una d'auxiliar, mentre s'esperen). També podeu fer-los amb forma de moneda: queden bonics i torradets pertot arreu igual.

5. Per fer els panellets de codonyat, dividiu la pasta en dos, feu dos rectangles iguals de mig centímetre de gruix, cobriu-ne un amb una capa de codonyat del mateix gruix i poseu l'altre a sobre, com si fos un entrepà. Premeu fort. Pinteu el rectangle per sobre amb rovell d'ou deixatat i després talleu-lo en quadrats o rectangles petits. Cap a la safata. (Ah, aquí teniu la meva recepta del codonyat, boníssim!)

6. Atenció, panellets de castanya! Aquests me'ls vaig inventar jo i són boníssims. Barregeu pasta de panellet amb puré de castanya, més o menys la meitat de cada, i feu-ne boletes petitones, com una nou màxim. Cap a la safata.

7. Atenció bis, panellets de pruna seca! Aquests se'ls va inventar la Marga i també són boníssims: meitat pasta de panellet i meitat trossets de pruna seca tallada amb unes tisores.

7. Escalfeu el forn a 250 ºC, si pot ser amb turbo. Fiqueu-hi la safata amb els panellets i deixeu-los-hi 5 minuts, i després 4 o 5 minuts més només amb el grill. Aneu-los vigilant, i traieu-los quan estiguin torradets.

8. Foneu la cobertura de xocolata en un bol. Agafeu els panellets de castanya i suqueu-los amb xocolata, de manera que quan els tragueu la xocolata agafi una forma una mica punxeguda, que recordi la part de baix d'una castanya, com a la foto.






I ja està. Per si us pot servir d'orientació, aquí teniu unes quantes quantitats i proporcions:

Amb un quart de quilo d'ametlla, 200 g de sucre i 200 g de pinyons, surten uns 50 panellets de pinyons.

Amb un pot de crema de castanyes (300 g), un quart d'ametlla i 200 g de sucre, surten uns 70 panellets de castanya.

Amb 150 g de coco i uns 200 g de pasta de panellet ja feta, surten uns 70 panellets de coco.


ATENCIÓ, VARIANTS 2014!:

1. Sense patata. S'han d'amassar bé per assegurar que el sucre es desfà bé. La segona variant ho afavoreix.

2. Pasta feta el dia abans o dos dies abans, i guardada en forma de cilindres embolicats amb film de cuina a la nevera. La forma va bé per fer després els de pinyons i els de codonyat (entrepans, com el de la foto d'aquí sota).






(Si voleu veure les altres receptes d'aquest blog, pitgeu l'etiqueta receptes que trobareu a la columna de la dreta.)

28 d’oct. 2012

Josep Ramoneda i Toni Soler, avui

L'advertència grega


JOSEP RAMONEDA | Ara, 28/10/2012

De Grècia ve una seriosa advertència: l'extrema dreta s'ha fet seu el carrer, fa de la xenofòbia la seva bandera, practica l'agressió sistemàtica contra els immigrants, emprèn la persecució de les activitats culturals que considera antipatriòtiques o anticristianes i puja a les enquestes. "És el que va passar a Alemanya als anys trenta", ha dit el director de teatre Laertis Vasiliu. Diputats d'Alba Daurada van apedregar les portes de la sala en què Vasiliu dirigeix Corpus Christi de Terence McNall. Alguns actors no han resistit les intimidacions i han deixat l'obra. L'estratègia és vella: sembrar el pànic per guanyar la submissió dels més vulnerables mentalment i atemorir la resta. Amb la bandera de sempre, "Només per als grecs": nosaltres i els altres, la consigna mare de totes les persecucions.

Certament, la ceguesa de les élites europees actuals recorda els anys trenta: uns dirigents van ser incapaços de prevenir el desastre, altres en va ser directament còmplices. "A Espanya, treballar ja no et treu de ser pobra". Una constatació demolidora, perquè elimina tota esperança. Viure prostrat contra un mur és una vida de gossos, deia Camus. L'estat claudica. Quan els governs no són capaços d'assumir les nefastes conseqüències socials de les seves polítiques anticrisi, algú s'aprofita d'aquesta deixadesa. L'extrema dreta grega dóna menjar i ajuda persones desesperades, i orienta la seva frustració contra els estrangers i contra polítics titelles de governs exteriors. Encara no estem en aquest punt, però ens hi acostarem perillosament si es continua afavorint l'augment salvatge de l'atur, premiant els empresaris perquè acomiadin; si, amb una insolència impròpia, els governs es neguen a afrontar la bomba de la desigualtat; i si s'accepta resignadament la fractura de les classes mitjanes. Estem a les portes d'un nou rescat que abaixarà les pensions i enviarà més gent a l'atur. S'haurà salvat el sistema financer i socialitzat el deute privat, però al preu de trencar la societat. De Grècia ve una advertència clara. El governant que no la vulgui veure és un irresponsable.


El sí condicional

TONI SOLER | Ara, 28/10/2012

PENSIONS I PEATGES. Em vaig quedar molt parat l'altre dia veient Salvados. Jordi Évole formulava a Artur Mas preguntes que sens dubte estan al cap de molts ciutadans, però que són impossibles de respondre, com ara si amb un estat propi les pensions pujarien o s'eliminarien els peatges de les autopistes. Com pretén saber-ho? ¿Que potser Espanya, Xipre o Alemanya saben què passarà amb les seves pensions? Ja hem après que qualsevol predicció econòmica està condemnada al ridícul; encara amb més motiu a Catalunya hem d'evitar els contes de por i els de la lletera, ni per justificar l'independentisme ni per desacreditar-lo. Cal dir que Artur Mas també es va equivocar en respondre (per cert, va respondre que no, que no s'eliminarien els peatges), perquè ni ell ni ningú no sap qui governarà en el futur estat propi: la sobirania és un projecte de país, no de legislatura. ¿Hi haurà peatges a la Catalunya independent? L'única resposta vàlida és: ho decidirà el govern que triïn els electors catalans. I els governs successius, que segurament seran d'un altre color. Aquesta és la gràcia, l'única gràcia del procés: els catalans i les catalanes decidiran el seu futur, amb els seus propis recursos. I l'encertaran… o no. Com la resta dels mortals.

EXIGÈNCIES. El sobiranisme està envoltat d'eixams de fans incondicionals que identifiquen la independència amb Disney World. Però a l'altra banda hi ha els que, a canvi d'una adhesió desmenjada, exigeixen a l'estat propi un seguit de garanties, del tot inassumibles. Tan absurd -tan infantil- és un plantejament com l'altre. "Per què volem l'estat propi? Perquè governi CiU? Perquè continuï retallant?", em deia no fa gaire un esquerrà de pedra picada. Quina paradoxa: els que més reivindiquen que Catalonia is not CiU, cauen en l'error de presentar l'estat propi com una joguina d'Artur Mas! És una confusió en els termes, possiblement interessada. En el futur estat propi governarà qui decideixin els ciutadans, i el govern retallarà més o menys segons el seu color polític, segons les dades macroeconòmiques, segons els imperatius europeus. Un estat no és un vestit fet a la mida de ningú.

PERTINENÇA. Aquests -diguem-ne- catescèptics militants exigeixen que el projecte sobiranista català sigui impecable, que tingui un suport de més del 60%, que tingui ple reconeixement internacional, que blindi l'estat del benestar i que ens tregui de la crisi abans que a ningú. Però el llistó no sempre el posen tan amunt. Hi ha més indulgència amb l'Espanya de Rajoy, malgrat que ens nega el dret a decidir, que posa en risc la nostra pertinença a l'euro, i que no només retalla, sinó que a més aplica una política fiscal, econòmica i competencial totalment lesiva per als interessos dels catalans. Realment cal molta empatia, un fort impuls de pertinença, per mantenir-se lleial a un projecte com aquest. És com ser del Betis manque pierda. Un sentiment molt noble i molt legítim... sempre que no es tingui la barra de dir que els nacionalistes són els altres.

26 d’oct. 2012

eleccions a rector, o rectora, a la UB

Aquesta és la meva aposta per a les eleccions a rector o rectora del 22 de novembre: Victòria Girona, candidata a rectora de la UB!


Aquí trobareu l'equip que l'acompanya i les primeres idees que ha difós sobre la seva proposta per encarar el futur pròxim a la nostra Universitat.

24 d’oct. 2012

Josep Ramoneda, avui

Tàctiques i estratègies


JOSEP RAMONEDA | Ara, 24/10/2012

1 . DESIGUALTAT. La revista The Economist, que no és precisament l'esquerra proletària, dedicava el número de la setmana passada a la qüestió de la desigualtat. En opinió del seus editorialistes, la lluita contra la desigualtat hauria de ser una prioritat tant a Europa com als Estats Units. Però, diuen, la dreta no vol entendre que la desigualtat és un problema, i l'esquerra no és capaç de proposar solucions adequades. The Economist descriu el creixement espectacular de la desigualtat interior en els països de l'anomenat Primer Món dels anys 80 fins ara. I amb un intent de convèncer els que no volen veure el problema adverteix que la desigualtat és negativa i ineficient fins i tot per al creixement.

Des d'un punt de vista sensiblement diferent, Amin Maalouf, l'escriptor libanès en gira de promoció del seu darrer llibre, ha dit: "Estem en un món on la desigualtat és promocionada com una forma de modernitat. Encara estem a prop de la ressaca de l'esfondrament del comunisme. I es continua considerant que tots el valors que van ser predicats i després transvestits per l'experiència comunista han de ser invertits".

La desigualtat és com un immens forat en la societat que, en la mesura que no para de créixer, amenaça de trencar-la. És un risc per a la democràcia, perquè només és possible a partir d'unes condicions mínimes d'igualtat. I és un terreny propici als populismes i a les diverses formes d'autoritarisme postdemocràtic. ¿Podem anomenar civilitzada una societat que manté en la humiliació una gran part dels ciutadans?

Aquest cap de setmana hem assistit a un nou episodi de davallada electoral del socialisme, en aquest cas a Galícia i al País Basc, i tot fa pensar que la seqüència continuarà d'aquí un mes a Catalunya. Els socialistes diuen ara que s'han de reinventar. Tenen en la igualtat un bon tema per començar. Llàstima que no se n'adonessin abans, quan Zapatero deia que "abaixar impostos és d'esquerres" i que "dóna gust governar sobrant-te els diners". Els socialistes s'han guanyat l'esfondrament a pols. És el que passa quan un s'oblida dels seus referents constitutius. En el cas de l'esquerra, la igualtat, per exemple.

2. TÀCTICA. Persones que freqüenten alguns ministeris del PP transmeten la sensació que el govern espanyol no té una estratègia definida respecte a l'aposta independentista catalana. "Tot és tàctica", diuen. D'aquí al 25-N prodigaran les amenaces, el discurs de la por, les acusacions de deslleialtat, les apel·lacions a la Constitució i a la llei, la negació del referèndum, les advertències sobre conseqüències penals, les intimidacions personals i les manifestacions grandiloqüents de nacionalisme espanyol a l'estil Wert. "No serà fins després de les eleccions que es definiran els objectius i el camí a seguir". Pot ser que sigui així. Però més aviat m'atreviria a pensar que no és que no hi hagi estratègia, sinó que l'estratègia és la tàctica que estan practicant ara: la confrontació. I que el PP seguirà així fins al final.

3. ABUSOS. "Vaig fer el que vaig pensar que era el millor per al meu país". Aquesta frase és de Tony Blair, de la seva resposta a la comissió d'investigació britànica sobre la Guerra de l'Iraq. La recorda Fernando Vallespín, en el seu excel·lent llibre La mentira os hará libres. És una frase, diu, sota la qual s'han amagat els pitjors abusos. És la frase preferida pels nostres governants per justificar el fonamentalisme de l'austeritat.

23 d’oct. 2012

lectures del cap de setmana (2)

Història de la muralla


ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL | Ara, 20/10/2012
Sempre m'han fascinat les muralles. Per què una societat decideix invertir tants esforços a posar pedra sobre pedra, incansablement, ordenadament? Centenars de comunitats humanes han desaparegut del planeta i, sovint, l'únic rastre que han deixat rere seu és justament això: els recintes de pedra amb els quals van intentar eludir l'extinció. I encara més singular: per estrany que sembli, la finalitat militar no és l'única. De fet, en la majoria dels casos les muralles tenen poc o res a veure amb la pulsió defensiva. Molt més enllà de l'arquitectura, la muralla implica una cultura de la pedra, una estructura social i fins i tot una manera d'entendre el poder.

Pensem en el paradigma de totes les muralles: la Gran Muralla Xinesa. Una línia fortificada que anava des de Corea fins al desert del Gobi. Una obra monumental, en efecte, però, sisplau, ja n'hi ha prou de llegendes: la Gran Muralla NO es pot veure des de la Lluna. (Si el seu gruix és comparable al d'una autopista, o una vulgar línia de ferrocarril, què ens fa suposar que la Gran Muralla es pot veure des de la Lluna i l'A-7, en canvi, no?) El valor de la Gran Muralla residia en la seva mateixa grandiloqüència: als ulls del poble un emperador capaç d'aixecar una obra tan magna havia de ser igualment magne. Erigir muralles era i és, per sobre de tot, un acte polític. Militarment parlant, en canvi, la Gran Muralla pot considerar-se com l'obra d'enginyeria més inútil de la història universal. Els huns, els mogols i els manxús, tot i el seu primitivisme tecnològic, van traspassar-la en diverses ocasions. Ja ho va advertir Moltke: qui vol defensar-ho tot no defensa res.

Astora que una lliçó històrica tan òbvia, i tan reiterada, costi tant de ser assumida. El color del règim és irrellevant: ideologies de signes adversos han confiat cegament en el valor de la barrera armada. El 1937 la República va lliurar les seves esperances al Cinturó de Ferro que protegia Bilbao. El 1940 la França democràtica dormia feliç rere la "inexpugnable" Línia Maginot. El 1944 el mateix exèrcit alemany que havia demostrat la inanitat de les defenses estàtiques va invertir-ho tot en la Muralla de l'Atlàntic i poc després en la igualment fracassada Línia Sígfrid.

Finides les grans conflagracions mundials, havíem de creure que les grans muralles perdrien sentit. Fals. La muralla com a idea és un arquetip irrenunciable. L'ésser humà té més ànsia de seguretat que de riquesa, prestigi o fins i tot plaer. Seguretat il·lusòria, en efecte. Però al capdavall, hi ha alguna mena de seguretat que no sigui il·lusòria?

Per desgràcia, la versió moderna de les muralles ja no pot emparar-se rere cap causa noble. El socialisme com a projecte universal té una data precisa de defunció: el 13 d'agost del 1961, quan es va posar la primera pedra al Mur de Berlín. D'acord, una muralla sempre intenta erigir una frontera discernible entre el bé i el mal. Però la mateixa construcció genera una pregunta incomodíssima: a quina banda hi ha el bé? Al món posterior a la Guerra Freda les muralles han retrocedit al seu sentit xinès: una frontera entre la barbàrie i la civilització. Les pedres parlen. Oh, i tant que parlen. I allò que ens diuen és: "Més enllà de mi no hi ha res, només hordes bàrbares, sotmeses a moviments compulsius, com els insectes". Avui mateix llegeixo al diari que la "tanca de Ceuta" ha estat desbordada per centenars d'africans. Sí, les muralles parlen. I en l'era postmoderna el que ens diuen és que aquesta part del món s'està submergint en el deliri: milions d'individus pugnen a la muralla per entrar a Espanya i alhora milions de persones volen votar per sortir-ne.

Farà uns anys vaig viure una escena lamentable en un aeroport. La Guàrdia Civil retenia un noiet malià. La concepció postmoderna fa que la violència del poder sigui discreta, si pot ser invisible. Els agents, val a dir-ho, actuaven amb una correcció robòtica, però legalista. Allò no obviava un fet irrefutable: que el noi estava mort de por. Quan has traspassat la frontera, qualsevol frontera, la primera lliçó que aprens és que al teu germà i a aquell noiet, qualsevol noiet, només els separa la muralla. Però al final el que ens mou acostumen a ser els detalls. En aquell cas va ser el regalim de pixum que mullava els pantalons del noi. Em vaig dirigir als agents: "Si el problema es que el chico no tiene DNI me gustaría regalarle el mío".

Encara en vaig sortir ben lliurat. Però recordo la mirada d'aquells guàrdies civils. I el que aquella mirada em deia era que el mur més infranquejable, la muralla més inexpugnable, sempre és ulls endins.

22 d’oct. 2012

Acorar

Encara queden uns dies de funció a Barcelona, però després aquest magnífic espectacle --pel text, la interpretació i la posada en escena-- se'n va de gira per tot Catalunya: entre altres, a Esparreguera, Tarragona, Girona, Lliçà de Vall i Manresa, aquí teniu llocs i dates. No us el perdeu!


I si us agrada, al sortir podeu comprar el llibret amb el text. Jo estic esperant uns dies per llegir-lo i recuperar aquesta meravellosa lliçó de vida i de llenguatge.

21 d’oct. 2012

lectures del cap de setmana (1)

Llengua oficial, llengua pròpia, llengua comuna

ELVIRA RIERA | Ara, 20/10/2012

El debat suscitat les darreres setmanes sobre l'estatus de les llengües en una Catalunya independent recorre sovint a tres termes -llengua oficial, llengua pròpia (o nacional ) i llengua comuna- que seria bo aclarir.

El terme llengua oficial designa una llengua usada vàlidament pels poders públics. És un concepte jurídic ampli que pot comportar diferents drets i deures segons la legislació que el desenvolupi. Tots els estats tenen llengües oficials, i habitualment fan declaracions d'oficialitat en les Constitucions. Els que no en fan solen ser estats força uniformes lingüísticament, que no tenen la llengua a l'agenda política, com Alemanya, Grècia, Itàlia i els Països Baixos. Una Catalunya independent, precisament a causa de les inquietuds que desvetlla la regulació lingüística, hauria de prendre decisions explícites sobre l'oficialitat de les llengües.

Els termes llengua pròpia i llengua nacional designen una llengua que identifica una nació i la distingeix d'altres. Ens duen al terreny simbòlic sobre el qual es construeix una comunitat política: una llengua nacional representa un lligam històric amb els avantpassats (té un grau elevat d'historicitat) i també se n'espera una continuïtat en les generacions futures. Quan la llengua es percep com una part amenaçada -i per tant rellevant- de la identitat col·lectiva, la idea de llengua nacional és un dels recursos més utilitzats per generar sentiment de grup. A Europa la majoria d'estats no estableixen llengües nacionals, i els que ho fan atorguen sentits diversos a aquesta condició. Eslovàquia, França i Polònia denominen nacional una llengua (l'eslovac, el francès i el polonès) que és l'única oficial. Irlanda i Malta distingeixen una de les llengües oficials com a nacional (el gaèlic irlandès i el maltès) i la qualifiquen de prioritària sobre l'altra (l'anglès). I Luxemburg i Suïssa estableixen llengües nacionals (el luxemburguès i el romanx) que no tenen oficialitat plena. D'altra banda, Finlàndia estableix dues llengües alhora nacionals i oficials (el finès i el suec). A Catalunya la designació del català com a llengua pròpia, que ja es va fer en la Segona República, s'entén en el context d'una identitat que se sent amenaçada dins l'estat espanyol i requereix per a la llengua una protecció explícita: la modulació de la doble oficialitat. Podria ser que, amb els anys, en una comunitat política amb sobirania plena aquesta necessitat es percebés amb menys intensitat i el concepte perdés rellevància.

Finalment, el terme llengua comuna remet a la tradició política liberal, que el relaciona amb la participació democràtica, la configuració de l'opinió pública, la solidaritat entre els ciutadans i l'estabilitat de l'estat. S'entén, doncs, des de la perspectiva de l'estat i no de la nació, i designa una llengua compartida pels ciutadans que és també llengua dels usos públics i els permet exercir la ciutadania (els drets i deures civils i polítics). Com a concepte polític, la llengua comuna no es refereix a les comunicacions interpersonals privades (a la llengua que fan servir entre elles persones de diferents grups lingüístics), sinó a les comunicacions dels ciutadans en l'esfera pública. Perquè una llengua sigui comuna la gran majoria de ciutadans han de ser capaços de comunicar-s'hi i les institucions públiques l'han d'utilitzar. Una llengua comuna sempre és oficial, però no necessàriament nacional (com exemplifica Irlanda, on la llengua comuna és l'anglès).

Molts estats tenen llengües comunes, però rarament les declaren comunes en l'ordenament jurídic. Quan ho fan és en contextos de diversitat lingüística deguda a la immigració o als conflictes nacionals: és el cas de Suècia (que en una llei de 2009 declara el suec llengua principal i comuna de la societat sueca) o d'Espanya (que es refereix al castellà amb aquest terme en la jurisprudència del Tribunal Constitucional). En el fons, pretenen preservar una llengua que consideren nacional, però des d'una perspectiva liberal (la de l'autonomia i la igualtat d'oportunitats dels individus).

La complexitat demolingüística de Catalunya fa que tots tres termes siguin rellevants en el discurs dels actors polítics. I els conceptes admeten diverses combinacions, sobretot si es vol emprendre una política compromesa amb la diversitat lingüística. És per això que he volgut contribuir a aclarir-ne el significat i les implicacions.

(Foto: Francesc Melcion, diari Ara.)

20 d’oct. 2012

ep, que aquestes som nosaltres!

Amb estabilitat econòmica, els fills crescuts i un terç de la vida per davant, les dones de 50 anys es reivindiquen i volen deixar de ser invisibles

La menopausa no és el final


LARA BONILLA BARCELONA | Ara, 20/10/2012
Per fi, sexe sense risc d'embaràs no desitjat! La menopausa hi ha moltes maneres de prendre-se-la i per a Montse Roura, de 58 anys, "va ser un alliberament deixar de ser reproductora", diu. A ella li va arribar amb 52 anys. "Et cau sense que te n'adonis", recorda. I també sense informació. "Quan fa sis anys se'm va retirar la regla em vaig trobar amb un supermercat de símptomes totalment desconeguts i poca informació. Ara n'hi ha més però encara hi ha molts tabús i costa dir públicament que tens la menopausa", explica Roura, la directora i fundadora del Fòrum Dona i Menopausa, l'únic sobre aquesta matèria que hi ha a l'Estat i que aquests dies se celebra a Barcelona.

Abans l'arribada de la menopausa era sinònim de vellesa. Ara a les dones de 50 anys els pot quedar per davant un terç de la seva vida, ja que poden viure perfectament fins més enllà dels 80 anys. I el perfil de la dona menopàusica ha variat totalment. Amb els fills fora de casa o a punt de marxar, en la plenitud de la seva vida i amb una millor autoestima, aquest hauria de ser el moment de gaudir de l'estabilitat econòmica i laboral. "Però el mercat de treball ens considera madures i amortitzades quan arribem a aquesta edat i no és cert. Ens queda molt per fer i molt per dir!", reivindica Roura.

Talent desaprofitat

A mesura que es fan grans, "les dones queden relegades a un segon terme". "Ells, en canvi, tenen carrera professional, política i social fins als 80 anys", explica Anna Mercadé, directora de l'Observatori Dona Empresa i Economia de la Cambra de Comerç de Barelona. Segons Mercadé, les dones als 50 anys o són emprenedores i tenen la seva pròpia empresa o són invisibles. L'excepció són les que tenen una brillant carrera professional.

Aquesta discriminació comença quan les dones tenen fills, apunta. Un terç de les professionals que treballen en empreses privades es veuen obligades a abandonar el mercat laboral durant un temps "per una cultura empresarial presencialista més que de treball per resultats" i "uns horaris obsolets". "Aquesta pèrdua té un cost de 1.000 milions d'euros a l'any per a Catalunya, un 0,5% del PIB català, i un país no s'ho pot permetre", alerta Mercadé. "Els 50 anys poden ser el millor moment per a les dones però la societat està muntada de tal manera que a vegades és pitjor", lamenta Mercadé. "És quan més hores podrien treballar i amb més expertesa, però a vegades ja les han expulsat dels llocs de direcció" perquè van perdre el tren quan van tenir fills.

"Hi ha una important pèrdua de talent de les dones de 50 anys", afegeix Mercadé. La ginecòloga Elena Ruiz ofereix una visió molt diferent: vol desterrar la idea que les dones madures són invisibles. "Són dones alliberades, segures i amb poder econòmic, que gasten en roba i perruqueria". Considera que és "un mercat emergent a explotar i que té molt de pes".

La maduresa coincideix amb la menopausa, una etapa normal de la vida d'una dona que es caracteritza pel final de la menstruació i la pèrdua de fertilitat. Acostuma a situar-se al voltant dels 51 anys però pot oscil·lar entre els 45 i els 55 anys.

No és una malaltia

La dona comença a perdre progressivament la seva funció ovàrica i baixa la producció de les hormones femenines, els estrògens i la progesterona. No és una malaltia però pot provocar símptomes molestos en moltes dones. A curt i mitjà termini, poden aparèixer fogots, sudoració, intranquil·litat, insomni, atròfia i sequedat vaginal i taquicàrdia. A llarg termini, hi ha dones que poden desenvolupar "osteoporosi -és a dir, fragilitat als ossos-, problemes cardiovasculars i artrosi", explica la ginecòloga Elena Ruiz.

No totes les dones tenen els mateixos símptomes. "¿Sempre apareixen fogots? No, perquè la dona té mecanismes compensatoris en el seu cos i n'hi ha que se li activen i n'hi ha que no, i per això apareixen els símptomes", va dir el ginecòleg Santiago Dexeus, durant una de les conferències del Fòrum Dona i Menopausa. Per això, Dexeus argumenta que s'ha d'individualitzar el tractament i "fer-lo com un vestit a mida".

La teràpia hormonal substitutiva (THS) redueix els símptomes relacionats amb la menopausa. No obstant, pot tenir efectes secundaris adversos i per això es recomana només en certs casos i durant etapes curtes. Els metges aconsellen fer prevenció i canviar els hàbits, com ara fer una dieta saludable, deixar de fumar perquè augmenta els fogots i practicar exercici.

"La menopausa no és un càstig i, si ho és, és perquè l'entorn fa sentir vulnerable la dona", argumenta el ginecòleg Santiago Dexeus. Cal comprensió familiar per compartir els canvis que la dona experimenta. Els experts aposten per naturalitzar aquesta etapa de la vida de la dona que continua sent molt desconeguda. "I tergiversada per cert masclisme científic", afegeix Santiago Dexeus.

Generalment, s'ha utilitzat el terme dona menopàusica en un to pejoratiu i sembla que això no tingui res a veure amb els homes, mentre que, segons explica la ginecòloga Elena Ruiz, és "una etapa comparable a la de l'home". Ells experimenten l'andropausa en reduir-se els nivells de testosterona al seu organisme. "Però per a la dona és com si perdés alguna cosa pel camí, pensen que ja no seran atractives per als homes quan el concepte de fertilitat ja està desterrat i l'home no busca una dona només per tenir fills", diu Ruiz. La menopausa, en tot cas, no és el final. S'acaba el període fèrtil però comença una nova etapa igual o més rica que les anteriors, en això coincideixen tots els experts.

[Fotos meves.]

19 d’oct. 2012

adéu a Jordi Castellanos

"¿A on reïra de bet deuen haver anat a raure els ossos corcats d'aquell jaio del dimoni?"

Així comença la novel·la Els sots feréstecs, de Raimon Casellas, publicada el 1901. I aquestes són les primeres paraules que em vénen al cap quan m'arriba la notícia de la mort de Jordi Castellanos.

Va ser el primer professor que vaig tenir el primer dia de classe quan vaig començar a estudiar Filologia Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona, el curs 1980-81. Era un savi en la seva matèria i transmetia als estudiants la passió que sentia pel que ensenyava.

Em dol cada vegada que se'n va un mestre.

(Foto publicada a la notícia del diari Ara.)

17 d’oct. 2012

Quim Monzó a 'La Vanguardia', avui



Durant la presentació del Planeta van preguntar a Lara sobre les tensions entre Espanya i Catalunya. Va dir: "No hi ha hagut diàleg. Les parts (l'Executiu català i el Govern central) no han sabut fer-ho. Dialoguem o acabarem malament. La independència seria un mal irreparable per a tothom". És curiós que molta gent proposi diàleg ara, quan el malestar de la societat catalana es manifesta amb una intensitat que no preveien, i no abans, quan el ramat anava amb el cap cot. ¿Ara s'ha de dialogar perquè han vist que molta gent ha perdut la por i abans no calia fer-ho? És divertit, a més, que ho digui ell, editor de La Razón, un diari que no es distingeix precisament per una actitud dialogant en aquest assumpte, sinó per deformar la realitat catalana de manera interessada i sistemàtica.

L'actual efervescència sobiranista ha agafat a contrapeu moltes persones a les quals ja els anava bé la situació tal com era fins ara. Grans figures de la societat catalana parlen de la necessitat de convivència i pateixen pel trencament emocional dels que volen continuar dins d'Espanya. Són gent que en sa vida s'havia preocupat per cap necessitat de convivència ni per la submissió emocional d'aquells als quals, tot i no sentir-se espanyols, els fan ser-ho tant sí com no, fins al punt de vetar la possibilitat de fer un referèndum civilitzat (com a Escòcia, per exemple) i, com a gran argument de debat, encara fan la brometa del "¿Què hi posa, al teu DNI?".

Jo no tinc gaire fe en tot aquest procés que va començar a principis de setembre, perquè n'he vist de tots colors i em costa creure que els polítics catalans no acabin, una vegada més, amb els pantalons a l'alçada dels turmells. De moment, la feina metòdica d'anar posant aigua al vi els la fa tot un estol d'opinadors que, de cop, es preocupen pel que en diuen "la qüestió catalana", una "qüestió" que no els havia interessat mai si no era per fer-ne befa. Ara sí, ara, des que el galliner s'ha esvalotat, els interessa moltíssim. Lloen les virtuts de saber pactar, de trobar una solució a gust de tothom, i ens venen les meravelles dels federalismes, asimètrics o helicoïdals. Fins de sota de les pedres surten savis advertint dels perills que amenacen aquells que se surten del recte camí. Ara avisen que tots els grans onatges col·lectius lesionen la llibertat individual, però no deien pas el mateix quan l'onatge anava just en direcció contrària. Ara avisen que cal respectar els drets de les persones rebeques a la secessió, i que se les ha d'escoltar -quan precisament el que es demana és que s'escolti tothom!-, però durant dècades no van badar boca a favor dels drets dels partidaris de la separació, ni van fer res perquè se'ls escoltés. De cop i volta se'ls han disparat les alarmes. Experts a fer veure que estan per damunt del bé i del mal, n'hi ha molts que van d'equidistants per la vida però se'ls veu el llautó d'una hora lluny.

16 d’oct. 2012

salen unos hilitos...

Avui comença el judici del que va ser, fa deu anys, un autèntic malson per a molta gent: el naufragi del petroler Prestige. Va ser un desastre ecològic terrible per a Galícia i per a tot el Cantàbric. I també un dels primers episodis que van fer evident l'altíssima talla política d'aquest home que ara presideix el govern d'Espanya.

Si en ve de lluny, la credibilitat de Don Mariano!!!


Nunca máis, mai més, ni de desastres com aquell ni de politicastres com aquest!


---------------

Hoy empieza el juicio de lo que fue, hace diez años, una auténtica pesadilla para mucha gente: el naufragio del petrolero Prestige. Fue un desastre ecológico terrible para Galicia y para todo el Cantábrico. Y también uno de los primeros episodios que hicieron evidente la altísima talla política de ese hombre que ahora preside el gobierno de España.

¡¡¡Viene de muy lejos, la credibilidad de don Mariano!!!


¡Nunca máis, nunca más, ni desastres com aquél ni politicastros como éste!

15 d’oct. 2012

Hotel Dilluns: Per banderes que no quedin

Hotel Dilluns: Per banderes que no quedin: Les banderes són perilloses. Que ho preguntin, si no, a l’individu que divendres passat, durant l’acte dels nacionalistes espanyols a la p...

14 d’oct. 2012

el català col·loquial de la ficció

Per si hi ha algú que li pot interessar, aquí teniu la informació del curs de tardor "Gèneres, identitats i estils en la ficció: entre el col·loquial i l'estàndard", organitzat pel Centre Ernest Lluch de la Universitat Menéndez Pelayo, a Barcelona.

11 d’oct. 2012

Neus Català, amb "El convidat": fragments

Si no vau veure el programa El convidat de dilluns passat, a TV3 A la Carta teniu l'oportunitat de veure'l quan tingueu una estona.



Neus Català és l'única dona catalana supervivent dels camps de la mort nazis. És una dona excepcional, forta, valenta i decidida, en aquest programa es fa ben evident. Aquí teniu algunes de les coses més interessants, fondes, estremidores, que va dir.

"La vida és bonica. I vaig lluitar a mort per conservar-la."

[Quan era al tren que la portava al camp de la mort, va parlar per última vegada amb el seu marit. No es van veure mai més.]

"No sé què ens vam dir, però al nazi que teníem al costat li saltaven les llàgrimes."

[El seu pare li havia dit: "No abaixis mai els ulls per ningú".]

"No vaig plorar mai davant d'un nazi. Era la manera de resistir."

[La Neus es va tornar a casar i, tot i que li havien dit que al camp s'havia tornat estèril, es va quedar embarassada i va tenir dos fills.]


"La vida torna a començar."

[Cada cinc anys torna al camp de la mort de Ravensbrück.]

"Cada cinc anys fem un peregrinatge. S'hi ha d'anar. Es pateix, però s'hi ha d'anar. Ho devem a les que hi van morir, en aquelles condicions."

"Sóc un testimoni, no una excepció."

"Tot el que he fet a la vida ha valgut la pena, i tant, i tant! Potser no ho he fet tan bé com ho hauria d'haver fet, però ho he fet amb la intenció de fer... de no fer mal, de fer bé, de tirar endavant el carro. Que si no fèiem res no es pot avançar. Vam lluitar, no vam guanyar, però sí que hem guanyat. Perquè el món d'avui no és el món d'abans. Sempre s'avança, si es fa algo. Sempre amb la gent que pacíficament busquen superar."


La mirada. La mirada decidida i enèrgica. Més enllà de les paraules, la mirada de la Neus és impressionant.

Ara viu als Guiamets, el poble del Priorat on va néixer fa 97 anys.

"L'ocell torna al niu per morir."

10 d’oct. 2012

Mercè Rodoreda: aniversari

Avui fa 104 anys que va néixer Mercè Rodoreda, una de les millors escriptores que ha donat la literatura catalana. No em cansaré mai de rellegir-la i recomanar-la.



Ramoneda i Capdevila, avui (i notícies relacionades)

Convèncer o coaccionar

JOSEP RAMONEDA | Ara, 10/10/2012
1. SENSIBILITATS. "Un disbarat de proporcions colossals", diu Rajoy sobre la independència. "Un caprici", diu Sáenz de Santamaría. És una manera peculiar de buscar punts d'entesa i negociació per resoldre el que alguns anomenen el desafiament català. El govern del PP s'ha posat nerviós perquè Elmar Brok, president del Comitè d'Exteriors de l'Eurocambra i membre del partit de la senyora Merkel, ha dit que amb Catalunya el que calia era "negociar i no altra cosa", i perquè la comissària Viviane Reding ha assegurat "que cap llei diu que Catalunya ha de sortir d'Europa si s'independitza". I ha protestat amb una carta oficial en què demana unitat de criteri a Europa. En realitat aquesta carta és l'expressió de dues maneres diferents d'entendre la cultura democràtica: a Europa saben que si una àmplia majoria dels catalans demanés la independència s'hauria de buscar una via de negociació que la fes possible de la manera menys onerosa per a totes les parts; la posició del govern espanyol és la contrària: oposar la legitimitat institucional a la legitimitat del vot. Dues sensibilitats a l'hora d'entendre la democràcia: uns veuen els ciutadans com a fonament de les institucions, els altres oposen les institucions als ciutadans. Precisament, un reputat intèrpret de la Constitució espanyola, Francisco Rubio Llorente, ha escrit un article en defensa del referèndum com a manera d'evitar aquesta confrontació entre institucions i ciutadania. El govern no en vol ni sentir parlar. ¿Por de perdre o autoritarisme patriòtic? "No ho podem acceptar de cap de les maneres", ha sentenciat Rajoy. Em ve al cap una cita del vell liberal Edmund Burke: "Un estat sense capacitat per canviar és un estat sense capacitat per a la seva conservació".

2. FREDOR. A Obama el poder se li ha menjat bona part de la màgia. L'empatia s'ha transformat en llunyania. El poder és implacable i no té compassió dels esperits exquisits. Obama s'ha apagat. "Convèncer sense coaccionar", aquest podria ser el lema d'Obama, seguint la filosofia d'un dels seus assessors, el jurista de Harvard Cass Sunstein. Però l'exercici del poder ha destenyit la capacitat de persuasió -i de seducció- d'Obama. Un reformista a la defensiva perd tota la credibilitat. I la principal bandera d'Obama era el reformisme, és a dir, la capacitat de fer canvis que afectin realment la distribució del poder.

3. CAPITALISME POPULAR. Com si no hi hagués prou gent entrampada amb hipoteques, preferents i altres deixalles financeres, els conservadors britànics volen tornar a vendre la moneda falsa thatcheriana del capitalisme popular. El darrer invent és que els treballadors acceptin canviar drets per accions, això sí, amb la promesa que els hipotètics beneficis estarien exempts d'impostos. És a dir, deixi's explotar sense restriccions i la resta es donarà en escreix. Així es destrueix la dignitat humana, es consolida l'edifici de la servitud voluntària i es garanteix que el diner sigui l'únic criteri fins i tot a l'hora de prendre decisions morals. Qui es deixi enganyar no té remei.

4. PREJUDICIS. Deia el savi Mon-tesquieu: "Prejudici no és el que fa que algú ignori certes coses, sinó el que fa que un s'ignori a ell mateix". Potser si superéssim els nostres prejudicis, si uns i altres fóssim capaços d'entendre'ns millor a nosaltres mateixos, els eterns debats identitaris tindrien un biaix menys transcendental. I serien més estimulants.

__________


La via ideal per entendre-ho és la del tren

CARLES CAPDEVILA | Ara, 10/10/2012
La vida ens ofereix moments de lucidesa i eines per entendre i objectivar què ens passa. Una de les vies que explica millor el desencontre de Catalunya amb Espanya, i que és ideal per explicar-lo a fora, és la del tren. Totes les infraestructures en general, però la ferroviària especialment. El greuge més descarat i inexplicable que ha generat el govern de l'estat espanyol amb el nostre territori és el d'encallar infrastructures claus per al mateix estat, perquè negues benzina al teu propi motor. En la nostra història s'hi acumulen temes sentimentals, lingüístics, culturals i econòmics sobre els quals es pot discutir molt. Hi ha material opinable. Però quan parles de ferro tot és més fred, més objectivable. Ho noto amb col·legues estrangers que aquests dies telefonen intrigats demanant "What's going on in your country". El dèficit fiscal, tot i la contundència de les xifres, pot ser discutit en el capítol de la solidaritat. Però que un estat castigui les infraestructures d'una zona clau per al seu propi futur no s'aguanta per enlloc, és un acte irracional, és disparar-te un tret al peu. Que això es faci en una època en què la recuperació econòmica és urgent i desatenent consells internacionals atempta contra la lògica de les prioritats. La manera d'escanyar les opcions catalanes de créixer negant millores i connexions a port, aeroport i ferrocarril és una evidència escandalosa que ha fet obrir els ulls a molta gent. Et poden convèncer que no volen que marxis de tant que t'estimen. Pots arribar a justificar que els costi ajudar-te en coses que només t'afavoriran a tu. Però quan algú es perjudica a ell mateix només pel gust de perjudicar-te a tu t'agafa un atac de lucidesa. L'inexplicable, de sobte, té una explicació. I és molt dura. L'únic avantatge és que, quan ho expliquis, s'entendrà tot.

________


Notícies relacionades:

Una advocada de l'Estat demana que "les forces i els cossos de seguretat" retirin les urnes si es fa el referèndum

Wert: "El nostre interès és espanyolitzar els alumnes catalans" (Un altre que diu que parla català!!!)

El Congrés rebutja transferir la capacitat de convocar referèndums a Catalunya

7 d’oct. 2012

Silencis que diuen molt

TONI SOLER | Ara, 07/10/2012

La unitat indestructible d'Espanya només ha trobat valedors dins de la Península, especialment en sectors inefables com l'Església, l'exèrcit i la patronal.

SILENCIS. De tot això que estem vivint a Catalunya -Bru de Sala creu que en el futur en direm els fets de setembre - el més rellevant no és el vigorós esclat del sobiranisme, ni les matusseres respostes que arriben de l'Espanya eterna. No: el més rellevant és el silenci eloqüent de les instàncies europees i internacionals. De moment, el contenciós se circumscriu als límits peninsulars, la qual cosa afavoreix els interessos catalans i, sobretot, posa en relleu la feblesa diplomàtica de l'estat espanyol, que ja es va visualitzar després de la nacionalització de Repsol a l'Argentina. No dubto que l'aparell de l'Estat ha fet mans i mànigues per aconseguir pronunciaments clars dels principals països europeus, les instàncies comunitàries, les multinacionals amb presència a Catalunya i qualsevol agent global capaç d'exercir pressió. Però de moment tothom calla i consent. La premsa internacional ha fet d'altaveu de les aspiracions catalanes, la qual cosa ens ha convertit, d'un dia per l'altre, en subjecte polític; i les declaracions de dirigents europeus s'han referit sempre a la qüestió catalana amb extrema prudència i respecte, apel·lant a la necessitat del diàleg, i no han donat mai per fet que Espanya, per la seva condició d'estat sobirà, hagi de comptar amb el suport dels altres estats. La sensació que se'n treu és que, si bé Catalunya no podrà actuar de manera unilateral, Espanya tampoc no ho podrà fer.

REACCIONS. La unitat indestructible d'Espanya només ha trobat valedors dins de la Península, especialment en sectors inefables com l'Església, l'exèrcit i la patronal. En el terreny polític, el PP manté un discurs de fermesa, mentre que el PSOE, induït pel pànic, i no pas per la convicció (sense el PSC -i encara menys sense Catalunya- Rubalcaba no arribarà mai a la Moncloa), ha iniciat el seu enèsim viatge imaginari cap al federalisme eteri. Les reaccions espanyoles han estat viscerals i amenaçadores, un producte del despit; i amb aquest bagatge no es pot combatre un independentisme que té com a ingredient fonamental la il·lusió per un projecte nou de trinca. Ans al contrari, les veus indignades, compungides o tremendistes que arriben de Madrid no fan altra cosa que reforçar el discurs de l'estat propi. El que Espanya necessita són reaccions dissidents dins de Catalunya. Veus nítides, nombroses o influents, que contrarestin el clam de la Diada i el discurs dominant. Però de moment només hi ha hagut pronunciaments individuals -ben rellevants, com en el cas de Lara o Piqué-, mentre que políticament i socialment hi ha hagut més aviat un viratge en direcció contrària. En qualsevol cas, la millor notícia serà que el gruix de la discussió sigui democràtic, que el sectarisme i la demagògia de tot signe restin a la perifèria, que tant els partidaris del sí com els del no defensin el dret a decidir, és a dir, el reconeixement de la nostra existència com a comunitat nacional. Que hi hagi una nova majoria és imprescindible per a la independència; però de cara a l'endemà, encara és més important que la pervivència dels valors democràtics desmenteixi els pregoners de la catàstrofe, l'abisme i les set plagues.

4 d’oct. 2012

Leonard Cohen a Barcelona, ahir

Ara fa vint-i-quatre hores jo estava literalment abduïda per la meravella de concert que va oferir Leonard Cohen al Palau Sant Jordi de Barcelona.

Va cantar cançons conegudes i no tant, i entre elles totes les mítiques. Més de tres hores d'un concert que va anar lentament in crescendo. El públic cada vegada més entusiasmat. Més càlidament entusiasmat.

Elegant i sobri, amb aquella veu greu i alhora sedosa que la edat ha respectat escrupolosament, uns músics sensacionals, un cor de tres veus femenines sublims, i una escenografia senzilla però molt efectiva. Al final, emoció fins a l'estremiment.

Mr. Cohen, your concert yesterday in Barcelona was superb. Superb. I have no words..., thank you!

(Foto: Jordi Pizarro, diari Ara.)

3 d’oct. 2012

Salvador Cardús, ahir

Independència i Països Catalans

Ara, 02/10/2012
Se'm dirà que venc la pell de l'ós abans de caçar-lo. Però entre les moltes preguntes que ens hem de fer sobre l'endemà d'una Catalunya independent, n'hi ha una que no és pas menor: què passarà amb les nostres relacions amb la resta de Països Catalans? La mateixa pregunta l'he feta a alguns amics de les Illes Balears o el País Valencià: com el veuen i el viuen ells, el nostre camí cap a la independència? I em sembla que no ho interpreto malament si dic que, si bé participen de la nostra il·lusió, alhora els genera molta preocupació pel risc de quedar encara més sols i abandonats en una Espanya que si ha estat econòmicament depredadora i culturalment inclement per a nosaltres, per a ells, encara més.

ABANS DE SEGUIR, voldria deixar dites tres opinions prèvies sobre la qüestió. Primera, que no tinc cap mena de dubte sobre quin és l'abast de la meva nació de llengua i cultura, i que somnio en un futur confederal entre tots els territoris que en formen part. Un desig expressat des del respecte més escrupolós a les dinàmiques polítiques democràtiques de cadascú. Segona, que hi ha evidències de tota mena per poder afirmar que els 30 anys d'autonomisme ens han estat nefastos i ens han distanciat en tots els terrenys. L'actual model autonòmic ha estat utilitzat per exasperar els recels entre nosaltres. La història de la recepció de TV3 al País Valencià o a les Illes n'és el paradigma. I els catalans del Principat sovint hem actuat amb tan poca intel·ligència que, a la pràctica, hem acabat dividint la força política del mateix valencianisme, del mallorquinisme, del menorquinisme... Però, i tercera, també crec que Catalunya ha de fer el seu propi camí cap a l'emancipació nacional sense arrossegar cap mala consciència pel fet que ara la resta de Països Catalans no ens puguin seguir en aquesta aventura.

DIT AIXÒ, TANMATEIX, cal donar alguna resposta a les inquietuds que he expressat al principi. Obviar els grans riscos que comporta el procés seria una insensatesa. Ara bé, si s'actua amb prou intel·ligència -hi ho hem de fer-, la independència de Catalunya hauria de ser bona, si no molt bona, per a valencians, mallorquins, menorquins, eivissencs, formenterencs, i per a la Franja, la Catalunya Nord o l'Alguer. Primer, perquè des d'Espanya els serà més difícil enfrontar els nostres interessos com fins ara, per bé que vulguin seguir manipulant-nos els sentiments. Segon, perquè les nostres estructures d'Estat els han de ser molt útils, tant com ho han estat les franceses per al Quebec. La projecció internacional de Catalunya obrirà una via directa al món per al conjunt de la cultura i la llengua catalanes, i estimularà l'ambició nacional de tots. I la cooperació econòmica entre nosaltres serà franca i molt productiva. En tercer lloc, perquè no em cap al cap que una Catalunya sobirana no sàpiga mostrar tot l'agraïment per les moltes aportacions que els nostres connacionals han fet al nostre particular èxit social, cultural i, finalment, polític. Penseu, per exemple, en tot l'enriquiment literari sense el qual la llengua comuna hauria quedat radicalment empobrida, o en el paper que han tingut en l'imaginari nacional i cultural des dels clàssics Raimon, Ovidi Montllor, Al Tall, Maria del Mar Bonet o Uc, fins als actuals Antònia Font o Obrint Pas. Catalunya no seria on és sense tots ells.

CERTAMENT, PODRIA PASSAR que la urgència per resoldre l'actual transició fes ajornar aquest debat. Seria un error. Tenir un projecte de relacions preferents amb el conjunt dels Països Catalans en una Catalunya sobirana és una raó més, i de pes, a favor de la independència. I és que per completar el nostre camí, que ningú no ho dubti, seguirem necessitant el suport més ample possible dels nostres connacionals i veïns més propers.


Dos comentaris de l'Ara en línia (seleccionats):

1. Martinenc, Lloret de Mar:
Sóc valencià, d'origen llunyà mallorquí, i fa 16 que visc a Catalunya. Bé, de fet hauria de dir que sóc simplement català (per mi, totes tres identitats, amb matisos, són la mateixa), un català que sent molt a prop els tres territoris. De vegades, des de Catalunya no s'entén gens el que passa allà i es critica sense pietat la societat balear i la valenciana (sobretot aquesta última); ara bé, en termes generals la incomprensió i l'allunyament és encara més gran des d'allà, però és que valencians i balears tenen uns mitjans de comunicació i uns partits polítics majoritaris nefastos, que els falsegen totalment la realitat (només s’han de veure els últims pressupostos de l’Estat i com Balears i València són les dues comunitats més castigades). Per sort, aquí a Catalunya tenim i hem tingut una societat més forta i articulada, que no s’ha deixat desfer totalment el país. Estic molt il·lusionat amb el moment que es viu a Catalunya, però, i espero equivocar-me, no sóc gens optimista pel que fa al futur dels nostres germans del sud i de l’est. Una abraçada ben forta per a ells, que ho tenen tot molt més difícil.

2. Lluís Melcior Alonso, Tarragona:
Jo també sóc valencià, exiliat a Catalunya només fa 8 mesos, i estic totalment d'acord amb Marinenc. Només vull dir que els darrers 10 anys que he viscut al País Valencià he vist un canvi brutal: la gent (fins i tot joves!) comença a parlar en català pel carrer a València (quan jo era jove fa 20 anys només es parlava a casa), encara que és veritat que a Alacant només el parlen la gent gran i sempre amb por, en veu baixa; n'hi ha centenars de milers de joves valencians que saben escriure i llegir en la nostra llengua (jo no l'he estudiada mai), els músics valencians fan la volta al món encara que no siguin mai a les nostres ràdios o al Canal Nueve, però si fan un concert (i en fan), omplen. Jo he hagut de venir cap ací però cada vegada veig més gent allà que mira Catalunya d'un altra manera i s'organitza per conservar la cultura i llengua comuna que ens uneix. I a Mallorca he viscut 4 anys i també sé que comença a haver una dreta que no està d'acord amb les polítiques del Govern balear sobre la llengua. Serà lent, però jo sí sóc més optimista. Sobretot amb una Catalunya forta.

2 d’oct. 2012

L'Estat posa el sistema cultural català contra les cordes

EDITORIAL, Ara, 02/10/2012

Les retallades del ministeri de Cultura per al 2013 són un cop molt dur a un sector tocat per la crisi i que recentment ja estat castigat amb mesures com la pujada de l'IVA. Letal per a tot l'Estat, la tisorada afecta especialment les institucions catalanes. L'antiga consideració de Barcelona com a cocapital cultural d'Espanya, una aposta del maragallisme que amb estira-i-arronses la Generalitat pujolista va acabar fent seva, i que es va concretar amb l'entrada del ministeri als patronats de les institucions de capçalera -del Liceu al MNAC-, queda en entredit. Tot i que la retallada és general, els equipaments de Barcelona reben un càstig extra respecte als de Madrid, amb els quals la distància ja era gran en termes de suport econòmic ministerial. Plou sobre mullat.

El cas dels grans museus ho il·lustra bé: el MNAC i el Macba veuen disminuït el suport de l'Estat en un 37%, i es queden respectivament amb 1 i 2 milions; en canvi, el Prado i el Reina Sofia són tractats més benèvolament, i reben (-31% i 11 milions) i (-18% i 22 milions), respectivament. En el cas del Teatro Real i el Liceu, la reducció és similar (entorn d'un 33%), però la sala madrilenya rep 8,7 milions i la barcelonina 6,8. També és simptomàtic el cas de l'Institut d'Estudis Catalans: 341.340 euros (-55%). I encara més la desaparició de la partida de capitalitat per a Barcelona, que quedat a zero (el 2011 van ser 9,5 milions, i el 2012 ja només se n'ha rebut 1 dels 3,6 previstos).

Amb la llei de mecenatge encara pendent, amb retallades acumulades els últims anys, i amb la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona sense capacitat per parar el cop, la situació és greu tant per a les grans institucions com per a les petites. El públic ho notarà sobretot a partir de l'estiu que ve, quan s'acabin les programacions contractades. El món cultural en conjunt se'n ressentirà, i Catalunya i Barcelona, a causa d'un tracte discriminatori, perden força en un camp clau on han mostrat dinamisme i liderat.