Sense morts

Aquest cap de setmana he estat, per segona vegada en mig any, a la vall de Boí. Impressionada un cop més per la bellesa d'aquella terra, m'ha arribat un text de la meva amiga Núria Alturo que m'ha impressionat per una altra banda. Amb el seu permís, el reprodueixo aquí. Moltes gràcies, Núria!

Llegeixo avui a La Vanguardia i al Diari de Tarragona diversos articles que recorden el temps de la guerra civil espanyola (1936-1939): l'exili d'Antonio Machado ara fa setanta-cinc anys, l'afusellament de càrrecs públics de la República després de judicis sumaris que seguien l'entrada dels nacionals en molts i molts pobles, l'assassinat de capellans, monges, i persones sovint benestants en mans dels seus veïns o de grups violents...

En aquest context vull recordar el que va passar en aquells anys al Pont de Suert, el meu poble, tal com ho recordo del que me'n van explicar diverses persones. Potser m'equivocaré en algun detall, però no en allò més important que aquells fets revelen:

Durant la guerra es va saber que un grup de soldats republicans anaven pujant pels pobles demanant a qui s'havien de carregar (capellans, rics, persones de dreta). Avisats d'aquests fets, els membres del comitè republicà del Pont de Suert van decidir defensar els seus conciutadans, i van apostar diverses persones amb escopetes als balcons. El president del comitè va rebre els soldats a peu de carretera, i els va impedir que s'enduguessin aquelles persones. Quan va acabar la guerra i es va voler jutjar els càrrecs públics de la república i els membres del comitè, aquelles persones van parlar en defensa d'aquells qui els havien salvat, i no hi va haver condemnes.

Al Pont de Suert, en la guerra del 36, no hi va morir ningú: ni al front (per intercessió de la fortuna), ni al poble (per la capacitat de les persones de separar política i humanitat).