caminada sota la Lluna plena

Aquest és el camí que vam fer ahir a la nit: Via Augusta de Tarragona - platja de l'Arrabassada - platja de la Savinosa - platja Llarga - cala Fonda (o Waikiki) - Calabecs o platja de la Roca Plana - punta de la Móra - Tamarit - Altafulla - far de Torredembarra - port de Torredembarra.

Com que era la segona lluna plena en un mateix mes, era una lluna blava. I fins al 2015 no en tindrem cap altra! La lluna no era de color blau (més avall, una mica d'explicació), però els colors canviants del cel i del mar eren espectaculars, incloent-hi la tempesta que ens va acompanyar durant bona part del recorregut, mar endins i una mica més al nord.

L'excursió l'havia organitzat el Club Excursionisme Torredembarra. Moltes gràcies, va ser una caminada molt molt maca!

¿Què és la lluna blava?

Així ho explica el 3/24:

"Aquest divendres la lluna mostra tota la seva plenitud, però no és una lluna plena qualsevol, sinó l'anomenada "Lluna blava". Que ningú s'esperi, però, veure el satèl·lit tenyit d'anyil. L'adjectiu "blau" serveix popularment per identificar el segon pleniluni en un mateix mes.

El 2 d'agost hi va haver lluna plena i avui torna a ser-ho. Això és possible perquè l'interval mitjà entre lluna i lluna és de 29,5 dies, mentre que la longitud mitjana dels mesos és de 30,5. Aquest desfasament d'onze dies fa que cada cert temps, entre 2 i 3 anys, es produeixi aquest fenomen. La pròxima "lluna blava" està prevista pel 31 de juliol del 2015.

A més, entre tres i set vegades cada segle, aquesta situació es pot repetir dues vegades l'any. És el que va passar el 1999, quan els mesos de gener i març van tenir cada un dues llunes plenes.

La lluna ha assolit la fase plena quan faltaven set minuts per les quatre de la tarda.

L'origen del blau

Si volem saber per què s'anomena "blava", de l'anglès "Blue Moon", a la segona lluna plena d'un mes, ens hem de remuntar a un article de la prestigiosa revista científica "Sky and Telescope" de l'any 1946.

Erròniament va batejar així el fenomen, confonent-la amb el nom que els calendaris d'agricultors donaven a la tercera lluna d'una estació quan aquesta tenia quatre plenilunis. L'error es va reproduir i es va estendre fins arribar als nostres dies.

I per què blava i no un altre color o nom? Algunes veus asseguren que en realitat la tercera lluna de l'estació no s'anomenava "blava", sinó "traïdora" i que es tractaria d'una mala transmissió lingüística. La traïdoria a la lluna li vindria pel fet que una doble lluna abans de Setmana Santa podia despistar els creients i obligar-los a dejunar més del compte en el període de Quaresma."

No val la pena perdre-hi el temps

SEBASTIÀ ALZAMORA | Ara, 01/09/2012

L'endemà mateix que Durao Barroso es convertís en el primer líder internacional que digués alguna cosa sensata sobre la possibilitat de la independència de Catalunya, les reaccions aquí no van ser les que desitjàvem, sinó les que ens temíem. Per part dels dirigents polítics i els mitjans de comunicació espanyols, res de res: omissió, silenci administratiu i tocada de flabiol, com si el president de la Comissió Europea no hagués dit res. Això sí: des de les entranyes més irrespirables de la caverna mediàtica i sociològica, va emergir tot d'una un coronel fatxa amb ganes de gresca que es va despatxar, des d'un diari digital afí, amb un recitatiu amb tots els ingredients que fan al cas: pàtries immortals, cadàvers per trepitjar, lleons ferotges que no convé despertar i la inevitable proclamació que "Espanya no és una nació qualsevol, sinó una de les més importants que ha donat la humanitat", com bé saben al Festival d'Eurovisió. El coronel Alamán Castro, que aquest és el nom de la dolcíssima criatura, també va advertir que "sense Espanya el món que coneixem no seria el que és". Quanta raó que té, mestre.

En fi, el numeret és vell i ja ens el sabem de memòria: cada vegada que als guardians de les essències els sembla que el problema catalán adquireix una mica massa de rellevància, apareix algun caballero mutilado a fer una mica de remor de sabres. Ara bé, que el numeret estigui més vist que el tebeo no vol dir que no hi tornem a caure de quatre grapes, i aquesta és l'altra reacció que cal lamentar. Segur que unes declaracions més o menys fetes al vol pel senyor Barroso tampoc no són cap panacea, però un servidor esperava, per part de les ments lúcides del catalanisme de tots els colors, que s'aprofités l'avinentesa per fer bullir l'olla i escombrar una mica cap a casa. Tret d'unes paraules del conseller Puig i del senyor Pujol júnior, no hem rebut cap més notícia. En canvi, qui més qui menys va aprofitar l'avinentesa per bolcar-se (i, en algun cas, rebolcar-se), en el fangar del coronel Alamán (que, per cert, té un cognom que és tota una temptació).

I aquest segueix sent un dels mals que fan plorar la criatura catalanista: que, en general, abans que dedicar un esforç a analitzar el benefici que es pugui treure d'una circumstància favorable, encara n'hi ha molts que s'estimen més especular entorn de l'última flatulència del troglodita de torn. Com solia dir en el seu dia el pare del senyor Pujol júnior, això no serveix per a res. Mentre les actituds -i el mateix ADN- del catalanisme segueixin sent bàsicament reactius, poca cosa hi haurà per fer: ens tindran presa la mida massa fàcilment. Ahir parlàvem de l'inici de normalitat que vèiem en les paraules de Barroso, per primera vegada disposat a acceptar la discussió sobre la sobirania de Catalunya dins el marc legal internacionalment vigent: ¿no valdria la pena seguir (des d'aquí, abans que des de cap altra banda) aquest camí, i deixar de perdre el temps amb les fanfarronades dels pitecantrops de guàrdia?