Benvolgut Josep,
¿Em diràs oportunista si aprofito l'avinentesa, justament avui, per parlar de la independència de Catalunya? Vaig fer-me independentista a mitjans dels 70 per "conseqüència" marxista. Veia Espanya com un escenari històric bastit per les oligarquies al voltant de l'Estat. I l'escenari català, en canvi, al marge de l'Estat, reproduït per l'acció espontània de la majoria popular. Han passat molts anys i tinc una visió més sofisticada, però veig amb la mateixa convicció l'horitzó de la independència com una legítima aspiració. I el desacomplexament de la seva presència pública com un bon indici de la qualitat democràtica i la llibertat de pensar.
Després del franquisme, algunes coses van poder ser debatudes, però altres no. Les complicitats de la Transició es van teixir amb silencis notables, renúncies a exigir responsabilitats i l'assumpció de realitats donades per descomptades. Reforma sense ruptura. Els marcs menys formals no van ser qüestionats. La reforma institucional no va alterar el receptacle nacional únic i indivisible. Un sol poble espanyol quedava fixat com a única font col·lectiva de sobirania. La nació o la identitat ens eren, així, assignades des de l'Estat. L'Estat era qui ens determinava els espais primordials de lleialtat i solidaritat. El joc democràtic no començava fins després. El manual d'instruccions era la Constitució. El Tribunal Constitucional, el seu àrbitre. I encara hi som. Des d'aquesta perspectiva, les mobilitzacions d'afirmació nacional de Catalunya, la reivindicació de la seva capacitat plena per constituir-se en subjecte polític i font de sobirania o la gran participació en les consultes populars obertes pel dret a decidir tenen un caràcter de revolució democràtica. Que la gent sortim al carrer per expressar que volem participar activament en la presa de decisions sobre les coses importants, i no només les accessòries, és una prova de compromís i maduresa democràtica. A Catalunya, la mobilització d'energies socials per assumir més control sobre els nostres afers, al nivell dels estats convencionals, està relacionada amb la insatisfacció per la deixadesa i la prepotència de l'Estat i les seves polítiques.
A l'inici de la Transició, la reforma pactada va aparcar la ruptura. Ara, més de 30 anys després, aquesta tranquil·la revolució democràtica de base ampla, que ha començat a interpel·lar els partits polítics per disconformitat amb l'administració de la representació que ostenten, planteja un punt d'inflexió. Una veritable ruptura. La instauració d'un marc polític que permeti condicionar les coses realment importants. Quin és el nostre marc primordial de referència? Volem que Catalunya sigui un subjecte polític de ple dret al costat dels altres pobles i nacions sobirans d'Europa? Per construir quina mena de país? Amb quin model econòmic, i quina mena de societat al voltant de quina mena de principis i valors?
¿No trobes interessant que puguem participar en un procés popular d'aprofundiment democràtic i ambició fundadora? Democràcia real i autèntica. De baix a dalt. Un trencament, ara sí. Molt més radicalment democràtic que cap intent anterior. Per pensar un nou estat europeu que no sigui instrument de dominació, sinó garantia de drets, d'equilibri i de compromís social. Com ho veus? Una abraçada.
Benvolgut Joan,
Demà fa un any d'aquella manifestació -probablement la tercera més important a Catalunya després de la del 76 i de la que es va fer per la Guerra de l'Iraq- i sembla que faci molt més. ¿Què se n'ha fet de l'efervescència d'aquells dies en què tant es parlava d'independència? Un cop CiU està reinstal·lada al poder, sembla com si la qüestió de la independència ja no fos tan important. ¿Es tractava de liquidar el tripartit o d'avançar cap a la independència? N'hi ha que diran que una cosa anava lligada amb l'altra, però el que és evident és que en els últims temps del tripartir la remor per la independència era molt més forta que ara, que toca pacte fiscal.
Tanmateix, hi ha hagut dues bones notícies per a la independència. Una, el referèndum a Barcelona. Aconseguir, amb una sabata i una espardenya, dos-cents cinquanta mil vots és una barbaritat. Amb aquests xifra es podria tenir l'alcaldia. L'altra, la confirmació en l'enquesta del CEO que l'aposta per la independència segueix fent forat, que està molt estesa i que ja no és cosa d'una sola família identitària. Malgrat aquests senyals, els mitjans de comunicació en parlen molt menys i la seva presència a l'agenda política és molt més escassa. Per què? L'argument que tots els esforços s'han de centrar en l'economia té predicament. Si bé també és cert que la crisi pot fer més paleses les limitacions d'un país massa espremut per l'Estat del qual forma part.
CiU no té pressa perquè el món dels diners encara no ho té assumit; perquè probablement pensa que no es donen les condicions per a una independència que no provoqui fractures al país; perquè té un sector important liderat per Duran que hi està en contra, i perquè té por d'espantar la part més conservadora del seu electorat. Si hi afegim el principi ignasià que en temps de crisi més val no fer mudances, tenim tots els ingredients per substituir independència per pacte fiscal (que a la pràctica no crec que sigui altra cosa que una nova negociació per arrencar alguns diners més).
En una exposició que vam fer al CCCB sobre la Transició, les dues preguntes que més feien els visitants eren: ¿podem dir que la Transició s'ha acabat mentre hi hagi monarquia? i ¿podem donar per complerta la Transició si els dirigents del règim franquista no han estat mai ni simbòlicament castigats? El destí de la monarquia ja es veurà; els franquistes se n'han sortit de franc. La independència queda com la ruptura possible. En uns temps en què tot es justifica pel compte de resultats, sembla que cada cop hi ha més independentisme econòmic. No m'agrada justificar les coses pels diners, és com quan diuen que hem de tenir educació per millorar l'economia. No, hem de tenir una bona educació perquè la formació millora les possibilitats de les persones de realització en tots els sentits.
Tu expresses l'entusiasme de pensar en un nou estat europeu que sigui garantia de drets, d'equilibri i de compromís social. Comparteixo la il·lusió. Encara que amb escepticisme, perquè no crec que els catalans siguem millors o pitjors que els altres i em temo que, fins i tot independents, seguiran regnant l'or i la i nsolència. O sigui, que haurem de seguir emprenyant. Avui ens hem posat transcendents. L'aniversari ho mereixia.
