15 de març 2015

final d'hivern a Collserola

De Vil·la Joana a Sant Cugat, fent alguna volteta involuntària per l'Arrabassada i una mica de marrada per Sant Medir.

La llum del matí pujant cap a Vil·la Joana.



El perfil de la serra.



Montserrat des de Collserola.



La flora (i una miqueta de fauna). 











El pi d'en Xandri, de 23 metres d'alt i més de 230 anys d'edat.



 El monestir de Sant Cugat.











14 de març 2015

cóc ràpid amb torró

¿Encara teniu alguna mitja barra de torró pul·lulant per la cuina o el menjador? Si és així, deu ser que ja no us ve gens de gust menjar-ne normal però alhora sou incapaços de llençar menjar en bon estat. Aquesta recepta és una bona manera de resoldre-ho.



Ingredients

• 5 ous
• 300 g de farina de blat (pot ser blanca, integral o una barreja; o un terç de cada i el tercer, de blat de moro)
• 200 g de torró (mitja barra de les petites; pot ser de xixona, d'alacant, de gema...)
• 100 g de sucre moreno (o 150 g si voleu que el cóc quedi més dolç)
• 120 ml de llet
• 120 ml d'oli d'oliva verge extra (a casa, Siurana)
• 1 sobre de llevat tipus Royal
• la pell d'una llimona ratllada


Preparació

1. Esmicolem el torró (amb la picadora elèctrica o a mà).

2. Barregem (a mà o amb la batedora elèctrica) els ous i el sucre, i quan està ben escumós hi afegim la llet i l'oli.

3. Tamisem la farina barrejada amb el llevat i ratllem la pell de llimona.

4. Engeguem el forn i l'escalfem a 190 graus per dalt i baix.

5. Afegim la farina i la llimona a la massa, i finalment el torró esmicolat.

6. Untem un motllo amb oli o mantega i l'enfarinem. Hi aboquem la massa.

7. Fiquem el motllo al forn i l'abaixem a 170 graus, ara només per sota (si no, el cóc no pujarà).

8. Ho anem vigilant. Estarà fet al cap de 40 minuts, aproximadament.





7 de març 2015

dues fotos separades per 21 anys


La primera la vaig fer jo durant el pont de la Puríssima del 1993 i va servir per felicitar el Nadal i l'any nou a la família. La segona la van fer ells durant les passades vacances de Nadal per fer aquest petit muntatge. A la primera ell fa cara de "ai, mare meva, què fa, aquesta, ara!", i ella de "¿eh que ho faig bé?". A la segona a mi em fa l'efecte que, per dins, tots dos s'estan fent un bon tip de riure. I tots nosaltres ens el fem cada vegada que les mirem.



2 de març 2015

Sánchez Piñol i 'La Vanguardia'

L'article (el segon) que La Vanguardia ha censurat a Albert Sánchez Piñol, i que ha fet que deixi de col·laborar amb aquest diari. És un article francament brillant. L'ha publicat al seu Facebook amb el permís per reproduir-lo lliurement.


Zarzalejos, lejos, lejos

¿Hi pot haver res més carregós, més fastiguejant i més digne d’animadversió que els articles del senyor José Antonio Zarzalejos? Passi el que passi al món, el senyor Zarzalejos dedicarà totes i cada una de les seves peces periodístiques a atacar, infamar i vituperar el procés sobiranista.

El que acaba resultant insofrible no són tant les opinions exposades com la reiterada idiotesa dels arguments; la insidiosa cançó de l’enfadós contra Artur Mas, obtusa i sens dubte contraproduent, perquè l’assetjament monomaníac faria semblar simpàtic el mateix Barrabàs. El to d’estrateg de saló, de domador de puces. Els raonaments alienígenes. Les ínfules barates.

Siguem justos: la prosa zarzalejiana no és exaltada ni forassenyada; ni és estultícia furibunda ni abunda en atzagaiades, però pateix un mal molt pitjor, un mal imperdonable en un home que va de periodista d’elit: és de laboratori. Els catalans de qui parla diríeu que són molècules enfocades per un microscopi. I quan el nostre insigne exdirector de l’'Abc' al·lega un sinceríssim amor per Catalunya, aquest sentiment és tan creïble com immodificable: ell ens estimarà sempre que els catalans siguin allò que ell exigeix que siguin: que no ho siguin.

A Madrid, la política és cosa de gabinet. Per a les elits espanyoles, el carrer no existeix. Només hi ha seus, cúpules i ministeris. Tan sols un món com l’aznarià podia ser capaç de crear el vocable 'pancartero'. I Zarzalejos ve d’aquest món. Per tant, que la mirada zarzalejiana intenti valorar el procés és com demanar a un daltonià que ens descrigui l’arc de Sant Martí.

Quants secessionistes deu haver convertit a la fe unionista, el senyor Zarzalejos? La pregunta és irrellevant. En una certa ocasió em trobava en una remota ciutat del Congo on només hi havia dos blancs: jo i un vell missioner belga. Recordo que li vaig preguntar, de la manera més delicada possible: “N’està segur, que les idees religioses del milió de persones que ens envolten són perfectament errònies i en canvi les seves, que no manté ningú més que vostè, són veritats d’una aclaparadora perfecció, inqüestionables i superiors?” Resposta: “Per descomptat”. La pregunta següent va ser quants africans havia convertit a la fe apostòlica i romana en trenta anys de missió. “Ah, no, això no”, va confessar, tot cofoi: “Cap ni un”. El que importava era l’apostolat.

Però tornem a la qüestió del principi: hauríem de trobar odiós José Antonio Zarzalejos, o almenys els seus articles fútils i baladrers, els seus estrèpits d’ideòleg arcaic i periclitat?

En un relat autobiogràfic, Herman Hesse explica que es va recloure en un balneari per superar una crisi nerviosa. Tot va bé fins que a l’habitació contigua s’hi instal·la un client holandès, impertinent i panxut, que li converteix l’estada en un infern. Només els separa un lleu envà, i l’holandès arrossega mobles, les seves riallades són escandaloses. El seu llit grinyola i renilla, esbronca la dona amb uns udols guturals. Més que tossir, bramula. Hesse no pot més. I havia acudit al balneari per superar un estat depressiu! Però aleshores es fa una pregunta màgica: "I si per un instant, només un, substitueixo l’odi per la commiseració? Hesse intenta visualitzar l’holandès quan era petit, les seves frustracions, les seves penes. Tota la seva vida. Intenta imaginar quin dolor profund l’havia dut al balneari. La matinada següent, Hesse ja es mira el seu veí d’una altra manera. Combrega amb el seu sofriment. L’estima. Podríem fer el mateix amb Zarzalejos? A veure.

Diuen del jove Churchill que el primer cop que va ocupar un escó, assegut al costat d’un vell parlamentari del seu mateix partit, va mirar les files rivals i va exclamar: “Ahahà! De manera que aquests són els nostres enemics!”. (Recordem que el parlament anglès no és un hemicicle, és un rectangle: els grups oposats seuen cara a cara). I el veterà diputat li contesta: “No, jove, no; els d’aquí davant són els nostres adversaris. L’enemic seu darrere nostre”.

Al pobre José Antonio Zarzalejos li passa el mateix. Dir que la seva gent el va apallissar seria quedar-se curt. Va ser triturat, esquarterat, anorreat en diverses pugnes d’aquestes de gabinet, tan madrilenyes, que les molècules no entenen. (I que els importen un rave, a més a més.) Com ens pot resultar odiós un home que ha sofert l’atac cavernari des de tots els seus fronts? Jo no sabia que la cosa fos tan salvatge fins que vaig llegir una sentència en què el jutge condemnava Jiménez Losantos per haver difamat Zarzalejos. Durant més d’un any, pel que sembla, Losantos havia fet servir el seu micròfon per dedicar-li els epítets següents: "calvorotas [sic], mentiroso, traidor, sicario, embustero, bobo, analfabeto funcional, inútil, zote, zoquete, fracasado, pobre diablo, pobre enfermo, nulidad, ruindad, pésimo director, director incompetente, ignorante, escobilla para los restos, Zanzalejos [sic], Carcalejos [sic]" i, per acabar-ho de rematar, "despojo intelectual" i "detritus humano". Amén.


Molt bé: l’estimarem. Una miqueta, si més no. Però sisplau, que se’ns concedeixin dues gràcies. Primera: que, abans de bramular que a Catalunya vivim un “ambient crispat”, llegeixi en veu alta les sentències de les seves batalletes intestines. I segona: en lloc de fer-nos tant la murga, no es podria dedicar una mica més als seus enemics?".