Història de la muralla
Sempre m'han fascinat les muralles. Per què una societat decideix invertir tants esforços a posar pedra sobre pedra, incansablement, ordenadament? Centenars de comunitats humanes han desaparegut del planeta i, sovint, l'únic rastre que han deixat rere seu és justament això: els recintes de pedra amb els quals van intentar eludir l'extinció. I encara més singular: per estrany que sembli, la finalitat militar no és l'única. De fet, en la majoria dels casos les muralles tenen poc o res a veure amb la pulsió defensiva. Molt més enllà de l'arquitectura, la muralla implica una cultura de la pedra, una estructura social i fins i tot una manera d'entendre el poder.
Pensem en el paradigma de totes les muralles: la Gran Muralla Xinesa. Una línia fortificada que anava des de Corea fins al desert del Gobi. Una obra monumental, en efecte, però, sisplau, ja n'hi ha prou de llegendes: la Gran Muralla NO es pot veure des de la Lluna. (Si el seu gruix és comparable al d'una autopista, o una vulgar línia de ferrocarril, què ens fa suposar que la Gran Muralla es pot veure des de la Lluna i l'A-7, en canvi, no?) El valor de la Gran Muralla residia en la seva mateixa grandiloqüència: als ulls del poble un emperador capaç d'aixecar una obra tan magna havia de ser igualment magne. Erigir muralles era i és, per sobre de tot, un acte polític. Militarment parlant, en canvi, la Gran Muralla pot considerar-se com l'obra d'enginyeria més inútil de la història universal. Els huns, els mogols i els manxús, tot i el seu primitivisme tecnològic, van traspassar-la en diverses ocasions. Ja ho va advertir Moltke: qui vol defensar-ho tot no defensa res.
Astora que una lliçó històrica tan òbvia, i tan reiterada, costi tant de ser assumida. El color del règim és irrellevant: ideologies de signes adversos han confiat cegament en el valor de la barrera armada. El 1937 la República va lliurar les seves esperances al Cinturó de Ferro que protegia Bilbao. El 1940 la França democràtica dormia feliç rere la "inexpugnable" Línia Maginot. El 1944 el mateix exèrcit alemany que havia demostrat la inanitat de les defenses estàtiques va invertir-ho tot en la Muralla de l'Atlàntic i poc després en la igualment fracassada Línia Sígfrid.
Finides les grans conflagracions mundials, havíem de creure que les grans muralles perdrien sentit. Fals. La muralla com a idea és un arquetip irrenunciable. L'ésser humà té més ànsia de seguretat que de riquesa, prestigi o fins i tot plaer. Seguretat il·lusòria, en efecte. Però al capdavall, hi ha alguna mena de seguretat que no sigui il·lusòria?
Per desgràcia, la versió moderna de les muralles ja no pot emparar-se rere cap causa noble. El socialisme com a projecte universal té una data precisa de defunció: el 13 d'agost del 1961, quan es va posar la primera pedra al Mur de Berlín. D'acord, una muralla sempre intenta erigir una frontera discernible entre el bé i el mal. Però la mateixa construcció genera una pregunta incomodíssima: a quina banda hi ha el bé? Al món posterior a la Guerra Freda les muralles han retrocedit al seu sentit xinès: una frontera entre la barbàrie i la civilització. Les pedres parlen. Oh, i tant que parlen. I allò que ens diuen és: "Més enllà de mi no hi ha res, només hordes bàrbares, sotmeses a moviments compulsius, com els insectes". Avui mateix llegeixo al diari que la "tanca de Ceuta" ha estat desbordada per centenars d'africans. Sí, les muralles parlen. I en l'era postmoderna el que ens diuen és que aquesta part del món s'està submergint en el deliri: milions d'individus pugnen a la muralla per entrar a Espanya i alhora milions de persones volen votar per sortir-ne.
Farà uns anys vaig viure una escena lamentable en un aeroport. La Guàrdia Civil retenia un noiet malià. La concepció postmoderna fa que la violència del poder sigui discreta, si pot ser invisible. Els agents, val a dir-ho, actuaven amb una correcció robòtica, però legalista. Allò no obviava un fet irrefutable: que el noi estava mort de por. Quan has traspassat la frontera, qualsevol frontera, la primera lliçó que aprens és que al teu germà i a aquell noiet, qualsevol noiet, només els separa la muralla. Però al final el que ens mou acostumen a ser els detalls. En aquell cas va ser el regalim de pixum que mullava els pantalons del noi. Em vaig dirigir als agents: "Si el problema es que el chico no tiene DNI me gustaría regalarle el mío".
Encara en vaig sortir ben lliurat. Però recordo la mirada d'aquells guàrdies civils. I el que aquella mirada em deia era que el mur més infranquejable, la muralla més inexpugnable, sempre és ulls endins.
