31 d’oct. 2014

un petit collage de gèneres sobre l'actualitat



L'enquesta del diari El Mundo que no penso contestar (Spanish newspaper El Mundo has online poll asking Spaniards if they are in favour of using force to stop Catalan self-determination referendum voting on 9 November --YES wins right now!).



La carta de Jordi Savall al ministre Wert renunciant al Premio Nacional de Música 2014 ("La ignorancia y la amnesia son el fin de toda civilización, ya que sin educación no hay arte y sin memoria no hay justicia").



L'article de Juan José Millás sobre Rajoy ("Cuando pide perdón por "esas cosas", ¿se ríe por dentro, llora por dentro o permanece impasible como la máquina de la cafetería al proferir lo de "Su tabaco, gracias"?").


L'entrevista al jutge Santiago Vidal ("Em poden prendre la feina, i em sabrà molt greu, però la dignitat no me la prendran pas").


L'editorial de Vicent Partal a Vilaweb sobre l'última impugnació ("Ja ho entenc, que si poguessen impugnarien el país de cap a cap. Impugnarien la nostra existència --tota: de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó").



I malgrat tot, bona Castanyada i bons panellets a tothom!



12 d’oct. 2014

l'escabetx de la mare

La mare és una cuinera excel·lent, la millor que conec. Tant si és festa com si no, sempre troba l'ocasió de fer-nos alguna cosa bona. L'escabetx de sardina (o sardines en escabetx) n'és una.

Ingredients

1/2 kg de sardines ben fresques
1 gotet de vinagre
1 ceba ben grossa
3 grans d'all (o més) aixafats
2 tires de pela de taronja
100 g de farina
llorer al gust
farigola al gust
oli d'oliva verge extra (a casa, DO Siurana)
pebre vermell dolç

Preparació

1. Enfarineu les sardines i fregiu-les en una paella o, millor, en una cassola de fang. Després poseu-les, intercalades, en un recipient de fang o de vidre.

2. En el mateix oli, si és net, o en oli nou, coeu a foc lent, amb la paella o la cassola tapada, la ceba tallada a tires fines, els alls, les peles de taronja i les herbes aromàtiques. La ceba ha de quedar transparent i ben tova.

3. Quan ja ho tingueu quasi cuit, tireu-hi una culleradeta de pebre vermell i deixeu-ho sofregir una mica més, sense que el pebre es cremi.

4. Tireu-hi un gotet de vinagre i un d'aigua (si us agrada fort, només vinagre), i deixeu-ho coure a foc  lent, destapat, 5 minuts més.

5. Aboqueu  el sofregit per sobre de les sardines. Un cop fred, deixeu-ho unes hores a la nevera i ja estarà a punt.





L'any passat la mare va presentar, amb la col·laboració de l'Anna,  aquesta recepta al concurs dels supermercats Bonpreu, i el jurat la va seleccionar per incloure-la en el llibre que van publicar. Un petit reconeixement que ens va fer molta il·lusió.




.

9 d’oct. 2014

una situació insuportable

Aquests últims dies estic detectant, tant al Twitter com al Facebook com als comentaris als diaris, un nivell de cabreig, tant entre els espanyols, que tenen molts motius per estar cabrejats, com entre els catalans, que tenim tots els seus i a més els nostres, que em fa pensar que això no pot continuar així i que n'ha de passar alguna. No sé què: potser una vaga general que aturi el país, el d'allà i el d'aquí, o alguna altra cosa que no em sé ni imaginar. Una resposta col·lectiva i ben articulada, com en el cas del "procés" català. Recordo molt bé una sensació d'impotència similar, que teníem molts i que al final vam saber canalitzar. El que és segur és que aquesta espiral de corrupció, falta de democràcia, mesquinesa, incompetència, arbitrarietat, manipulació informativa, amiguisme, interpretació partidista de les lleis, incompliment d'altres lleis, etc. etc. etc., està arribant a límits INSUPORTABLES.

Castilla-La Mancha Televisión prohibe a sus trabajadores hablar del Ébola





I també a València la policia protegeix un grup de nazis que demanaven assassinar Mas

The Wall Street Journal sobre les marededéus a qui es concedeixen medalles al mèrit policial






Suso de Toro sobre la gestió de la crisi de l'ebola

I un altre article brillant sobre el mateix tema








Cañete, comissari europeu d'Energia i Canvi Climàtic (!!!), amb el vot de populars i --increïble però cert-- SOCIALISTES





Intenten inhabilitar el jutge Santiago Vidal



Un president pepero i manifestament anticatalanista, ideal per valorar la llei de consultes catalana, que l'Estatut diu que és perfectament constitucional, tal com n'informava, atenció, el diari ABC el 2010



I la indemnització per la plataforma Castor, i les targetes de Bankia, i l'afer Pujol, i Pedro Sánchez desbarrant un dia sí i un altre també, i la suspensió pel TC de la llei catalana de pobresa energètica, i Bauzá a les Illes, i Camps al País Valencià, i Carlos Fabra que no entra a la presó, etc., etc., etc.









7 d’oct. 2014

Per què fracassen les nacions?

IGNASI ARAGAY, Ara 04/10/2014
Com que avui m’acompanya l’ombra d’Eugeni d’Ors, el gran Xènius, provaré d’enlairar la mirada. Quin és avui el debat al món? No ens enganyem, en realitat és el debat de sempre: com assegurar la prosperitat i com repartir-la equitativament. Després d’un segle XX caracteritzat per la recerca de les solucions radicals (per no dir-ne màgiques: socialisme o feixisme; per cert, D’Ors imaginava un imperialisme...), ara hem de tornar a començar amb el cap més fred i el cor menys accelerat.

Mirem-ho desapassionadament: per si sol, el creixement econòmic no és suficient, ha d’anar acompanyat d’un bon funcionament de les institucions. Són vasos comunicants, es necessiten mútuament. Sense democràcia difícilment hi ha un progrés sostingut. Malgrat les aparences, el futur de la Xina no està tan clar. El futur d’Europa depèn de la capacitat de saber construir una unitat política europea que sigui alhora forta i autènticament democràtica. Els governs absoluts o dictatorials tendeixen a la feblesa econòmica, l’excessiva concentració de poder és ineficaç perquè senzillament paralitza la iniciativa individual. En canvi, unes institucions poroses, flexibles, que deixen marge a l’actuació personal i regional però alhora preocupades per la igualtat d’oportunitats, al capdavall sempre resulten més eficaces. La llibertat és creativa, productiva.

Tot això té molt a veure amb Catalunya, amb la d’avui, amb la d’Eugeni d’Ors, amb la de... La societat catalana ha arribat al convenciment que Espanya fa massa temps que està instal·lada en la ineficiència, que fa segles que tendeix a un poder arbitrari, centralitzat i mal organitzat, que la seva actual cultura democràtica és estantissa, gens arrelada. Si vols progressar, Espanya no et serveix. Com explica l’assaig Why nations fail(en castellà, a Deusto Ediciones), de Daron Acemoglu, del MIT i James A. Robinson, de Harvard, és una societat que històricament, des del segle XVII, ha anat perdent el tren de la modernitat: l’or d’Amèrica va fer molt de mal o, dit d’una altra manera, va ser molt mal gestionat. No va servir per impulsar una burgesia comercial i urbana que, de retruc, frenés la tendència absolutista i al capdavall portés la industrialització, l’educació, el progrés! Tot això precisament és el que va saber fer Anglaterra. I tot això és el que va fer a mitges Catalunya, amb una sabata i una espardenya (això últim no ho expliquen Acemoglu i Robinson: ells ens posen al mateix sac espanyol).

El cas és que amb Espanya la majoria de cops ens hem quedat a mitges. A vegades ha semblat que tocàvem la modernitat i el progrés, però al final tot acabava amb una patacada, normalment de caràcter militar i intolerant. I tornem a començar. La decepció d’aquests darrers anys, de la Transició ençà, té a veure amb unes expectatives excessives. Aquest cop ens va semblar que la democràcia espanyola era el camí de la modernitat, i quasi quaranta anys després de la mort del dictador ens trobem amb un déjà-vu. La història de sempre: Espanya, i Catalunya amb ella, no ha sabut aprofitar l’empenta i l’or d’Europa (els ajuts comunitaris), no ha sabut construir una democràcia autoexigent: ni ha assegurat el seu autèntic progrés material ni el que ha aconseguit l’ha repartit racionalment. Ha bastit un poder endogàmic, desconfiat de la ciutadania més creativa, de la pluralitat de la seva gent. Catalunya, que inicialment s’hi havia apuntat confiada, ha acabat fastiguejada. I així estem. Amb ganes de buscar altres oportunitats.




.

4 d’oct. 2014

collage d'avui

Aquest dies sentim una emoció molt especial --i també una mica d'inquietud, per què ens hem d'enganyar-- per la sensació insòlita de viure, de debò, un moment històric.

Un mica de resum, amb unes quantes imatges, textos i frases:

Primer:




Després...




Ahir, unitat d'acció dels partits que donen suport a la consulta:





I avui mateix, suport massiu dels ajuntaments:





Reaccions de la premsa internacional a "la cimera de la unitat" d'ahir:

L'agència Bloomberg

La BBC

The Wall Street Journal

I més a Vilaweb.



I mentrestant, ¿què passa més cap a ponent?:

La plataforma Castor: a pagar tots a l'amic Florentino i els seus

Això tan bonic de les targetes en B de Bankia, també a pagar

La inversió de l'Estat a Catalunya, les Illes i el País Valencià, ben migradeta...

Declaracions de gran nivell del "nous" dirigents:



I la reforma educativa de Wert, i el TIL a les Illes Balears, i l'absència de mitjans de comunicació en català al País Valencià, i el LAPAO i el LAPAPYP a la Franja... Etc. Etc. Etc. En fi, que fa venir unes ganes de quedar-se a Espanya...



Més:

Jo hi confie, per Vicent Partal





.