Toni Padilla sobre el Bayern de Munic

Toni Padilla en teoria és un periodista especialitzat en esports. Al Twitter, de tota manera, també diu que és un historiador frustrat, i això ajuda a entendre per què alguns dels articles i dels apunts de blog que escriu van molt més enllà de la temàtica esportiva. M'agrada com escriu i sovint m'interessa el que explica. Aquí tenim una petita lliçó d'història molt adequada per avui. L'enllaç al seu blog és aquest (hi trobareu més fotos), però jo volia tenir el text al meu, de blog.

-----

El Bayern i els seus jueus

El Bayern solia ser un club de segona categoria. Ara fa por. El club bavarès ha guanyat 22 de les darreres 44 edicions de la Bundesliga, esdevenint un dels millors equips del món. Ara, les coses eren ben diferents el 1963, quan la Federació Alemanya de futbol va decidir acabar amb el sistema de competició local (grups regionals), per crear la ‘Bundesliga’, competició que aquest 2013 celebra els seus 50 anys. El Bayern no va ser admès a la primera edició de la competició ja que es va prioritzar escollir equips de diferents ciutats, i llavors el club fort de Munic era el ‘Munic 1860’. El 1963 doncs, el Bayern va jugar a segona. Però el 1965 va pujar a primera amb una generació de jugadors que feien patxoca: Beckenbauer, Müller, Maier… una generació que el primer any a Primera ja va acabar tercer i va guanyar la Copa. El 1965 va arribar la Recopa, el primer títol internacional. I el 1969, el primer doblet: lliga i copa. Per guanyar la primera Copa d’Europa no va caldre esperar gaire, ja que va arribar el 1974. En 10 anys el Bayern havia passat de jugar a Segona a regnar a Europa.

De les 23 lligues del Bayern, 22 s’han guanyat dins del sistema de la Bundesliga. Abans però, havia guanyat un únic títol de campió alemany, el 1932. Un dels grans responsables d’aquell èxit del 1932, quan el Bayern va derrotar l’Eintracht de Frankfurt per 2-0 a la final (vídeo), va ser el president Kurt Landauer, un empresari local que menys d’un any després de tocar el cel amb la primera lliga del Bayern, va haver de dimitir. La raó, ser jueu. El 1933 Adolf Hitler ja manava a Alemanya i Landauer va esdevenir una persona ‘non grata’ pel règim.

Convertit en una màquina de guanyar i fer diners, el Bayern modern va tardar molt en retre homenatge a la gent que va treballar fort pel club durant els anys anteriors al nazisme. La rivalitat Bayern-Munic 1860 dividia la ciutat històricament entre el Bayern fundat l’any 1900 per un grup d’estudiants d’un gimnàs al nord de la ciutat, al barri d’Schwabing, i els ‘lleons’ del 1860 fundats al sud. Un dels factors que podia decidir si un nen esdevenia aficionat d’un club o l’altre, era la religió. A la catòlica capital bavaresa, el Bayern tenia fama de ser un club de jueus. De fet, era un club on es barrejaven persones de diferents religions. Però la petjada jueva va ser clau en la història del Bayern.

Dels 17 estudiants que van fundar el club, batejat amb el nom de Bayern (‘Baviera en alemany), 2 eren jueus. Un d’ells arribaria a ser prou conegut. Nascut curiosament a Dortmund, Benno Elkan emigraria a Londres, on va esdevenir un artista de prestigi, i quan els britànics van controlar Palestina li van encarregar la “menorà” (el canelobre de set braços dels rituals jueus) de l’edició del parlament a Jerusalem. El 1902, debutava al Bayern com a jugador Kurt Landauer, fill d’una família jueva bavaresa que marxaria poc després a Suïssa i Itàlia per estudiar i treballar. Quan el 1911 va tornar, va trigar poc en ser escollit president del club. Un dels grans èxits de Landauer seria contractar el tècnic austríac Richard Kohn, el tècnic que guanyaria la lliga del 1932. Conegut com “Little Dombi” (petita eminència), Kohn també era jueu. I curiosament, és recordat per haver treballat en dues etapes diferents al Barça.

Kohn va fitxar homes del nivell d’Oscar Rohr, un home que va oposar-se al nazisme i malgrat ser un dels futbolistes alemanys més destacats va fugir del país. Els anys 40 va ser capturat per la ‘Gestapo’, quan jugava a França, i acabaria empresonat i condemnat a lluitar al front rus. Va sobreviure i el seu nét va ser futbolista al Bayern, com ell, malgrat que no va fer fortuna, marxant al futbol francès… també com el seu avi. El 2012 era el seleccionador del Níger.

El Bayern del 1932 doncs, semblava destinat a viure oposat al nazisme. Si clubs com l’Stuttgart o el Munic 1860 van decidir fer fora els jueus de la seva associació abans que fos obligatori, el Bayern va decidir oposar-se a Hitler en la mesura que era possible. Richard Kohn marxaria al Barça, on viuria una segona etapa com a tècnic blaugrana. L’agost del 1933 donava una entrevista a ‘El Mundo Deportivo’, a l’Hotel Oriente, on recordava la seva trajectòria i mostrava als periodistes una revista del Bayern on era acomiadat amb grans paraules. Van ser els petits actes de resistència com aquests els que van fer del Bayern un club especial. El tècnic marxava per ser jueu i el club li feia un homenatge, provocant que els nazis s’emprenyessin.

El Bayern de fet, no va fer fora els seus directius o socis fins que no va ser obligat a fer-ho. I els va acomiadar amb una festa. Els nazis doncs, consideraven el Bayern com un “Judenklub’ i el miraven amb mals ulls. Així, el 1934 diferents jugadors del club es van esbatussar amb “camises marrons”, membres de la Sturmabteilung (la SA, la temible Secció d’Assalt del Partit nazi). Un dels jugadors, el defensa Sigmund Haringer, va insultar membres del Partit que desfilaven per la ciutat provocant un fort enrenou. Un dels seus companys al Bayern, Willy Simetsreiter es va fer una fotografia amb l’atleta de color Jesse Owens durant el Jocs Olímpics del 1936, fet que la Gestapo va documentar. El capità de l’equip Conny Heidkamp tampoc es va quedar quiet. Quan es va demanar durant la guerra que la gent fes donacions de metall per l’exèrcit, va amagar les copes del club a casa, negant-se a perdre els records per ajudar una causa que no era la seva.



La lluita silenciosa del Bayern contra el nazisme va anar més enllà. El president Landauer va acabar al camp de concentració de Dachau el 1938 amb el número de presoner 20009 després de ser detingut durant la Kristallnacht, la nit dels vidres trencats. En ser un veterà de la primera guerra mundial amb condecoracions, va poder ser alliberat després de 33 dies empresonat, però tothom sabia que un jueu famós com ell tenia poc futur. I van ser els socis del Bayern els que li van pagar el bitllet per marxar a Suïssa, ja que s’havia quedat sense diners per comprar la seva llibertat. El 1943, Landauer va assistir a un partit amistós del Bayern a Ginebra contra una selecció suïssa. I quan els jugadors el van veure, el van saludar, abraçar i dedicar càntics amistosos. Els agents de la Gestapo en van informar i de tornada a casa, els jugadors van ser interrogats i amenaçats.

El 1947, amb la ciutat feta runes, Landauer va tornar i va ser escollit de nou president. Tota la seva família havia perdut la vida a l’Holocaust excepte una germana, que el 1934 havia marxat a Palestina. El fill d’aquesta dona, Uri Siegel, tornaria a Munic després de la guerra i avui en dia és l’únic descendent viu d’aquesta família. Sense família, Landauer ho va donar tot pel Bayern. L’alcalde Karl Scharnagl, un opositor al nazisme que també havia estat internat a Dachau, va rebre una delegació del club en un acte on es va recordar que “el Bayern ha estat perseguit pel nazisme ja que mai va voler esdevenir un club nacionalsocialista”.



Landauer deixaria el càrrec el 1951. El 1961 va ser enterrat després d’un funeral en que els jugadors del club van desfilar darrera del seu fèretre pel centre de la ciutat. Acabava una època fosca i Alemanya mirava cap al futur. En pocs anys, el Bayern va esdevenir un gegant gràcies a aquells joves com Beckenbauer que no tenien les mans tacades de sang, a diferència de la generació dels seus pares. I la història va anar tant ràpid, que homes com Landauer i Dombi van ser oblidats. Un directiu del club va arribar a admetre que no volien recordar la paraula ‘jueu’ per parlar del passat del club per por al boicot en certs estats musulmans. Però darrerament la situació ha canviat. En motiu del Mundial del 2006 es van fer diferents investigacions i mica en mica el Bayern ha fet homenatges als seus herois oblidats. Els aficionats radicals del club, d’esquerres, van celebrar els 125 anys del naixement de Landauer amb una pancarta a l’estadi i enganxines per tota la ciutat. Després van fer un homenatge a Richard Dombi a la graderia. I el club ha fet actes per recordar els noms d’aquells herois que van desafiar Hitler, inaugurant plaques i carrers amb el nom de Landauer. El 2010, un club modest de la ciutat fundat per jueus, el Maccabi de Munic, va estrenar el seu camp, batejat com ‘Kurt Landauer’. El Bayern va pagar les obres.

Temps afegit:

“Der FC Bayern un seine juden” de Dietrich Schulze-Marmeling

Aquest llibre, titulat “El Bayern i els seus jueus” va permetre recuperar la memòria d’aquells anys. Gràcies a la feina d’aquest periodista, el Bayern va fer una exposició al seu museu. El llibre només es pot trobar en alemany.

en trànsit / Unterwegs

BARCELONA - BERLÍN - FRANKFURT ODER - BERLIN - BARCELONA
GENER 2013 / JANUAR 2013
Aeroport de Barcelona / Flughafen Barcelona







Estacions alemanyes / Deutsche Bahnhöfe











Velocitat / Schnelle









a la Rodalia de Berlín / im Umland von Berlin







el cel/ der Himmel







Flughafen Berlin-Schönefeld / Aeroport de Berlín Schönefeld

blau Oder

Ahir al migdia, un cop acabada la feina, vaig fer un bon passeig per l'Oder per acomiadar-me'n. Després, a casa, amb la tarda per davant i una mica per casualitat, vaig aprendre a fer això.

l'hivern al riu Oder / der Winter im Fluß Oder

Amb el fred intens d'aquests dies, el riu s'ha començat a glaçar...

Finalment, ahir va sortir el sol.

I l'últim dia, el blau Oder estava així.

Berlín de nit / Berlin nachts

Ella, noch einmal...

Ben a prop, l'hotel Adlon, un dels escenaris per on es mou Bernie Gunther (arregladet, esclar)...

La Philharmonie, amb l'edifici del Deutsche Bahn al fons a la dreta, a Potsdamerplatz.

Per allà a prop...

La cúpula de l'edifici de la Sony, a Potsdamerplatz.

La Sony i els voltants.

I la nineta dels meus ulls berlinesa, la Fernsehturm. No em canso de mirar-la, ni de fer-li fotos...

Aquí a Alemanya parlen de nosaltres

L'enllaç és aquest, però vull tenir el text al blog, també.

Catalonia’s Independence: A Reply to Joseph Weiler

Published on January 18, 2013 Author: Nico Krisch

Nico Krisch (Hertie School of Governance, Berlin & IBEI, Barcelona)

Joseph Weiler’s polemic on Catalan independence has certainly stirred up debate (see the comments on the piece), which is always helpful. But as much as I admire much of Weiler’s academic work, I find this intervention heavily misguided in substance, in part because of a misunderstanding of the reasons behind the Catalan drive, in part because of a misreading of the nature of independence claims in general. I write this having spent a significant part of the last decade in Barcelona, with a growing appreciation for the concerns of Catalans and of sub-state nationalism in general, which has certainly toned down my earlier, perhaps rather naïve cosmopolitanism that had little time for nations and borders.

Weiler laments a return of Catalans to ‘an early 20th-century post-World War I mentality, when the notion that a single state could encompass more than one nationality seemed impossible’, and he finds it ‘laughable and impossible to take seriously Catalan arguments for independence’ when they have a statute of autonomy. He thinks that all Catalans could possibly complain about dates back to the Franco period and before, and that today they should leave this behind, drop talk of independence and work out their differences with the rest of Spain. But the latter is precisely what they have tried for several decades, and with limited success. Spain’s 1978 constitution is an awkward compromise, born out of a transition from dictatorship. It stops well short of establishing a federal state and, despite Spain’s enormous cultural diversity, has many centralist elements. Catalans are a structural minority in that setting – and less protected than the Basques who achieved a more favourable position in and after the constitution. While it is true that they don’t face persecution or any kind of grave human rights violations, discrimination can also take more subtle forms and result in systematic disadvantages when it comes to appointments to public office, investment in infrastructure or the distribution of resources in general. And even achievements in linguistic rights are called into question when the Spanish government can declare – as it has recently done – that it intends to ‘hispanicise’ Catalan school children.

All this does not reach the threshold for remedial secession under international law. But is international law, state-centric and state-made as it is, a good guide for our normative approach here? Probably not. Political theorists are engaged in an extensive and sophisticated debate about the grounds for secession, and not many hold as restrictive a view as international law does. In fact, quite a few support a voluntarist position, which is based on the mere choice of the relevant collectives. On liberal grounds, this is similar to the arguments for leaving divorce to the choice of each of the spouses. Political divorce is, of course, not so easy, and it always raises the question of which collective ought to decide. But there is little reason to privilege the historically often arbitrary shape of existing states and force minorities to accept the decisions of a much larger group, which will often be hostile or at least indifferent to their claims. If different demoi compete, they will indeed need to work out the situation among themselves – but on an equal footing rather than in a situation of subordination of one to another.

Weiler’s attack on a ‘regressive and outmoded nationalist ethos’ also misses the point because most of our political structure – and especially international law – is still based on nationalism. It is just the nationalism of those nations that have managed to find recognition as states. Given that structure, it is not surprising that minority nations would also aspire to the main organisational form of self-determination – statehood. Moreover, it is weird to think that it is the boundaries drawn by (Spanish, French, German, etc) nationalism that should determine the feelings of solidarity of all parts of a country. Catalans have no doubt that they owe solidarity to Europe as a whole, but they don’t see why they should owe that much more to people in Andalucia than to those in Southern France (who, geographically and probably also culturally, are closer). On what side of a border you live is often a mere accident of history, and we need a more fine-tuned instrumentarium than the binary inside/outside of a state to think seriously about obligations of solidarity.

The European Union, in fact, is a project that should allow us to do just that. As the people of Europe grow closer, the state structure in which we live loses importance – both for institutions of political representation and for structures of solidarity. This is what we mean when we say that Germans should help the South of Europe not merely out of self-interest but out of obligation. Just as solidarity in Europe no longer stops at boundaries, it does not always come in binary fashion. There are many shades of it, and there are many shades of ‘we’ in the European polity. Thinking that the Catalans only know their very own ‘we’ would seriously misunderstand the position of most of them. They feel part of a broader ‘we’, but not necessarily a Spanish one. Many would be satisfied with a significant amount of autonomy in a truly federal state, and they seek independence only because the Spanish state has frustrated efforts in this direction consistently over the years. If another status were available, they would probably be happy to take it. International law doesn’t have much on offer, but the EU might be the place to invent intermediate forms.

But until we’ve done so, we should be careful not to jump to conclusions. The Catalan drive to independence (just as similar movements elsewhere) is not some form of ‘tribalism’, as Weiler has us believe. It is a form of democratic self-government, born out of frustration with the processes of a larger entity that often enough ignore the wishes and concerns of minorities. If we are committed to some form of democratic liberalism – to a respect for the freedom of individuals to choose their own lives and to determine their political fate – we’d better take it seriously. And, just as in Scotland and potentially in Belgium, we’d better understand it as an attempt at redrawing the internal boundaries of the EU, rather than as a move away from the Union.

cap de setmana a Berlín / Wochenende in Berlin

De dia.

El riu Spree.

Línies rectes i corbes.

La Butterfly de Henry Moore. Superba, al Tiergarten Park.

Altres racons del Tiergarten Park.