24 de des. 2013





























Llegenda:

Bon Nadal! - català, occità
Buon Natale! - italiano
Goyoso Nadal! - aragonés
Bo Nadal! - galego
¡Feliz Navidad! - español
Frohe Weihnachten! - Deutsch
Joyeux Noël! - français
Zorionak! - euskara
Gelukkig Kerstfeest! - Nederlands
Merry Christmas! - English




.

22 de des. 2013

torrons casolans

¿Us agraden els torrons? ¿Us agrada fer-ne? ¿Teniu un compromís i voleu quedar bé sense gastar-vos una pasta? Aquí teniu un tres de receptes de torrons, fàcils de fer i molt bons.


torró de xocolata i avellanes

1. Cobrim un motllo de plum cake amb avellanes del país* torrades, de manera que quedin molt juntes però no unes damunt les altres.


2. Fonem xocolata tipus cobertura, de la mena que més ens agradi. Per mi és ideal la Lindt Postres Culinária (sí, es diu així) 70 % cacau. A vegades hi afegeixo dos o tres medallons de cacau 100% i també queda molt bé. Si volem que el torró quedi una mica més tou, hi podem afegir una mica de mantega, ben barrejada amb la xocolata.

3. Tirem la xocolata fosa dins el motllo i el sacsegem perquè arribi a tots els racons. Les avellanes han de quedar cobertes però se'ls ha de veure la forma, com a les fotos.

4. Un cop la xocolata estigui ben freda, la barra de torró es podrà desemmotllar fàcilment. Si tenim pressa, ho podem ficar a la nevera.




Variants:

1. En lloc de torró, també es poden fer bombons, rajoletes o monedes de mides diverses.

2. Tirant la xocolata damunt de grupets d'avellanes directament al marbre de la cuina, queden trossos de xocolata de formes irregulars.

3. Aquest torró es pot fer amb altres fruites seques torrades (ametlles, pinyons...) o amb nous crues. O amb una barreja de totes o unes quantes.





torró d'ametlles garrapinyades

Mesures:

· 200-225 g d'ametlles marcones del país* crues sense pell (o llarguetes amb pell o d'una altra classe)
· 3/4 del mateix volum de sucre moreno (jo gasto el Rietsuiker uit Mauritius que venen a les botigues d'Intermón, que és molt aromàtic)
· 1/2 del mateix volum d'aigua

1. Untem lleugerament un motllo mitjà de plum cake amb mantega i el recobrim amb una capa fina de grans de sèsam torrats. En lloc del sèsam, si en tenim, també hi podem posar pa d'àngel.

2. Tirem les ametlles, el sucre i l'aigua en un pot o un cassó de base gruixuda i ho barregem tot.

3. Posem el pot al foc, amb la flama forteta.

4. Ho anem remenant de tant en tant amb una cullera de fusta. Quan el líquid s'espesseixi, perquè l'aigua s'anirà evaporant, remenem sense parar i abaixem una mica el foc.

5. Quan l'aigua s'ha evaporat pràcticament del tot i el sucre ha cristal·litzat, abaixem més el foc. Sobretot no hem de parar de remenar i hem d'anar desenganxant el sucre de les parets del pot.

6. El sucre es tornarà un caramel brillant i de color torradet. Llavors traiem el pot del foc i n'aboquem el contingut immediatament dins el motllo repartint-lo per tota la base. No el sacsegem perquè llavors les ametlles se separen i la barra de torró es trenca.

5. Un cop fred, desemmotllem la barra de torró anant amb compte perquè no se'ns trenqui.

(Aquest torró és una variant, no sé si poc o molt aproximada, del turrón de guirlache que tant li agradava a la meva iaia María. Si en lloc de posar les ametlles en un motllo les escampem damunt d'un marbre, tindrem les clàssiques ametlles garrapinyades, igual de bones. Les garrapinyades, això sí, se solen fer sempre amb ametlles llarguetes amb pell.**)




ACTUALITZACIÓ NADAL 2017:

torró de nata i nous

Ingredients

100 ml de nata per muntar
200 g de farina d'ametlla
180-200 g de sucre moreno
100 g de nous del país (i alguna més per decorar) tallades a trossos no gaire petits
cobertura de xocolata (opcional)



1. Cobrim un motllo rectangular amb paper d'enfornar. Pot ser un bric tallat per la meitat.




2. Barregem la nata i el sucre en un cassó de base gruixuda, amb foc mitjà, i ho anem remenant fins que bulli. Ho continuem remenant un parell de minuts i apaguem el foc.




3. Hi afegim l'ametlla i ho barregem tot amb una espàtula o una cullera de fusta.

4. Hi afegim les nous i ho remenem bé. Queda una massa molt espessa.




5. Ho aboquem al motllo i ho aixafem bé perquè quedi compacte. Ho tapem amb una mica més de paper d'enfornar. Si hem fet servir un bric, en podem posar un de ple a sobre del torró perquè el pes ajudi a compactar-lo.


6. Ho deixem refredar i reposar a la nevera unes quantes hores. Idealment, una nit.

7a. Podem posar-hi mitges nous a sobre per decorar-lo.  Jo pinto les nous i la superficie del torró amb mel deixatada amb una mica d'aigua perquè quedin brillants. O bé...

7b. Podem fondre cobertura de xocolata (millor, barrejada amb una mica de mantega perquè no quedi tan dura) i posar-la per sobre del torró, abans de desemmotllar-lo (i quedarà cobert només per sobre) o després (i podrem intentar que hi quedi algun regalim bonic). També podem posar-hi mitges nous pintades amb mel per decorar.

8. A mi em va quedar una barra tan gruixuda que en vaig poder fer dues, una amb xocolata i l'altra sense. El resultat, espectacular.






Aquesta recepta és una adaptació d'aquesta de l'orxateria Parlament de Barcelona, i també he seguit algun dels consells d'aquesta altra, del blog El Invitado de Invierno, que es basa en la primera.


* La millor fruita seca, sempre del país, que conec és aquesta: MironousInfrusec i la de Casa Gispert (si hi aneu un divendres a la tarda, a can Gispert, la podreu comprar i tastar encara calenteta, acabada de torrar al forn de llenya que tenen des del 1851).

** Amb la mateixa tècnica del torró de xocolata i avellanes podem fer avellanes, nous, pinyons, nous de macadàmia... garrapinyades.



Si voleu veure les altres receptes d'aquest blog, pitgeu l'etiqueta receptes que trobareu a la columna de la dreta.





.

14 de des. 2013

Josep Fontana: "Espanya i Catalunya: tres-cents anys d'història"

Els 300 anys d'història que no ens van ensenyar a l'escola, resumits d'una manera clara i magistral en 36 minuts per l'historiador Josep Fontana, catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra (GEC i Viquipèdia).



Aquesta ponència va inaugurar el simposi Espanya contra Catalunya: una mirada històrica 1714-2014, que s'ha desenvolupat del 12 al 14 de desembre a l'IEC. L'organitzaven el Centre d’Història Contemporània de Catalunya de la Generalitat de Catalunya (CHCC) i la Societat Catalana d’Estudis Històrics (SCEH), filial de l’IEC.

8 de des. 2013

selecció Instagram 2013 (2): Ulldemolins (Priorat) i rodalia



ametller


tractor


la garriga de casa, marges centenaris


vinya


capvespre de juliol





els gorgs de les Tosques, a Capafonts


la font de Prades


la cartoixa d'Escaladei


gelat de xocolata i priorat


Altres seleccions Instagram:
2013 (1) Barcelona

6 de des. 2013

adéu, adéu, Madiba

Recordo perfectament, com si fos ara, el dia, el moment, que Nelson Mandela va sortir de la presó. Ho van transmetre en directe per la televisió. Jo tenia por que hi hagués algú amagat per allà que el matés d'un tret, com havien fet amb John F. Kennedy i amb Martin Luther King. Però no. Mandela va ser president de Sud-àfrica i ha viscut fins als 95 anys.

Però Nelson Mandela havia passat 27 anys --aviat és dit: 27 anys; ¿hi ha res que pugui merèixer més respecte?-- a la presó abans d'aconseguir que al seu país s'abolís l'apartheid, la discriminació dels negres, l'esclavitud.

Avui la xarxa va plena de citacions seves, de mostres de reconeixement a la seva figura exemplar. Com a petit homenatge, aquí teniu alguna d'aquestes citacions; una de les cançons que va inspirar, potser la més coneguda; i una breu valoració de Barack Obama, el primer president negre dels Estats Units.


"He après que el coratge no és l'absència de por, sinó el triomf sobre la por. És valent, no qui no té por, sinó qui venç la por."

"Hem de fer servir el temps amb saviesa i adonar-nos que sempre és el moment oportú de fer bé les coses."

"Tot és impossible fins que passa."

"Els veritables líders han d'estar disposats a sacrificar-ho tot per la llibertat del seu poble."


"Podem canviar el món i fer-ne un lloc millor. És a les nostres mans."

"L'educació és la millor arma que podem fer servir per canviar el món."

"El meu ideal més preuat és el d'una societat lliure i democràtica on tots puguem viure amb harmonia i amb les mateixes oportunitats."




"Let us pause and give thanks for the fact that Nelson Mandela lived —a man who took history in his hands and bent the arc of the moral universe toward justice." (Barack Obama)


46664



Adéu, Madiba.



.

4 de des. 2013

Antón Costas, a l''Ara'

A mi llegir i escoltar aquest home m'agrada: tant si hi estic d'acord com si no, aprenc coses i em fa pensar. A la versió escrita de l'entrevista hi ha un nosaltres que no queda clar qui és (ai, el control de la dixi), però en el vídeo queda més clar: ell diu que és la societat.



Antón Costas: "Encara estem malament, però anem bé perquè l'actitud és bona"



ANTONI BASSAS | Ara, 01/12/2013

El professor Fabián Estapé va escriure a les seves memòries: "L'escola que jo vaig crear a la facultat d'econòmiques segueix a través del cervell d'un gallec finíssim de la mateixa promoció que Josep Piqué i Anna Birulés, que es diu Antón Costas. Costas garanteix que el Cercle d'Economia estigui inspirat per la influència universitària". Semblen paraules retroactives del nostre estimat professor.

És veritat, i no ho recordava. Vaig estudiar una enginyeria, i volia venir a Barcelona a conèixer la que en aquella època era l'única part europea d'Espanya i a estudiar-hi economia. I Estapé se'm va guanyar des del primer moment, era una ment privilegiada. Un dia em va dir: "Xaval, si vols fer política vés-te'n amb aquell catedràtic. Si vols fer diners, vés-te'n amb aquell altre. Si vols fer economia, vine amb mi". I em vaig quedar amb ell. Fabián Estapé és el meu mestre. Entenia la docència com una tasca d'obrir portes mentals.

¿I això és el que vol fer ara amb el Cercle d'Economia, obrir portes?

La nostra funció és contribuir a modernitzar i dinamitzar la societat. I avui això passa per repensar el nostre model productiu. Tenim el risc de creure que posant molts diners per millorar la formació dels treballadors l'economia ja funcionarà bé. Però, en realitat, hem de tornar a reindustrialitzar el país, perquè la indústria és la que pot generar l'ocupació més adequada a la formació que té la nostra població.

Tornar a la manufactura?

Desenvolupar la nova indústria. Mercadona és nova indústria. Perquè les grans cadenes de venda al detall ja han estandarditzat els seus processos productius i de gestió com ho fan la Seat o la Nissan, la vella indústria manufacturera. Indústria nova és també el turisme, quan una cadena hotelera és capaç d'estandarditzar els seus processos de gestió.

Em pregunto si això és possible per a Catalunya o per als Estats Units, tenint en compte que els salaris de la Xina o de l'Àfrica sempre seran més baixos.

Crec que podrem competir-hi. Perquè ells ja estan apujant els salaris. I als Estats Units han comprovat en sectors d'alta tecnologia que hi ha hagut fracassos espectaculars, perquè han externalitzat la manufactura del disseny, i quan allunyes la R+D de la fàbrica perds capacitat d'invenció.

"Dissenyat a Califòrnia, fabricat a la Xina", que diu Apple. ¿I el turisme? ¿Ens acabarà convertint en els cambrers de BCN World?

Miri, el turisme pot ser com el colesterol, n'hi ha del bo i n'hi ha del dolent. Dolent vull dir... barriobajero , de contractes de zero hores, en què la gent jove ha d'estar com estaven els temporers del camp, a la plaça del poble, esperant tot el dia que els contractessin. Les cadenes de venda al detall, tant en l'alimentació com en el tèxtil, són una de les esperances que tenim, perquè generen llocs de treball de gent amb educació secundària, que és el que necessita la nostra economia en les pròximes dècades. Només amb enginyers o graduats universitaris ens estem equivocant espectacularment. En l'educació secundària hi ha la nostra font de riquesa.

M'imagino uns pares que estiguin llegint l'entrevista, o els joves... Quin futur laboral li espera a un jove que es quedi en els estudis secundaris?

Jo crec que molt bo. Per què em fa aquesta pregunta?

Perquè, en general, com més bona formació tinguis, millor serà el salari.

Sí, però la formació professional de grau superior també dóna aquests millors salaris, equivalents als d'un enginyer. Miri, a Alemanya tenen, més o menys, un 20% de gent amb formació superior, un 60% de secundària i un 20% de primària. 20-60-20. A Espanya, 50-10-40. És una mala estructura. L'educació secundària de grau superior dóna contractes de treball estables i salaris adequats.

Qui ha de crear aquests llocs de treball? L'Estat? Els emprenedors?

La societat. Quan un país i els seus líders creuen que ja vindran les pressions des de fora -com ens ha passat a Espanya els últims 10-12 anys des de l'arribada de l'euro-, i que els ciutadans estaran disposats a fer tots aquells canvis necessaris, ens equivoquem del tot. Hem fracassat. I, en canvi, a finals dels anys 70, amb la sortida del franquisme, i l'inici de la democràcia...

...Pactes de la Moncloa...

...ningú ens hi obligava, i tot i això ho vam fer, i vam tenir capacitat de canvi. I probablement van ser els 20-30 anys millors de la nostra història. I cada país ha de trobar el seu model. No és com importar un cotxe. Les institucions, el model de societat, això és experimentació interna. I els països que ho aconsegueixen van bé, i els que no, no van tan bé.

¿Com podem recuperar l'entusiasme i l'assumpció de la nostra pròpia responsabilitat? L'altre dia el politòleg Moisés Naím deia que veia Espanya o Itàlia com una família a qui se li ha mort un familiar i encara està de dol.

Doncs jo vaig anar ahir a la nit a una jornada empresarial i, en general, a tot arreu hi trobo un estat d'ànim que no queda reflectit en l'opinió de Naím.

És millor?

És millor. A mi m'agrada la novel·la negra i Sherlock Holmes sempre li diu a Watson: "És molt complicat fer teoria sense abans veure les dades". És fàcil tenir opinions que semblin sensates... però vostè ha vist les dades?

26% d'atur, senyor Costas.

Sí, l'atur juvenil és el doble que el general. Però és igual a tot Europa. Nosaltres més, perquè ens oblidem que hem estat l'únic país de l'OCDE que en tan sols sis anys va augmentar la població en sis milions de persones, una població activa que se'n va anar a la construcció. I no crec que siguem malgastadors. No tinguem la síndrome de Berlín, com a sinònim de síndrome d'Estocolm, quan el segrestat acaba entenent les motivacions del segrestador. Això ens passa ara, que les elits han fet seves les explicacions germàniques a les causes de la crisi creditícia-financera a Espanya. Aquest país, diuen, no té emprenedoria. ¿Sap el nombre d'empreses que s'estan creant aquí? El més alt d'Europa en els últims quatre anys.

No estem tan malament?

Encara estem malament, però anem bé. Perquè l'actitud és bona.

Ho diu perquè repunta la despesa familiar, la inflació està allunyant el fantasma de la deflació, el PIB dóna senyals de vida...

I més coses. L'exportació és una meravella. Som l'Alemanya de la primera dècada del segle XXI.

Segons l'FMI, l'atur del 2017 o el 2018 no serà gaire millor que el d'ara.

D'acord. S'ha acabat la crisi? No, s'ha acabat la recessió. La crisi, no. Jo, per definició de crisi, agafo la que ha fet Ben Bernanke, el president de la Reserva Federal dels EUA: "Farem tot el que calgui durant tot el temps que calgui fins que l'atur als Estats Units baixi del 7,5%". La crisi s'acabarà als EUA quan l'atur baixi del 7,5%. Que el BCE digui alguna cosa similar a Europa.

Em fa l'efecte que a vostè Angela Merkel no li cau gens bé.

No, no em cau bé el banc central alemany, el Bundesbank. A Merkel no la jutjo, perquè no la puc votar. La senyora Merkel es deu als que l'elegeixen, no als que no l'elegim. En canvi, el Bundesbank no ha entès que ja no és el banc central d'Europa.

I què fa el BCE que no li agradi?

El BCE era, i en part és, com una mena de banc de sang gestionat per testimonis de Jehovà, a qui la religió els impedeix fer transfusions. Una barbaritat! Del 2010 al 2012, els governs i les institucions europees van portar l'economia a una segona recessió que era evitable. La recessió del 2008-2009 era inevitable. La segona, no.

¿L'entrada de l'SPD en el govern de Merkel li genera alguna esperança?

A curt termini, no. Ara, per als sis milions i escaig d'alemanys amb ingressos inferiors a 500 euros, la idea del salari mínim és important. I ho pot ser també per a la resta d'europeus, perquè tendirà a elevar els sous i el consum alemanys, i això equilibrarà la balança de pagaments, que és insostenible. Alemanya, igual que la Xina, no pot pretendre viure contínuament d'un superàvit excessiu! La UE impedeix dèficits excessius i superàvits excessius. Però, com que les autoritats europees són guenyes, tan sols veiem els dèficits excessius.

Al principi m'ha dit que va venir a Barcelona, que aleshores era l'única part europea d'Espanya. ¿Com és ara Barcelona?

Menys meritocràtica que llavors. Una ciutat progressa quan atreu gent jove que creu que hi pot construir el niu per al seu futur. Avui trobo joves d'Espanya i de la resta d'Europa que, tot i que Barcelona segueix sent un lloc molt atractiu, es retenen una mica de venir. Tot i això, Barcelona i Catalunya segueixen sent la part d'Espanya amb més capacitat de rebel·lió davant un escenari trist, que no dóna senyals de futur esperançadors. I això m'agrada molt.

Una societat inconformista.

Sí. I on no hi ha dissidència no hi ha avenç. La vida és una barreja estranya entre tradició i dissidència. Un país tradicionalista no tindrà futur. Un país dissident, malament, perquè el desordre és massa gran. Aquesta barreja de tradició i dissidència no és fàcil d'obtenir. Però quan s'aconsegueix és una benedicció del cel.

Si a un gallec com vostè Mariano Rajoy li preguntés: " Antón, qué hacemos con Cataluña? ", vostè què li recomanaria?

Escoltar. Escoltar i actuar.

Escoltar què, exactament?

La reclamació que associa el seu benestar a la idea que ha de sortir per trobar un nou camí perquè aquí no hi veu futur. Cal respondre a això. Si vostè no està d'acord que la sortida d'Espanya és el camí adequat, m'ha de posar al davant un projecte de vida en comú il·lusionador, que em faci pensar que anant junts jo puc millorar, i que tinc més assegurat el meu futur. Si no, si vostè no és capaç de fer-ho, per por, per incomprensió, o perquè no té projecte, doncs miri, tampoc té dret a la crítica.

Com creu que acabarem?

Kavafis, Ítaca : "Desitja que el camí sigui llarg". Jo crec que ho solucionarem, com a finals dels anys 70 en la sortida del franquisme, però això exigeix diàleg, temps i paciència. El viatge a Ítaca, si és ràpid, és perillós. Si volem escurçar molt els temps, hi ha riscos. Però els acceptaré si el mecanisme de presa de decisions és l'adequat.

Entrevista escrita i vídeo complet, aquí.