31 d’oct. 2010

la recepta del codonyat

Em vaig animar a fer codonyat després de sentir una vegada i una altra les explicacions d'en Joan Solà i en Xavier Pla, cadascun amb la seva recepta i les seves teories. Després en Guillem, d'Eivissa, em va passar la seva recepta. I amb tot plegat i alguna cosa que vaig trobar a internet vaig fer la meva.


Codonyat


• 2-4 codonys
• sucre (moreno)
• 1 branqueta de canyella
• 1 llimona mitjana o grossa, segons el nombre de codonys




1. S’han de rentar bé els codonys, pelar-los i treure’n els pinyols.

2. La pell i els pinyols es posen a bullir, coberts d’aigua, amb la branqueta de canyella, durant uns 45 minuts, amb poc foc i tapats, perquè l’aigua no s’evapori.

3. S’ha de pesar la polpa dels codonys, tallada a trossos com si fossin de patata per bullir, no gaire grossos, i s’ha de posar en una cassola amb el suc i la pell de la llimona i l’equivalent a 2/3 del seu pes de sucre (moreno). Es va barrejant, i mentre es bullen la pell i els pinyols, el sucre s’anirà desfent amb la llimona i el suc dels mateixos codonys.

4. Un cop bullits la pell i els pinyols, s’ha de colar bé el suc que s’ha fet, afegir-lo a la cassola i remenar-ho tot bé amb una cullera de fusta.

5. Es posa la cassola al foc. Ha de bullir amb poc foc durant més o menys una hora, anant-ho remenant, fins que els trossos de codony estan tous i foscos. L’aigua no s’ha d’espessir, o no gaire, ni s’ha d'evaporar, ha de quedar d'un color marró fosc, com el del codonyat. Si no, el codonyat quedarà massa espès o dur.

5. Es treu la pell de llimona de la cassola i es tritura el codony amb la batedora elèctrica. Ha de quedar un puré una mica espès.

6. Es posa en gots de vidre, terrines de fang, motllos… i es deixa refredar.

Variants:

1. Sense canyella, o amb menys canyella. Conserva més el gust del codony.

2. Sense llimona, o amb menys llimona. Conserva més el gust del codony.

3. Fer el pas 3 amb més temps: deixar els trossos de codony i el sucre d'un dia per l'altre o del matí a la tarda. Així treuen més aigua i ja estan més tous quan els coem.


El codonyat és boníssim sol, amb pa, i també amb pera i/o un formatge sec. I amb ruca (i un enciam si ho voleu suavitzar), aquests ingredients junts fan una amanida deliciosa).


I com que el codonyat es fa poc abans que els panellets, si voleu saber com fem a casa els panellets de codonyat, cliqueu aquí.


(Si voleu veure les altres receptes d'aquest blog, pitgeu l'etiqueta receptes que trobareu a la columna de la dreta.)

27 d’oct. 2010

Se'ns ha mort en Joan Solà

Dol profund i tristesa infinita.

Avui fa just una setmana, a la presentació del llibre d'homenatge que li vam oferir al juny, vaig dir, li vaig dir, això:

Bona tarda.

El llibre que presentem avui és, per dir-ho ràpid així d’entrada, un conjunt de deu textos escrits per persones que han col·laborat d’una manera estreta amb en Joan Solà en l’àmbit universitari. Un llibre d’homenatge a en Joan amb motiu del seu pas a professor emèrit de la Universitat de Barcelona.

Aquests deu textos tenen en comú que combinen el vessant personal i el vessant acadèmic d’aquesta col·laboració.

I segurament, es podria dir el mateix de la presentació que en fem avui. També hi combinarem el vessant personal i el vessant professional, o acadèmic, del projecte i de la relació que cadascun de nosaltres ha tingut i té amb en Joan Solà.

Jo vaig estudiar a l’Autònoma i em vaig llicenciar el 1985 ben satisfeta dels meus estudis. Amb una petita recança, això sí: no havia tingut, no havia pogut tenir, de professor en Joan Solà, perquè era de la UB, de “la central”, que es com se’n deia aleshores.

Quan, més de deu anys més tard, vaig decidir fer el doctorat aquí a la UB, vaig pensar que aquesta petita recança es podria resoldre, però em vaig equivocar: en el meu programa de doctorat, parlo de l’any 1996, no hi havia cap assignatura que la fes en Joan Solà.

Pocs anys més tard, vaig entrar com a professora al Departament de Filologia Catalana, també d’aquesta Universitat, i entre les assignatures que em tocava fer, ja el primer curs, n’hi havia una que coordinava en Joan Solà. De fet, ell era el pare de la criatura: no es deia així però era una assignatura de sintaxi normativa, el seu tema. I vaig pensar que continuaria sense haver tingut de professor en Joan, però que potser me’n passaria una de més grossa: compartiria una assignatura amb ell.

Però no: aquell curs, en Joan tenia un any sabàtic i no feia l’assignatura. En vam parlar una mica molt a començament de curs, però ell va “desaparèixer” i se’n va anar cap als Estats Units durant els mesos que, amb altres companys del departament, vam fer.

Finalment, el curs següent, i després n’han vingut molts més, fins al curs passat, vaig tenir el privilegi de compartir assignatura com a professora amb en Joan Solà.

Compartir assignatura vol dir que hi havia diversos grups i que uns els feia ell i els altres els feia jo, i a vegades algun altre company, i que ens coordinàvem per fer la mateixa matèria, el mateix tipus d’avaluació i també per compartir el dossier de treball.

En Joan és una persona excepcional: molt generosa, molt apassionada, extraordinàriament activa, molt intel·ligent, molt exigent —amb ell mateix i amb els altres— i amb una capacitat de treball desmesurada. Això ho saben totes les persones que han treballat amb ell, i també la seva família.

La seva generositat, quan hem compartit assignatura, vol dir que hem pogut compartir el riquíssim material amb què treballa per preparar les seves classes. Em vénen al cap les inacusatives, Joan, el tipus quatre de Fabra, un dels temes que més ens agrada explicar a tots dos: els meus apunts encara parteixen dels teus, encara que sigui amb algun retoc i potser amb algun exemple diferent: com aquell del “cau gotes” o del “aquí es troba molts caragols”, així sense concordar, que és com ho diuen al Priorat, on jo els havia sentit. No patiu que no us les explicaré, ara, les inacusatives. Les trobareu, en més d’un capítol, a la Gramàtica del català contemporani, i evidentment, en els llibres d’en Joan.

A vegades, tot s’ha de dir, en Joan també és una mica despistat. Quasi m’atreviria a dir que afortunadament. Alguna vegada jo també li he passat algun esquema o algun exemple nou. I ell ha vegades m’ha dit: “Això està molt bé, Neus!”. És una mica despistat, perquè la resposta era: “Però Joan, si això ho he tret del capítol tal d’aquell llibre teu...” “¿Ah sí? No me’n recordava pas!”

La primera vegada que ens vam veure, segurament ell no se’n recorda, jo la recordo perfectament. Era la primavera de l’any 1989 i jo treballava a Catalunya Ràdio.

Ens vam trobar l’Oriol Camps, en Joan i jo, i vam quedar per dinar i per parlar de les tematitzacions com a recurs per evitar la passiva a les notícies de la ràdio. No us explicaré la conversa, tampoc, ara, però ho trobareu molt ben explicat en el capítol de l’Anna Bartra de la Gramàtica del català contemporani.

Anys més tard, cap al 1998, ens vam tornar a trobar a propòsit d’unes conferències sobre puntuació que vam organitzar com a activitat de formació per assessors lingüístics de la Generalitat i el Consorci. Al mig de la conferència, en Joan, quan responia una pregunta sobre una coma que sortia en un dels moltíssims exemples que havia preparat pels assistents, en un moment donat es va posar a riure com un boig. “¿Que no ho veieu, l’estona que fa que estem parlant d’una coma? Si ara entrés algú que no sabés de què va, això, ¿què pensaria?”

Total, que després hem sigut companys aquí a la Universitat i hem compartit assignatura i moltes converses sobre llengua i, sobretot, sobre sintaxi. També hem compartit taula i sobretaula parlant de llengua i de moltes altres coses: del país, de la vida, dels fills… I també hem anat a caminar molts diumenges al matí, amb un grup d’amics que avui també són aquí, i que, a més de caminar, també hem parlat sempre una mica de tot, perquè el que no hi entén en una cosa hi entén en una altra, en aquella colla…

I tornant als dinars dels dies de feina, aquí a la facultat, ja fa uns quants anys que, en algun d’aquests dinars, quan en Joan no hi era, amb el Lluís, l’Emili i el Sebastià de tant en tant dèiem que s’acostava la jubilació d’en Joan i que hauríem de fer, que volíem fer, alguna cosa. I que ens hi hauríem de posar.

I ara fa dos anys, la tardor del 2008, ens hi vam posar. Vam constituir això que encara anomenem la “Comissió Solà”, un nom una mica grandiloqüent però que servia per convocar les reunions dels quatre editors del llibre.

I com us deia al principi, ens va semblar que estaria molt bé recollir en un llibre d’homenatge un conjunt de contribucions de les persones que havien col•laborat estretament amb en Joan al llarg de la seva carrera acadèmica. De seguida ens hi vam posar en contacte, i de seguida van acceptar de participar-hi. A tothom li va semblar una idea magnífica. I el mateix podem dir de l’editorial. Quan en vam parlar amb el Xavier Folch i el Jordi Cornudella, tot van ser facilitats. I el procés d’edició, gràcies a totes les persones de l’editorial que hi van participar, també va ser impecable.

El resultat ha estat, finalment, aquest: [aquí vaig fer un resum molt breu de cadascun dels capítols i una referència curta a en Josep M. Pujol, que finalment no hi va poder participar]

Però el llibre encara és una mica més que això. Conté la bibliografia completa d’en Joan Solà. Bé, completa fins al juny del 2009. Perquè, després del Plantem cara, de l’èxit del Plantem cara, en Joan continua publicant articles al diari Avui i, a més, ja ens en té preparada una altra: ben aviat sortirà un altre llibre seu. Aquesta bibliografia que us deia, basada en la seva pròpia llista, la van elaborar en Xavier Fargas i la Nausica Solà.

Però el llibre també conté uns índexs de noms propis, de paraules i de conceptes que ha elaborat l’Ernest Rusinés i que també són un homenatge a en Joan i al seu rigor: per en Joan, i té tota la raó, un llibre d’aquesta mena no és un bon llibre si no té també uns bons índexs.

I finalment, el llibre porta, en els plecs centrals, un petit àlbum de fotos. Les filles d’en Joan i l’Adelaida, la Nausica i la Laura, van fer un recull esplèndid, molt més extens del que podria cabre finalment al llibre, i això ens va permetre fer una tria que ens agrada molt a tots. Em consta que alguna de les fotos, per exemple la primera, els va costar molt de trobar, a les filles, i que per trobar-la van tenir la col•laboració de les germanes d’en Joan, no sé si també del seu germà i, pel que em deia ara la Nausica, de bona part de la gent de Bell-lloc, també.

I bé, més o menys això és tot el que volia dir. Només em queda dir-vos una obvietat: participar en el projecte d’aquest llibre d’homenatge a en Joan Solà ha estat molt més que una activitat professional, acadèmica, universitària. Ha estat de les coses més gratificants que he fet en els últims temps. I haig agrair-ho a tothom que hi ha participat i, per damunt de tot, al protagonista, que tant es mereixia i es mereix aquest homenatge. Moltes gràcies, Joan, per tot el temps que has dedicat i dediques a la nostra llengua i, encara més, moltes gràcies per ser com ets.

(Després va resultar que l'endemà va sortir publicat a l'Avui l'últim article seu, on s'acomiadava.)

22 d’oct. 2010

la tardor al pic del Segre

Des del santuari de Núria, que es va allunyant.






El primer gel.




Les muntanyes que anem veient, i la primera neu.




















El pic del Segre que s'acosta.









Feia un vent que se'ns enduia!






I el Puigmal --el mític Puigmal, assignatura pendent-- des del cim.



16/10/2010

19 d’oct. 2010

demà dimecres, 20 d'octubre

Demà dimecres, 20 d'octubre, a les 7 del vespre, a l'Aula Magna de la Universitat de Barcelona: presentació del llibre Joan Solà. 10 textos d'homenatge.

12 d’oct. 2010

les receptes d'aquest pont

Pa de cervesa alemany (Bier Brot)

200 g de farina de sègol integral
7 g de llevat sec (o 20 g de llevat humit de forn)
33 cl (una mitjana) de cervesa alemanya rossa (Becks, per exemple)
175 cl d'aigua tèbia
2 cullerades de pipes de gira-sol
500 g de farina de força blanca (o de forn, bona)
2 culleradetes de sal

1. Poseu la farina de sègol en un bol gran amb el llevat ben desfet.

2. Escalfeu l'aigua i barregeu-la amb la cervesa. La barreja ha d'estar a uns 30 ºC.

3. Aneu tirant el líquid tebi a la farina i barregeu-ho tot bé (la massa encara és bastant líquida).

4. Afegiu-hi les pipes.

5. Tapeu el bol amb film de plàstic i deixeu-lo a temperatura ambient entre una hora i una hora i mitja perquè la massa fermenti.

6. Afegiu-hi la sal i la farina blanca a poc a poc, i aboqueu la massa (ara ja és com un xiclet) al marbre de la cuina per continuar-la pastant durant cinc o sis minuts més, fins que estigui ben llisa i elàstica.

7. Poseu-la en un bol gran untat amb oli, tapeu-lo i deixeu-lo en un lloc càlid fins que la massa hagi doblat el volum. També el podeu deixar a la nevera tota la nit.

8. Escalfeu el forn a 190 ºC.

9. Aboqueu la massa al marbre i doneu-hi cops perquè se'n vagi l'aire. Repartiu-la en dos (o tres, segons la mida) motllos de pa o de plum cake untats amb oli i un mica de farina o coberts amb paper d'anar al forn.

10. Esquitxeu els pans amb una mica d'aigua i tireu-hi farina de sègol per sobre. Feu-hi quatre o cinc talls d'uns 5 mm de fons amb un ganivet ben esmolat.

11. Col·loqueu els motllos al forn i deixeu-los coure uns 15 minuts a 190 ºC. Després abaixeu la temperatura a 180 ºC i deixeu-los uns 20 més, fins que el pa estigui cuit (més val passar-se de cuit que de cru, però tampoc ha de quedar com una pedra). Traieu el pa del motllo perquè es refredi.

Aquest pa és molt bo amb un raig d'oli d'oliva del bo (DO Siurana, si pot ser...), i formatge, salmó, pernil... Ideal, no cal dir-ho, acompanyat d'una bona cervesa... alemanya, belga o catalana!

(Recepta basada en una que trobareu en el llibre Panes del mundo, de Paul Gayler (Barcelona: Blume, 2007). Les receptes són relativament senzilles i, seguint les instruccions al peu de la lletra, els resultats són molt agraïts, pel meu gust.)



Pastís de pastanaga i nous

3 ous (o 4, si són petits)
200 g de sucre
125 ml d'oli d'oliva del bo (de...)
240 g de farina blanca
5 o 6 pastanagues mitjanes
120 g de nous del país (res de nous de Califòrnia, ¿eh?)
2,5 culleradetes de llevat Royal
2-3 culleradetes de canyella en pols

1. En un bol gran, barregeu (millor amb les varetes de la batedora elèctrica) els ous i el sucre, després afegiu-hi l'oli i després la farina i el llevat barrejats i tamisats.

2. Aquesta massa es pot deixar reposar una hora o dues, o a la nevera tota la nit, o no, i llavors passem directament al pas següent.

3. Ratlleu les pastanagues (amb el minirobot és un moment) i piqueu les nous (també), i afegiu-les a la massa amb la canyella i remeneu-ho tot bé amb una cullera de fusta fins que quedi ben uniforme.

4. Unteu un motllo rodó o quadrat amb oli o mantega i enfarineu-lo. Tireu-hi la massa.

5. Escalfeu el forn a 200 ºC, fiqueu-hi el motllo i abaixeu la temperatura IMMEDIATAMENT a 180 ºC. Deixeu coure el pastís uns 40 minuts, però abans de treure'l assegureu-vos que està cuit (no ha de quedar tou o "mullat" per sobre).

(Podeu comparar aquesta recepta amb aquesta altra.)



(I si voleu veure les altres receptes d'aquest blog, pitgeu l'etiqueta receptes que trobareu a la columna de la dreta.)