28 de gen. 2012

John Steinbeck's 'Travels with Charley' - My composition

Dijous vaig fer una composition per a una prova de nivell d'anglès. Entre altres opcions terribles --tipus "has tingut una idea per a un negoci: escriu una carta a un amic per convence'l de ser el teu soci"-- hi havia la de comentar un llibre que hagués llegit fa poc. M'ho vaig passar TAN BÉ redactant el text que, tot i que hi deu haver mooooltes faltes, el poso aquí. (Si alguna ànima caritativa que sàpiga més anglès que jo me'l vol corregir, li estaré eternament agraïda, i de passada n'aprendré!)

TRAVELS WITH CHARLEY, BY JOHN STEINBECK

How I got the book

I didn't choose Travels with Charley willingly. I had bought a magazine, Altaïr, in a travel bookshop, together with some books, and when I was already at home and took my time to have a look at my shopping --a very pleasant activity, in my opinion--, I found it among the other books. At first I thought it was a mistake, and only later I noticed that Travels with Charley was a gift that went together with the magazine.


Why I read the book
Some months later, I decided to read it. John Steinbeck was familiar to me because of two related reasons. The fist one: a very beautiful song by Bruce Springsteen, "The gost of Tome Joad", is inspired by another novel by him, The grapes of wrath. The second one: after having listened to the song dozens of times, I saw the film inspired by the novel, and I liked it.

I love travel books: I feel that they are a different way to travel, without leaving home. Most of the travel books I've read are about Patagonia and Tierra de Fuego, an area of the Earth that --I don't know why-- really fascinates me, and where I'd like to go some time in my life. Meanwhile I read books by people that have made the trip I don't know whether I will ever make.


What is the book about and why I liked it
Travels with Charley is the story of a lonesome and sometimes lonely travel through the USA. It is also the story of the relationship between a man and his dog (Charley). John Steinbeck gives his point of view about the States at the beginning of the sixties of the last century, but it is sometimes astonishing to notice how his vision is often not at all old-fashioned, but really valid nowadays.


(Pictures sources:

http://jamesreasoner.blogspot.com/2009/06/forgotten-nonfiction-books-travels-with.html

http://www.mrbramesblog.org/2011/02/thoughts-on-john-steinbeck.html

http://reason.com/archives/2011/04/04/sorry-charley/singlepage)

24 de gen. 2012

Vídeo preciós

Seqüències de fotos que permeten veure els canvis en un entorn natural idíl·lic. Preciós!

(Decididament, m'agrada més sense música, en absolut silenci. Això sí, a pantalla sencera.)

Yosemite HD from Project Yosemite on Vimeo.



Aquí ho expliquen.

21 de gen. 2012

¿Segur que som al 2012?

Extret d'aquí.

No és una llegenda urbana. És real. Li va passar ahir al meu amic Gustinet (Josep Maria Tegido) a l'Alt Empordà. Llegiu el seu relat i valoreu. (segueix)

Dimarts 17 de gener del 2012, dos quarts d’una del migdia.

La feina em porta fins a la Jonquera i els pobles del voltant. El recorregut per la carretera Nacioanl és l’habitual: els giratoris amb dones amb poca roba per ser l’hivern i els trailers van i venen d’una manera aparatosa.

Però avui hi ha una presència policial notable. A la rotonda que dona accés al camp de futbol de la població els Mossos aturen cotxes que, pel que sembla, han estat delatats per un radar. I anant cap a Agullana, a mig camí, dues furgonetes i un vehicle de la Policia Nacional miren indiferents el trànsit.

Finalment encaro la carretera cap a Cantallops on he d’acabar el recorregut abans de tornar a Espolla per dinar: ja són dos quarts d’una.

Quan enfilo el recorregut veig, a l’alçada del camí que duu al mas Moretó, un cotxe de la Guàrdia Civil. El que faltava per la col·lecció.

Aquest cop em fan parar. Vaja quina murga. Però, en fi, ja se sap; és el preu que s’ha de pagar per... Per?

En tot cas, no em preocupa. Per experiència sé que en veure que sóc veí de la zona i confirmin amb la documentació que la meva edat no es correspon al perfil de facinerós fronterer, la cosa s’acabarà amb una salutació i un “puede usted continuar”.

El que m’agafa la documentació és jove. De fet els tres són molt joves. Potser em poden veure com el seu pare. Però hi ha alguna cosa que m’intranquilitza...

Un d’ells, vestit amb un forre polar sense res identificatiu, m’obliga a arraconar el cotxe al marge. Jo, innocentment, pregunto si passa alguna cosa i es limita a informar-me de que és un control de fronteres per tema de drogues i armes. I, tot seguit, m’exigeix que parli en espanyol. Que no m’entén.

-Ja hi som!, penso.

Intento fer-me una composició del lloc. La imaginació se m’accelera: m’arribo a imaginar que no són guàrdies de veritat: dos amb una armilla reflectant i l’altre amb un folre, sense res que els identifiqui... En una carretera poc transitada... El vehicle em treu de dubtes: un Megane, amb una bona colla d’anys, però guarnit d’una forma inconfusible.

Jo encara dins del cotxe. Se m’acosta un dels dos que porten l’armilla reflectant i, acostant-se a la finestra, m’exigeix que surti del vehicle. Sense moure’s ell, quan obro la porta gairebé el toco i ell reacciona amb cara irada:

-Que me quieres dar?

Quan surto, m’obliga a allunyar-me del meu cotxe i quedo arraconat. Mentre un comprova tota la documentació, un altre comença a regirar tot el contingut del Txara i el tercer el tinc davant meu, en prou feines a un metre de distància. No goso mirar-lo als ulls. Noto que en canvi, ell em fita. Com si intentés coaccionar-me. I ho aconsegueix.

La cosa es complica. L’expressió dels tres “uniformats” res té a veure amb la rutina dels controls de carretera. Trobo a faltar entre ells aquell personatge amb més edat que l’experiència l’hi aconsella evitar segons quines dinàmiques. Pel contrari, aquests se’ls hi endevina ganes de gresca. Fins i tot em fixo de que duen la pistolera descordada, a punt per extreure l’arma. Els hi deu donar seguretat.

El meu cos comença a reaccionar i delata el nerviosisme, la meva por: les cames em tremolen. Feia anys que no tenia aquesta sensació: és el que té una rutina de pare amb dues criatures, cinquanta anys a sobre i més feines de les que puc fer.

Intento començar a reaccionar. El mòbil! No goso fer una trucada, però el manipulo i en veure que no es queixen, faig un missatge a una bona amiga que, si el llegeix, potser em pot donar un cop de mà. Els dits no responen i em costa escriure, però me’n surto. Amb faltes incloses: Em tenen la guardia civil a la ctra Cantallops, sortint la joquera.

El que no aconsegueixo és recordar com dimonis va la funció de gravadora. Seria un bon document, potser. Tantes coses que té l’aparell de telefonia i que quan les necessites no sàpigues com trobar-les.

Insisteixen amb el tema de l’espanyol i de la falta de respecte per continuar parlant en català. De primer representava que no l’entenien cap d’ells. Ara, resulta que és un que acaba d’arribar i no agafa res.

El del folre polar, amb el cap rapat, és el que porta la veu cantant. El que representa que no entén res és el que està pendent de mi. I l’altre, més alt, continua remenant el cotxe: pobre, el més substanciós és el darrer llibre d’en Jaume Cabré. Però no crec que ho sàpiga valorar.

Finalment troben el que necessiten per justificar la seva actuació. Manipulació de documentació: el CAT sobre les plaques de la matrícula. Per ser precisos, sobre la placa del davant. L’adhesiu de darrera fa temps que va caure.

El del folre polar m’alliçona sobre la gravetat del fet amb to de veu que no goso ni utilitzar amb els meus fills: mai he pensat que tractar-los d’imbècils fos gaire educatiu. Però ell insisteix: afirma que és com si jo hagués dibuixat un bigoti sobre la meva foto del carnet. Un bigoti? Perquè voldria dibuixar un bigoti, si jo no en duc?, penso.

Procuro callar. No tinc cap interès en complicar més les coses. Però l’home insisteix i m’interpel·la:

-Tiene que sacar el adhesivo con el CAT de la placa.

-Doncs no penso fer-ho, l’hi dic.

Ja m’ha notificat que em denunciava i que em caurien 3.500€ de multa. I ha pres fotografies de la placa del cotxe. Penso, innocent, que arribats aquí les coses no es poden complicar gaire més.

Van passant els minuts sense desencallar-se la situació. El que xerra em refrega Espanya i la Constitució i la meva falta de respecte pel qui no entén el català. El qui remenava el cotxe fa una aportació:

-Pués tendremos que esperar aquí dos horas a que llegue un traductor jurado.

Arribats en aquest punt tinc la sensació de que perden els papers: el tema de la placa, passi. Però no vull creure que siguin capaços de posar-se en evidència fent venir un traductor jurat. Repasso mentalment el programa que m’havia fet del dia: voldria anar a podar la vinya, però això sempre pot esperar.

Evito caure en les seves provocacions. Però tan insistir per part seva, finalment no puc deixar de tornar-m’hi i deixo anar:

-Si és cert que estic obligat a parlar espanyol, m’ho digui per escrit.

-No tiene bastante con mi palabra?, em diu el que no calla.

-No, l’hi etzibo.

De sobte intervé el que representa que no entenia res. I jo que m’animo:

-No havíem quedat que no comprenia el català?, dic.

El de “mi palabra”, s’adona que la cosa no només està encallada sinó que ells comencen a fer un trist paper i ho vol enllestir pel dret:

-Bueno, o sacas el adhesivo o te llevamos detenido. Te vas a pasar dos días en el calabozo...

Ara si que veig que han perdut els papers. Les cames ja no tremolen i valoro les conseqüències familiars davant les noves expectatives que s’obren: res que no es pugui assumir.

-Hauria de fer una trucada, dic.

-La llamada la haremos nosotros cuando estemos en el cuartel, contesta. Al mateix temps es treu les manilles i m’encara cap el cotxe patrulla. És increïble, com a les pel·lícules.

De sobte, el que no entenia res de català intervé:

-Espera, estas seguro?

Comencen una discussió sobre si val la pena o no, entre ells. El tercer, des de la distància fa una cara d’incrèdul.

El debat s’acaba de sobte amb una conversa estranya per telèfon. Al meu costat, com si ell tingués interès de que escoltés el que parlava, el cap pelat amb folre polar, de qui jo posava en dubte la seva paraula, fa veure que parla amb un superior que demana la seva posició i que els reclama en un altre lloc.

En qüestió de segons, tot s’acaba. Em tornen la documentació i desapareixen. Sense acomiadar-se...

Jo, a un racó de la carretera que puja de la Jonquera a Cantallops, dins del cotxe, intento posar ordre a les imatges viscudes. És dimarts 17 de gener del 2012. Ara ja són quarts de dues. La feina que em quedava pendent ja no la puc fer.

Decideixo tornar cap a casa i aprofitar per fer-li una reflexió al meu nano que tot just ha acabat l’ESO. M’escolta entre sorneguer i preocupat, però no sembla que l’impressioni. Més tard, quan el porto a Figueres, em comenta els consells que corren entre els seus col·legues per situacions con la meva: demanar la identificació del policia, gravar, fer fotos amb els mòbils...

De tornada no puc evitar la reflexió: en Fraga s’acaba de morir amb un panegíric gairebé general, els Mossos utilitzen l’espanyol i el meu fill m’explica com sobreviure a una trobada amb els cossos de seguretat. Segur que som al 2012?



Josep Maria Tegido-Mallart.

“Gustinet”

15 de gen. 2012

Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica: suport, més enllà de les famílies

He rebut això, i crec que val la pena que hi donem suport, si hi creiem, encara que no siguem "famílies".




ASSOCIACIÓ PER A LA RECUPERACIÓ DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA DE CATALUNYA (ARMHC)

(CONTÉ VERSIÓ CATALANA I CASTELLANA/CONTIENE VERSION CATALANA Y CASTELLANA)

CARTA OBERTA ALS FAMILIARS DE LES VÍCTIMES DE LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA I DEL FRANQUISME

El 14 de desembre de 2006, presentarem davant de l’Audiència Nacional denúncia en petició d’auxili de la justícia per localitzar a les persones desaparegudes durant la guerra civil espanyola i en el període del franquisme. Posteriorment, s’anaren afegint més denunciants, principalment associacions de familiars dels desapareguts i també de particulars.

Des de llavors han succeït moltes coses: la inhibició del jutge instructor Baltasar Garzón de l’Audiència Nacional a favor dels jutjats d’instrucció territorials, fins arribar a l’auto d’incoació de procés judicial per presumpte delicte de prevaricació (auto de 7 d’abril de 2010) contra el jutge instructor.

Ara, la Sala Segona del Tribunal Suprem ha fixat data de la celebració del judici que s’iniciarà l’1 de febrer de 2012 amb citacions de testimonis de la defensa del jutge-instructor Baltasar Garzón i estem citats el 13 de febrer de 2012. Això suposa que ens hem de desplaçar a Madrid, comparèixer davant de la Sala Segona del TS (compareixença de caràcter obligatori i amb advertències legals cas de concórrer en incompareixença).

Com bé sabeu, tenim obertes altres vies, com son les compareixences davant del Grup de Treball de Desaparicions Forçades e Involuntàries de Nacions Unides (en la seu de Ginebra) per tal d’exposar-los aquells casos i, tot això sense cap tipus d’ajut i a través dels nostres recursos personals dels membres de la Junta Tècnica de l’associació.

Malauradament, ha arribat el moment de demanar-vos l’ajut de les famílies que heu dipositat la vostra confiança amb l’acció i gestió de l’Associació per a la recuperació de la memòria històrica de Catalunya.

Nosaltres mai hem volgut cap mena de vinculació econòmica per atendre les vostres peticions i requeriments, però hem arribat al límit i ja no podem anar més enllà sense el vostre suport.

Us demanem molt poc, 1, 2 o 5 euros perquè puguem finançar les despeses del viatge i si, escau allotjament a Madrid.

És de vital importància per als familiars que les acusacions fetes pel sindicat “Manos limpias” siguin desestimades i, que es falli a favor del jutge instructor de l’Audiència Nacional que era competent per investigar les desaparicions produïdes durant la guerra civil espanyola i el franquisme, tal com està reconegut en el dret internacional, en qual ens emparem.

Per això, us demanem ajuda econòmica per continuar la nostra feina -ara davant del Tribunal Suprem d’Espanya- que podeu fer en el compte de la Caixa del Penedès 2081 0154 63 0000017887 a nom d’aquesta Associació.

Torrelles de Llobregat, 12 de gener de 2012
Manel Perona
President de l’ARMH de Catalunya
ASSOCIACIÓ PER A LA RECUPERACIÓ DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA DE CATALUNYA (ARMHC)





CARTA ABIERTA A LOS FAMILIARES DE LAS VICTIMAS DE LA GUERRA CIVIL ESPAÑOLA Y DEL FRANQUISMO

El 14 de diciembre de 2006 presentamos ante la Audiencia Nacional denuncia en petición de auxilio de la justicia para localizar a las personas desaparecidas durante la guerra civil española y en el periodo del franquismo. Posteriormente, se fueron añadiendo más denunciantes, principalmente asociaciones de familiares de los desaparecidos y también de particulares.

Desde entonces han sucedido muchas cosas: la inhibición del juez instructor Baltasar Garzón de la Audiencia Nacional a favor de los juzgados de instrucción territoriales hasta llegar al auto de incoación de proceso judicial por presunto delito de prevaricación (auto de 7 de abril de 2010) contra el citado juez.

Ahora, la Sala Segunda del Tribunal Supremo ha fijado fecha para la celebración del juicio que se iniciará el 1 de febrero de 2012 con citaciones de testigos de la defensa del juez-instructor y estamos citados para el 13 de febrero de 2012. Esto supone que nos tenemos que desplazar en Madrid, comparecer ante la Sala
Segunda del TS, cabe decir que esta comparecencia es de carácter obligatorio y con advertencias legales caso de concurrir en incomparecencia.

Como bien sabéis, tenemos abiertas otras vías, como son las comparecencias ante el Grupo de Trabajo de Desapariciones Forzadas e Involuntarias de Naciones Unidas (en su sede en Ginebra) para exponerlos casos concretos y todo ello se lleva a cabo sin ningún tipo de ayuda y a través de los recursos personales de los miembros de la Junta Técnica de la Asociación.

Pero ha llegado el momento de pedir a los familiares de los desaparecidos que habéis depositado vuestra confianza con la acción y gestión de la Asociación para la recuperación de la memoria histórica de Cataluña que nos ayudéis. Nosotros nunca hemos querido ningún tipo de vinculación económica para atender vuestras peticiones y requerimientos pero, desgraciadamente, hemos llegado al límite y ya no podemos ir más allá sin vuestro apoyo.

Os pedimos muy poco, 1, 2 o 5 euros porque podamos financiar los gastos del viaje y si procede el alojamiento en Madrid del presidente de esta Asociación.

Es de vital importancia para los familiares que las acusaciones hechas para el sindicato “Manos limpias” sean desestimadas y, que se falle a favor del juez instructor de la Audiencia Nacional como competente para investigar las desapariciones producidas durante la guerra civil española y el franquismo, tal como
está reconocido en el derecho internacional y en el que nos ampamos.

Por eso, os pedimos ayuda económica para continuar nuestro trabajo, esta vez ante el Tribunal Supremo de España y que podéis efectuar en la cuenta de la Caixa del Penedès 2081 0154 63 0000017887 a nombre de esta Asociación.

Torrelles de Llobregat, 12 de enero de 2012
Manel Perona
Presidente de la ARMH de Cataluña

4 de gen. 2012

pels carrers de Nova York

Continuem, ja des de caseta (allà hi havia poc temps per fer coses entretingudes; màxim, triar i editar una mica les fotos).


Ah!, a baix de tot hi ha sorpresa!























Dedicada a la Marga (només perquè m'ho va preguntar).



Al carrer es venen les coses més insospitades. També el "cotillon" per a la nit de Cap d'Any.



D'això se'n deu dir transparència amb la situació econòmica...



A Times Square hi ha de tot, sobretot de tot amb molta lluminària. Però també hi ha una boca de metro petita petita com aquesta. És moooolt més petita que l'antiga de la plaça Lesseps de Barcelona!







Això va ser una gran sorpresa, i també una gran casualitat!



I també: gratacels de Nova York.

.

2 de gen. 2012

gratacels de Nova York

Si intento explicar aquests dies fantàstics a Nova York amb unes quantes fotos, per força haig de començar amb els gratacels, amb les fotos dels gratacels que han quedat millor (n'hi ha de bonics que no han quedat bé; i també n'hi ha de molt lletjos, però aquests ja me'ls he estalviat directament).

I a la ciutat de la desmesura, em salto la "norma" de no posar més de deu fotos en una sola entrada. És coherent, ¿no?




































































































































































































































































I també: pels carrers de Nova York.


.