29 de juny 2011

26 de juny 2011

La subtil aparença de l'elefant

GREGORIO LURI | Ara, 26/06/2011

Una prova d'avaluació de les competències bàsiques dels nens de 9 anys consistia en un text informatiu sobre una exposició artística, seguit d'una sèrie de preguntes, entre elles una relativa al preu de l'entrada. La majoria responia amb encert que no costava res, perquè al text es llegia amb claredat que l'entrada era lliure. Alguns despistats sostenien que costava 3 euros. Un alumne va escriure: "En aquest món res no és gratis". Com que aquesta resposta tan assenyada no apareixia en els protocols de correcció, el corrector no va saber com avaluar-la. Valorant la importància dels errors, la Ratio Studiorum dels jesuïtes (1599) lloava la " felix culpa ", "l'errada afortunada" que permet, a alumnes i a mestres, aprendre de les seves equivocacions i corregir les seves trajectòries. La resposta d'un alumne sempre ens informa del tipus de pregunta que s'ha fet a ell mateix.

Cada any rebo un florilegi d'errors molt feliços dels alumnes de selectivitat francesos. M'interessen per dues raons. La primera, perquè m'informen del tipus de preguntes que fan els professors francesos de filosofia. Sempre he pensat que el talent d'un mestre envers els seus alumnes en cap lloc es posa més clarament de manifest que en els interrogants que els obre. La segona raó és la clarividència d'algunes respostes acadèmicament incorrectes. "Els nostres errors ens corregeixen", acostumava a repetir Karl Kraus. Efectivament. Fins al punt que la nostra capacitat d'aprendre és directament proporcional a la nostra predisposició a corregir els nostres desencerts. Res no hi ha pedagògicament més trist que l'error trivial (que s'acostuma a correspondre amb preguntes trivials). Passo a mostrar una selecció de preguntes (en negreta) i respostes dels dos darrers anys.

Les percepcions poden educar-se? Els profes de filosofia es creuen amb dret a tot. Caldria recordar-los que ells també són funcionaris i que els seus col·legues que treballen amb percepcions són tan educats com ells.

Es pot parlar sense dir res? Sí.

Hi ha altres mitjans diferents de la demostració per establir una veritat? Sí. El martell.

La pregunta "Qui sóc jo?" Admet una resposta exacta? Sí. Sobretot si te la dirigeix amablement un representant de les forces de l'ordre.

La cultura desnaturalitza l'home? El que és segur és que de vegades pot tacar. Estàs convidat a un vernissatge. Hi ha molta gent. Un desconegut t'empeny i ja tens una taca de vi negre a la camisa. Vas al bany a netejar-te-la: el vi negre no se'n va així com així i et trobes ficat en un embolic. La cultura no desnaturalitza l'home, però com taca!

Podem tenir raó en contra dels fets? Amb un bon advocat, esclar que sí! I si amb un no n'hi ha prou se'n contracten dos.

La llibertat es veu amenaçada per la igualtat? Tenint present que no hi ha ni igualtat ni llibertat, això simplifica les coses. En un món en què regnés la igualtat, tothom menjaria patates fregides al migdia. Però si tothom menja patates fregides, on és la meva llibertat de triar el que vull menjar? Per tant, val més prendre l'exemple invers: en un món en què regnés la llibertat tothom podria menjar el que volgués, així que tots a menjar patates fregides a la cantina. Per tant, podem concloure que la llibertat i la igualtat tenen a veure amb les patates fregides.

L'art és menys necessari que la ciència? No, en absolut. L'art és molt més necessari que la ciència: s'hauria d'haver subvencionat artistes per decorar la planta de Fukushima, en lloc d'ocupar-se de la seguretat del reactor.

El domini d'un mateix depèn del coneixement d'un mateix? Quan Sòcrates recorria l'àgora atenenca proclamant "Coneix-te a tu mateix!", sovint li responien "La teva mare!" Però Sòcrates va ser capaç de dominar-se. No només perquè era una mica marieta i no gosava provocar ningú, sinó perquè el paio tenia un gran domini de si mateix.

Les aparences enganyen? No necessàriament, però els elefants, sí, molt.

24 de juny 2011

l'última lliçó

Vaig trigar a saber que finalment havia sortit, però ara ja el tinc a les mans. ¿Cal que us digui que els textos que inclou aquest llibre, el llibre pòstum de Joan Solà, són un petit tresor? Els textos "acadèmics" són un tresor per als lingüistes, però els textos "polítics" també són un tresor per a la llengua i per al país, o sigui per a tothom. Un regal de Sant Joan meravellós!

22 de juny 2011

l'equip petit

Un equip de nens i nenes que juguen a futbol i sempre perden. Però són uns autèntics cracs!

l'equip petit from el cangrejo on Vimeo.



Tota una lliçó!

20 de juny 2011

In memoriam



Clarence Clemons
Ara, 20/06/2011

Clarence Clemons BRENDAN MCDERMID / REUTERS
El saxofonista de Virginia Clarence Clemons va morir dissabte a la nit a Florida al cap d'uns dies de patir un vessament cerebral. La pèrdua de l'home que va ser clau en el llançament de la carrera de Bruce Springsteen, peça angular de la seva E Street Band i amb qui va gravar una dotzena de discos, des de Born to run (1975) fins a l'últim Working on a dream (2009), és "immesurable", va dir ahir el Boss. Va ser Clemons qui va oferir a Springsteen el toc final d'un discurs sonor contundent i viu.

El saxofonista va néixer l'11 de gener del 1942, fill d'un predicador, i es va criar en l'ambient del gòspel, a banda d'haver engegat una prometedora carrera dins el món del futbol americà que un accident de trànsit va frustrar. A principis dels anys 70, algú li va dir que hi havia un jove rocker de Nova Jersey que seria una estrella. Sense pensar-s'ho es va plantar al club del cantant, una nit freda i ventosa. La seva entrada va ser apoteòsica, cosa que va fer que Springsteen es fixés s'hi de seguida. "Quan vaig pujar a l'escenari i vaig tocar la primera nota, vaig veure coses que estan passant ara, aleshores -va dir fa dos anys-. Vaig saber que ell [Springsteen] era el que jo estava buscant i que jo era el que ell estava buscant per fer el pròxim pas cap als grans temps. Va ser amor a primera vista". El tema "Tenth avenue freeze out" (de Born to run) ho explica.



Clemons és conegut per deixar-se la pell tant a l'estudi com sobre l'escenari. Springsteen sempre el presentava amb sobrenoms tan clarividents com "rei del món" o "amo de l'univers". En la gravació de "Jungleland" (Born to run) va estar-se setze hores per fixar el seu solo. "Crear és com una religió -va dir després de la maratoniana sessió-. Volia lliurar-me a Springsteen. Hi ha gent que m'ha dit que aquell solo de saxo li ha salvat la vida. Així que vaig fer la meva feina".

La fama del saxofonista anava més enllà de l'E Street Band. El 1985 va aconseguir un hit en amb Jackson Browne, You're a friend of mine . Va fer sis discos en solitari. També va anar de gira amb el beatle Ringo Starr i va gravar dues cançons per a l'últim disc de Lady Gaga, Born this way , entre moltes altres col·laboracions. El seu saxo apareix a pel·lícules com New York, New York, de Martin Scorsese.




----

Clarence, you were born to run. Here, in Barcelona, we ran with you, with Bruce and with the whole Band.






.

19 de juny 2011

adéu, Clarence...

Sentir un saxo és sentir el saxo de Clarence Clemons. Sentir Bruce Springsteen és sentir Clarence Clemons.



Hi ha qui ja ho ha dit ben dit: No estem preparats perquè se'ns morin els ídols.

Pel meu gust, aquesta és una de les cançons més maques del Bruce, i no pas de les més conegudes. La cançó va creixent creixent, i culmina, al minut 5.30, amb el saxo de Clarence Clemons enfilant-se amunt amunt amunt... fins al cel.


lectures d'avui

I no tinc temps de continuar... Totes tres, de l'Ara d'avui.


Jo, amb els que matisen
CARLES CAPDEVILA


Des del minut u, en aquest diari hem parlat dels indignats . Massa, per alguns, poc, per altres. Normal. Molt a favor, ens acusen els uns, clarament en contra, denuncien els altres. Sol passar. Els opinadors s'han anat decantant, i hem publicat articles de tots els colors. Bàsic. I ens hem mullat claríssimament, sense embuts, a portada i a l'editorial, tant el dia que vam trobar que el conseller Puig l'havia vessat com el dia del Parlament, que vam considerar que #aixíno. Estic segur que ens hem equivocat, perquè encertar en el diagnòstic en directe d'un moviment i les reaccions que provoca és impossible. Això sí: ho hem fet solets, mai intentant acontentar ningú. S'han anat creant corrents d'opinió, que tenen etiqueta a Twitter, #joambelsindignats, #joambelsmossos, #joambelparlament, #josócarcadioliveres, i han aparegut manifestos que defensaven i acusaven. Hi ha gent que és tan pro o contra de qualsevol cosa, i té la gamma intermèdia oblidada, que etiqueta com a rival el que no li dóna tota la raó. Ens repugna la generalització quan en som víctimes i alhora generalitzem amb els altres sense manies. I hi ha dos pols extrems, els que des del primer dia han menyspreat el moviment i els que si critiques alguna cosa et criminalitzen a tu, que passes a ser un venut al sistema. Tot plegat m'anima a posicionar-me clarament, ara i aquí: #joambelsquematisen.


Deixem treballar la democràcia
SALVADOR CARDÚS


De totes les reaccions a les agressions als nostres parlamentaris, la més breu, rabiüda i oportuna va ser la de l'antic conseller d'Educació Ernest Maragall: "Deixeu treballar la democràcia!". En canvi, no m'ha agradat la línia de resposta governamental, que per condemnar sense pal·liatius la violència ha salvat fins al ridícul els indignats . Certament, la violència física és una línia que mai no s'havia d'haver travessat. Però és d'una gran ingenuïtat pensar que es pot destriar amb precisió qui són els violents i qui els pacifistes, com si fossin aigua i oli. Aquesta idea dels indignats bons i dels indignats dolents ha estat l'argument de defensa dels mateixos indignats , molt hàbil, però equívoc. Al capdavall, impedir el pas a algú, apropiar-se de l'espai públic, censurar el pensament que no encaixa o impedir l'ús d'una llengua que no és la de l'Estat també són formes de violència, que, per cert, s'han tolerat a les acampades.

El problema de fons que plantegen els indignats , des del meu punt de vista, no és el de la violència física. El més greu és el discurs visceralment antipolític -de la política parlamentària, formal, representativa, s'entén- que propaguen amb estratègies populistes. És a dir, malgrat totes les inconsistències argumentals de fons, els indignats coincideixen en una cosa: la voluntat d'obstaculitzar el conjunt del sistema social i polític, com si qualsevol persona que tingui un càrrec representatiu o alguna responsabilitat institucional, per aquest sol fet, ja hagi de ser un còmplice en potència de tots els mals del món. És, doncs, un moviment contra el govern i contra els parlamentaris, contra els alcaldes i els regidors, sense distinció de partit, però també contra els directors d'hospitals, els rectors d'universitats, els gerents d'empreses i probablement i al pas que anem contra els caps d'equipaments culturals. I, si no fos perquè els necessiten, anirien contra les cares públiques dels mitjans de comunicació, perquè també s'hi podrien indignar . L'atac a la democràcia representativa, per tant, no es limita al que s'ha vist aquesta setmana a la rodalia del Parlament de Catalunya, sinó a l'agressió que també s'ha exercit, posem per cas, sobre els consells de govern de les universitats catalanes boicotejant les seves reunions per impedir que prenguessin decisions democràtiques.

Antipolítica, doncs, que es converteix en desgovern. I l'instrument per trobar adhesions no és altre que fomentar la desconfiança total en les institucions. Enfonsar-les, trencant el punt feble sobre el qual descansa tot l'edifici social. Una societat desconfiada és una societat amb aluminosi, que és el que som ara. I és en aquest marc de desconfiança que el populisme triomfa i es torna agressiu. En una pancarta d'un indignat adreçada als polítics es podia llegir: "Nosaltres som el poble. Que no ho heu entès?". La força d'aquest "nosaltres" la mantenen perquè no té cap cara, perquè és -aparentment- anònim. Aquest fals anonimat, la suposada manca de líders, d'intermediaris o de portaveus, és imprescindible per a la supervivència de la mobilització. Així, es pot crear la ficció d'una superioritat moral col·lectiva que troba el seu fonament en no considerar-se responsable de res i en sentir-se víctima innocent de tots els poders establerts. Els bons i els dolents, una altra vegada.

Però com a les armes, al populisme el carrega el diable. És fàcil de manipular, de dirigir des de l'ombra, de guiar amb quatre frases brillants que enlluernen el pensament feble. Des de la superioritat moral de no ser responsable de res, es poden escriure frases lapidàries que d'aquí a poc temps seran reproduïdes en llibres de paper cuixé per editorials molt progres. "Els nostres somnis no caben a les vostres urnes": pura antipolítica de núvol de sucre. La coartada del populisme és la pretesa espontaneïtat, que ara es disfressa de xarxa social. Sí, és cert, les xarxes socials esquerden els poders establerts i les seves censures. Però amb tant de vigor o més menteixen, difamen i mobilitzen ànimes de càntir que es deixen guiar pels nous poders difusos. Aquest dimecres, sense anar a buscar altres exemples, el populisme va servir d'escut a vells coneguts antiglobalitzadors i a presumptes llibertaris que ja fa anys que són a l'ofici i que se solen expressar de manera calculadorament i astutament violenta. Què esperaven?

Per deixar treballar la democràcia cal que se la defensi sense ambigüitats. L'antipolítica, el descrèdit de la democràcia, la desconfiança generalitzada, el populisme irresponsable -i els que li riuen les gràcies- són més perillosos que la violència física a cap parlamentari. La història en dóna prou exemples.



'Kale Borroka'
JOSEP RAMONEDA


Em sembla que hi ha un ampli consens en la societat sobre tres coses: que la violència no és instrument admissible per fer política en un règim democràtic; que el Parlament és la peça nuclear de la democràcia perquè articula la representació i encarna la sobirania popular; que tothom té dret a l'activitat política i que per això existeixen les llibertats d'expressió, de reunió, d'associació i de manifestació. És des d'aquesta triple perspectiva que es pot posar al seu lloc el que va passar el 15-J al Parc de la Ciutadella.

Uns pocs milers de ciutadans es van concentrar per impedir l'entrada dels diputats al Parlament. Uns quants -potser un centenar- van intentar assolir el seu objectiu amb mètodes violents i amb accions ofensives, agressives i intimidadores als diputats. La policia no va poder garantir l'accés al Parlament dels representants electes, i alguns van entrar en helicòpter. Hi ha dues coses que s'ha de reprovar als manifestants: l'objectiu de l'acció -impedir l'activitat normal del Parlament, i, per tant, de violentar la llibertat dels diputats- i el procediment emprat per alguns: la violència. En això hi ha coincidit gairebé tothom que ha parlat aquests dies. Per això provoquen perplexitat la insistència en la criminalització i desqualificació de tot el moviment ("els dolents són dolents", s'ha arribat a dir), i la manca d'algun senyal d'autocrítica per part dels partits polítics.

Per què inquieta tant el moviment dels indignats ? Els seus plantejaments, de vegades confusos i contradictoris, poden contenir alguna desbarrada utòpica, però són sobretot molt reformistes: de millorament, no de destrucció, de la democràcia. Per què tant d'esforç a convertir en revolucionaris perillosos els que no ho són? ¿La nostra democràcia és tan feble que no pot suportar crítiques que assenyalen que la política institucional s'ha convertit en un espai opac i endogàmic? ¿No pot suportar que es demani més empatia amb els problemes de la gent i menys reverències als mercats i al poder del diner? ¿O és que en el fons els partits polítics es consideren propietaris de l'espai polític i tenen por que algú posi en dubte el seu oligopoli?

Cada vegada que el Barça guanya un títol hi ha destrosses a la Rambla, batusses amb la policia i desenes de detinguts; quan la selecció espanyola va guanyar el Mundial, Montjuïc i la plaça d'Espanya van quedar com un camp després de la batalla. ¿Per què en aquests casos ningú no ha parlat de kale borroka i ara aquesta expressió és el gadget mediàtic del moment? ¿Dimecres es va fer baixar la gent d'algun autobús per després cremar-lo? Es va bolcar algun cotxe de policia? Es van tirar còctels Molotov? I en diem kale borroka ? S'ha d'anar amb compte amb les paraules, perquè n'hi ha algunes que, a base de repetir-les, poden tenir efectes preformatius. No cridem allò que afortunadament no tenim.

¿Tan fràgil és la nostra democràcia que no pot tolerar les expressions de dissidència i hem d'entrar en la fase de fer llistes de les bruixes que mostren simpatia pels anomenats indignats ? ¿O és que, en realitat, la irritació de la classe política només és l'expressió de la seva impotència davant una crisi econòmica que la desborda?

14 de juny 2011

Ulldemolins, aquest cap de setmana

Aquesta vegada no hi ha hagut muntanya, només dos o tres passejos curtets. Però el camp, al juny, està resplendent!











Per cert, ¿algú em sabria dir si això és un codony jovenet?

el juny, que s'acaba, a Ulldemolins

Ara que el mes de juny s'acaba, in extremis unes quantes fotos del camp, a Ulldemolins...










11 de juny 2011

El racisme i la xenofòbia segons Albert Sánchez Piñol

Publicat a l'Ara d'avui.

Racistes, intolerants i xenòfobs

ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL

Què és el racisme? Gràcies a les darreres eleccions s'ha reactivat el debat sobre els grups xenòfobs, sobre el seu abast electoral i poder sociològic. Però jo diria que es parla molt del got i molt poc del licor. A escala popular els conceptes relacionats amb la xenofòbia, l'etnicitat o l'alteritat són genèrics o confusos, per no dir falsos o falsejats. Un model social basat en la convivència, justament, hauria de conèixer l'arrel i el recorregut d'aquestes ideologies.

Avui en dia la paraula racisme s'ha convertit en un sinònim d'intolerància. Oblidem, doncs, que el racisme modern va tenir uns orígens científics. El precursor va ser un tal Arthur Gobineau (1816-1882), aristòcrata francès. Diplomàtic professional, Gobineau va viatjar per tot el món i el 1855 publicaria un estudi fonamental: Assaig sobre la desigualtat de les races humanes .

Gobineau preconitzava la superioritat de les races nòrdiques sobre les asiàtiques i africanes. I ho concretava afirmant que les races nòrdiques només es mantenien pures a Alemanya i Anglaterra. (No a França, on segons ell els elements llatins les havien corromput.) Gobineau va tenir un ressò extraordinari i dècades després seria adoptat pels nazis.

El gran problema del racisme metodològic, però, va ser contestar a una pregunta òbvia: què és una raça? Com delimitem un grup humà? Els seus trets facials, els seus fenotips volubles. En efecte, on comença i on s'acaba una raça?

Les enciclopèdies de la primera meitat del segle XX són plenes de mapes divertidíssims. Sociòlegs i antropòlegs intenten fer una taxonomia a escala mundial. I, així, hi ha mapes d'Europa on apareixen, i es delimiten, races tan originals, i extravagants, com la teutònica, la dàlmata, la bretona, la croata o fins i tot la catalana (!).

En realitat, el racisme clàssic es basa en un fenomen òptic: si ajuntem un noruec i un zulu, la tendència és creure que sí, que la humanitat està dividida en grups racials compactes i radicalment diferents. Però, com hem dit, la ciència necessita vectors ben definits. ¿I quina frontera precisa es pot establir entre un noruec i un alemany del nord? Un alemany del nord i un del sud? Un alemany del sud i un italià del nord? Un italià del sud i un libi? Un libi i un txadià? Un txadià del sud del Txad, en fi, i un zulu?

El racisme és una entelèquia pel simple fet que les races no existeixen. I si us plau, repetim-ho: no hi ha races superiors o inferiors perquè les races senzillament no existeixen. I aquesta conclusió, que la ciència ha assumit des de fa gairebé un segle, encara no s'ha estès del tot en la nostra societat. Ho reitero per última vegada: deixem les races per als gossos i les vaques.

Si ho pensem bé, doncs, el racisme científic va tenir una història relativament curta. Va néixer el 1855, amb Gobineau, i va ser derrotat el 1945, a Berlín. El que ve després és una altra cosa. La xenofòbia del segle XXI no fa èmfasi en la superioritat , sinó en la diferència . Ara bé: quan diem que determinats grups humans són diferents, la nostra superioritat no s'afirma agressivament, però es pressuposa. I aquí és quan arribem al rovell de l'ou. Perquè l'ésser humà és social, i tot individu necessita adscriure's a un determinat grup humà, el que sigui.

La definició més moderna descriu l'etnicitat com un mecanisme d'exclusió. Identifiquem el nostre grup perquè podem identificar individus que no hi pertanyen. Els requisits d'admissió són diversos. Els nazis exigien ulls blaus; els catòlics, una fe cristiana; els estats moderns, paperassa administrativa. Un dels requisits més dolços i indulgents que conec és el català: l'exigència d'admissió no passa per una fe, una raça o una burocràcia. Ni tan sols una territorialitat: els catalans es reconeixen perquè parlen català.

En certa manera, doncs, tots estem condemnats a practicar alguna mena d'exclusió. És com un mirall: necessitem un altre per poder saber qui som, per tenir una identitat, sense la qual no seríem persones. Només hi ha una excepció: els " ciudadanos del mundo ", que són els insectes més destructius que ha creat la cultura humana. Els " ciudadanos del mundo " no exclouen, fan una cosa infinitament més perversa: inclouen, t'agradi o no. Un català es pot entendre amb un castellà, o un catòlic amb un musulmà. Un " ciudadano del mundo " no es pot entendre amb ningú. Es consideren el cim més evolucionat de la cultura occidental, i en conseqüència qui no pensa com ell és un pallús o una rèmora del passat. Els " ciudadanos del mundo " odien qualsevol particularisme, que consideren un obstacle per a la concòrdia humana. No creuen que existeixin els pobles, per això voten sistemàticament contra el dret d'autodeterminació dels pobles. Destrueixen les cultures en nom d'un universalisme intolerant i per això, sigui a Intereconomía o entre els indignats , és lògic que cridin " para entendernos nos basta con el castellano ". Què és un " ciudadano del mundo "? Molt fàcil: el fill que sortiria d'un matrimoni entre Josep Anglada i Carmen Chacón.

7 de juny 2011

flors i pluja...

...al jardí de la facultat

Primera hora de la tarda, aquella nyonya de després de dinar, passeig pel jardí, quatre gotes, la càmera del mòbil...


















I un altre dia, especial nenúfars!




.

¿Us interessa...


...l'assessorament lingüístic, la política lingüística, el món editorial? Dos postgraus i un màster us esperen!