Walter Riso: “No li expliquis tot a la parella. Si t’agrada algú, per què l’hi has de dir?”
Realista. Contra la idealització de l’amor i el mite de la mitja taronja, Walter Riso proposa realisme afectiu. L’amor ni tot ho pot ni tot ho cura. A vegades t’aixafa, diu. Riso defensa, sobretot, que la nostra realització no ha de venir per estimar algú
LARA BONILLA | Ara, 25/03/2014
Walter Riso proposa un amor lleuger d’equipatge, que no traeixi ni els teus valors ni els teus ideals.
Després de l’èxit d’¿Amar o depender?, el psicòleg i escriptor argentí Walter Riso torna a reflexionar sobre l’etern tema de l’amor. A Enamorados o esclavizados (Planeta) convida a construir un model d’independència afectiva. És a dir, estiguem en parella perquè volem, no perquè ho necessitem.
Diu que cadascú és responsable de la seva felicitat afectiva.
En una relació uns valors que s’han de rescatar són la independència i l’autonomia, en tots els sentits. Podem tenir projectes i coses en comú, però no pots perdre el teu espai ni la territorialitat vital. L’amor jo el veig com un problema de salut pública. El 40% de les consultes psicològiques tenen a veure amb l’amor: infidelitats, por a l’abandonament, violència, dependència afectiva...
Ens han venut el conte de la mitja taronja.
I és a partir d’aquest imaginari social que es construeix una idea equivocada de l’amor. La majoria de les grans frustracions vénen d’una concepció idealitzada de l’amor. I jo proposo un realisme afectiu: tenir una relació de parella amb els peus a terra. L’amor no hauria de ser una autorealització. Tu et pots realitzar fent moltes coses i no només estimant algú. A més, hi ha valors més importants que l’amor, com ara la justícia i la llibertat.
Sempre hi ha qui creu que pot canviar l’altre.
Sí, és una mena d’adoctrinament afectiu. Pots canviar l’altre en conductes operatives, però no canviar la seva essència. No necessito que m’aprovis, sinó que m’acceptis. Estimar és acceptar l’altre com és, perquè no el pots canviar en essència. I si no som compatibles en les coses fonamentals, busca-te’n un altre!
En el llibre parla de la por a l’abandonament. El risc sempre hi és.
Però no l’assumim perquè pensem que l’amor és etern i tenim la il·lusió de la permanència. Jo ho anomeno ignorància afectiva. No crec que l’amor tot sol faci que tu i jo estiguem junts. L’amor s’ha de gestionar i se li ha de posar raó, no és només sentiment. I aquesta és una altra de les causes per les quals la gent pateix molt.
En l’amor hi ha d’haver una dosi de raó, diu. A l’hora de prendre la decisió de casar-se, per exemple?
Els matrimonis de conveniència no funcionaven tan malament perquè l’amor venia després. Un pot entrar en l’amor per l’eros, per l’amistat o per la cura de l’altre. Entrar-hi per l’amistat pot ser el camí, però una relació sense eros no funciona. Jo m’he casat dues vegades i en el meu segon matrimoni sabia el que no volia repetir i vaig fer una llista. Ella va treure una altra llista i vam comparar. I després va arribar l’eros, que pot ser més profund, més interessant, més càlid... Crec molt en les relacions que entren per l’amistat.
Un altre problema és la dependència afectiva. Quins són els senyals?
T’ho resumiré així: és creure que tu no pots viure sense l’altre. Et tornes obsessiu. Tens por a la pèrdua i penses que l’altre et defineix de tal manera que l’idealitzes a l’extrem. Tens por a l’abandonament i penses que ningú més que aquella persona t’estimarà. I desenvolupes estratègies perquè no ho faci: ser submisa, humiliar-te, perdre autorespecte... I l’altra persona adquireix el poder. I qui necessita menys l’altre és qui té el poder en una parella. I la submissió, després d’un temps, cansa.
Parla en femení. ¿La dependència afectiva la pateixen més les dones?
Per cada sis dones dependents hi ha un home dependent afectiu, i per cada 50 homes amb dependència sexual hi ha una dona amb dependència sexual. El problema que veig és que no s’ha fet una revolució afectiva femenina. Fer-la implica seguir alguns codis nous i ser lliure.
Ho diu al llibre. Estimar sent lliure: no et necessito, et prefereixo.
No saps l’impacte que aquesta frase ha tingut a internet! La resposta ha estat impressionant. Necessitar és que tu siguis imprescindible per a mi, i si jo no puc prescindir d’algú, aquest algú és el meu amo perquè llavors no estic amb tu només perquè m’ho passo bé, sinó perquè m’omples una carència, una necessitat. És com una droga. I no ha de ser la necessitat la que em porti a estar amb tu, sinó que jo trio estar amb tu. I aquesta és la meravellosa coincidència de l’amor, que ens triem mútuament!
I si no funciona, ens separem.
Una persona ha d’estar almenys un 70% bé. Que la gent no es resigni a estar malament. Si estàs en una relació en què pateixes, en què els teus principis s’han de negociar, en què no pots ser tu mateix i has de demanar permís... escapa’t i corre tan lluny com puguis! En molts casos la separació s’ha de celebrar. Però, insisteixo, tampoc tothom ha de separar-se davant la mínima, perquè el problema de la postmodernitat és aquest: la cultura d’un sol ús i, al mínim problema, adéu!
També sosté que a la parella no se li ha d’explicar tot.
Em sembla una bogeria explicar-l’hi tot! I no parlo de ser infidel, sinó de tenir espais personals que no has de compartir. Els teus pensaments i les teves idees són teves, és el teu espai de llibertat. No l’hi expliquis tot. Si t’agrada algú, per què l’hi has de dir? Si no ha de transcendir, tant li fa!
.
