28 d’oct. 2012

Josep Ramoneda i Toni Soler, avui

L'advertència grega


JOSEP RAMONEDA | Ara, 28/10/2012

De Grècia ve una seriosa advertència: l'extrema dreta s'ha fet seu el carrer, fa de la xenofòbia la seva bandera, practica l'agressió sistemàtica contra els immigrants, emprèn la persecució de les activitats culturals que considera antipatriòtiques o anticristianes i puja a les enquestes. "És el que va passar a Alemanya als anys trenta", ha dit el director de teatre Laertis Vasiliu. Diputats d'Alba Daurada van apedregar les portes de la sala en què Vasiliu dirigeix Corpus Christi de Terence McNall. Alguns actors no han resistit les intimidacions i han deixat l'obra. L'estratègia és vella: sembrar el pànic per guanyar la submissió dels més vulnerables mentalment i atemorir la resta. Amb la bandera de sempre, "Només per als grecs": nosaltres i els altres, la consigna mare de totes les persecucions.

Certament, la ceguesa de les élites europees actuals recorda els anys trenta: uns dirigents van ser incapaços de prevenir el desastre, altres en va ser directament còmplices. "A Espanya, treballar ja no et treu de ser pobra". Una constatació demolidora, perquè elimina tota esperança. Viure prostrat contra un mur és una vida de gossos, deia Camus. L'estat claudica. Quan els governs no són capaços d'assumir les nefastes conseqüències socials de les seves polítiques anticrisi, algú s'aprofita d'aquesta deixadesa. L'extrema dreta grega dóna menjar i ajuda persones desesperades, i orienta la seva frustració contra els estrangers i contra polítics titelles de governs exteriors. Encara no estem en aquest punt, però ens hi acostarem perillosament si es continua afavorint l'augment salvatge de l'atur, premiant els empresaris perquè acomiadin; si, amb una insolència impròpia, els governs es neguen a afrontar la bomba de la desigualtat; i si s'accepta resignadament la fractura de les classes mitjanes. Estem a les portes d'un nou rescat que abaixarà les pensions i enviarà més gent a l'atur. S'haurà salvat el sistema financer i socialitzat el deute privat, però al preu de trencar la societat. De Grècia ve una advertència clara. El governant que no la vulgui veure és un irresponsable.


El sí condicional

TONI SOLER | Ara, 28/10/2012

PENSIONS I PEATGES. Em vaig quedar molt parat l'altre dia veient Salvados. Jordi Évole formulava a Artur Mas preguntes que sens dubte estan al cap de molts ciutadans, però que són impossibles de respondre, com ara si amb un estat propi les pensions pujarien o s'eliminarien els peatges de les autopistes. Com pretén saber-ho? ¿Que potser Espanya, Xipre o Alemanya saben què passarà amb les seves pensions? Ja hem après que qualsevol predicció econòmica està condemnada al ridícul; encara amb més motiu a Catalunya hem d'evitar els contes de por i els de la lletera, ni per justificar l'independentisme ni per desacreditar-lo. Cal dir que Artur Mas també es va equivocar en respondre (per cert, va respondre que no, que no s'eliminarien els peatges), perquè ni ell ni ningú no sap qui governarà en el futur estat propi: la sobirania és un projecte de país, no de legislatura. ¿Hi haurà peatges a la Catalunya independent? L'única resposta vàlida és: ho decidirà el govern que triïn els electors catalans. I els governs successius, que segurament seran d'un altre color. Aquesta és la gràcia, l'única gràcia del procés: els catalans i les catalanes decidiran el seu futur, amb els seus propis recursos. I l'encertaran… o no. Com la resta dels mortals.

EXIGÈNCIES. El sobiranisme està envoltat d'eixams de fans incondicionals que identifiquen la independència amb Disney World. Però a l'altra banda hi ha els que, a canvi d'una adhesió desmenjada, exigeixen a l'estat propi un seguit de garanties, del tot inassumibles. Tan absurd -tan infantil- és un plantejament com l'altre. "Per què volem l'estat propi? Perquè governi CiU? Perquè continuï retallant?", em deia no fa gaire un esquerrà de pedra picada. Quina paradoxa: els que més reivindiquen que Catalonia is not CiU, cauen en l'error de presentar l'estat propi com una joguina d'Artur Mas! És una confusió en els termes, possiblement interessada. En el futur estat propi governarà qui decideixin els ciutadans, i el govern retallarà més o menys segons el seu color polític, segons les dades macroeconòmiques, segons els imperatius europeus. Un estat no és un vestit fet a la mida de ningú.

PERTINENÇA. Aquests -diguem-ne- catescèptics militants exigeixen que el projecte sobiranista català sigui impecable, que tingui un suport de més del 60%, que tingui ple reconeixement internacional, que blindi l'estat del benestar i que ens tregui de la crisi abans que a ningú. Però el llistó no sempre el posen tan amunt. Hi ha més indulgència amb l'Espanya de Rajoy, malgrat que ens nega el dret a decidir, que posa en risc la nostra pertinença a l'euro, i que no només retalla, sinó que a més aplica una política fiscal, econòmica i competencial totalment lesiva per als interessos dels catalans. Realment cal molta empatia, un fort impuls de pertinença, per mantenir-se lleial a un projecte com aquest. És com ser del Betis manque pierda. Un sentiment molt noble i molt legítim... sempre que no es tingui la barra de dir que els nacionalistes són els altres.

Cap comentari:

Publica un comentari