SILENCIS. De tot això que estem vivint a Catalunya -Bru de Sala creu que en el futur en direm els fets de setembre - el més rellevant no és el vigorós esclat del sobiranisme, ni les matusseres respostes que arriben de l'Espanya eterna. No: el més rellevant és el silenci eloqüent de les instàncies europees i internacionals. De moment, el contenciós se circumscriu als límits peninsulars, la qual cosa afavoreix els interessos catalans i, sobretot, posa en relleu la feblesa diplomàtica de l'estat espanyol, que ja es va visualitzar després de la nacionalització de Repsol a l'Argentina. No dubto que l'aparell de l'Estat ha fet mans i mànigues per aconseguir pronunciaments clars dels principals països europeus, les instàncies comunitàries, les multinacionals amb presència a Catalunya i qualsevol agent global capaç d'exercir pressió. Però de moment tothom calla i consent. La premsa internacional ha fet d'altaveu de les aspiracions catalanes, la qual cosa ens ha convertit, d'un dia per l'altre, en subjecte polític; i les declaracions de dirigents europeus s'han referit sempre a la qüestió catalana amb extrema prudència i respecte, apel·lant a la necessitat del diàleg, i no han donat mai per fet que Espanya, per la seva condició d'estat sobirà, hagi de comptar amb el suport dels altres estats. La sensació que se'n treu és que, si bé Catalunya no podrà actuar de manera unilateral, Espanya tampoc no ho podrà fer.
REACCIONS. La unitat indestructible d'Espanya només ha trobat valedors dins de la Península, especialment en sectors inefables com l'Església, l'exèrcit i la patronal. En el terreny polític, el PP manté un discurs de fermesa, mentre que el PSOE, induït pel pànic, i no pas per la convicció (sense el PSC -i encara menys sense Catalunya- Rubalcaba no arribarà mai a la Moncloa), ha iniciat el seu enèsim viatge imaginari cap al federalisme eteri. Les reaccions espanyoles han estat viscerals i amenaçadores, un producte del despit; i amb aquest bagatge no es pot combatre un independentisme que té com a ingredient fonamental la il·lusió per un projecte nou de trinca. Ans al contrari, les veus indignades, compungides o tremendistes que arriben de Madrid no fan altra cosa que reforçar el discurs de l'estat propi. El que Espanya necessita són reaccions dissidents dins de Catalunya. Veus nítides, nombroses o influents, que contrarestin el clam de la Diada i el discurs dominant. Però de moment només hi ha hagut pronunciaments individuals -ben rellevants, com en el cas de Lara o Piqué-, mentre que políticament i socialment hi ha hagut més aviat un viratge en direcció contrària. En qualsevol cas, la millor notícia serà que el gruix de la discussió sigui democràtic, que el sectarisme i la demagògia de tot signe restin a la perifèria, que tant els partidaris del sí com els del no defensin el dret a decidir, és a dir, el reconeixement de la nostra existència com a comunitat nacional. Que hi hagi una nova majoria és imprescindible per a la independència; però de cara a l'endemà, encara és més important que la pervivència dels valors democràtics desmenteixi els pregoners de la catàstrofe, l'abisme i les set plagues.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada