Se'ns ha mort en Joan Solà

Dol profund i tristesa infinita.

Avui fa just una setmana, a la presentació del llibre d'homenatge que li vam oferir al juny, vaig dir, li vaig dir, això:

Bona tarda.

El llibre que presentem avui és, per dir-ho ràpid així d’entrada, un conjunt de deu textos escrits per persones que han col·laborat d’una manera estreta amb en Joan Solà en l’àmbit universitari. Un llibre d’homenatge a en Joan amb motiu del seu pas a professor emèrit de la Universitat de Barcelona.

Aquests deu textos tenen en comú que combinen el vessant personal i el vessant acadèmic d’aquesta col·laboració.

I segurament, es podria dir el mateix de la presentació que en fem avui. També hi combinarem el vessant personal i el vessant professional, o acadèmic, del projecte i de la relació que cadascun de nosaltres ha tingut i té amb en Joan Solà.

Jo vaig estudiar a l’Autònoma i em vaig llicenciar el 1985 ben satisfeta dels meus estudis. Amb una petita recança, això sí: no havia tingut, no havia pogut tenir, de professor en Joan Solà, perquè era de la UB, de “la central”, que es com se’n deia aleshores.

Quan, més de deu anys més tard, vaig decidir fer el doctorat aquí a la UB, vaig pensar que aquesta petita recança es podria resoldre, però em vaig equivocar: en el meu programa de doctorat, parlo de l’any 1996, no hi havia cap assignatura que la fes en Joan Solà.

Pocs anys més tard, vaig entrar com a professora al Departament de Filologia Catalana, també d’aquesta Universitat, i entre les assignatures que em tocava fer, ja el primer curs, n’hi havia una que coordinava en Joan Solà. De fet, ell era el pare de la criatura: no es deia així però era una assignatura de sintaxi normativa, el seu tema. I vaig pensar que continuaria sense haver tingut de professor en Joan, però que potser me’n passaria una de més grossa: compartiria una assignatura amb ell.

Però no: aquell curs, en Joan tenia un any sabàtic i no feia l’assignatura. En vam parlar una mica molt a començament de curs, però ell va “desaparèixer” i se’n va anar cap als Estats Units durant els mesos que, amb altres companys del departament, vam fer.

Finalment, el curs següent, i després n’han vingut molts més, fins al curs passat, vaig tenir el privilegi de compartir assignatura com a professora amb en Joan Solà.

Compartir assignatura vol dir que hi havia diversos grups i que uns els feia ell i els altres els feia jo, i a vegades algun altre company, i que ens coordinàvem per fer la mateixa matèria, el mateix tipus d’avaluació i també per compartir el dossier de treball.

En Joan és una persona excepcional: molt generosa, molt apassionada, extraordinàriament activa, molt intel·ligent, molt exigent —amb ell mateix i amb els altres— i amb una capacitat de treball desmesurada. Això ho saben totes les persones que han treballat amb ell, i també la seva família.

La seva generositat, quan hem compartit assignatura, vol dir que hem pogut compartir el riquíssim material amb què treballa per preparar les seves classes. Em vénen al cap les inacusatives, Joan, el tipus quatre de Fabra, un dels temes que més ens agrada explicar a tots dos: els meus apunts encara parteixen dels teus, encara que sigui amb algun retoc i potser amb algun exemple diferent: com aquell del “cau gotes” o del “aquí es troba molts caragols”, així sense concordar, que és com ho diuen al Priorat, on jo els havia sentit. No patiu que no us les explicaré, ara, les inacusatives. Les trobareu, en més d’un capítol, a la Gramàtica del català contemporani, i evidentment, en els llibres d’en Joan.

A vegades, tot s’ha de dir, en Joan també és una mica despistat. Quasi m’atreviria a dir que afortunadament. Alguna vegada jo també li he passat algun esquema o algun exemple nou. I ell ha vegades m’ha dit: “Això està molt bé, Neus!”. És una mica despistat, perquè la resposta era: “Però Joan, si això ho he tret del capítol tal d’aquell llibre teu...” “¿Ah sí? No me’n recordava pas!”

La primera vegada que ens vam veure, segurament ell no se’n recorda, jo la recordo perfectament. Era la primavera de l’any 1989 i jo treballava a Catalunya Ràdio.

Ens vam trobar l’Oriol Camps, en Joan i jo, i vam quedar per dinar i per parlar de les tematitzacions com a recurs per evitar la passiva a les notícies de la ràdio. No us explicaré la conversa, tampoc, ara, però ho trobareu molt ben explicat en el capítol de l’Anna Bartra de la Gramàtica del català contemporani.

Anys més tard, cap al 1998, ens vam tornar a trobar a propòsit d’unes conferències sobre puntuació que vam organitzar com a activitat de formació per assessors lingüístics de la Generalitat i el Consorci. Al mig de la conferència, en Joan, quan responia una pregunta sobre una coma que sortia en un dels moltíssims exemples que havia preparat pels assistents, en un moment donat es va posar a riure com un boig. “¿Que no ho veieu, l’estona que fa que estem parlant d’una coma? Si ara entrés algú que no sabés de què va, això, ¿què pensaria?”

Total, que després hem sigut companys aquí a la Universitat i hem compartit assignatura i moltes converses sobre llengua i, sobretot, sobre sintaxi. També hem compartit taula i sobretaula parlant de llengua i de moltes altres coses: del país, de la vida, dels fills… I també hem anat a caminar molts diumenges al matí, amb un grup d’amics que avui també són aquí, i que, a més de caminar, també hem parlat sempre una mica de tot, perquè el que no hi entén en una cosa hi entén en una altra, en aquella colla…

I tornant als dinars dels dies de feina, aquí a la facultat, ja fa uns quants anys que, en algun d’aquests dinars, quan en Joan no hi era, amb el Lluís, l’Emili i el Sebastià de tant en tant dèiem que s’acostava la jubilació d’en Joan i que hauríem de fer, que volíem fer, alguna cosa. I que ens hi hauríem de posar.

I ara fa dos anys, la tardor del 2008, ens hi vam posar. Vam constituir això que encara anomenem la “Comissió Solà”, un nom una mica grandiloqüent però que servia per convocar les reunions dels quatre editors del llibre.

I com us deia al principi, ens va semblar que estaria molt bé recollir en un llibre d’homenatge un conjunt de contribucions de les persones que havien col•laborat estretament amb en Joan al llarg de la seva carrera acadèmica. De seguida ens hi vam posar en contacte, i de seguida van acceptar de participar-hi. A tothom li va semblar una idea magnífica. I el mateix podem dir de l’editorial. Quan en vam parlar amb el Xavier Folch i el Jordi Cornudella, tot van ser facilitats. I el procés d’edició, gràcies a totes les persones de l’editorial que hi van participar, també va ser impecable.

El resultat ha estat, finalment, aquest: [aquí vaig fer un resum molt breu de cadascun dels capítols i una referència curta a en Josep M. Pujol, que finalment no hi va poder participar]

Però el llibre encara és una mica més que això. Conté la bibliografia completa d’en Joan Solà. Bé, completa fins al juny del 2009. Perquè, després del Plantem cara, de l’èxit del Plantem cara, en Joan continua publicant articles al diari Avui i, a més, ja ens en té preparada una altra: ben aviat sortirà un altre llibre seu. Aquesta bibliografia que us deia, basada en la seva pròpia llista, la van elaborar en Xavier Fargas i la Nausica Solà.

Però el llibre també conté uns índexs de noms propis, de paraules i de conceptes que ha elaborat l’Ernest Rusinés i que també són un homenatge a en Joan i al seu rigor: per en Joan, i té tota la raó, un llibre d’aquesta mena no és un bon llibre si no té també uns bons índexs.

I finalment, el llibre porta, en els plecs centrals, un petit àlbum de fotos. Les filles d’en Joan i l’Adelaida, la Nausica i la Laura, van fer un recull esplèndid, molt més extens del que podria cabre finalment al llibre, i això ens va permetre fer una tria que ens agrada molt a tots. Em consta que alguna de les fotos, per exemple la primera, els va costar molt de trobar, a les filles, i que per trobar-la van tenir la col•laboració de les germanes d’en Joan, no sé si també del seu germà i, pel que em deia ara la Nausica, de bona part de la gent de Bell-lloc, també.

I bé, més o menys això és tot el que volia dir. Només em queda dir-vos una obvietat: participar en el projecte d’aquest llibre d’homenatge a en Joan Solà ha estat molt més que una activitat professional, acadèmica, universitària. Ha estat de les coses més gratificants que he fet en els últims temps. I haig agrair-ho a tothom que hi ha participat i, per damunt de tot, al protagonista, que tant es mereixia i es mereix aquest homenatge. Moltes gràcies, Joan, per tot el temps que has dedicat i dediques a la nostra llengua i, encara més, moltes gràcies per ser com ets.

(Després va resultar que l'endemà va sortir publicat a l'Avui l'últim article seu, on s'acomiadava.)