vespre d'hivern i pluja

avui al Montseny

Pujant al Matagalls.







El Turó de l'Home i les Agudes des del Matagalls (Joan...)



En primer terme, els cingles de Tavertet, al darrere el Puigsacalm, i al fons el Canigó. Tinc la sensació que a poc a poc vaig coneixent millor la meva terra.




Al fons, Barcelona, una mica fantasmagòrica.




Si mireu a sobre de la zona de boira més blanca, amb una mica d'esforç potser veureu el que hem vist nosaltres: Mallorca!

ARA continuo llegint l'Ara

Tinc menys temps del que voldria per dedicar-lo a llegir el diari Ara. Van passant els dies i vaig tenint la sensació que és "el meu diari", com ja han dit moltes persones.

A poc a poc, vaig trobant paraules a la impressió general que em fa. M'agrada perquè explica les coses des d'una perspectiva catalana, perquè està escrit pensant en català (en el que hi he llegit la primera setmana no hi he trobat l'estil d'agència en castellà, que tant em desagrada en castellà, però sobretot traduït al català) i perquè el català que s'hi fa servir és normal i fresc. Això és difícil de trobar en els altres diaris que tenim, i m'imagino que el mèrit se'l reparteixen periodistes i lingüistes. Les faltetes aquelles que sempre hi ha en un diari, i que són inevitables, no desmereixen gens el conjunt, que em sembla que és de molt bona qualitat, no només lingüísticament sinó també, i sobretot, des d'un punt de vista comunicatiu més general.



Quatre comentaris.

CONTINGUT

• Els textos del Bru Rovira em continuen agradant. Ja m'agradaven abans, en castellà i a La Vanguardia, quan els llegia de tant en tant. En la seva línia.

• La idea del DVD del Barça, bona. Encara millor la de la Moritz!

• La contra d'avui del Toni Soler m'agrada. Sempre m'ha agradat com tracta els temes històrics. Ara bé, es nota, o sembla, que l'article estava preparat per a una jornada electoral amb més abstenció que la que finalment hi va haver. És la sensació que m'ha donat.

• L'article "Una política lingüística per a Catalunya", d'Albert Rossich. M'agrada.

• Visió pancatalana a la classificació de la lliga de futbol. M'agrada.

• Quasi no em miro la informació esportiva, però el Toni Padilla és molt bo, trobo. L'article sobre Chillida, per exemple, va més enllà dels tòpics futbolístics a què estem acostumats.

• Una petita crítica: el diari es basa tant en l'opinió com en la informació seriosa estricta, però hi ha noms que es repeteixen massa (d'articulistes, s'entén), fins i tot el mateix dia.


UN PARELL DE COSETES DE LLENGUA

• No sé si és un criteri, però m'agrada molt: "Hi ha coses amb les quals no s'hi juga".

• L'ús d'altura quan toca, i no alçada. Perfecte, com ha de ser.

• No m'agrada --per dir-ho d'alguna manera; actualment, no cal, i pot ser percebut com a sexista (a mi m'ho sembla)-- aquest ús de l'article personal: "La Simó és una de les escriptores més populars i reconegudes...". A hores d'ara ja hauríem de poder posar només el cognom de les dones, sense que calgui fer explícit que són dones. Amb un home no es faria mai, en un context així.

• "les hores extra". Per mi, són extres.

Res més! Potser continuarem, ja ho veurem...

ARA: primera lectura

Són dos quarts de deu del matí i, amb l'esmorzar i el diari a taula, em disposo a estrenar l'Ara. En aquest text hi aniré apuntant, en forma de nota curta, el que se'm vagi acudint, tant de fons com de forma. La idea és que en surti una primera impressió, i a més bastant espontània, sense elaborar. Res més.

• La foto de portada està molt bé, i el resum de la carta al futur president (aquí es veu l'encert de sortir avui) està bé, però la paraula meritocràcia em fa un no sé què. Potser només passa que és lletja...

• Entro al web, a internet. Aix!: una preposició a, un triar i un possessiu que no m'agraden...

"28-N Obren els col·legis electorals per triar al Parlament de la 9a legislatura de la democràcia restaurada"

"La nostra primera portada"

El possessiu sobre la portada, al titular jo no l'hi hauria posat. En el vídeo hi va bé, en canvi. Al final de l'editorial de l'edició en paper n'hi ha un altre, "entendre el nostre món": el trobo bé, no diríem el mateix, sense.

• No entenc l'acudit de la p. 3.

• No entenc les firmes de l'IU Forn i el Jordi Galceran (p. 4): ¿qui firma què?

• Les claus d'avui, la número 7, també a la p. 4: ordre a l'anglesa, en el titular.

• P. 6, "les seves fràgils barques" em grinyola. Ja ho veig, estic sensible als possessius.

• P. 6, "a la xarxa". Una pregunta: ¿només una dona diu coses interessants, al Twitter aquest? No m'ho puc creure!

• Falteta a l'anunci de l'Ajuntament. Aix!


• M'ha agradat, la carta al president. I la resta de les p. 10-13 també. Aniran bé per fer comparacions, aquest vespre.

• Graciela Noguera, aquesta nena preciosa: les contradiccions lingüístiques del país. Moisès Broggi: m'agrada, el text. (Aquí els teniu, a la dreta.)

• M'agraden els termòmetres, tot i que he trigat a veure la clau dels colors, a l'extrem dret.

• El text de l'Empar Moliner està bé. Contra els tòpics linguisticoperiodístics (parauleta lletja, també).

• Són les 10.22 h. Torno al web. La pregunta electoral, ho sento, tòpica i simplista (¿no es podrien puntuar, en lloc d'haver de triar?). Continuem amb "triar" la composició del Parlament.

• L'Albert Om quasi sempre m'agrada. Aquí, p. 14, també. Curiós: llegeixo per segon cop en pocs minuts això del peix venut (p. 13, TV3), que tampoc és que sigui una frase feta tan tan corrent. També he llegit mitja dotzena de vegades "jugar-s'hi molt", a les pàgines anteriors.

• Encara al text de l'Albert Om: "d'aquí quatre anys", "d'aquí un temps". Emoció: Joan, aquí ens tens! (També més endavant.)

• Final de l'Albert Om: les meves dèries amb la puntuació. Un "per això" amb coma i una altre sense. El primer havia d'anar sense, també, diria... (Ei, que no és una crítica, que ja sé com es treballa, als diaris, i que segur que la meva apreciació és discutible. És només la meva dèria amb la puntuació.)

• Caram, la BMW, anunci a mida! També la Volkswagen, Flaix FM, BTV, Catalunya Ràdio - TVC...

• Més dèries: p. 16. La tipografia per indicar focalitzacions: la negreta de les xifres del cost de la campanya.

• Em trobo el Bru Rovira i les seves carreteres secundàries a la p. 34: bona notícia, trobar-me-l'hi. I crònica canyera, per començar. (Ara esclar, Joan.)

• L'article de l'Antoni Bassas sobre els Estats Units. Massa idíl·lic. Diu que allà s'ensenya a "pensar amb claredat". Em vénen de seguida al cap els creacionistes, ves per on. Ja ho diuen, que els Estats Units són molt heterogenis, però llavors alerta a generalitzar!

• De moment em salto les p. 50 i 51 (Cardús, Ramoneda i Atxaga). Ara miraré d'anar passant fins al final i després tornaré, amb calma i tranquil·litat: aquí hi ha teca. [...] Ara ja hi he tornat, a quarts de dues. Dels tres, el que més m'ha agradat és el text de Josep Ramoneda. ¿Per què? Doncs perquè fa distincions interessants, perquè també parla de mi --per dir-ho d'alguna manera--, del que faig i del que sento davant del que passa. Perquè m'interpel·la i em fa pensar en l'actitud que prenc de la vida... ¿Què més vull?

• Tast de català de l'Albert Pla. Rodó, aquest primer tast! Ara (un ara diferent), no sé si els agradarà, això que digui que un diari independent és un oxímoron...

• Una altra de les meves dèries. Aquesta, petiteta. Text de l'Isma Prados, p. 68: "ens n'allunya". L'opció normal, "ens en allunya" és normativa (Fabra 1918/1933: § 53).

• ¿Qui deu ser, el senyor Ventura dels "Mots encreuats"? I tenim sudoku, però no ens diuen el grau de dificultat. Homeeeee...

• Hi ha moltes frases fetes, en els articles que estic llegint. No moltes en cada text --això enfarfegaria--, sinó una aquí una altra allà. Tinc la sensació que estic llegint textos amb un estil propi, gens pla. Cadascú el seu, esclar. M'agrada.

• Em pregunto pel criteri aplicat en el diari a les preguntes. Hi he vist algun signe d'interrogació inicial, però no acabo de veure quin criteri s'hi ha aplicat: ni és sistemàtic, ni és allò de la pregunta que ocupa més d'una línia o que és molt llarga... Ben mirat, només n'he vist un, o sigui que segurament no vol dir res i el criteri és no posar-n'hi.




















Acabo aquesta primera lectura al migdia, a l'hora de dinar. Si la feina prevista per a la tarda em deixa, hi tornaré més tard.

¿Impressió global del diari Ara aquest primer dia? Fa molt bona pinta i l'he llegit molt a gust. Espero que em continuï agradant i que pugui ser el diari que vull es trobin els meus fills per casa a partir d'ara, que això últimament era molt difícil.

Estem d'enhorabona!

diumenge a Rajadell (Bages)

Arribant a Can Viladés.



L'esglesiola de Sant Amanç, allà mateix, amb la campana recuperada fa uns anys...






...i els safarejos que hi ha al darrere.






Tardor.





¿Qui deu ser, aquesta noia?


-
Viatge de tornada...

les absències i la presència d'en Joan

Divendres al matí, a primera hora, just l'endemà d'haver-lo acomiadat a casa seva, al Paranimf de la Universitat de Barcelona, jo feia una classe de sintaxi. Parlàvem de l'ordre dels elements en el discurs i en l'oració, i com no podia ser d'una altra manera, el nom de Joan Solà sortia contínuament. De seguida em vaig adonar que no sabia parlar d'ell en passat. I després, pensant-hi pensant-hi, cada vegada m'ha anat semblant més clar que no en vull aprendre.


La xarxa, aquests dies, s'ha omplert de notícies, articles, entrades en blogs i textos de tota mena (hi ha un cert risc de circularitat, però què hi farem: moltes gràcies, Víctor Pàmies!), escrits per persones, conegudes i anònimes, que volem i sentim la necessitat d'acomiadar-nos d'en Joan. O potser millor, sentim la necessitat de parlar-ne i d'expressar públicament una gratitud profunda per tot el que aquest home ha fet per nosaltres i per aquest país. Del que he llegit --m'és impossible llegir-ho tot, sempre malament de temps--, en vull destacar aquí sota uns quants fragments:

"I ens hem d'acostumar a viure sense ell, però sabent que la seva obra i el seu exemple ens marquen un camí. [...] l'amplitud i la riquesa de la seva producció el converteixen sens dubte en un dels grans noms de la lingüística catalana contemporània, al costat de Fabra o Coromines, als quals Solà va dedicar bona part dels seus estudis.

Des d'aquest profund coneixement de la llengua, la seva intervenció en l'elaboració de la nova sintaxi normativa de l'Institut d'Estudis Catalans ha estat literalment crucial." (Isidor Marí)

"Com a científic, com a patriota i com a persona, Joan Solà ens ha fet millors a nosaltres i ha fet millor aquest país." (Miquel Pueyo)


"Tenim a la nostra disposició les obres de Solà, tan actuals, que dialoguen amb la tradició, que miren d’anar sempre més enllà en la comprensió de la gramàtica. Però se n’ha anat la persona: l’home senzill, afable, de mirada múrria, l’excursionista infatigable, el que cantava en una coral, el polemista en tantes converses al voltant d’una taula. Només els que el van tractar amb més o menys assiduïtat, entendran com s’arriba a enyorar un home com ell!" (Jordi Llavina)

I n'hi ha dos que no els sé tallar, preciosos: el de Jordi Cornudella i el de Pau Vidal.




Avui, amb el Xavier i el Joan, hem anat a caminar per la serra de l'Obac, un dels indrets més trepitjats i estimats pel nostre amic --és a prop de Barcelona, i s'hi pot anar fàcilment a fer una caminada d'unes quatre hores, el diumenge al matí, i després dinar a casa, amb la família. Hi hem tornat junts, teníem Sant Llorenç del Munt i la Mola davant nostre, i ell ha sortit contínuament a la conversa. No podia ser de cap altra manera.


Hi ha cireretes d'arboç d'aquest any que encara maduren, i ja ha sortit la flor de les de l'any que ve. La vida.

la recepta del codonyat

Em vaig animar a fer codonyat després de sentir una vegada i una altra les explicacions d'en Joan Solà i en Xavier Pla, cadascun amb la seva recepta i les seves teories. Després en Guillem, d'Eivissa, em va passar la seva recepta. I amb tot plegat i alguna cosa que vaig trobar a internet vaig fer la meva.


Codonyat


• 2-4 codonys
• sucre (moreno)
• 1 branqueta de canyella
• 1 llimona mitjana o grossa, segons el nombre de codonys




1. S’han de rentar bé els codonys, pelar-los i treure’n els pinyols.

2. La pell i els pinyols es posen a bullir, coberts d’aigua, amb la branqueta de canyella, durant uns 45 minuts, amb poc foc i tapats, perquè l’aigua no s’evapori.

3. S’ha de pesar la polpa dels codonys, tallada a trossos com si fossin de patata per bullir, no gaire grossos, i s’ha de posar en una cassola amb el suc i la pell de la llimona i l’equivalent a 2/3 del seu pes de sucre (moreno). Es va barrejant, i mentre es bullen la pell i els pinyols, el sucre s’anirà desfent amb la llimona i el suc dels mateixos codonys.

4. Un cop bullits la pell i els pinyols, s’ha de colar bé el suc que s’ha fet, afegir-lo a la cassola i remenar-ho tot bé amb una cullera de fusta.

5. Es posa la cassola al foc. Ha de bullir amb poc foc durant més o menys una hora, anant-ho remenant, fins que els trossos de codony estan tous i foscos. L’aigua no s’ha d’espessir, o no gaire, ni s’ha d'evaporar, ha de quedar d'un color marró fosc, com el del codonyat. Si no, el codonyat quedarà massa espès o dur.

5. Es treu la pell de llimona de la cassola i es tritura el codony amb la batedora elèctrica. Ha de quedar un puré una mica espès.

6. Es posa en gots de vidre, terrines de fang, motllos… i es deixa refredar.

Variants:

1. Sense canyella, o amb menys canyella. Conserva més el gust del codony.

2. Sense llimona, o amb menys llimona. Conserva més el gust del codony.

3. Fer el pas 3 amb més temps: deixar els trossos de codony i el sucre d'un dia per l'altre o del matí a la tarda. Així treuen més aigua i ja estan més tous quan els coem.


El codonyat és boníssim sol, amb pa, i també amb pera i/o un formatge sec. I amb ruca (i un enciam si ho voleu suavitzar), aquests ingredients junts fan una amanida deliciosa).


I com que el codonyat es fa poc abans que els panellets, si voleu saber com fem a casa els panellets de codonyat, cliqueu aquí.


(Si voleu veure les altres receptes d'aquest blog, pitgeu l'etiqueta receptes que trobareu a la columna de la dreta.)

Se'ns ha mort en Joan Solà

Dol profund i tristesa infinita.

Avui fa just una setmana, a la presentació del llibre d'homenatge que li vam oferir al juny, vaig dir, li vaig dir, això:

Bona tarda.

El llibre que presentem avui és, per dir-ho ràpid així d’entrada, un conjunt de deu textos escrits per persones que han col·laborat d’una manera estreta amb en Joan Solà en l’àmbit universitari. Un llibre d’homenatge a en Joan amb motiu del seu pas a professor emèrit de la Universitat de Barcelona.

Aquests deu textos tenen en comú que combinen el vessant personal i el vessant acadèmic d’aquesta col·laboració.

I segurament, es podria dir el mateix de la presentació que en fem avui. També hi combinarem el vessant personal i el vessant professional, o acadèmic, del projecte i de la relació que cadascun de nosaltres ha tingut i té amb en Joan Solà.

Jo vaig estudiar a l’Autònoma i em vaig llicenciar el 1985 ben satisfeta dels meus estudis. Amb una petita recança, això sí: no havia tingut, no havia pogut tenir, de professor en Joan Solà, perquè era de la UB, de “la central”, que es com se’n deia aleshores.

Quan, més de deu anys més tard, vaig decidir fer el doctorat aquí a la UB, vaig pensar que aquesta petita recança es podria resoldre, però em vaig equivocar: en el meu programa de doctorat, parlo de l’any 1996, no hi havia cap assignatura que la fes en Joan Solà.

Pocs anys més tard, vaig entrar com a professora al Departament de Filologia Catalana, també d’aquesta Universitat, i entre les assignatures que em tocava fer, ja el primer curs, n’hi havia una que coordinava en Joan Solà. De fet, ell era el pare de la criatura: no es deia així però era una assignatura de sintaxi normativa, el seu tema. I vaig pensar que continuaria sense haver tingut de professor en Joan, però que potser me’n passaria una de més grossa: compartiria una assignatura amb ell.

Però no: aquell curs, en Joan tenia un any sabàtic i no feia l’assignatura. En vam parlar una mica molt a començament de curs, però ell va “desaparèixer” i se’n va anar cap als Estats Units durant els mesos que, amb altres companys del departament, vam fer.

Finalment, el curs següent, i després n’han vingut molts més, fins al curs passat, vaig tenir el privilegi de compartir assignatura com a professora amb en Joan Solà.

Compartir assignatura vol dir que hi havia diversos grups i que uns els feia ell i els altres els feia jo, i a vegades algun altre company, i que ens coordinàvem per fer la mateixa matèria, el mateix tipus d’avaluació i també per compartir el dossier de treball.

En Joan és una persona excepcional: molt generosa, molt apassionada, extraordinàriament activa, molt intel·ligent, molt exigent —amb ell mateix i amb els altres— i amb una capacitat de treball desmesurada. Això ho saben totes les persones que han treballat amb ell, i també la seva família.

La seva generositat, quan hem compartit assignatura, vol dir que hem pogut compartir el riquíssim material amb què treballa per preparar les seves classes. Em vénen al cap les inacusatives, Joan, el tipus quatre de Fabra, un dels temes que més ens agrada explicar a tots dos: els meus apunts encara parteixen dels teus, encara que sigui amb algun retoc i potser amb algun exemple diferent: com aquell del “cau gotes” o del “aquí es troba molts caragols”, així sense concordar, que és com ho diuen al Priorat, on jo els havia sentit. No patiu que no us les explicaré, ara, les inacusatives. Les trobareu, en més d’un capítol, a la Gramàtica del català contemporani, i evidentment, en els llibres d’en Joan.

A vegades, tot s’ha de dir, en Joan també és una mica despistat. Quasi m’atreviria a dir que afortunadament. Alguna vegada jo també li he passat algun esquema o algun exemple nou. I ell ha vegades m’ha dit: “Això està molt bé, Neus!”. És una mica despistat, perquè la resposta era: “Però Joan, si això ho he tret del capítol tal d’aquell llibre teu...” “¿Ah sí? No me’n recordava pas!”

La primera vegada que ens vam veure, segurament ell no se’n recorda, jo la recordo perfectament. Era la primavera de l’any 1989 i jo treballava a Catalunya Ràdio.

Ens vam trobar l’Oriol Camps, en Joan i jo, i vam quedar per dinar i per parlar de les tematitzacions com a recurs per evitar la passiva a les notícies de la ràdio. No us explicaré la conversa, tampoc, ara, però ho trobareu molt ben explicat en el capítol de l’Anna Bartra de la Gramàtica del català contemporani.

Anys més tard, cap al 1998, ens vam tornar a trobar a propòsit d’unes conferències sobre puntuació que vam organitzar com a activitat de formació per assessors lingüístics de la Generalitat i el Consorci. Al mig de la conferència, en Joan, quan responia una pregunta sobre una coma que sortia en un dels moltíssims exemples que havia preparat pels assistents, en un moment donat es va posar a riure com un boig. “¿Que no ho veieu, l’estona que fa que estem parlant d’una coma? Si ara entrés algú que no sabés de què va, això, ¿què pensaria?”

Total, que després hem sigut companys aquí a la Universitat i hem compartit assignatura i moltes converses sobre llengua i, sobretot, sobre sintaxi. També hem compartit taula i sobretaula parlant de llengua i de moltes altres coses: del país, de la vida, dels fills… I també hem anat a caminar molts diumenges al matí, amb un grup d’amics que avui també són aquí, i que, a més de caminar, també hem parlat sempre una mica de tot, perquè el que no hi entén en una cosa hi entén en una altra, en aquella colla…

I tornant als dinars dels dies de feina, aquí a la facultat, ja fa uns quants anys que, en algun d’aquests dinars, quan en Joan no hi era, amb el Lluís, l’Emili i el Sebastià de tant en tant dèiem que s’acostava la jubilació d’en Joan i que hauríem de fer, que volíem fer, alguna cosa. I que ens hi hauríem de posar.

I ara fa dos anys, la tardor del 2008, ens hi vam posar. Vam constituir això que encara anomenem la “Comissió Solà”, un nom una mica grandiloqüent però que servia per convocar les reunions dels quatre editors del llibre.

I com us deia al principi, ens va semblar que estaria molt bé recollir en un llibre d’homenatge un conjunt de contribucions de les persones que havien col•laborat estretament amb en Joan al llarg de la seva carrera acadèmica. De seguida ens hi vam posar en contacte, i de seguida van acceptar de participar-hi. A tothom li va semblar una idea magnífica. I el mateix podem dir de l’editorial. Quan en vam parlar amb el Xavier Folch i el Jordi Cornudella, tot van ser facilitats. I el procés d’edició, gràcies a totes les persones de l’editorial que hi van participar, també va ser impecable.

El resultat ha estat, finalment, aquest: [aquí vaig fer un resum molt breu de cadascun dels capítols i una referència curta a en Josep M. Pujol, que finalment no hi va poder participar]

Però el llibre encara és una mica més que això. Conté la bibliografia completa d’en Joan Solà. Bé, completa fins al juny del 2009. Perquè, després del Plantem cara, de l’èxit del Plantem cara, en Joan continua publicant articles al diari Avui i, a més, ja ens en té preparada una altra: ben aviat sortirà un altre llibre seu. Aquesta bibliografia que us deia, basada en la seva pròpia llista, la van elaborar en Xavier Fargas i la Nausica Solà.

Però el llibre també conté uns índexs de noms propis, de paraules i de conceptes que ha elaborat l’Ernest Rusinés i que també són un homenatge a en Joan i al seu rigor: per en Joan, i té tota la raó, un llibre d’aquesta mena no és un bon llibre si no té també uns bons índexs.

I finalment, el llibre porta, en els plecs centrals, un petit àlbum de fotos. Les filles d’en Joan i l’Adelaida, la Nausica i la Laura, van fer un recull esplèndid, molt més extens del que podria cabre finalment al llibre, i això ens va permetre fer una tria que ens agrada molt a tots. Em consta que alguna de les fotos, per exemple la primera, els va costar molt de trobar, a les filles, i que per trobar-la van tenir la col•laboració de les germanes d’en Joan, no sé si també del seu germà i, pel que em deia ara la Nausica, de bona part de la gent de Bell-lloc, també.

I bé, més o menys això és tot el que volia dir. Només em queda dir-vos una obvietat: participar en el projecte d’aquest llibre d’homenatge a en Joan Solà ha estat molt més que una activitat professional, acadèmica, universitària. Ha estat de les coses més gratificants que he fet en els últims temps. I haig agrair-ho a tothom que hi ha participat i, per damunt de tot, al protagonista, que tant es mereixia i es mereix aquest homenatge. Moltes gràcies, Joan, per tot el temps que has dedicat i dediques a la nostra llengua i, encara més, moltes gràcies per ser com ets.

(Després va resultar que l'endemà va sortir publicat a l'Avui l'últim article seu, on s'acomiadava.)

la tardor al pic del Segre

Des del santuari de Núria, que es va allunyant.






El primer gel.




Les muntanyes que anem veient, i la primera neu.




















El pic del Segre que s'acosta.









Feia un vent que se'ns enduia!






I el Puigmal --el mític Puigmal, assignatura pendent-- des del cim.



16/10/2010