llibres per a Sant Jordi

Clàssics...

Estremida memòria, de Jesús Moncada. Per mi, la millor de l'autor. Novel·la històrica, quasi negra, ambientada a la Mequinensa del segle XIX. El més impressionant: l'estructura que basteix Moncada per endinsar-nos en una sola història vista des del punt de vista d'uns quants personatges, tots ben diferents entre si.

La Reina de las Nieves, de Carmen Martín Gaite. Basada d'una manera més aviat indirecta en el conte clàssic, una sola història amb dos protagonistes que busquen i es busquen. I un tercer protagonista: el llenguatge de l'autora. 

...moderns...

No ens calia estudiar tant, de Marta Rojals. Selecció d'articles publicats a prèviament a Vilaweb. Si heu llegit les seves novel·les (la meva preferida, Primavera, estiu, etcètera), aquí hi trobareu el llenguatge Rojals passat pel sedàs del gènere article. I sobretot al revés: el gènere article sotmès a la mirada i l'estil de l'autora. 

Gegants de gel, de Joan Benesiu. Diverses històries procedents de llocs també diversos que conflueixen a Ushuaia, on Amèrica, sud enllà, s'acaba. 

...i una de negra.

A man without breath, de Philip Kerr. L'última, de moment, de la sèrie Bernie Gunther (és impossible no quedar seduït per aquest personatge, detectiu - policia - oficial de l'exèrcit alemany, segons el moment i segons la novel·la). Ambientada l'any 1943, en plena Segona Guerra Mundial. ¿Qui va matar els oficials polonesos enterrats en una fossa a Smolensk? 

I BON DIA DE SANT JORDI A TOTHOM!!!

.

70 anys de l'alliberament del camp de Ravensbrück

Amb motiu dels 70 anys de l'alliberament del camp de concentració nazi de Ravensbrück, he descobert aquesta entrevista que va fer Montserrat Roig a Neus Català, l'única catalana viva que hi va estar tancada. L'hi va fer a Televisió Espanyola a Catalunya l'any 1978. Molt interessant i emocionant.

"No tinc idees de venjança però penso que no s'ha fet justícia."

Aquí hi trobareu el vídeo del programa El convidat de TV3 dedicat a Neus Català, amb unes quantes frases destacades.

el fricandó de la mare

Un dels millors regals d'aniversari d'aquest any va ser una classe magistral (perquè és la meva mestra) i pràctica (als fogons) alhora de la meva mare: per al dinar de celebració vam fer juntes el seu fricandó, un plat tradicional de la cuina catalana i una de les poques maneres de cuinar la carn que m'ha agradat sempre, des que era una nena.

Ingredients (per a cinc o sis persones)

• 750 g de carn de vedella o bou (millor culatí, i si no peixet; la llata té un nervi al mig), tallada fina
• 1 ceba grossa
• 2 o 3 grans d'all
• 1 tomàquet mitjà ben madur
• farina
• un polsim de sucre
• sal
• aigua

Preparació

1. Enfarinem la carn i la fregim en una paella grandeta amb mig dit d'oli. No ha de quedar gaire feta, només una mica per cada banda. Un cop feta l'anem posant a la cassola del fricandó.

2. Trinxem la ceba i els grans d'all ben petits.

3. Escalfem oli (o net, o el de la carn colat, o barrejat) en una paella també grandeta (pot ser la mateixa, neta) i hi tirem la ceba i l'all. Ho fregim amb el foc fluixet i ho anem remenant. S'ha d'anar fent transparent, fins que la ceba es vegi confitada, transparent i una mica torradeta. Uns vint minuts.

4. Quan el sofregit plora (fa bombolles), hi tirem el tomàquet ratllat i un polsim de sucre. Ho remenem tot i ho tornem a deixar coure.

5. Quan torna a plorar, hi tirem una cullerada de farina, ben escampada per la paella i ho remenem.

6. Quan està ben torradet però tou, hi tirem dos gots d'aigua freda i ho deixem bullir entre cinc i deu minuts, perquè l'aigua agafi el gust del sofregit.

7. Passem la salsa pel colador xinès o pel de reixeta i l'espremem bé (podem passar-hi el líquid més d'una vegada), i la tirem per sobre de la carn. Ho salem, ho tapem i ho deixem coure més o menys mitja hora (una mica més si la carn és de bou), fins que la carn està ben tendra.

Aquest plat, com el rostit, és d'aquells que són més bons fets el dia abans de menjar-los.

Abans de servir-lo, hi podem afegir albergínies tallades a rodanxes fregides o patates tallades a daus, també fregides. També hi podem posar bolets (segons la mare, moixernons) en el moment de colar la salsa.

.

"Una frivolitat intolerable", article de la sociòloga Marina Subirats

Després de fer-nos ballar tant el cap amb el tema de la llei de l’avortament, ahir es votar al Congrés de Diputats una modificació de la llei vigent destinada a impedir que les dones de 16 i 17 anys puguin avortar sense parlar-ne amb els seus pares. Vaig escriure d’aquest tema a l’ARA fa un parell de mesos: la gran majoria de les joves ho fan amb el consentiment familiar, i quan no és així és perquè hi ha darrere alguna situació molt difícil: família desestructurada, violacions per part d’algun familiar, pares empresonats, marginats o absents, etc. És a dir: no consultar la família, en aquests casos, no es deu a cap caprici, a cap criaturada, sinó que és el signe d’una solitud i una desemparança que fan feredat. Són noies que haurien d’estar doblement protegides per l’Estat en aquestes circumstàncies, i no enviades a casa a tenir una criatura que no desitgen, que probablement no poden criar i de la qual és possible que es desfacin com puguin, posant en perill la pròpia vida.

I què li importa al PP, tot això? La seva motivació va per un altre camí: quedar bé amb els pro vida, dir que ha complert amb el que va prometre, procurar no perdre cap vot al centre, cap vot de dona, tenir poc mullader intern... Raons totes basades en càlculs i interessos partidistes del nivell més mediocre i més oportunista, que ni tan sols els garanteixen aconseguir no perdre suports: els pro vida estan enfadats, alguns diputats del PP també, i la gran majoria de dones d’Espanya afegirem un altre greuge als molts que ja acumulem en aquest tema. Però tant li fa, perquè tot això no impedirà el sofriment de les noies joves en les situacions més fràgils. Amb una frivolitat intolerable el PP vota contra la seva llibertat de ser mares, sense cap raó sòlida, sense aturar-se a pensar per què actua així. Només perquè li convé. Vota aquesta prohibició com en un altre moment impedeix resoldre els problemes dels desnonaments, o apuja o rebaixa els impostos, o imposa la religió a les escoles, o tantes altres arbitrarietats indefensables. Perquè qui mana, mana, i prou. Ètica? De què em parleu? L’últim que li preocupa és el patiment de les persones; tot es redueix a un joc d’interessos en el qual el patiment aliè no té cap pes enfront dels grollers maquiavel·lismes de partit. És com ha actuat durant tota la legislatura, i segur que no en podem esperar res millor. Recordeu-vos-en a l’hora de votar. Amb el nostre vot donem el permís d’actuació en camps molt diversos, i cal votar de manera que no ens n’hàgim d’avergonyir, ni fer-nos còmplices de segons què.




.

la primavera a Ulldemolins

El poble des del camí d'Albarca, a la falda del massís del Montsant.

Al fons, la serra de la Llena.

En el mateix camí, una roca despresa del massís fa pocs anys,

en una esllavissada.

El molí del Pont, al costat del riu Montsant.

Jo sempre l'he vist en ruïnes.

Pujant cap a la serra de la Llena des del riu Montsant pel camí Ral.

Un tram del mateix camí, encara empedrat.

El poble, amb el Montsant al fons, des del peu de la serra de la Llena.

Flors a la rodalia del poble, cap a ponent,

amb el Montsant al fons.

Ponent, amb el congost de Fraguerau

al davant, on s'ajunten el Montsant (esquerra)

i la Llena (dreta).

El riu Montsant des del Molí de l'Espasa,
a prop del congost de Fraguerau.

El Molí de l'Espasa, on el riuet del Teix (dreta)

desemboca al Montsant (centre).

Les Crestes del Blai, a la serra de la Llena.

El cementiri, amb la serra de la Llena al fons.

ametllers florits a Ulldemolins

La setmana passada a Ulldemolins (Priorat, al peu del Montsant) els ametllers encara estaven florits. Molt florits. De lluny o de prop, són un esclat de primavera i bellesa que a vegades arriba a ser corprenedor. Algun cop aquests esclats fins i tot es deixen captar per la càmera.

  

.

la mona d'aquest any

L'any passat vaig fer una mona mig tradicional mig "cubista". Aquest any les formes han sigut més normaletes, però és una mona de les d'ara, tipus pastís.

Ingredients

• 3 ous grossos o 4 de petits
• 1 iogurt natural
• 2-3 gots de iogurt de sucre
• 1 got de iogurt d'oli d'oliva verge extra (a casa, DO Siurana)
• 3 gots de iogurt de farina (jo n'hi poso un de farina blanca, un de farina integral i un de farina de blat de moro)
• 200 g d'avellanes crues (DOP avellana de Reus)
• 1 pell de llimona
• 1 sobre de llevat
• cobertura de xocolata
• melmelada de gerds (o una altra que us agradi)


Preparació

1. Escalfem el forn, dalt i baix, a 190 ºC.

2. Piquem les avellanes ben fines.

3. Batem, a mà o a màquina, els ous i el sucre fins que estiguin escumosos; després hi anem afegint l'oli, el iogurt, la farina tamisada barrejada amb el llevat, i la llimona. Al final, hi afegim les avellanes.

4. Untem un motllo amb oli o mantega i l'enfarinem. Hi tirem la massa.

5. Abaixem el forn a 170 ºC, el posem a escalfar només per baix i hi fiquem el motllo. S'hi haurà d'estar uns 40 minuts.

6. Un cop fora del forn, deixem refredar el pa de pessic i, un cop fred, l'obrim per la meitat amb un ganivet llarg i de serra, per poder-lo farcir.

7. Untem la meitat de sota del pa de pessic amb la melmelada i la tapem amb l'altra meitat.

8. Desfem la xocolata al microones o al bany maria i l'escampem amb una espàtula per damunt de la mona.

Ja la podem guarnir amb plomes, pollets, ous de Pasqua o el que vulguem. Jo hi he posat nous i plomes.

Variants:

1. Aquesta recepta admet una versió similar a la del cóc ràpid amb torró: en lloc de les avellanes s'hi poden posar 200 g de torró de xixona (o d'un altre). En aquest cas, convé reduir el sucre a 2 gots.

2. També podem posar-hi un iogurt de fruita, i en aquest cas no caldrà llimona.

.