Ha mort Santiago Carrillo

Carrillo, la cara i l'ànima del PCE més gran

L'exlíder dels comunistes espanyols va tenir un paper clau en tots els consensos de la Transició espanyola





GUILLEM GENOVÈS Barcelona | Ara, 18/09/2012


Si hi ha un personatge espanyol del segle XX que representa l'antítesi del dictador Francisco Franco aquest és Santiago Carrillo. Paradigma de l'esquerra espanyola a la Transició, va ser l'estendard del comunisme des de l'exili, juntament amb Dolores Ibárruri, la Pasionaria. És autor de la frase "en la política el penediment no existeix. Un s'equivoca o l'encerta, però no hi ha lloc pel penediment".

Santiago Carrillo Solares va néixer el 18 de gener de 1915 a Gijón, Astúries. Va passar la infància amb els seus quatre germans a Astúries fins que el seu pare va adquirir la condició de dirigent nacional del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i de la Unió General de Treballadors (UGT), i la família es va traslladar a Madrid, al barri obrer de Cuatro Caminos.

Santiago Carrillo havia arribat a la capital espanyola amb una educació força deficitària, i va ingressar al Grup Escolar Cervantes -institució creada per un grup de catedràtics que defensaven la llibertat de càtedra i l'ensenyament independent de la política i la religió. Santiago Carrillo va assegurar en diverses ocasions que s'havia educat en el millor col·legi de l'Espanya de l'època.

Un cop completat l'ensenyament primari va ser seleccionat per cursar el Batxillerat, però les dificultats econòmiques no li van permetre pagar els drets d'examen. En lloc d'això, va començar a treballar com a aprenent en una impremta, i poc després es va afiliar a les Joventuts Socialistes d'Espanya i a la UGT.

Dins de les Joventuts va començar a destacar en el sector més revolucionari del partit, que aleshores representava una petita part davant de la majoria reformista. El 1933 va accedir a la direcció de Renovación, la revista de les Joventuts.

El 1934 va ser nomenat secretari de les Joventuts Socialistes, i la seva posició es va radicalitzar. Carrillo era partidari d'unificar les joventuts socialistes i comunistes, cosa que va acabar succeint dos anys després sota el nom de Joventuts Socialistes Unificades. També va intentar que Esquerra Comunista, organització de caràcter trotskista, ingressés al PSOE, i va defensar l'entrada del mateix PSOE a la Internacional Comunista.

Va prendre part al moviment revolucionari conegut com Revolució de 1934, fet que el va portar a la presó fins al febrer de 1936, quan va ser alliberat després de la victòria del Front Popular a les eleccions generals.

La revolta militar del 18 de juliol el va sorprendre a París, i immediatament va retornar a Espanya i es va incorporar a l'exèrcit republicà com a capità. Quatre mesos després es va afiliar al Partit Comunista d'Espanya i va esdevenir conseller d'ordre públic de la Junta de Defensa de Madrid. Als tres dies posteriors d'esdevenir conseller d'ordre públic van tenir lloc les "Matances de Paracuellos", en què entre 2.396 i 5.000 presos -civils i militars- afins als revoltats van ser afusellats i enterrats en fosses comunes. Avui en dia encara es desconeix amb exactitud la responsabilitat de Santiago Carrillo en aquestes matances. Carrillo sempre va negar la seva responsabilitat directa en els afusellaments que li atribuia la dreta.

Amb la guerra perduda, el 1939 es va exiliar cap a París per la frontera catalana, i posteriorment es va desplaçar per diferents països. Estant a Argel, va esdevenir responsable de l'organització del PCE a Espanya, partit que aleshores dirigia Dolores Ibárruri, La Pasionaria. Carrillo va ser proposat per a ministre del govern republicà a l'exili, però va refusar el càrrec.

El 1949, a París, es va casar amb Carmen Menéndez, amb la que va tenir tres fills: Santiago, José i Jorge. La família vivia amb una falsa identitat francesa, i els fills van desconèixer la verdadera identitat del seu pare durant la infància.

En els anys cinquanta, les relacions entre la Pasionaria -aleshores Secretària General del PCE- i Carrillo no eren gaire bones. Al Vè Congrés del partit, celebrat a Txecoslovàquia, Carrillo va plantejar la democratització del partit. Aquesta posició va ser considerada com a altra traïció, cosa que li va arribar a costar gairebé l'expulsió del partit. El 1960, però, la Pasionaria va veure que els temps estaven canviant i va promoure Carrillo a la Secretaria General del PCE, al mateix temps que ella n'esdevenia la presidenta. Carrillo va dirigir el partit amb molta autoritat, però tot i així dins del PCE s'aixecaven nombroses veus discrepants. En la majoria de les ocasions, les disputes es resolien amb la sortida del partit del grup que estava en desacord amb la direcció.

A partir del 1968 el PCE es comença a distanciar de la tutela de la URSS, i Carrillo -juntament amb els líders comunistes d'itàlia i frança- creen el corrent conegut com a eurocomunisme.

Un cop mort Franco, Carrillo va tornar a Espanya i va ser detingut. Abans, però, havia contactat amb el govern d'Adolfo Suárez, a qui havia donat garanties de moderació dels seus militants i promès fidelitat al règim monàrquic. La seva mentalitat, més oberta i cautelosa que la de molts militants comunistes, va fer que fos considerat per moltes persones com un dels personatges que va possibilitar l'èxit de la transició política a la democràcia a Espanya, i per d'altres com un traïdor a la República per acceptar símbols com l'actual bandera espanyola o la monarquia.

El 15 de juny de 1977, en les primeres eleccions democràtiques estatals, Carrillo va ser escollit diputat al Congrés per Madrid. Posteriorment va formar part en el procés d'elaboració de la nova Constitució. Va repetir com a diputat el 1979 i el 1982. Els resultats del Partit Comunista, però, van començar a minvar. Finalment, Carrillo va ser expulsat del partit el 1985 per les confrontacions internes entre els diferents sectors. L'any següent va crear un nou partit, el Partit dels Treballadors d'Espanya-Unitat Comunista (PTE-UC), que va acabar integrant-se al PSOE -tot i la negativa de Carrillo, que no s'hi va voler allistar pel fet de ser un partit socialista i no comunista.

Des de l'intent fallit del PTE-UC, Carrillo ja no va tornar a primera línia política. Va dedicar-se a escriure, fer conferències i participar en tertúlies radiofòniques.

El 2005 va ser investit Doctor Honoris Causa per la Universitat Autònoma de Madrid.

Amb la mort de Santiago Carrillo desapareix un dels últims protagonistes de la Guerra Civil i de la lluita d'ideologies que tant va marcar Espanya el segle passat. Anarquistes, franquistes, comunistes i republicans van ser els protagonistes de l'etapa més dura de la història espanyola recent. Amb aquesta mort es tanca una carpeta que sovint forceja per tornar-se a obrir.

Més, a TV3.

I més vídeos a l'Ara.

Cal protegir l'excel·lència del sistema universitari

Ara, 18 de setembre del 2012

EDITORIAL

El conseller d'Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, va advertir ahir els rectors que farien bé de buscar finançament extern per a les universitats a causa del mal estat de les arques públiques. L'avís ha caigut com una galleda d'aigua freda en una comunitat que, és just admetre-ho, està fent sacrificis importants els últims anys per adequar-se a la nova realitat. De fet, la crisi està fent estralls entre els professors associats (entre comiats i reduccions de sou de fins al 40%) i els investigadors, i ha obligat a reduir part de l'oferta formativa gratuïta per estalviar costos i centrar-se en els postgraus i màsters, que són de pagament.

A tot això cal sumar-hi l'augment de les taxes universitàries, que per a un 40% de l'alumnat suposa una pujada d'entre 600 i 1.000 euros. Aquesta càrrega recau bàsicament sobre les famílies de classe mitjana i baixa, les més castigades per la crisi, i per a les quals la universitat pública és la millor opció de promoció professional.

És cert que una part del sistema universitari català ha viscut massa anys d'esquena a la realitat econòmica del país i no s'ha preocupat de buscar fórmules per generar recursos, però ara tampoc es pot condemnar unes universitats que, en general, estan entre les millors de l'Estat i ocupen posicions destacades en rànquings de qualitat internacional.

L'argument que en aquests moments és prioritari destinar els recursos a la salut o fins i tot a l'educació primària, tal com va esgrimir ahir Mas-Colell, és impropi d'una persona que sempre ha defensat la necessitat de comptar amb un sistema educatiu superior d'excel·lència per poder convertir Catalunya en una de les societats més pròsperes d'Europa, seguint el model de gestió del coneixement de Massachusetts. Per això és molt raonable el que van demanar ahir els rectors: que l'augment de les taxes reverteixi directament en un sistema que per força s'ha de convertir en una palanca de creixement futur.

Catalonia, New York, Pau Casals, "El cant dels ocells", peace in the world...

...i un vídeo, Statues of Liberty, preciós i emocionant!

Les causes i els efectes

SEBASTIÀ ALZAMORA | Ara 13/09/2012

Tota causa va seguida d'un efecte, com ens va ensenyar Aristòtil. És la premissa fonamental de qualsevol raonament lògic, sense la qual resulta impossible comprendre cap fet o cap fenomen. N'hi ha prou d'observar la natura, que suposadament és salvatge, per adonar-se'n: res no passa si abans no hi ha hagut una causa que ho expliqui. Amb més motiu, el mateix principi hauria de servir per entendre i conduir el regiment de la cosa pública.

En la política espanyola, aquesta causalitat aristotèlica sembla haver estat negligida durant un parell de dècades, com a mínim. Ho demostra la reacció del govern de Rajoy davant de la mani de despús-ahir, que no només evidencia rebuig i irritació, sinó, sobretot, perplexitat. Per a ells, com bé va dir el mateix Don Mariano, es tracta d'un embolic o d'una algarabía, a falta d'una paraula més galdosiana (chisgarabís, per exemple). El nacionalisme espanyol s'ha quedat, principalment, de pasta de moniato, com ho demostraven els titulars de la premsa constitucional d'ahir, i reaccions com la de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría ("S'han de mirar les coses amb una mica de fredor"), o la de l'habitualment pugnaç ministre Montoro, que de sobte ha descobert que pot tenir a punt el fons de liquiditat autonòmic en un parell de setmanes ("També per a la Generalitat de Catalunya", va voler especificar). Per la banda de l'oposició, resulta especialment risible el senyor Rubalcaba, que ara es declara partidari de desplegar l'Estatut en totes les seves potencialitats (ja no en queda cap, després de la sentència del TC), de la mateixa manera que també va dir que sabia què s'havia de fer per reduir l'atur a Espanya. Vet aquí el meteoròleg més fi a l'hora de vaticinar tempestes en el moment que li cauen damunt el cap.

Tot plegat indica que no entenen per què els catalans s'han posat d'aquesta manera, és a dir, que no arriben a captar les causes que han dut als efectes d'aquesta Diada. Hi va haver uns anys en què la conjunció Jordi Pujol (que no era independentista) més Felipe González (que no era federalista) va semblar que assentava les bases per a la famosa conllevancia que predicava Ortega y Gasset. Després, amb Aznar i Zapatero a Espanya i amb el tripartit a Catalunya, es va evidenciar que el conflicte que s'havia volgut amagar durant aquells anys continuava viu, i en augment. No val la pena enumerar un altre cop els múltiples combustibles (fiscal, lingüístic, cultural, polític) que han alimentat allò que Montilla va denominar desafecció: resumim-ho amb el vell eslògan progre segons el qual sobren els motius.

Però els dirigents espanyols no els veuen. No és que no els vulguin veure, com sovint havíem volgut suposar: és que, directament, s'escapen de la seva perspectiva. Veuen les imatges de la mani i no saben com posar-s'hi, i ni tan sols s'imaginen què pot explicar tot aquest lío tan inoportú. Doncs quan arribin les eleccions basques, passaran de la perplexitat a la desolació. Més o menys com l'any 98 (però del segle XIX).

l'endemà...

...ja han passat moltes coses, de tots els colors. El meu tastet:

Raül Romeva, eurodiputat d'Iniciativa per Catalunya, adreçant-se al Parlament Europeu.

Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya, adreçant-se al món.

---

Des de Madrid, sobre el tractament informatiu de la caverna mediàtica.

La manifestació d'avui, Onze de Setembre #11s2012

Anant cap a la manifestació.

Sense poder avançar. Cent cinquanta metres en dues hores. La policia diu que érem un milió i mig... o sigui que almenys érem dos milions.

Pere Navarro, ¿ho has entès? President Mas, ¿heu escoltat la veu del poble?


I sobre el tractament informatiu de la manifestació en els mitjans espanyols, també en podríem parlar... Fins i tot els teòricament més seriosos, com El País, no poden evitar allò de "cientos de miles de personas"...



.

Amb Espriu, per la llibertat / Ara la política

CAP A LA MANI!

Amb Espriu, per la llibertat

SEBASTIÀ ALZAMORA | Ara, 11/09/2012

Vaig trobar un encert que, per al vídeo de la mani, l'ANC triés el poema XXXVIII de La pell de brau, de Salvador Espriu: és el que conté el vers "els homes no poden ser si no són lliures", que han sentit vostès aquests dies. Com també em sembla un encert, a risc de semblar pilota, que l'ARA engegui precisament avui la seva col·lecció sobre els millors poetes catalans del segle XX amb un suplement de 48 paginasses dedicat al tema. És bo que un país amb ganes de ser-ho s'acompanyi dels seus poetes, que no són res més (però tampoc res menys) que els gran manobres de la llengua. Pot semblar poca cosa, però creguin-me: sense aquests manobres no s'aixequen parets. I sense parets no hi ha casa, ni país.

Algú podria objectar que Salvador Espriu va ser un gran poeta, però que no era independentista. En efecte, a Espriu li va tocar viure la guerra i la inacabable dictadura (tan inacabable que, en molts aspectes, encara avui s'eternitza), i va considerar més urgent escriure sobre el dolor i l'enyor ("Els meus ulls ja no saben / sinó contemplar dies / i sols perduts") i sobre la necessitat del perdó després del "màxim crim, el pecat de la guerra entre germans". Però tampoc no es va descuidar d'escriure, com dèiem, sobre la necessitat irrenunciable de la llibertat.

Tot ha canviat, i seria interessant saber què diria Espriu en un dia com avui. Fóra absurd fer-ne conjectures, però podem fixar-nos en alguns dels versos que va deixar escrits. Com aquests: "Bevíem a glops / aspres vins de burla / el meu poble i jo. [...] Teníem la raó / contra bords i lladres / el meu poble i jo". En vers i en prosa, avui (com cada dia) és el primer dia de la llibertat.


Ara la política

JOSEP RAMONEDA | Ara, 11/09/2012

Podem dir per endavant que la manifestació d'aquesta tarda serà un èxit de participació. Probablement mai tanta gent s'haurà posat a Catalunya darrere una pancarta demanant l'estat propi. I voler confondre sobre el sentit majoritari de la gent que sortirà al carrer és negar el principi de realitat, que, com tots sabem, és la pitjor equivocació que pot cometre un polític. Segur que hi ha motivacions diverses entre els manifestants, però el sentiment majoritari és assistir a un esdeveniment insòlit per la seva magnitud i pel seu caràcter afirmatiu (no defensiu) sobre la independència. Però els moviments socials pateixen sempre a l'hora d'aconseguir la seva transformació política, és a dir, de trobar els mecanismes adequats per convertir les seves propostes i projectes en decisions polítiques.

Ara, per tant, és l'hora dels partits polítics. És a través seu que les mobilitzacions es converteixen en majories electorals, que en democràcia són el factor determinant. I és a través seu que es dirimeixen i es canalitzen els conflictes derivats de la confrontació de projectes diferents. No seria estrany, fins i tot, que aquest procés conduís a una sensible reconfiguració del sistema català de partits. Molta gent al carrer no és una majoria electoral: s'ha d'aconseguir. Els interessos dels diferents sectors socials són sovint contradictoris, de manera que les pressions i contrapressions seran enormes. I recauran especialment sobre el govern de Mas, condemnat a fer equilibris entre l'ambició sobiranista i la prudència dictada pel poder del diner. No cal gaire imaginació per veure l'atzucac en què es pot convertir la visita d'Artur Mas a la Moncloa el dia 20. Anar a demanar un rescat, a proposar el pacte fiscal, amb el pes de la manifestació al darrere, al president d'un govern que té la clau de la caixa, és una imatge de la situació política que tenim al davant. A la màxima exaltació la seguirà una pausa. Però costa creure que aquest cop es pugui imposar, una vegada més, la inèrcia de l'statu quo i que tot acabi com si no hagués passat res.

Onze de Setembre

Avui, quan m'he llevat, m'ha vingut al cap un Onze de Setembre per a mi remot: el del 1976. Era el primer després de la mort de Franco, i diria que no era festiu. Era dissabte. Jo tenia catorze anys i encara estava de vacances. La mare em va demanar que li fes algun encàrrec pel barri, i vaig sortir a mig matí. Hi havia alguna senyera, no gaires.

D'aquell matí en recordo com si fos ara una profunda sensació d'alegria i llibertat.

tomorrow, 11-S

To everybody who may read this.

Tomorrow, September 11th, is the National Day of Catalonia. We commemorate the 1714 military defeat after a year-long siege on Barcelona. The new king, from the House of Bourbon, overrode all the political rights of Catalonia and forbade Catalan to be spoken in the Administration or taught in schools. During these 300 years of military occupation of Spain on Catalonia, we Catalans have fought for our rights, on some brighter and darker periods.

This year a big demonstration is going to take place in Barcelona. We will defend our cultural, political and historical rights. Opinion polls show more than 50% of people would vote for secession from Spain in a referendum. Spain is a burden for our economical and cultural development.

Thanks for your time reading this, and maybe even for your support to our cause.

(From a text by Marina Miralles Mestre.)

"Vestida de nit", una altra versió

Aquí teniu una altra versió de la cançó "Vestida de nit", de Sílvia Pérez Cruz. Una altra ocasió de sentir aquesta cançó preciosa i també de comprovar com canta la Sílvia: amb tots els matisos de la veu, amb tot el cos. Incloent-hi una "ena geminada" quan diu "enamorades" que arriba endins endins. No tanqueu els ulls ni feu cap altra cosa, mentre sentiu la cançó: mireu-la cantar.

La solució de l'endemà

Xavier Bosch | Ara, 7 de setembre del 2012

A cada redacció n'hi ha un que t'alegra el dia. Als serveis informatius de TV3 hi ha un company, molt ben informat en l'àmbit econòmic, que cada dos per tres i arran d'aquesta crisi en què els països que cuinen amb mantega asfixien els que opten per l'oli d'oliva ens fa riure dient "Cardem, cardem, que el món s'acaba". I, si s'ha de jutjar pel gran nombre de pastilles de l'endemà que dispensen les farmàcies de Catalunya, sembla que sí que li fan cas. Els caps de setmana -així ho asseguren els farmacèutics del meu entorn- no en paren de vendre, una rere l'altra. Ara fa tres anys justos que el contraceptiu postcoital es dispensa a les farmàcies sense recepta. Com un Frenadol. És una sola pastilla (Postinor o Norlevo), de gairebé 19 euros, que serveix per bloquejar la implantació de l'òvul fecundat. És una bona solució per a una urgència d'una nit boja, per un preservatiu trencat o per una marxa enrere massa ajustada. Però els amics apotecaris m'asseguren que hi ha moltes noies (un 50% d'uns 18 anys) que compren la píndola de l'endemà com un mètode anticonceptiu més. Pensen "Foto un clau i, tu tranquil, que demà ja em prendré la pastilla". No ho veuen com el que és: una mesura excepcional, d'emergència. Aquesta situació, per al noi, torna a ser xauxa. Practica el sexe sense precaucions i la pastilla, i els efectes secundaris de la patacada dels 1.500 micrograms, serà per a ella. Però algú hauria de dir a aquestes joves -com passava abans, amb la recepta mèdica- que l'alteració de la producció d'hormones, tant decisiva en la salut de les dones, no permet prendre aquesta píndola dos o tres cops al mes. És una barbaritat. I no parlo des del vessant ètic, parlo de futur. Som davant d'un problema de salut pública i tothom, de nou, mira cap a l'altra banda.

Independència i multinacionals

MIQUEL PUIG | Ara, 06/09/2012

El passat mes d'abril la delegada del govern central a Catalunya va declarar a la ràdio que, en cas d'independitzar-se, Catalunya passaria "de ser una de les regions més riques d'Espanya a ser un dels països més pobres d'Europa". El raonament que sustentava aquesta afirmació era que, en aquella circumstància, Catalunya quedaria automàticament fora de la Unió Europea, hauria de sol·licitar-ne l'adhesió i, en cas que ningú no la vetés -i aquí cal suposar que la delegada insinuava que Espanya podria fer-ho-, caldrien uns cinc anys de negociacions per ser-hi admès, un temps durant el qual el comerç entre Catalunya i la Unió estaria sotmès a aranzels que encaririen els productes catalans, cosa que dificultaria enormement la seva exportació. Aquestes declaracions van ser contestades tres dies després des de la Generalitat amb l'argument que una Catalunya independent seria més rica que ara perquè desapareixeria el dèficit fiscal que comporta l'statu quo. Aquesta declaració qüestionava la conclusió de la delegada (Catalunya seria més pobra), però no el seu raonament (Catalunya deixaria de ser membre de la Unió i el comerç internacional se'n veuria obstaculitzat). No sóc conscient que hi hagi hagut altres respostes que abordin específicament aquesta qüestió.

Per altra banda, el mateix mes d'abril Reagrupament i Òmnium Cultural van presentar a la Unió una iniciativa legislativa per garantir la continuïtat de la ciutadania europea per als ciutadans d'un nou estat escindit d'un estat membre. Ignoro si hi havia relació entre una cosa i l'altra, però el que sí que sembla clar és que l'esmentada iniciativa -que ha estat rebutjada per la Comissió- pretenia evitar el veto que insinuava la delegada del govern central.

No sóc expert en dret comunitari, però crec que, com a economista, puc aportar una reflexió sobre la qüestió que pot ser d'interès per als lectors, els quals em permetran que la construeixi sobre tres fets recents.

1) El mes de juny de 2011 van sortir de la factoria de Seat a Martorell els primers Audi Q3. Es tracta d'un vehicle que comparteix la plataforma (per entendre'ns, la mecànica) amb altres models de Volkswagen -concretament, el Golf, l'Audi A3 i l'Skoda Yeti- que es produeixen en altres factories del grup -concretament, a Wolfsburg i Ingolstadt (Alemanya), Györ (Hongria) i Kvasiny (la República Txeca)-. El fet que comparteixin la plataforma permet no sols economies en el disseny, sinó la integració de la xarxa de proveïdors, que des de factories escampades per tot Europa poden subministrar a les que produeixin aquests vehicles. La indústria automobilística és un prodigi de coordinació entre els centres de producció i els subministradors de components, ja que els primers no estoquen components, sinó que aquests han d'arribar a les cadenes de producció al mateix ritme que són incorporades (just in time, en la terminologia de producció). La decisió de produir l'Audi Q3 a Martorell va ser presa després d'una curosa avaluació de les alternatives (VW té 61 factories en quinze països europeus), després d'una àrdua negociació amb els sindicats de Seat i només quan VW va estar convençuda que, un cop llançada, la producció fluiria amb precisió... germànica.

2) El passat mes de maig l'empresa Nissan va anunciar que havia decidit localitzar a la seva planta de la Zona Franca de Barcelona la producció de la versió elèctrica de la seva furgoneta NV200. El comunicat afegia que això implicava invertir en aquella planta un total de 200 milions d'euros. La decisió anava acompanyada del trasllat a la factoria del grup a Sandouville (França) del producte que fins aleshores s'estava produint a Zona Franca. Òbviament, tot el que ha quedat dit respecte de la producció de l'Audi Q3 és aplicable a la producció de la NV200. És rellevant recordar que Nissan, tot i que japonesa, està controlada per Renault, una empresa que, a la vegada, té com a principal accionista l'estat francès.

3) El passat mes de juny l'empresa BASF va anunciar que projectava la construcció a Tarragona d'una terminal apta per carregar i descarregar sis trens diaris de fins a 520 metres de llargada amb l'objectiu de connectar "el polígon petroquímic més important del sud d'Europa amb els principals mercats europeus".

La Unió Europea és, abans que tot, un projecte polític; com a tal, descansa sobre unes normes que són els tractats, la legislació comunitària i la dels estats membres. Tanmateix, seria extremadament ingenu pensar que la Unió no és, també, un projecte econòmic, i molt concretament un projecte industrial que persegueix la consolidació d'un enorme espai en què es pugui organitzar la producció d'una manera competitiva. Em semblaria extremadament ingenu pensar que, en la hipòtesi d'una secessió, Volkswagen, Renault i BASF, entre altres moltíssimes empreses industrials, no farien mans i mànigues per evitar que això posés el més mínim entrebanc físic, regulatori o fiscal al flux de productes entre les seves factories i les dels seus proveïdors. Volkswagen, Renault i BASF pesen molt a Europa, potser més que alguns estats atribolats.

Podem tenir molts dubtes sobre com s'articularia la relació entre una Catalunya independent i la Unió Europea, però no hauríem de tenir-ne cap sobre el fet que des del primer dia els productes industrials seguirien travessant les fronteres de la mateixa manera que ho fan ara. En la meva opinió, el debat sobre la independència és un debat sobre sentiments, perquè des del punt de vista econòmic no hi ha res a debatre.

11 de setembre: ara és l'hora!

a Eivissa (i 3): a la platja i a Sant Agustí des Vedrà

La posta des de cala Codolar (quina llum, quina llum, quina llum!!!).

Es racó d'en Xic, a les platges de Comte (quina aigua, quina aigua, quina aigua!!!).

Sant Agustí des Vedrà, el poble, preciós, que m'acull. La setmana passada estaven de Festes, era Sant Agustí (quina gent, quina gent, quina gent!!!).

Si mai em perdo... busqueu-me a Eivissa!


(També, passeig per Vila i pel nord-est de l'illa.)

(Eivissa a l'hivern, aquí i aquí.)



.

caminada sota la Lluna plena

Aquest és el camí que vam fer ahir a la nit: Via Augusta de Tarragona - platja de l'Arrabassada - platja de la Savinosa - platja Llarga - cala Fonda (o Waikiki) - Calabecs o platja de la Roca Plana - punta de la Móra - Tamarit - Altafulla - far de Torredembarra - port de Torredembarra.

Com que era la segona lluna plena en un mateix mes, era una lluna blava. I fins al 2015 no en tindrem cap altra! La lluna no era de color blau (més avall, una mica d'explicació), però els colors canviants del cel i del mar eren espectaculars, incloent-hi la tempesta que ens va acompanyar durant bona part del recorregut, mar endins i una mica més al nord.

L'excursió l'havia organitzat el Club Excursionisme Torredembarra. Moltes gràcies, va ser una caminada molt molt maca!

¿Què és la lluna blava?

Així ho explica el 3/24:

"Aquest divendres la lluna mostra tota la seva plenitud, però no és una lluna plena qualsevol, sinó l'anomenada "Lluna blava". Que ningú s'esperi, però, veure el satèl·lit tenyit d'anyil. L'adjectiu "blau" serveix popularment per identificar el segon pleniluni en un mateix mes.

El 2 d'agost hi va haver lluna plena i avui torna a ser-ho. Això és possible perquè l'interval mitjà entre lluna i lluna és de 29,5 dies, mentre que la longitud mitjana dels mesos és de 30,5. Aquest desfasament d'onze dies fa que cada cert temps, entre 2 i 3 anys, es produeixi aquest fenomen. La pròxima "lluna blava" està prevista pel 31 de juliol del 2015.

A més, entre tres i set vegades cada segle, aquesta situació es pot repetir dues vegades l'any. És el que va passar el 1999, quan els mesos de gener i març van tenir cada un dues llunes plenes.

La lluna ha assolit la fase plena quan faltaven set minuts per les quatre de la tarda.

L'origen del blau

Si volem saber per què s'anomena "blava", de l'anglès "Blue Moon", a la segona lluna plena d'un mes, ens hem de remuntar a un article de la prestigiosa revista científica "Sky and Telescope" de l'any 1946.

Erròniament va batejar així el fenomen, confonent-la amb el nom que els calendaris d'agricultors donaven a la tercera lluna d'una estació quan aquesta tenia quatre plenilunis. L'error es va reproduir i es va estendre fins arribar als nostres dies.

I per què blava i no un altre color o nom? Algunes veus asseguren que en realitat la tercera lluna de l'estació no s'anomenava "blava", sinó "traïdora" i que es tractaria d'una mala transmissió lingüística. La traïdoria a la lluna li vindria pel fet que una doble lluna abans de Setmana Santa podia despistar els creients i obligar-los a dejunar més del compte en el període de Quaresma."

No val la pena perdre-hi el temps

SEBASTIÀ ALZAMORA | Ara, 01/09/2012

L'endemà mateix que Durao Barroso es convertís en el primer líder internacional que digués alguna cosa sensata sobre la possibilitat de la independència de Catalunya, les reaccions aquí no van ser les que desitjàvem, sinó les que ens temíem. Per part dels dirigents polítics i els mitjans de comunicació espanyols, res de res: omissió, silenci administratiu i tocada de flabiol, com si el president de la Comissió Europea no hagués dit res. Això sí: des de les entranyes més irrespirables de la caverna mediàtica i sociològica, va emergir tot d'una un coronel fatxa amb ganes de gresca que es va despatxar, des d'un diari digital afí, amb un recitatiu amb tots els ingredients que fan al cas: pàtries immortals, cadàvers per trepitjar, lleons ferotges que no convé despertar i la inevitable proclamació que "Espanya no és una nació qualsevol, sinó una de les més importants que ha donat la humanitat", com bé saben al Festival d'Eurovisió. El coronel Alamán Castro, que aquest és el nom de la dolcíssima criatura, també va advertir que "sense Espanya el món que coneixem no seria el que és". Quanta raó que té, mestre.

En fi, el numeret és vell i ja ens el sabem de memòria: cada vegada que als guardians de les essències els sembla que el problema catalán adquireix una mica massa de rellevància, apareix algun caballero mutilado a fer una mica de remor de sabres. Ara bé, que el numeret estigui més vist que el tebeo no vol dir que no hi tornem a caure de quatre grapes, i aquesta és l'altra reacció que cal lamentar. Segur que unes declaracions més o menys fetes al vol pel senyor Barroso tampoc no són cap panacea, però un servidor esperava, per part de les ments lúcides del catalanisme de tots els colors, que s'aprofités l'avinentesa per fer bullir l'olla i escombrar una mica cap a casa. Tret d'unes paraules del conseller Puig i del senyor Pujol júnior, no hem rebut cap més notícia. En canvi, qui més qui menys va aprofitar l'avinentesa per bolcar-se (i, en algun cas, rebolcar-se), en el fangar del coronel Alamán (que, per cert, té un cognom que és tota una temptació).

I aquest segueix sent un dels mals que fan plorar la criatura catalanista: que, en general, abans que dedicar un esforç a analitzar el benefici que es pugui treure d'una circumstància favorable, encara n'hi ha molts que s'estimen més especular entorn de l'última flatulència del troglodita de torn. Com solia dir en el seu dia el pare del senyor Pujol júnior, això no serveix per a res. Mentre les actituds -i el mateix ADN- del catalanisme segueixin sent bàsicament reactius, poca cosa hi haurà per fer: ens tindran presa la mida massa fàcilment. Ahir parlàvem de l'inici de normalitat que vèiem en les paraules de Barroso, per primera vegada disposat a acceptar la discussió sobre la sobirania de Catalunya dins el marc legal internacionalment vigent: ¿no valdria la pena seguir (des d'aquí, abans que des de cap altra banda) aquest camí, i deixar de perdre el temps amb les fanfarronades dels pitecantrops de guàrdia?

a Eivissa (2): pel nord-est de l'illa

La torre de Campanitx.

Es Puig de Missa, a Santa Eulària des Riu. Església fortificada i cementiri. No hi havia estat mai, i em van deixar enlluernada.

També a Vila i a la platja i a Sant Agustí des Vedrà.


(Eivissa a l'hivern, aquí i aquí.)



.