motius per a la confiança

Tenim una nova esquerra?

SEBASTIÀ ALZAMORA | Ara, 07/02/2013

Ja he escrit que em sembla que un dels resultats més significatius (tal vegada l'únic) que ha donat fins ara el moviment del 15-M ha estat la mobilització popular contra els desnonaments, que s'ha articulat a través de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH). Es miri com es miri, la tasca de la PAH, que ja ha aconseguit impedir que un seguit de persones acabessin al carrer, és valuosa, esforçada i meritòria. La compareixença de la seva portaveu, Ada Colau, despús-ahir al Congrés de Diputats, no va fer més que ratificar-ho: la PAH no tan sols sap actuar, sinó que també sap expressar-se. Amb algun punt fluix, això sí.

Comencem pels defectes, que són obvis: en alguns moments de la seva intervenció, Ada Colau es va deixar portar per l'emotivitat i això va fer que se li escalfés excessivament la boca. El més greu va venir quan va qualificar de "criminal" el vicepresident de l'Associació Espanyola de Banca, Javier Rodríguez Pellitero. Titllar gratuïtament algú de criminal, ni que sigui un representant de la banca, és un error massa clamorós. No s'hauria de confondre el registre oral que es pot fer servir en una assemblea amb el que és admissible en seu parlamentària, per molt lamentable que sigui l'exemple que sovint hi donen els diputats que n'ocupen els escons. La regeneració i la radicalitat democràtiques no comencen pels insults.

Ara bé, tret d'aquesta patinada -comprensible, com dèiem, per la tensió emocional del moment-, la intervenció d'Ada Colau va ser brillant. Clara, precisa, contundent i carregada dels arguments i les raons que pot esgrimir qui sap de debò de què parla. I per descomptat, comparada amb la retòrica inflada, monòtona i flatulenta que acostumen a fer servir els polítics professionals, la perorata d'Ada Colau va sonar vibrant, convençuda, nascuda de la vida i d'una percepció contrastada de la realitat. Tal com els agrada repetir als representants dels partits, Colau va parlar "de les coses que de veritat importen a la gent", però ho va fer de veres. Potser per això, a ses senyories presents a la comissió d'Economia del Congrés se'ls va fer aspre haver d'escoltar el seu parlament.

Passa una cosa semblant amb la CUP: el seu debut en l'art de la votació parlamentària, sobre la declaració de sobirania de Catalunya, va ser un galimaties de mal pair, però això no impedeix que cadascuna de les intervencions de David Fernàndez a l'hemicicle sigui un plaer per a l'orella i per a la intel·ligència: algú que parla amb claredat i amb solidesa, sense demagògia i sense preocupar-se de no destorbar els uns o els altres. Només falta que entengui que els uniformes (ni que siguin els uniformes antisistema) no signifiquen res, i que es vesteixi degudament. Però anècdotes al marge (fàcils de polir, d'altra banda), i al marge de l'empanada ideològica que sovint exhibeixen els seus seguidors (això és més delicat), Colau i Fernàndez poden perfectament representar l'emergència d'una nova esquerra a Catalunya, estimulant i promissòria. Així sia.


Compareixença d'Ada Colau al Congrés dels Diputats (05/02/2013):




Discurs de David Fernàndez al debat d'investidura (21/12/2012), al Parlament de Catalunya:

Les causes i els efectes

SEBASTIÀ ALZAMORA | Ara 13/09/2012

Tota causa va seguida d'un efecte, com ens va ensenyar Aristòtil. És la premissa fonamental de qualsevol raonament lògic, sense la qual resulta impossible comprendre cap fet o cap fenomen. N'hi ha prou d'observar la natura, que suposadament és salvatge, per adonar-se'n: res no passa si abans no hi ha hagut una causa que ho expliqui. Amb més motiu, el mateix principi hauria de servir per entendre i conduir el regiment de la cosa pública.

En la política espanyola, aquesta causalitat aristotèlica sembla haver estat negligida durant un parell de dècades, com a mínim. Ho demostra la reacció del govern de Rajoy davant de la mani de despús-ahir, que no només evidencia rebuig i irritació, sinó, sobretot, perplexitat. Per a ells, com bé va dir el mateix Don Mariano, es tracta d'un embolic o d'una algarabía, a falta d'una paraula més galdosiana (chisgarabís, per exemple). El nacionalisme espanyol s'ha quedat, principalment, de pasta de moniato, com ho demostraven els titulars de la premsa constitucional d'ahir, i reaccions com la de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría ("S'han de mirar les coses amb una mica de fredor"), o la de l'habitualment pugnaç ministre Montoro, que de sobte ha descobert que pot tenir a punt el fons de liquiditat autonòmic en un parell de setmanes ("També per a la Generalitat de Catalunya", va voler especificar). Per la banda de l'oposició, resulta especialment risible el senyor Rubalcaba, que ara es declara partidari de desplegar l'Estatut en totes les seves potencialitats (ja no en queda cap, després de la sentència del TC), de la mateixa manera que també va dir que sabia què s'havia de fer per reduir l'atur a Espanya. Vet aquí el meteoròleg més fi a l'hora de vaticinar tempestes en el moment que li cauen damunt el cap.

Tot plegat indica que no entenen per què els catalans s'han posat d'aquesta manera, és a dir, que no arriben a captar les causes que han dut als efectes d'aquesta Diada. Hi va haver uns anys en què la conjunció Jordi Pujol (que no era independentista) més Felipe González (que no era federalista) va semblar que assentava les bases per a la famosa conllevancia que predicava Ortega y Gasset. Després, amb Aznar i Zapatero a Espanya i amb el tripartit a Catalunya, es va evidenciar que el conflicte que s'havia volgut amagar durant aquells anys continuava viu, i en augment. No val la pena enumerar un altre cop els múltiples combustibles (fiscal, lingüístic, cultural, polític) que han alimentat allò que Montilla va denominar desafecció: resumim-ho amb el vell eslògan progre segons el qual sobren els motius.

Però els dirigents espanyols no els veuen. No és que no els vulguin veure, com sovint havíem volgut suposar: és que, directament, s'escapen de la seva perspectiva. Veuen les imatges de la mani i no saben com posar-s'hi, i ni tan sols s'imaginen què pot explicar tot aquest lío tan inoportú. Doncs quan arribin les eleccions basques, passaran de la perplexitat a la desolació. Més o menys com l'any 98 (però del segle XIX).

No val la pena perdre-hi el temps

SEBASTIÀ ALZAMORA | Ara, 01/09/2012

L'endemà mateix que Durao Barroso es convertís en el primer líder internacional que digués alguna cosa sensata sobre la possibilitat de la independència de Catalunya, les reaccions aquí no van ser les que desitjàvem, sinó les que ens temíem. Per part dels dirigents polítics i els mitjans de comunicació espanyols, res de res: omissió, silenci administratiu i tocada de flabiol, com si el president de la Comissió Europea no hagués dit res. Això sí: des de les entranyes més irrespirables de la caverna mediàtica i sociològica, va emergir tot d'una un coronel fatxa amb ganes de gresca que es va despatxar, des d'un diari digital afí, amb un recitatiu amb tots els ingredients que fan al cas: pàtries immortals, cadàvers per trepitjar, lleons ferotges que no convé despertar i la inevitable proclamació que "Espanya no és una nació qualsevol, sinó una de les més importants que ha donat la humanitat", com bé saben al Festival d'Eurovisió. El coronel Alamán Castro, que aquest és el nom de la dolcíssima criatura, també va advertir que "sense Espanya el món que coneixem no seria el que és". Quanta raó que té, mestre.

En fi, el numeret és vell i ja ens el sabem de memòria: cada vegada que als guardians de les essències els sembla que el problema catalán adquireix una mica massa de rellevància, apareix algun caballero mutilado a fer una mica de remor de sabres. Ara bé, que el numeret estigui més vist que el tebeo no vol dir que no hi tornem a caure de quatre grapes, i aquesta és l'altra reacció que cal lamentar. Segur que unes declaracions més o menys fetes al vol pel senyor Barroso tampoc no són cap panacea, però un servidor esperava, per part de les ments lúcides del catalanisme de tots els colors, que s'aprofités l'avinentesa per fer bullir l'olla i escombrar una mica cap a casa. Tret d'unes paraules del conseller Puig i del senyor Pujol júnior, no hem rebut cap més notícia. En canvi, qui més qui menys va aprofitar l'avinentesa per bolcar-se (i, en algun cas, rebolcar-se), en el fangar del coronel Alamán (que, per cert, té un cognom que és tota una temptació).

I aquest segueix sent un dels mals que fan plorar la criatura catalanista: que, en general, abans que dedicar un esforç a analitzar el benefici que es pugui treure d'una circumstància favorable, encara n'hi ha molts que s'estimen més especular entorn de l'última flatulència del troglodita de torn. Com solia dir en el seu dia el pare del senyor Pujol júnior, això no serveix per a res. Mentre les actituds -i el mateix ADN- del catalanisme segueixin sent bàsicament reactius, poca cosa hi haurà per fer: ens tindran presa la mida massa fàcilment. Ahir parlàvem de l'inici de normalitat que vèiem en les paraules de Barroso, per primera vegada disposat a acceptar la discussió sobre la sobirania de Catalunya dins el marc legal internacionalment vigent: ¿no valdria la pena seguir (des d'aquí, abans que des de cap altra banda) aquest camí, i deixar de perdre el temps amb les fanfarronades dels pitecantrops de guàrdia?

Capdevila i Alzamora, avui

L'extraterrestre que volia ser autònom

CARLES CAPDEVILA | Ara, 15/07/2012

L'extraterrestre aterra, camufla la nau i es treu el carnet del Bicing, disposat a refer la seva vida. Ve a reinventar-se, que es diu ara, perquè la crisi és una oportunitat i bla bla bla. Sap que aquí es parla de suport als emprenedors i vol fer-se autònom i engegar un projecte cultural. Digital, que és el futur, perquè les noves tecnologies bla bla bla. El processador que té inserit a l'orella li calcula la nova retenció de l'IRPF (21%), el nou IVA cultural (21%) i li suggereix directament que munti alguna cosa il·legal, que aquí la pirateria ja es portava abans que s'incrementessin tant els preus. I en negre, que també era tanta moda ja abans del nou IVA mortal. L'extraterrestre tem que el processador tingui un problema de bateries i desbarri, però l'aparell l'informa que on ha aterrat no hi ha crèdit als bancs per a les empreses, es desnonen persones, s'han retirat ajuts a tallers ocupacionals per inserir discapacitats. Però que cal ser optimista i hi ha un espai per a l'esperança, un marge de maniobra, hi ha escletxes. S'han indultat polítics i banquers i s'ha fet una amnistia fiscal als que no pagaven impostos (mentre s'apujaven als que els havien pagat). I el mateix dia que s'amenaça de mort la indústria cultural, es regulen molts edificis construïts a la costa il·legalment. L'extraterrestre que volia ser emprenedor cultural té clar què emprendrà: el vol de tornada.


Amb gust de maduixa o de menta

SEBASTIÀ ALZAMORA | Ara, 15/07/2012

El ministre Montoro, que per la seva eloqüència i simpatia naturals du camí de convertir-se en la Maleni Álvarez del govern del PP, va aconseguir excitar l'humor negre del personal en explicar que s'havia apujat l'IVA "dels serveis funeraris i altres espectacles". En principi volem pensar que el ministre va patir un lapsus, però no es pot descartar, tenint en compte la sòrdida visió del món que palesen els membres de l'executiu de Don Mariano, que la mort llisa i pelada no sigui per a ells un espectacle de molta xerinola. I un funeral, una cosa amb més trempera que un film de Conrad Son. Ho dic per l'energia i l'entusiasme obscens que van mostrar els seus parlamentaris en aplaudir cadascun dels lladronicis contra la ciutadania que va recitar dimecres Don Mariano al Congrés (amb aquell aire com de nen una mica entabanat recitant la poesia de Reis), culminant la festa amb el " Que se jodan! "de la criatura dolcíssima anomenada Andrea Fabra. Era talment com si fossin als toros, que per cert no sé si també els han apujat l'IVA: després de totes les intoxicacions que vam haver d'engolir amb motiu de la prohibició de les corrides a Catalunya, ja seria gros que ara la Maestranza o Las Ventas haguessin de tancar per falta de públic.

Parlant de corrides, l'IVA que tampoc no sé si ha pujat és el dels preservatius: ho haurem de demanar a la senyora Fátima Báñez, ministra de Treball, que ahir va descriure les mesures del seu govern com a "dures, però fetes amb sensibilitat". Un anunci de Durex no ho hauria expressat millor. Una cosa queda clara, i és que els 65.000 milions que Rajoy pensa estalviar a força d'aplicar-nos el garrot vil fiscal aniran en gran part al pou sense fons de Bankia.

Una altra cosa prou clara és que si el PP fos un partit normal, la tal Andrea Fabra seria cessada o obligada a dimitir per la seva inadmissible grolleria, i els ministres Montoro i Báñez, seriosament reconvinguts pel mateix president, per la seva frivolitat (en el cas d'ella) i per una actitud de fatxenderia i prepotència (en el d'ell) que lliguen amb el rigor que requereix la situació actual com un santcrist amb unes pistoles. I que si Espanya fos un país normal, el que hauria fet Don Mariano després de recitar el seu mantra de calamitats financeres hauria estat dimitir del càrrec i convocar eleccions, per impossibilitat d'aplicar el programa electoral pel qual se suposa que va obtenir el suport de la majoria dels votants. I per haver-los mentit, perquè és obvi que tant ell com els dirigents del seu partit eren conscients del panorama que els esperava, i que l'únic que van fer va ser presentar-se als comicis amb un programa ocult que només han aconseguit mantenir amagat durant mig any escàs.

Però, com va escriure Eduardo Marquina, "España y yo somos así , señora ". I no hi haurà dimissions, ni cessament, ni reconvencions. Només sensibilitat i duresa a cabassos, repartides gens equitativament. Sensibilitat, sí, però sense vaselina.

Alzamora i Capdevila comenten l'actualitat d'avui

VISCA EL SISTEMA

La llibertat no és cap collonada

SEBASTIÀ ALZAMORA | Ara, 29/05/2012
Doncs ja ho tenim: després de tant d'estira-i-arronsa, després de tant de tomba i gira, resulta que el percentatge de pares que han escollit el castellà com a llengua d'escolarització dels seus fills a les Balears es mou entre el 10% i el 15%. Això vol dir que a la resta ja els està bé el sistema actual, amb el català com a llengua vehicular de l'ensenyament, amb un mínim del 50% de les hores lectives en l'idioma de Ramon Llull i de Rafel Nadal, segons la legislació vigent fins a l'entrada en tromba del govern del rumbós José Ramón Bauzá i els seus boys . Un d'ells, el melancòlic conseller d'Educació, Cultura i Farbalans, Rafel M. Bosch, va sortir fa uns dies a explicar-ho en roda de premsa, amb una voluntat evident de posar-se la bena abans de la ferida.

I és que un 10% o un 15% de demanda és molt poqueta cosa, per a un govern que ha fet d'aquesta absurditat el seu cavall de batalla i que, quan se li plantegen discrepàncies, exhibeix la seva majoria absoluta de fa un any com si fos l'as de bastos. Una majoria absoluta no es fa amb un 10% ni amb un 15%, em sembla. Potser per això, el conseller Bosch es va limitar a dir que no es donarien casos d'aules formades només per quatre o cinc alumnes, cosa d'altra banda inevitable si han d'aplicar amb propietat el seu model de separació per idioma matern dels alumnes.

El problema es veia a venir de lluny i ara ja el tenen a les mans, en forma de moniato calent: ¿com pensa el govern Bauzá atendre aquesta demanda del 10% o el 15% que ells mateixos han forçat a emergir? Si no creen als centres públics aquestes aules de només quatre o cinc alumnes serà impossible oferir-los l'ensenyament monolingüe en castellà, i aleshores els pares que l'han triat (votants, al cap i a la fi) se sentiran inevitablement decebuts i enganyats. L'electorat ja les té, aquestes bromes. ¿I com es poden segregar aules només per a quatre o cinc alumnes, en un sistema escolar retallat fins a les genives i amb una comunitat educativa emprenyada després de tot un any d'ingerències, intromissions i mala vida promoguda sistemàticament per la conselleria del ram? A nosaltres no se'ns acudeix cap manera potable de fer lligar aquest allioli, però això no té cap importància: el que és rellevant és que els que se l'han inventat tampoc no tenen ni idea de com fer-ho. Un exemple més de la tasca de govern d'un executiu seriós i valent (Bauzá dixit ) que fa el que s'ha de fer (ídem).

Per tot això, al conseller Bosch només se li va acudir felicitar-se per haver procurat "la llibertat" dels pares. Deu ser el concepte de llibertat que ha mostrat ell mateix en enviar treballadors de la seva conselleria a requisar els llaços en favor de la llengua que alumnes i professors pengen als centres com a senyal de protesta de les seves irrisòries polítiques. La llibertat, com sens dubte sap el senyor Bosch -que abans de conseller va ser pedagog-, no es pot confondre mai amb un resultat electoral. I encara menys amb les collonades d'un gabinet d'obcecats.


El pitjor de Bankia no són els diners

CARLES CAPDEVILA | Ara, 29/05/2012
El pitjor de Bankia no és com van caure ahir les seves accions, que ara a més a més són nostres. El pitjor de Bankia no és que ha fet perdre encara més crèdit d'Espanya als mercats i a la premsa més influent del món. El pitjor de Bankia no són els 23.000 milions que hi enterrarem, ni els que vindran. El pitjor de Bankia no és que confirma que una politització desvergonyida pot portar a forats escandalosos. El pitjor de Bankia no és saber que encara estan guanyant temps esperant un miracle, i com que no arribarà caldrà abocar-hi més diners.

El pitjor del forat econòmic, ètic, estètic, legal i polític de Bankia, amb diferència, és que forada la nostra moral. Dispara la pitjor de les primes de risc, el risc que no ens creguem res, el risc que no ens doni la gana d'assumir més responsabilitats individuals, el risc de sentir-nos estafats, el risc que els que han tancat el negoci només per falta d'un crèdit pont se sentin directament robats, el risc que s'acabi per sempre la paciència amb les mesures que caldrà anar prenent. I això seria el més terrible, perquè només ens en sortirem si creiem en alguna cosa, i per fer esforços cal saber cap on anem i cal tenir la certesa que qui se'n rigui ho pagarà car, que és exactament el contrari del que està passant. Ara no paguen els desastres, sinó que els paguem la festa indecent.

Lloança dels països naturals

VISCA EL SISTEMA

SEBASTIÀ ALZAMORA | Ara, 26/04/2012

L'inflamable ministre Montoro, profeta de l'apocalipsi autonòmic, es va dignar ahir a recordar-se dels independentistes per proclamar que ara el que toca és concentrar-se a combatre la crisi, i que per això cal oblidar-se "de models antics d'estat propis de l'Edat Mitjana" (Montoro sempre ha estat molt modern), així com abstenir-se de discutir sobre "països artificials". Alliçonador i tothora cordial, l'amic Montoro.

I molt interessant, perquè ens proporciona informacions que, fins ara, ignoràvem: per exemple, això dels estats de l'Edat Mitjana. Ens pensàvem (perquè així ho expliquen els historiadors, que tanmateix mai seran tan fiables com el nostre admirat ministre) que els estats tal com els coneixem s'havien forjat i consolidat una mica més endavant, durant els segles XVIII i XIX: va ser el cas, per exemple, de l'estat nació d'estirp jacobina que es va imposar a França, i que va donar també el model per a l'estat espanyol. A l'Edat Mitjana el que hi havia eren regnes, sovint força més petits però tan o més bel·licosos que els estats d'ara. Això també succeïa a la península Ibèrica, fins al punt que, a l'Edat Mitjana, encara no existia Espanya. O no existia, si més no, Espanya tal com l'entenem del decret de Nova Planta ençà.

Però calla, que això deu tenir a veure amb l'expressió més sucosa de Montoro, que és aquesta que fa referència a les discussions que alguns s'entesten a mantenir sobre "països artificials". Aquest adjectiu (artificial, hum) introdueix una distinció de gran abast, perquè, si resulta que existeixen països que són artificials, deu voler dir que n'hi ha uns altres que són naturals, com el suc de taronja. Així doncs, si la Catalunya sobirana que anhelen els independentistes és un país artificial, hem de concloure que Espanya, per contraposició, és un país cent per cent natural. Això vol dir que no hi ha hagut ningú mai que n'hagi fixat les fronteres, sinó que Espanya senzillament sempre ha existit de manera, ja diem, natural, idèntica a si mateixa des de temps immemorials.

Aleshores cobra sentit allò altre de l'Edat Mitjana: com voleu que no existís Espanya ja a l'Edat Mitjana, si es tracta d'un país natural, com el sol que surt i es pon cada dia? Espanya no té artifici (com els països de porexpan que es fabriquen els independentistes, ecs) i, com l'aigua que brolla de la font joliua, ha estat allà on és des de sempre, i des d'abans encara. Espanya ja existia abans del Big Bang, i seguirà existint després que el planeta Terra hagi fet un pet com una gla, per la raó incontrovertible que Espanya és natural. De fet, no és cert que Déu Nostre Senyor descansés al setè dia: el diumenge el va aprofitar per fer Espanya, a fi que la Creació fos completa i comptés, des d'un bon començament, amb un país natural que posés en ridícul tots aquells insensats que tinguessin la pretensió de construir els seus detestables països artificials. Gràcies per l'aclariment, senyor Montoro, i visca la seva Espanya natural i eterna (però que visqui lluny).

Els elefants són iguals per a tothom

SEBASTIÀ ALZAMORA | Ara 16/04/2012

Com a la resta de l'espècie humana, a mi també em va tranquil·litzar enormement assabentar-me ahir, per terra, mar i aire, que Don Joan Carles de Borbó i Borbó "està molt animat i té gana", segons declaracions dels seus fills Felip i Helena a la sortida de l'hospital. A mi, això em va recordar una escena francament hilarant d' Els gegants , la novel·la que Baltasar Porcel no va tenir temps de finalitzar però de la qual vam tenir ocasió de llegir-ne un fragment al volum pòstum El cel i la terra segons Baltasar Porcel . Hi sortia un padrí que queia d'una teulada (on s'havia enfilat encalçant un gat) i que, de resultes de l'accident, quedava sumit en un coma del qual, segons els metges, ja no s'havia de despertar. Tanmateix, al cap d'uns dies, i quan ningú ja no donava res per la seva vida, el iaio es despertava per declarar amb els ulls ben oberts i la veu ben clara: "Tenc pixera i menjaria un plat d'arròs amb bacallà".

Sense deixar de banda els referents literaris, i per a caceres futures, el rei d'Espanya faria bé de tenir en compte els consells d'Ernest Hemingway, que solia dir que no es podia anar a matar elefants sense un rifle Winchester amb munició Kynoch 300, i una caixa de bourbon J.T.S. Brown. D'aquesta manera, si un no aconsegueix abatre l'animal (els elefants tenen l'inconvenient de ser difícils de tombar), sempre li queda la possibilitat de convidar-lo a una copa (hi ha elefants que aprecien de debò el bourbon ), o bé, en darrer extrem, d'agafar una bona pítima per tal de mitigar l'efecte pànic, que queda força malament en els homes amb un parell de pebrots. De tota manera, a banda de l'exaltació testicular, els caçadors d'elefants -com tots els homes que troben plaer en l'esport de matar animals grossos- justifiquen la seva afecció amb una curiosa barreja de mística i poesia, gairebé com si fossin monjos tibetans a la recerca del silenci perfecte. En qualsevol cas, és cert que la matança de proboscidis ha estat des de sempre un esbarjo de reis, i això s'explica perquè les testes coronades troben un plaer especial en el fet de matar éssers que els multipliquen de molt a ells en força, sensibilitat i intel·ligència.

Ens quedem, però, com dèiem al principi, amb la magnífica notícia que el nostre Borbó predilecte es troba millor per moments i que té una gana que l'alça. Fa pensar en els informes dels metges que s'ocupaven de Napoleó en el seu exili a l'illa d'Elba, quan reportaven que "l'emperador ha fet avui unes deposicions d'excel·lent color i consistència". I és que aquest home està fet un xaval. Esperem que puguem gaudir aviat també de les declaracions de l'altra filla del monarca, la infanta Cristina, i del seu senyor marit, el duc de Palma, Urdangarin, sobre l'estat de salut del seu estimat pare i sogre. I, per què no, d'un bon reportatge del National Geographic sobre les reserves de caça major de Botswana, que es podria titular "La justícia és igual per a tothom, exactament igual que el repartiment de recursos i de possibilitats".