Salvador Espriu: Laia

Avui he sabut que avui fa vint-i-cinc anys que va morir Salvador Espriu. Casualment, fa uns dies vaig llegir la seva novel·la Laia, i vaig pensar que quan tingués una estona en transcriuria aquí uns quants fragments que m'agraden especialment. (Tot i que posteriorment la va revisar, Espriu tenia divuit anys quan la va escriure.) Voilà.

Era la filla d'uns pescadors del nostre mar. (I)

I el triomf de l'ample mar s'endinsava en l'infinit i es perdia a banda i banda en la llunyania, més enllà de la llambregada de l'esparver i de l'aligot i de la guaita de la muntanya. (II)

Feia calda. El mar era una quieta planura. Clapes grisenques, vermelloses, fosques. De tant en tant, la immobilitat d'un llagut o d'una barca palangrera i la verdor d'un remolí prop d'un niell. A la costa, un turó plantat de vinya i la caiguda d'una pineda enmig de roques. (V)

--El meu desig també fóra aquest: una llenca de camp on hi hagués un hort. I prop del mas, una font d'aigua contínua. I a més d'això, una mica de bosc.
Va alçar la mirada, i els ulls varen reposar en la blavor del mar. (VI)

El fil deixava a la roba un camí de fantasia, ja daurat, ja blau, ja groc. Saltava, serpentejava per la blancor de la tela, s'entortolligava, es nuava tot sovint. En la foscor del fons de la capsa lluïa la falsa plata de les estisores. S'estaven molt quietes, callades, ulleroses d'ensopiment. De tant en tant sortien de la presó, tretes d'una revolada, i saltironejaven desfent puntades, camejant grotescament per l'aire. (VII)

Ella era una dona, sola, només una dona. Volia viure com les altres, que no ho sentia? Que trepitgés, que l'esclafés, tant se valia, si no li era permès de viure com les altres. (IX)

La plaça del poble, un dia d'hivern. Avui el sol havia perdut la seva acostumada placidesa i escampava arreu una claror agra. Sol pàl·lid, que enlluernava i no escalfava gens. (XI)

Ella s'anà envellint, concentrada, hermètica, ofegada dintre el benestar d'una casa de senyors. Pregà, estimà les menudes coses, judicava amb severitat, no sabia riure. Revestida d'incomprensió, va viure fredament, sense desigs ni alegria. I els bons dies remots es van esmicolar en la fosca. (XIV)

La lluna aclaria el camí i s'amortallava en la pols. (XIV)

Una boira prima apagava delicadament els colors i els objectes i els cobria amb la subtilesa del seu vel. (XIV)

Sí, els de la vida eren uns estranys camins. (XVIII)

El riure els afermava a la vida, els retornava a la carícia del sol, a la tendresa del camp i dels sembrats, al quotidià contacte del vent i de l'aigua. (XIX)

I ningú no la va compadir, ningú no l'ajudà a la recerca d'un consol, a satisfer el seu desig d'una existència neta, el confús desig de recomençar, de ser ella, simplement, una dona. Descansar. Descansar? (XIX)

Un núvol començava a rovellar el disc resplendent de la lluna. (XX)

Queia una pluja fina. (XXI)




.