15 de juny 2013

Contra tots i totes, senyores i senyor!

Últimament s'han publicat, per mitjans diversos, opinions també diverses sobre un tema al qual ja fa temps que hi donem voltes: l'ús del masculí, o del femení, amb valor genèric, és a dir, per referir-se a homes i dones alhora. Concretament, em refereixo a un text de Pere Saumell, "Senyores i senyor?", de ja fa uns mesos, publicat al seu blog El vigilant del far, i al text de Bel Olid "Contra tots i totes", publicat a la revista digital Núvol fa poc més d'una setmana. Segur que n'hi ha d'altres, però aquests dos són els que m'han arribat els últims dies, els que han provocat un parell d'intercanvis més o menys a tres bandes al Twitter i els que ara vull comentar.

(Entremig d'aquests dos, jo també havia publicat un apunt en aquest mateix blog, "¿Femení per referir-se a homes i dones?", que va suscitar un nombre considerable de comentaris interessants, tant a favor com en contra del que jo defensava; i també m'havia referit al text d'Ignacio Bosque sobre el castellà, "Parla Ignacio Bosque: sexisme lingüístic i visibilitat de la dona", perquè em va semblar un text molt lúcid, digne del gran lingüista que és Bosque, i perquè el que diu és en gran mesura aplicable també al català.)

(Els textos que il·lustren aquest apunt els he fotografiat jo mateixa aquesta setmana: pel carrer, a la Universitat de Barcelona i a l'acte de commemoració reivindicativa dels trenta anys de Catalunya Ràdio, que s'ha fet avui.)


Sobre "Senyores i senyor?":

El text fa i es fa la pregunta següent: en una reunió de dones --que parlen de la menstruació--, ¿quants homes calen perquè es passi del femení al masculí?. Aquest plantejament parteix, al meu entendre, d'una concepció de la llengua i de la comunicació que no es correspon amb la realitat. Ni les llengües ni els processos comunicatius funcionen seguint fórmules matemàtiques. El sistema lingüístic (en el cas que ens ocupa, l'ús dels gèneres gramaticals per referir-se a homes i dones), en un esdeveniment comunicatiu interactua amb tot un seguit de factors de tipus psicolingüístic, pragmàtic i social que ens fan decidir per una forma o una altra. En el cas que planteja Pere Saumell, la resposta depèn de múltiples factors. El propòsit és el desencadenant de qualsevol procés comunicatiu, i a més cal tenir en compte aspectes com la identitat individual i la col·lectiva; per tant, és molt probable que en un context així les dones conservin el femení si el que volen és reflectir lingüísticament la pròpia identitat col·lectiva --molt rellevant pel tema tractat-- i deixar clar que les destinatàries directes dels missatges que s'emeten són les dones, encara que també hi hagi homes i se'ls accepti com a destinataris indirectes dels missatges. En cas que la situació deixés de ser percebuda així, i els homes també fossin considerats destinataris directes dels enunciats, sembla previsible que el pas al masculí s'aniria imposant a mesura que anessin arribant més homes. I no hi ha frontera clara: com ja fa temps que se sap, els fenòmens socials, i entre ells hi ha els lingüístics (dins dels quals s'inclouen els pragmàtics), no són de blanc o negre, sinó graduals, i no cal, doncs, que ens esforcem a buscar una fórmula matemàtica per explicar-los.


Sobre "Contra tots i totes":

El text és brillant, està molt ben escrit i fa un retrat dels inconvenients de les formes desdoblades que comparteixo plenament... fins que arribo als dos últims paràgrafs, que ja no són un retrat. A mi no m'estranya que "Hola a totes" sorprengui a un auditori format per nois i noies, i els motius ja els vaig explicar a l'apunt a què m'he referit més amunt, i també es poden explicar, crec, a partir del que acabo de comentar en el paràgraf anterior. No cal insistir-hi. Només el temps dirà si l'ús del masculí amb valor genèric resulta, al conjunt dels parlants, prou incòmode, prou excloent de les dones, per continuar experimentant amb fórmules diverses fins a trobar-ne una que convenci a tothom. La mateixa Bel Olid ho deia en una piulada que seguia el fil de tot això: "Usem el masculí com a genèric perquè no tenim opció clara millor, però no ens hi resignem per sempre :)". Efectivament, si el masculí plural acaba incomodant prou gent i es troba una solució satisfactòria per a tothom, aquesta solució triomfarà. Jo diria que, de moment, no és el cas del femení genèric. (Una precisió: els criteris de llenguatge no sexista que cita Bel Olid van ser substituïts fa més d'un any per aquests altres, que matisen bastant els anteriors.)


(No fa gaires dies, mentre escrivia a estones aquest text, va sortir publicat un article meu on parlo, d'una manera més àmplia i a partir de l'anàlisi d'un corpus de textos reals i recents, d'aquestes qüestions: Neus Nogué Serrano "Els criteris de «visibilització de les dones» en català: límits sintacticosemàntics i discursius", Caplletra 54, primavera 2013, dins el monogràfic "El gènere i el sexe en les llengües", que vaig coordinar amb Montserrat Cortès-Colomé.)



En aquest enllaç hi trobareu les referències d'altres textos relacionats amb aquest.

3 comentaris:

  1. Neus, em va passar per alt comentar això que dius tan laudatori del text de Bosque. Jo també en vaig parlar, però críticament, i em sembla que ho vaig fer més o menys de manera raonable. Per si t'ho vols mirar alguna estona.

    Pere S.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Pere! Com que el teu blog no admet comentaris, et responc aquí.

      Quan es qüestionen els desdoblaments no es diu --crec que ni Bosque ni ningú ho ha dit- que no es puguin fer desdoblaments quan, precisament, es vol remarcar que es parla d'homes i dones. Per provocar, doncs, un efecte determinat, semàntic o potser retòric. És l'ús sistemàtic (no marcat) dels desdoblaments el que es qüestiona, que té l'efecte col·lateral, diríem, d'anul·lar la possibilitat de fer-ne un ús discrecional (marcat).

      A vegades per buscar exemples, fins i tot antics, dels desdoblaments es recorre a aquests usos esporàdics. Però per mi això és fer trampa, pel que acabo de dir.

      I l'ús de Bosque en el seu text és d'aquesta mena: marcat. I plenament justificat per la seva argumentació.

      Elimina
  2. D'acord, aquesta és la meva posició substancialment. Que o bé el context o bé l'ús del doblet, esporàdic o no (però, també d'acord, no sistemàtic), deixin sempre prou clar que l'orador, l'escriptor, etc. es refereixen o s'adrecen a homes i dones.

    Admeto que feia una mica de demagògia en el paràgraf final del meu article. Però ell també en feia en algun paràgraf anterior seu, quan atribuïa foscor a la incorporació de doblets o altres estratègies de visibilització explícita de les dones en els textos oficials o jurídics sense qüestionar que el primer que s'hauria de fer amb aquests textos seria fer-los comprensibles, i després ja ens preocuparem d'aquesta altra qüestió nostra, que podria fer més densos i enfarfegats els textos, d'acord, però no menys comprensibles.

    El que em nego a acceptar és que, com que "la gramàtica té les seves regles i això no es pot qüestionar", ja no hem d'avançar en aquest tema, no es pot tocar, no es pot rumiar si hi podria haver alguna sortida des de la mateixa gramàtica, si no hi podria haver una evolució... Hi ha un tancament tan absolut, en algunes de les argumentacions que es fan... Admeten que cal "tenir en compte el fenomen", que "cal avançar en aquest tema des del punt de vista social" (aquestes argumentacions em sonen com concessions de to un pèl paternalista), però no admeten de cap manera que la llengua i les seves regles internes puguin també avançar, evolucionar. No sabem de quina manera s'ha de fer, d'acord, però ja som prou gent els que reclamem que s'hi rumiï, que no es tanquin portes de manera absoluta a la possibilitat d'evolució de la gramàtica (també de la gramàtica, sí) pel que fa a aquest punt.

    La negació d'aquesta possible evolució, el tancament, és el que fa que des del sector més radical de "la nostra banda", per dir-ho (malament) així, es proposin (o s'usin directament) solucions extremades i segurament no viables.

    No pot ser que quan parles d'això sempre et vinguin amb l'exemple de "Com s'hauria de dir que 'El Joan i la Maria viuen junts'? Que viuen 'juntes'?". I jo (i altres) diem: "No, perquè quan parlem de 'el Joan i la Maria' ja has visibilitzat que hi ha un home i una dona i no hi fa res que diguis que viuen 'junts'. El que qüestionem és que es pugui dir tranquil·lament 'Aquells dos viuen junts' i que no quedi ben clar que 'aquells dos' són un home i una dona (si és que són un home i una dona)." Doncs això, multiplicat per mil exemples, començant pel dels metges i les infermeres.

    (Pel que fa als comentaris del meu blog, ho explico al mateix blog. Substancialment, són les mateixes raons que fan que VilaWeb (entre altres) no admetin tampoc comentaris als seus articles.)

    ResponElimina