el Concert per la Llibertat, des del meu seient - #concertllibertat #freedomforcatalonia

El Camp Nou ple, 90.000 persones com una sola veu i una sola voluntat. Impressionant i molt molt emocionant. Se'm fa difícil de resumir, però potser podria dir que els moments que més se'm va posar la pell de gallina van ser els que vaig esmentant per aquí sota, entre les fotos.

La cançó "A Margalida", interpretada per Joan Isaac i Joan Amèric, amb el record de Salvador Puig Antich.

Projecte Mut cantant una cançó popular eivissenca, "Jo tenc una enamorada".

Paco Ibáñez, "Como tu".

"L'emigrant", cantada per Peret.

"Els segadors", tothom dret, mosaic estès: "Catalonia 2014 Freedom". Amb l'Orfeó Català i la Cobla de Cambra de Catalunya.




El 3 de 9 amb folre aixecat pels castellers de Vilafranca.

"Maremar", de Lluís Llach, interpretada per la cantant algueresa Franca Masu.

"Abril 74", cançó de Lluís Llach dedicada a la Revolució dels Clavells de Portugal, interpretada en italià --una versió preciosa-- per Alessio Lega.

"L'estaca", amb el Cor per la Integració, les referències a Palestina i les llumetes.





I altres moments que segur que em deixo...


Al principi ens va acompanyar una posta de sol superba rere el Camp Nou (aquí vaig tenir l'ajuda de la pantalla de televisió que tenia al davant...; imatges meravelloses de TV3 --amb una realització impecable, per cert, com tantes altres vegades).

"La vocació humanista"

DAVID BROOKS | Ara, 26/06/2013

Fa cinquanta anys, el 14% dels títols universitaris es donaven a estudiants que s'especialitzaven en humanitats. En l'actualitat, als Estats Units només hi ha un 7% de llicenciats en carreres humanístiques. El nombre d'alumnes nous que entren a Harvard i es mostren interessats a especialitzar-se en humanitats ha disminuït en una tercera part durant aquesta última dècada.

Aquesta davallada s'acostuma a explicar per motius econòmics. Els titulats en finances i comptabilitat troben feina. Els de literatura, no. I sí que hi ha una mica de veritat, en això. Però les humanitats no només són objecte de la devastació provocada per un mercat laboral implacable, sinó que, a més, s'estan suïcidant perquè molts humanistes han perdut la fe en la seva pròpia empresa.

En altres temps, en les bones èpoques de les humanitats, les figures capdavanteres tenien molt clara quina era la seva missió, per la qual sentien una passió fervent. L'objectiu de les humanitats era cultivar l'essència humana, aquella part de la persona que podríem anomenar esperit, ànima o, en paraules de D.H. Lawrence, "el bosc vast i obscur".

Era la part més íntima i essencial d'una persona. Quan anem a un enterrament i sentim l'elogi del mort, normalment es parla d'aquesta part de la persona. Aquests panegírics funeraris no són currículums. Descriuen les preocupacions del difunt, la seva saviesa, sinceritat i valentia. Descriuen el milió de petits judicis morals que emanen d'aquesta regió interior.

La tasca de l'humanista era cultivar aquest terreny: posar-hi un ordre intel·lectual, educar les emocions amb art per perfeccionar-lo i oferir exemples que servissin d'inspiració per donar-li una orientació adequada.

En algun moment, però, els professionals de les humanitats van perdre la fe en aquesta missió tan elevada. Les humanitats van deixar de mirar cap a l'interior per centrar-se en l'exterior. Ja no es fixaven tant en els vells conceptes de veritat, bellesa i bondat, sinó que van començar a parar més atenció en categories polítiques i socials, com la raça, la classe i el gènere. Els professors de disciplines humanístiques es van tornar més moralistes quan es parlava de política, però més indecisos en temes de moralitat privada, perquè no volien ofendre a ningú.

A joves formals de 19 anys, amb nobles somnis de grandesa moral i comprensió de les pròpies accions, les humanitats enteses d'aquesta manera els havien de semblar per força menys transcendents i més avorrides.

Així doncs, ara les humanitats estan en crisi. I els salvadors surten al rescat. Dijous, l'Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències va publicar un informe titulat The heart of the matter [El fons de la qüestió] en què defensa les humanitats i les ciències socials. (No cal dir que, tot i que jo era membre d'aquesta gran comissió, no em puc atribuir el mèrit dels resultats.)

L'informe és important, i l'heu de llegir. Se centra no només en els beneficis externs que poden produir les humanitats (el pensament creatiu, l'habilitat d'escriure bé), sinó també en la transformació interna que propicien (profunditat espiritual, integritat personal). A l'informe li falta una mica d'aquell zel missioner que em va impressionar tant en el meu primer any universitari, quan les humanitats estaven més en forma.

Un dels grans especialistes en història d'aquella època era un professor de la Universitat de Chicago que es deia Karl Weintraub. S'entregava en cos i ànima a transformar la vida dels seus alumnes, però, tot i així, de vegades es preguntava si se l'escoltaven. Quan ja era gran, va escriure una nota a la meva companya de curs Carol Quillen, que ara contribueix a mantenir viu aquest llegat com a presidenta del Davidson College.

«Quan ensenyo història d'Occident -va escriure Weintraub-, massa sovint hi ha moments en què de sobte em vénen ganes de posar-me a cridar: "Oh, Déu meu!, estimat alumne, per què no t'adones que aquest tema és real, molt real? És un tema que moltes vegades ha afectat l'existència mateixa d'una persona, els homes i dones històrics que estàs mirant, o que hauries d'estar mirant!"»

»Sento aquestes respostes i afirmacions que semblen paraules buides, meres formulacions verbals, però que no transmeten aquella sensació de dolor o alegria, o d'èxit o preocupació, que haurien comunicat si haguessin estat conformades pels autèntics problemes i situacions dels éssers humans d'altres èpoques per a qui aquests temes eren reals. Aquestes paraules que brollen incorpòries poden arribar a fer-me plorar, i la incapacitat de l'orador per explorar les ferides obertes que s'amaguen darrere del text em fa enfadar cada vegada més.

»Si no comparteixo ni una gota de l'amor que Pèricles sent per la seva ciutat, ¿com entendré el Discurs fúnebre? Si sóc incapaç de captar la força de l'impuls derivat de la idea que tenia una missió especial, què entendré de Sòcrates?... ¿Com entendrem el problema de la comunitat gàlata si no experimentem en el nostre propi interior el problema que significa patir per l'acceptació de Déu?

»A vegades, quan durant una hora o més m'he esforçat, amb tot el meu entusiasme i sensibilitat, per explicar aquestes històries amb tota la força amb què jo les veig i experimento, acabo esgotat i exhaust. Crec que l'alumne ho capta, però en el fons no n'estic segur».

Professors com Weintraub eren entusiastes defensors de les humanitats. Uns quants anys en la seva companyia et deixa una marca indeleble.




(Fotos meves: Sant Pere de Rodes, Alt Empordà.)

Sitges

Aquí al darrere hi ha la companyia i l'hospitalitat de l'Eulàlia i, a la penúltima foto, un aire del Miquel.

el parc Güell de Barcelona, de 8 a 9 del matí

Contra tots i totes, senyores i senyor!

Últimament s'han publicat, per mitjans diversos, opinions també diverses sobre un tema al qual ja fa temps que hi donem voltes: l'ús del masculí, o del femení, amb valor genèric, és a dir, per referir-se a homes i dones alhora. Concretament, em refereixo a un text de Pere Saumell, "Senyores i senyor?", de ja fa uns mesos, publicat al seu blog El vigilant del far, i al text de Bel Olid "Contra tots i totes", publicat a la revista digital Núvol fa poc més d'una setmana. Segur que n'hi ha d'altres, però aquests dos són els que m'han arribat els últims dies, els que han provocat un parell d'intercanvis més o menys a tres bandes al Twitter i els que ara vull comentar.

(Entremig d'aquests dos, jo també havia publicat un apunt en aquest mateix blog, "¿Femení per referir-se a homes i dones?", que va suscitar un nombre considerable de comentaris interessants, tant a favor com en contra del que jo defensava; i també m'havia referit al text d'Ignacio Bosque sobre el castellà, "Parla Ignacio Bosque: sexisme lingüístic i visibilitat de la dona", perquè em va semblar un text molt lúcid, digne del gran lingüista que és Bosque, i perquè el que diu és en gran mesura aplicable també al català.)

(Els textos que il·lustren aquest apunt els he fotografiat jo mateixa aquesta setmana: pel carrer, a la Universitat de Barcelona i a l'acte de commemoració reivindicativa dels trenta anys de Catalunya Ràdio, que s'ha fet avui.)

Sobre "Senyores i senyor?":

El text fa i es fa la pregunta següent: en una reunió de dones --que parlen de la menstruació--, ¿quants homes calen perquè es passi del femení al masculí?. Aquest plantejament parteix, al meu entendre, d'una concepció de la llengua i de la comunicació que no es correspon amb la realitat. Ni les llengües ni els processos comunicatius funcionen seguint fórmules matemàtiques. El sistema lingüístic (en el cas que ens ocupa, l'ús dels gèneres gramaticals per referir-se a homes i dones), en un esdeveniment comunicatiu interactua amb tot un seguit de factors de tipus psicolingüístic, pragmàtic i social que ens fan decidir per una forma o una altra. En el cas que planteja Pere Saumell, la resposta depèn de múltiples factors. El propòsit és el desencadenant de qualsevol procés comunicatiu, i a més cal tenir en compte aspectes com la identitat individual i la col·lectiva; per tant, és molt probable que en un context així les dones conservin el femení si el que volen és reflectir lingüísticament la pròpia identitat col·lectiva --molt rellevant pel tema tractat-- i deixar clar que les destinatàries directes dels missatges que s'emeten són les dones, encara que també hi hagi homes i se'ls accepti com a destinataris indirectes dels missatges. En cas que la situació deixés de ser percebuda així, i els homes també fossin considerats destinataris directes dels enunciats, sembla previsible que el pas al masculí s'aniria imposant a mesura que anessin arribant més homes. I no hi ha frontera clara: com ja fa temps que se sap, els fenòmens socials, i entre ells hi ha els lingüístics (dins dels quals s'inclouen els pragmàtics), no són de blanc o negre, sinó graduals, i no cal, doncs, que ens esforcem a buscar una fórmula matemàtica per explicar-los.

Sobre "Contra tots i totes":

El text és brillant, està molt ben escrit i fa un retrat dels inconvenients de les formes desdoblades que comparteixo plenament... fins que arribo als dos últims paràgrafs, que ja no són un retrat. A mi no m'estranya que "Hola a totes" sorprengui a un auditori format per nois i noies, i els motius ja els vaig explicar a l'apunt a què m'he referit més amunt, i també es poden explicar, crec, a partir del que acabo de comentar en el paràgraf anterior. No cal insistir-hi. Només el temps dirà si l'ús del masculí amb valor genèric resulta, al conjunt dels parlants, prou incòmode, prou excloent de les dones, per continuar experimentant amb fórmules diverses fins a trobar-ne una que convenci a tothom. La mateixa Bel Olid ho deia en una piulada que seguia el fil de tot això: "Usem el masculí com a genèric perquè no tenim opció clara millor, però no ens hi resignem per sempre :)". Efectivament, si el masculí plural acaba incomodant prou gent i es troba una solució satisfactòria per a tothom, aquesta solució triomfarà. Jo diria que, de moment, no és el cas del femení genèric. (Una precisió: els criteris de llenguatge no sexista que cita Bel Olid van ser substituïts fa més d'un any per aquests altres, que matisen bastant els anteriors.)

(No fa gaires dies, mentre escrivia a estones aquest text, va sortir publicat un article meu on parlo, d'una manera més àmplia i a partir de l'anàlisi d'un corpus de textos reals i recents, d'aquestes qüestions: Neus Nogué Serrano "Els criteris de «visibilització de les dones» en català: límits sintacticosemàntics i discursius", Caplletra 54, primavera 2013, dins el monogràfic "El gènere i el sexe en les llengües", que vaig coordinar amb Montserrat Cortès-Colomé.)

En aquest enllaç hi trobareu les referències d'altres textos relacionats amb aquest.

Catalunya Ràdio celebra els 30 anys amb un acte reivindicatiu

Com a extreballadora de l'emissora, com a lingüista i com a catalana, tot el suport als treballadors de Catalunya Ràdio en defensa dels mitjans de comunicació públics i en català.

Dissabte tenim una cita a les 12 del migdia al Centre Artesà Tradicionàrius:

REIVINDICA ELS 30 ANYS DE CATALUNYA RÀDIO, RESERVA'T EL 15

¿hipersexualització o hipercobriment?

[La resposta a la penúltima pregunta és la que més m'ha fet pensar. Més que el biquini i les ulleres, a mi em ve al cap aquesta mena de pensament quan veig dones amb uns talons de pam.]


Èlia Romo-Terol: "Conèixer bé la seva religió allibera les feministes musulmanes"

Investigadora per la UB sobre feminisme islàmic, aquesta filòloga àrab i hebrea explica com res frena la lluita de les dones al món àrab post revolucionari

Foto: Xavier Bertral, diari Ara.

CARME RIERA SANFELIU | Ara, 10/05/2013

Han passat dos anys d'ençà que el món àrab va començar a bullir entre revolucions i les manifestacions massives als carrers s'han evaporat. Mentre l'efervescència postrevolucionària es concentra ara a escrutar unes transicions accidentades, les dones que van defensar els seus drets a les xarxes i a les places veuen com les forcen a fer passos enrere. Romo-Terol explica, però, que res frena la lluita feminista a la regió.

N'hem parlat molt arran de les revolucions, però fins on es remunta el feminisme al món àrab?

Comença a finals del segle XIX, sobretot a Egipte. Està molt lligat al nacionalisme àrab, contrari a la colonització i a favor de la independència. S'entenia que el país progressaria quan ho fessin les dones, és un feminisme més aviat laic i de tall occidental. Als anys cinquanta, quan s'independitzen, la societat torna a voler tancar la dona a casa.

El feminisme va quedar esmorteït?

Als 90 es dispara el feminisme islàmic. Això no vol dir feminisme de les musulmanes, és més aviat un feminisme que analitza les fonts de l'islam, la tradició de la qual beu la jurisprudència estatal, i en fa una nova interpretació. Rellegeix els textos des d'un punt de vista feminista, per defensar la igualtat entre sexes a l'islam.

I dècades més tard arriben les revolucions àrabs. Dos anys després, on ha quedat l'esperança que millorarien la situació de la dona?

L'auge dels partits islamistes no hi ajuda. Venien de dictadures militars laiques -Síria, Iraq, Egipte- i, tot i que no era cap garantia per als seus drets, la situació ha empitjorat i tenen por que, salvant les distàncies, passi com a l'Iran: un poble laic inicia una revolució per derrocar el xa i al cap de poc temps es troben amb el règim dels aiatol·làs.

La lluita feminista no ha frenat.

A Egipte és bestial. S'han visibilitzat moviments potents a les xarxes socials: un mapa per localitzar abusos sexuals, per exemple. "La revolta o és feminista o no serà", diuen. Són moviments que no s'emmarquen en el feminisme islàmic, és un altre tipus d'activisme. Si bé tothom lluita pel mateix, el feminisme islàmic es va fer molt fort als noranta, especialment als Estats Units. Un dels millors exemples és l'associació Karama, advocades que coneixen molt bé la llei islàmica i que s'enfronten a sentències injustes que s'emparen falsament en l'Alcorà.

Quines victòries han aconseguit aquest tipus d'organitzacions?

Un dels casos més coneguts és el de la dona que es volia lapidar fa uns anys a Nigèria. Amnistia Internacional va fer-ne una gran campanya, però la iniciativa original va ser d'un grup d'advocades nigerianes, Baobab. Per un tribunal nigerià que segueix la xaria, Amnistia Internacional no té cap força perquè no deixa de ser una mentalitat occidental que volen combatre i fa que es reafirmin més encara en les seves intencions. Són aquests grups de dones les que realment coneixen la llei i poden rebatre el discurs oficial.

¿El discurs dels islamistes s'ha de combatre dins de l'islam, doncs?

Una activista egípcia, Xahinaz El Hennawi, ho explica molt bé. Diu: "Hi ha moltes activistes capaces de continuar el camí de les revolucions, però el que fa falta són estudioses que responguin als que creuen que poden parlar en nom de la religió i fer retrocedir les dones". Les musulmanes fa molt que es van adonar que tenir un coneixement de la pròpia religió allibera la dona.

Moltes dones musulmanes rebutgen les Femen, les noies que es treuen la samarreta per manifestar-se. ¿Hi ha xocs entre el feminisme islamista i l'occidental?

Moltes dones no s'identifiquen amb la manera de reivindicar de Femen, a Occident hi ha una hipersexualització de la dona i això fa que moltes musulmanes reaccionin amb rebuig. Entenc que les Femen tenen dret a manifestar-se ensenyant els pits i que altres dones ho faran estudiant l'Alcorà. Al final totes busquen el mateix.

I tot i buscar el mateix, sembla que no s'acaben d'entendre.

Hi ha un acudit gràfic àrab en què es veu una dona amb el nicab i una altra amb biquini i ulleres de sol. Totes dues pensen: "Oprimida..." Què és millor, hipersexualització o hipercobriment? Al final, la voluntat és la mateixa: dues maneres de sentir-se bonica. Parlem amb orgull del nostre alliberament sexual però elles diuen que som esclaves de la talla 40. Tenim un altre tipus de vels i canviar uns pels altres no val la pena, cadascú s'allibera a la seva manera.

No tot es redueix a la religió, no?

És el patriarcat el que sotmet la dona i qualsevol religió que caigui en mans d'un sistema així serà l'excusa del discurs polític per reafirmar una estructura controlada per homes. El feminisme islamista comença a posar èmfasi en la sexualitat. Cal recordar la frase "ni putes ni submises", que va donar nom a un grup feminista francès el 2002. No volen ni hipersexualització ni caure en una submissió patriarcal que també ha viscut Espanya. Les revoltes han demostrat que de submises no en tenen res. Tahrir estava plena de dones cridant, tapades o no. I que siguin víctimes d'assetjament no vol dir que es quedin a casa, que no estudiïn o que no es queixin.

¿Els catalans exportem gestos? Entrevista a Lluís Payrató

Lluís Payrató: «L’exportació més curiosa que conec de gest català és la del gest de burla que anomenem ‘fer pam i pipa’»



El professor del Departament de Filologia Catalana de la UB Lluís Payrató ha publicat El gest nostre de cada dia (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2013), una reflexió a mig camí entre l’assaig i la recerca sobre el gest com a mecanisme comunicatiu i com a patrimoni bàsic de la cultura popular, que ara fa just un any va guanyar el 28è Premi Valeri Serra i Boldú de cultura popular. Al llibre, Payrató analitza la funció dels emblemes o gestos autònoms, amb significat independent del llenguatge verbal. Hi tracta des dels gestos relacionats amb les salutacions, l’expressió dels sentiments o els estats d’ànim, fins als que són propis dels jocs, l’esport, les activitats professionals o els rituals religiosos. L’autor fa, a més, un repàs de la història, i la tradició que comporta, d’alguns d’aquests gestos, n’analitza les particularitats i semblances amb gestos d’altres cultures, i mostra la relació que poden tenir amb la fraseologia popular i les metàfores i metonímies en què es fonamenten.

Catedràtic de Lingüística Aplicada i Pragmàtica del Català, Payrató ha treballat en diversos camps de la pragmàtica, l’anàlisi del discurs, l’etnografia lingüística i la sociolingüística aplicades a la llengua catalana. Recentment, ha publicat The pragmatics of Catalan (2011), en col·laboració amb Josep Maria Cots, i la segona edició de Pragmàtica, discurs i llengua oral. Introducció a l’anàlisi funcional de textos (2010).

En un moment en què novament cal defensar el català com a idioma propi, vostè recull i analitza els elements que configuren també un llenguatge no verbal autònom —que es reconeix sense el suport del llenguatge verbal— i específicament català. D’on sorgeix la idea de recopilar aquesta informació sobre el gest català i quins objectius persegueix?

La idea va venir justament, ara fa més de vint anys, d’un estudi sobre el contacte de llengües i, en concret, sobre la interferència: si hi ha interferències i manlleus entre llengües pel que fa al lèxic o a les construccions sintàctiques, n’hi pot haver també entre els gestos? Això voldria dir, doncs, que hi ha gestos pròpiament catalans? Un parlant català utilitza avui altres llengües (castellà, francès...), però la seva gestualitat és independent de la llengua que parla? D’aquí procedeix la idea de recopilar mostres sobre el gest català, una tasca que Joan Amades va iniciar amb un recull el 1957 i que Jaume Mascaró, professor de la nostra Universitat, va continuar. Jo vaig seguir les seves passes a partir de 1989; de fet, vaig dedicar la tesi doctoral a una part d’aquest tema...

Fins a quin punt podem dir que existeix el gest genuïnament català? I el d’altres indrets?

La contesta rigorosa hauria de ser que no ho podem dir perquè no ho sabem exactament, perquè no en tenim prou estudis. Aquesta és la pregunta que Joan Amades no s’acaba de fer. D’una banda, sembla que implícitament respondria que sí, però de l’altra el seu recull es titula El gest a Catalunya, no pas Els gestos catalans (o alguna cosa similar), fet que fa sospitar que va defugir el tema. Jaume Mascaró, en canvi, dóna paràmetres concrets que algun dia han de permetre mesurar fins a quin punt els nostres gestos són diferents dels d’altres comunitats. Mentrestant, podem dir que, sens dubte, hi ha «gestos catalans» en el sentit que són les «produccions gestuals» dels parlants catalans, però que tenen moltes semblances amb els d’altres àrees veïnes, sobretot de les cultures mediterrànies.

En el cas concret que més s’ha estudiat, el dels emblemes, hi ha molts elements comuns. Pensem, per exemple, en gestos d’insult, com el d’aixecar el dit del mig, o de burla, com les llengotes. Però també n’hi ha de particulars d’algunes zones, com Itàlia, Gran Bretanya, Grècia, on s’usen gestos d’insult específics.

Els gestos s’hereten, s’importen o es manlleven? Es pot dir que existeixen, pel que fa al gest, els equivalents als neologismes o als barbarismes de la llengua parlada?


Heretem gestos en el sentit cultural: els mantenim generació rere generació, i n’hi ha força, per exemple, que ens vénen de l’antiguitat grega i romana (aixecar el dit com a insult, les banyes, treure la llengua, etc.). També n’importem o en manllevem de cultures veïnes, per exemple aquests tan coneguts avui com aixecar el polze (‘bé’), fer un cercle amb l’índex i el polze (‘d’acord’), o fer el gest de victòria (la V amb els dits) són d’influència anglosaxona.

Els neologismes els veiem, per exemple, avui mateix amb gestos de joves i adolescents, sovint procedents del castellà: me parto (de riure) és una expressió castellana que pot anar acompanyada d’un emblema (donar-se cops al pit). Abans havia passat amb gestos com el de donar-se copets a la galta, que s’associa a caradura, una paraula castellana; en català, l’expressió equivalent seria més aviat barrut, i el gest, el de tocar-se les barres.

Què és un gest global? Per què ho és o què és el que fa que arribi a ser-ho?


És un tipus de gest que s’ha popularitzat i expandit per moltes àrees geogràfiques gràcies a la influència dels mitjans de comunicació, el cinema, la televisió i la propaganda gràfica. El gest d’aixecar el polze en seria un exemple, però alerta perquè hi ha molts gestos que pensem que es donen a tot el món i en realitat són culturals. Fins i tot el d’autoestop, per exemple, es fa de maneres diferents. O el de suïcidi, que és un exemple típic, es fa segons els hàbits de cada comunitat. Per parlar de gestos globals també hauríem d’esmentar el cas d’accions emparentades amb gestos dels primats i que tenen significats força similars, però tampoc ben bé idèntics, al llarg de totes les cultures: somriure, arquejar les celles, encongir les espatlles...

Els catalans «hem globalitzat» cap gest?

L’exportació més curiosa que conec és la del gest de burla que anomenem fer pam i pipa. Ja és molt indicatiu que el gest, a casa nostra, tingui nom, per començar, i resulta a més a més que a l’Argentina i a l’Uruguai es coneix com el pito catalán. De fet, hi funciona fins i tot l’expressió verbal amb el significat de ‘burlar-se d’algú’. És ben fàcil de comprovar amb una simple recerca a Internet.

Quan podem dir que un gest esdevé emblema? Quins són els seus àmbits de domini prioritari (en quins moments o situacions s’utilitzen preferentment)?

L’emblema és el fruit d’un procés de convencionalització, que implica que un determinat acte no verbal, dit en termes neutres, però que sol ser un gest il·lustrador d’algun aspecte de la parla, adopta una morfologia cada cop més convencional i social. Alhora, en aquest procés també es produeix un procés d’estilització formal del gest i d’autonomia respecte de la parla. Això vol dir que un gest que inicialment només s’entenia al costat del llenguatge verbal, cada cop és més comprensible sense necessitat de la llengua oral.

Els emblemes, de fet, es caracteritzen perquè es poden fer servir amb independència del llenguatge verbal, i fins i tot s’entenen de manera descontextualitzada. En un anunci de la Generalitat de fa uns quants anys es podia sentir ja que «el polze serveix per dir ‘molt bé’», o sigui que ha arribat força lluny, el gest. I els gestos són molt útils, sobretot els emblemes, quan el canal verbal està bloquejat o troba obstacles: a una certa distància (per exemple, en les salutacions o insults), sota l’aigua, si hi ha soroll, si volem dissimular o ser discrets...

Tots els éssers humans fan gestos, però en cada grup territorial —més o menys ampli— hi ha diferències —també més o menys àmplies. Per què uns territoris són més rics que d’altres en l’ús dels emblemes? El llenguatge no verbal autònom és un vestigi dels avantpassats o és un element que ha evolucionat de manera paral·lela a la pròpia evolució de les civilitzacions?

Aquesta és una de les grans preguntes que es fan els estudiosos, per exemple Adam Kendon, quan analitza la gestualitat italiana (sobretot la de Nàpols). Ell proposa que les raons s’han de buscar en l’hàbitat de cada cultura. De fet, ell mateix és un gran estudiós dels llenguatges de signes (manuals) dels aborígens australians, i també en el cas de les cultures índies d’Amèrica hi ha llenguatges de signes manuals. Els emblemes semblen propis de moltes cultures, i tenim dades que fan veure que en molts casos es tracta de repertoris que solen tenir al voltant de cent ítems. Encara som lluny de poder fer comparacions realment fiables, però com a mínim cada cop en tenim més dades, més estudis de camp i més diccionaris de gestos, sobretot d’emblemes. I que les cultures mediterrànies fan més ús dels emblemes que les nòrdiques, és evident —és un tòpic fins i tot—, però ja sabem que al sud som més de contacte que no pas al nord. En el cas de Nàpols, Kendon parla del fet que hi ha molta vida al carrer, i segurament aquest és un tret que s’ha de tenir en compte.

Pel que fa als aspectes evolutius. David McNeil, l’altre gran estudiós de la gestualitat, amb Kendon, sempre diu que la gesticulació que acompanya la parla és pròpiament una part de la parla, i que no l’hem de veure com un simple complement o una mena de vestigi inútil sinó com un canal que aporta informació als enunciats. En qualsevol cas, el discurs verbal oral no es pot entendre sense la gestualitat que l’acompanya: les mans, l’expressió facial, la postura... En la conversa ordinària, col·loquial, hi ha moltíssima informació que no es troba en les paraules, en els enunciats verbals. Per això, cada cop parlem menys de comunicació no verbal (que la fa dependent del llenguatge) i més de comunicació multimodal: diferents codis i canals que funcionen alhora.

---
Entrevista publicada a: Universitat de Barcelona, Notícies. Hi trobareu uns quants enllaços que us poden interessar. Jo l'he reproduïda sencera perquè la vull conservar aquí.