¿hipersexualització o hipercobriment?

[La resposta a la penúltima pregunta és la que més m'ha fet pensar. Més que el biquini i les ulleres, a mi em ve al cap aquesta mena de pensament quan veig dones amb uns talons de pam.]


Èlia Romo-Terol: "Conèixer bé la seva religió allibera les feministes musulmanes"

Investigadora per la UB sobre feminisme islàmic, aquesta filòloga àrab i hebrea explica com res frena la lluita de les dones al món àrab post revolucionari

Foto: Xavier Bertral, diari Ara.

CARME RIERA SANFELIU | Ara, 10/05/2013

Han passat dos anys d'ençà que el món àrab va començar a bullir entre revolucions i les manifestacions massives als carrers s'han evaporat. Mentre l'efervescència postrevolucionària es concentra ara a escrutar unes transicions accidentades, les dones que van defensar els seus drets a les xarxes i a les places veuen com les forcen a fer passos enrere. Romo-Terol explica, però, que res frena la lluita feminista a la regió.

N'hem parlat molt arran de les revolucions, però fins on es remunta el feminisme al món àrab?

Comença a finals del segle XIX, sobretot a Egipte. Està molt lligat al nacionalisme àrab, contrari a la colonització i a favor de la independència. S'entenia que el país progressaria quan ho fessin les dones, és un feminisme més aviat laic i de tall occidental. Als anys cinquanta, quan s'independitzen, la societat torna a voler tancar la dona a casa.

El feminisme va quedar esmorteït?

Als 90 es dispara el feminisme islàmic. Això no vol dir feminisme de les musulmanes, és més aviat un feminisme que analitza les fonts de l'islam, la tradició de la qual beu la jurisprudència estatal, i en fa una nova interpretació. Rellegeix els textos des d'un punt de vista feminista, per defensar la igualtat entre sexes a l'islam.

I dècades més tard arriben les revolucions àrabs. Dos anys després, on ha quedat l'esperança que millorarien la situació de la dona?

L'auge dels partits islamistes no hi ajuda. Venien de dictadures militars laiques -Síria, Iraq, Egipte- i, tot i que no era cap garantia per als seus drets, la situació ha empitjorat i tenen por que, salvant les distàncies, passi com a l'Iran: un poble laic inicia una revolució per derrocar el xa i al cap de poc temps es troben amb el règim dels aiatol·làs.

La lluita feminista no ha frenat.

A Egipte és bestial. S'han visibilitzat moviments potents a les xarxes socials: un mapa per localitzar abusos sexuals, per exemple. "La revolta o és feminista o no serà", diuen. Són moviments que no s'emmarquen en el feminisme islàmic, és un altre tipus d'activisme. Si bé tothom lluita pel mateix, el feminisme islàmic es va fer molt fort als noranta, especialment als Estats Units. Un dels millors exemples és l'associació Karama, advocades que coneixen molt bé la llei islàmica i que s'enfronten a sentències injustes que s'emparen falsament en l'Alcorà.

Quines victòries han aconseguit aquest tipus d'organitzacions?

Un dels casos més coneguts és el de la dona que es volia lapidar fa uns anys a Nigèria. Amnistia Internacional va fer-ne una gran campanya, però la iniciativa original va ser d'un grup d'advocades nigerianes, Baobab. Per un tribunal nigerià que segueix la xaria, Amnistia Internacional no té cap força perquè no deixa de ser una mentalitat occidental que volen combatre i fa que es reafirmin més encara en les seves intencions. Són aquests grups de dones les que realment coneixen la llei i poden rebatre el discurs oficial.

¿El discurs dels islamistes s'ha de combatre dins de l'islam, doncs?

Una activista egípcia, Xahinaz El Hennawi, ho explica molt bé. Diu: "Hi ha moltes activistes capaces de continuar el camí de les revolucions, però el que fa falta són estudioses que responguin als que creuen que poden parlar en nom de la religió i fer retrocedir les dones". Les musulmanes fa molt que es van adonar que tenir un coneixement de la pròpia religió allibera la dona.

Moltes dones musulmanes rebutgen les Femen, les noies que es treuen la samarreta per manifestar-se. ¿Hi ha xocs entre el feminisme islamista i l'occidental?

Moltes dones no s'identifiquen amb la manera de reivindicar de Femen, a Occident hi ha una hipersexualització de la dona i això fa que moltes musulmanes reaccionin amb rebuig. Entenc que les Femen tenen dret a manifestar-se ensenyant els pits i que altres dones ho faran estudiant l'Alcorà. Al final totes busquen el mateix.

I tot i buscar el mateix, sembla que no s'acaben d'entendre.

Hi ha un acudit gràfic àrab en què es veu una dona amb el nicab i una altra amb biquini i ulleres de sol. Totes dues pensen: "Oprimida..." Què és millor, hipersexualització o hipercobriment? Al final, la voluntat és la mateixa: dues maneres de sentir-se bonica. Parlem amb orgull del nostre alliberament sexual però elles diuen que som esclaves de la talla 40. Tenim un altre tipus de vels i canviar uns pels altres no val la pena, cadascú s'allibera a la seva manera.

No tot es redueix a la religió, no?

És el patriarcat el que sotmet la dona i qualsevol religió que caigui en mans d'un sistema així serà l'excusa del discurs polític per reafirmar una estructura controlada per homes. El feminisme islamista comença a posar èmfasi en la sexualitat. Cal recordar la frase "ni putes ni submises", que va donar nom a un grup feminista francès el 2002. No volen ni hipersexualització ni caure en una submissió patriarcal que també ha viscut Espanya. Les revoltes han demostrat que de submises no en tenen res. Tahrir estava plena de dones cridant, tapades o no. I que siguin víctimes d'assetjament no vol dir que es quedin a casa, que no estudiïn o que no es queixin.