Lloança dels països naturals

VISCA EL SISTEMA

SEBASTIÀ ALZAMORA | Ara, 26/04/2012

L'inflamable ministre Montoro, profeta de l'apocalipsi autonòmic, es va dignar ahir a recordar-se dels independentistes per proclamar que ara el que toca és concentrar-se a combatre la crisi, i que per això cal oblidar-se "de models antics d'estat propis de l'Edat Mitjana" (Montoro sempre ha estat molt modern), així com abstenir-se de discutir sobre "països artificials". Alliçonador i tothora cordial, l'amic Montoro.

I molt interessant, perquè ens proporciona informacions que, fins ara, ignoràvem: per exemple, això dels estats de l'Edat Mitjana. Ens pensàvem (perquè així ho expliquen els historiadors, que tanmateix mai seran tan fiables com el nostre admirat ministre) que els estats tal com els coneixem s'havien forjat i consolidat una mica més endavant, durant els segles XVIII i XIX: va ser el cas, per exemple, de l'estat nació d'estirp jacobina que es va imposar a França, i que va donar també el model per a l'estat espanyol. A l'Edat Mitjana el que hi havia eren regnes, sovint força més petits però tan o més bel·licosos que els estats d'ara. Això també succeïa a la península Ibèrica, fins al punt que, a l'Edat Mitjana, encara no existia Espanya. O no existia, si més no, Espanya tal com l'entenem del decret de Nova Planta ençà.

Però calla, que això deu tenir a veure amb l'expressió més sucosa de Montoro, que és aquesta que fa referència a les discussions que alguns s'entesten a mantenir sobre "països artificials". Aquest adjectiu (artificial, hum) introdueix una distinció de gran abast, perquè, si resulta que existeixen països que són artificials, deu voler dir que n'hi ha uns altres que són naturals, com el suc de taronja. Així doncs, si la Catalunya sobirana que anhelen els independentistes és un país artificial, hem de concloure que Espanya, per contraposició, és un país cent per cent natural. Això vol dir que no hi ha hagut ningú mai que n'hagi fixat les fronteres, sinó que Espanya senzillament sempre ha existit de manera, ja diem, natural, idèntica a si mateixa des de temps immemorials.

Aleshores cobra sentit allò altre de l'Edat Mitjana: com voleu que no existís Espanya ja a l'Edat Mitjana, si es tracta d'un país natural, com el sol que surt i es pon cada dia? Espanya no té artifici (com els països de porexpan que es fabriquen els independentistes, ecs) i, com l'aigua que brolla de la font joliua, ha estat allà on és des de sempre, i des d'abans encara. Espanya ja existia abans del Big Bang, i seguirà existint després que el planeta Terra hagi fet un pet com una gla, per la raó incontrovertible que Espanya és natural. De fet, no és cert que Déu Nostre Senyor descansés al setè dia: el diumenge el va aprofitar per fer Espanya, a fi que la Creació fos completa i comptés, des d'un bon començament, amb un país natural que posés en ridícul tots aquells insensats que tinguessin la pretensió de construir els seus detestables països artificials. Gràcies per l'aclariment, senyor Montoro, i visca la seva Espanya natural i eterna (però que visqui lluny).

cobles d'actualitat

Ara la poesia popular es difon per aquests mitjans...

Així comença la saga:
va el Cristiano i la caga.
Ja mai més se li aixecava,
tan esquifida, la fava!

Ho porta escrit el Kakà,
ell també l'ha de cagar.
Tampoc se li aixeca el vit,
sempre l'ha tingut petit!

La pilota, al Sergio Ramos,
sí que se li aixeca, vamos!
Però la polla té el col·lega
més tova que la mantega.

Després de passar-ho puta
per haver perdut la ruta,
a can culer la trempera
reviscola, tal com era.

comunicació, informació i llengua: un reportatge

Si aneu a aquesta adreça, hi trobareu un reportatge elaborat per un grup d'estudiants de primer del grau de Comunicació i Indústries Culturals de la Universitat de Barcelona. Ja veureu que no té res a envejar als que podem veure diàriament per televisió. El tema, més enllà del que suggereix el títol, és la influència que tenen els múltiples sistemes de comunicació immediata que fem servir actualment en les nostres vides i, potser, en la llengua.

¿Teniu ganes d'opinar? (Jo ja ho vaig fer, ja ho veureu.) Va, que la zona de comentaris d'aquest blog està una mica enteranyinada...



.

ahir, a Bell-lloc d'Urgell, recordàvem Joan Solà

Ahir dissabte, 21 d'abril, a Bell-lloc d'Urgell es van lliurar els premis del VIII Concurs de Narrativa Breu Joan Solà. S'hi presentaven textos d'alumnes de l'escola del poble, i també de joves més grans. Vam veure i sentir bell-lloquins petits i no tan petits llegint els seus textos sobre el futur de Catalunya, que era el tema d'enguany. Textos ben escrits i molt ben llegits, i amb una bona dosi d'optimisme sobre el futur del país.

L'acte de lliurament dels premis va senzill, bonic i ple de calidesa. És molt emocionant veure com el seu poble no només recorda Joan Solà amb afecte i agraïment, sinó que el pren com a referència a l'hora de transmetre valors a la joventut que puja: esforç, rigor, estimació a la llengua... Paraules que la regidora de Cultura adreçava al poble, i també als més petits ("el bell-lloquí més il·lustre", deia).

Però el record i l'homenatge del poble que el va veure néixer no s'acaba aquí. Ara fa un any es va inaugurar la Biblioteca Municipal Joan Solà, un espai clar, lluminós i confortable, ben dissenyat i ple de llibres i revistes. També aquí en Joan és omnipresent: a la porta de vidre, una fotografia i el seu nom --difícils de fotografiar-- gravats, ens donen la benvinguda.

I en un racó, les peces d'un muntatge que va formar part de l'acte d'inauguració, amb la seva cara riallera i l'expressió múrria tan ben plasmades. I els seus llibres, esclar.

L'Ajuntament de Bell-lloc també participa en la convocatòria del Premi de Recerca en Lingüística Catalana Joan Solà. La segona edició ja està en marxa, i el premi es lliurarà al setembre a la Universitat de Lleida.

A Bell-lloc ahir també vam poder percebre la calidesa i alegria de la família Solà: de la Lluïsa, germana d'en Joan, i les seves filles. Veure-les a elles també és evocar-lo a ell: el gest i l'expressió tan característics, la bonhomia, la força.

Durant l'acte de lliurament dels premis, a fora el cel es va anar tapant i va fer dos o tres rams (així ho diuen "els jaios", a Bell-lloc; la gent de mitjana edat diu que diuen "ruixats"; aix...). Quan marxàvem, l'última llum de la tarda es va barrejar amb l'olor de la terra després de la pluja (arc de Sant Martí inclòs), i va deixar en el pla una sensació de frescor i netedat que va ser el millor comiat del poble que ens havia acollit tan bé durant tot el dia.

Els elefants són iguals per a tothom

SEBASTIÀ ALZAMORA | Ara 16/04/2012

Com a la resta de l'espècie humana, a mi també em va tranquil·litzar enormement assabentar-me ahir, per terra, mar i aire, que Don Joan Carles de Borbó i Borbó "està molt animat i té gana", segons declaracions dels seus fills Felip i Helena a la sortida de l'hospital. A mi, això em va recordar una escena francament hilarant d' Els gegants , la novel·la que Baltasar Porcel no va tenir temps de finalitzar però de la qual vam tenir ocasió de llegir-ne un fragment al volum pòstum El cel i la terra segons Baltasar Porcel . Hi sortia un padrí que queia d'una teulada (on s'havia enfilat encalçant un gat) i que, de resultes de l'accident, quedava sumit en un coma del qual, segons els metges, ja no s'havia de despertar. Tanmateix, al cap d'uns dies, i quan ningú ja no donava res per la seva vida, el iaio es despertava per declarar amb els ulls ben oberts i la veu ben clara: "Tenc pixera i menjaria un plat d'arròs amb bacallà".

Sense deixar de banda els referents literaris, i per a caceres futures, el rei d'Espanya faria bé de tenir en compte els consells d'Ernest Hemingway, que solia dir que no es podia anar a matar elefants sense un rifle Winchester amb munició Kynoch 300, i una caixa de bourbon J.T.S. Brown. D'aquesta manera, si un no aconsegueix abatre l'animal (els elefants tenen l'inconvenient de ser difícils de tombar), sempre li queda la possibilitat de convidar-lo a una copa (hi ha elefants que aprecien de debò el bourbon ), o bé, en darrer extrem, d'agafar una bona pítima per tal de mitigar l'efecte pànic, que queda força malament en els homes amb un parell de pebrots. De tota manera, a banda de l'exaltació testicular, els caçadors d'elefants -com tots els homes que troben plaer en l'esport de matar animals grossos- justifiquen la seva afecció amb una curiosa barreja de mística i poesia, gairebé com si fossin monjos tibetans a la recerca del silenci perfecte. En qualsevol cas, és cert que la matança de proboscidis ha estat des de sempre un esbarjo de reis, i això s'explica perquè les testes coronades troben un plaer especial en el fet de matar éssers que els multipliquen de molt a ells en força, sensibilitat i intel·ligència.

Ens quedem, però, com dèiem al principi, amb la magnífica notícia que el nostre Borbó predilecte es troba millor per moments i que té una gana que l'alça. Fa pensar en els informes dels metges que s'ocupaven de Napoleó en el seu exili a l'illa d'Elba, quan reportaven que "l'emperador ha fet avui unes deposicions d'excel·lent color i consistència". I és que aquest home està fet un xaval. Esperem que puguem gaudir aviat també de les declaracions de l'altra filla del monarca, la infanta Cristina, i del seu senyor marit, el duc de Palma, Urdangarin, sobre l'estat de salut del seu estimat pare i sogre. I, per què no, d'un bon reportatge del National Geographic sobre les reserves de caça major de Botswana, que es podria titular "La justícia és igual per a tothom, exactament igual que el repartiment de recursos i de possibilitats".

14 d'abril amb elefants morts

Ves per on --i és patètic--, la relació entre "republicans" i "elefants" ha incorporat un significat nou. Que s'afegeix a tot el seguit de despropòsits dels últims mesos.

(Ni campechano ni hòsties: independència i república!)






.

14 d'abril

Només faltaven els elefants!





.

estat de la qüestió

Aquest començament d'abril, a Ulldemolins:

L'escociarda (també es diu cossiada, fuixarda, escorsiada...; nom científic: Globularia Alypum; DCVB dixit.) i el bruc, florits i ufanosos...

...i el romaní, poc fotogènic --com quasi sempre--, però amb flors (la farigola amb prou feines tenia fulles tendres, feia peneta i més val esperar).

A la nostra solana les fulles i els fruits de les figueres tot just s'intueixen...

...i els avellaners ja verdegen (al darrere s'endevina la cabana).

I per tot el terme, la vinya encara dorm (al fons, el Montsant, fent filera amb els ceps)...

...i hi ha ametllers que els ha caigut la flor i d'altres en plena floració (llàstima que no podeu sentir el zum-zum intens les abelles i altres insectes, fent feina; al fons, la serra de la Llena, separant el Priorat de les Garrigues).

Més fotos d'Ulldemolins, del Montsant, de flors, per aquí.

Cau gotes a Ulldemolins

Ara mateix (dimarts al migdia) "cau gotes" a Ulldemolins (atenció, inacusativa sense concordança!)*. A part del fons emboirat, si us hi fixeu les gotes es veuen en aquesta casa que té una paret mitgera mig caiguda i es veu l'interior fosc. I el congost de Fraguerau, al fons de tot, també està ben tapat.

(A mi en èpoques de sequera m'haurien de contractar per pujar cap aquí: quasi sempre que vinc, plou, poc o molt.)


* Per a qui no sàpiga de què va això de les inacusatives i ho vulgui saber:

Això del "cau gotes" (en lloc de "cauen gotes", que és com ho diria jo) forma part de les construccions inacusatives que explica Joan Solà al llibre Sintaxi normativa: estat de la qüestió (1994), dintre del capítol sobre la concordança del verb haver-hi. Ja abans, Pompeu Fabra, a la gramàtica pòstuma (1956), havia parlat d'un "tipus IV" d'oració, que correspon a les construccions inacusatives. I en altres llengües també n'hi ha, i s'han estudiat (inacusativity o inacusative construction, in English). En mallorquí, per exemple, els verbs intransitius de moviment que fan el perfet amb ser en lloc de estar ("som arribada") permeten fer construccions inacusatives. I en nord-occidental, la varietat de Joan Solà, sembla que fan totes les construccions inacusatives possibles sense concordar: "cau gotes", "en aquest racó s'hi troba molts caragols", "per aquest carrer no hi passa cotxes"...

Fabra va ser un dels primers gramàtics del món que en va parlar, d'aquestes construccions. El que ja no sé és si dintre de la lingüística internacional se sap gaire, això...

Cel de capvespre

Les Crestes de la Llena, al límit entre el Priorat i les Garrigues.

Aprenent a fotografiar la Lluna. Només que pogués posar la de la segona foto en la primera, la cosa ja milloraria... Algun dia sortirà bé de veritat!

Mart (la més brillant) i algunes veïnes sense identificar.

Ep, qué diuen los de Barcelona?

Tot i que la paret no és blanca..., tot i que ara no és Tots Sants sinó Setmana Santa..., igualment aquest podria ser el cementiri on arriba l'Èlia de cal Pedró a la primera "escena" de Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals.

(Aquest és el cementiri d'Ulldemolins, ben a propet...)