pa de la Toscana

Ingredients

25 g de llevat de forner fresc (o 12 g de llevat sec instantani)
un pessic de sucre
275 dl d'aigua tèbia
300 g de farina integral (millor orgànica)
200 g de farina blanca per fer pa (millor orgànica)
una mica més de farina blanca per tirar per sobre
4 cullerades d'oli d'oliva del bo


Com es fa

1. Poseu el llevat, el sucre i l'aigua en un bol petit i deixeu-ho reposar 10 minuts.

2. Poseu la farina, tamisada, en un bol gran. Feu un forat al mig i tireu-hi el líquid anterior i l'oli d'oliva.

3. Barregeu-ho amb una mà per fer una massa tova i tireu-la al marbre, enfarinat.

4. Pasteu-la durant 10 minuts amb les dues mans, fins que estigui suau i elàstica.

5. Feu una bola i poseu-la en un bol net i untat amb oli. Cobriu-la amb un drap de cotó o de lli mullat o amb film de plàstic, i deixeu-la reposar en un lloc càlid 1 hora o 1 hora i mitja, fins que hagi doblat el volum.

6. Torneu a bolcar la bola al marbre, doneu-li cops perquè surti l'aire i torneu-la a pastar un minut.

7. Doneu-li forma de cilindre gran, per fer una barra, o bé de cilindres petits, per fer panets llargs (els clàssics panini italians). Poseu-ho en una placa de forn enfarinada o amb paper de cuina, tapeu-ho i deixeu-ho reposar 45 minuts més.

8. Mentrestant, escalfeu el forn a 200 ºC, amb escalfor a dalt i a baix (important!).

9. Poseu un recipient resistent a l'escalfor ple d'aigua dins del forn. El vapor farà que la crosta sigui més cruixent (important!).

10. Tireu una mica de farina per sobre de cada pa i enforneu la placa durant 30-40 minuts (aneu-ho vigilant, depèn de la mida dels pans), fins que la crosta estigui torradeta.


11. Traieu la placa del forn i passeu els pans a una reixa perquè es refredin.


Notes

1. Aquest pa no porta sal perquè es considera que els ingredients que s'hi afegiran ja en porten prou. De tota manera, n'hi podeu afegir dues culleradetes, si voleu.

2. El mateix pa es pot fer amb farina blanca, només.


(Recepta basada en una que trobareu en el llibre Panes del mundo, de Paul Gayler (Barcelona: Blume, 2007). Les receptes són senzilles (a diferència d'altres llibres de receptes de pa), i seguint les instruccions al peu de la lletra els resultats són molt bons, pel meu gust.)


Altres receptes de pa aquí , aquí i aquí.


(I si voleu veure les altres receptes d'aquest blog, pitgeu l'etiqueta receptes que trobareu a la columna de la dreta.)

ahir, Sarrià, dos quarts de sis de la tarda

El campanar de l'església tocava els dos quarts en aquell mateix moment.



El barri té racons tan bonics...








I les catànies de can Foix, són tan bones!

lectures d'estiu

Tres novel·les que he llegit últimament i que m'han agradat molt. Totes tres molt adequades per a èpoques de vacances, o com a mínim d'un cert relax.



Gris de campanya, de Philip Kerr. De fet, per anar bé la saga de Bernie Gunther --el protagonista-- s'ha de llegir tota i per ordre. Aquesta és l'última, de moment, que ja se n'anuncia una altra.



















Aigua bruta, de Pau Vidal. Famós, sobretot, pels crucigrames a El País i per les traduccions d'Andrea Camilleri.


























L'home de la maleta, de Ramon Solsona. No necessita presentació. Qui no hagi llegit Les hores detingudes, doncs ja en té una altra...



























Jo ara m'hi poso amb la novel·la que ha fet famosa Marta Rojals. Ja us en diré alguna cosa, espero.







.

Toni Soler: "En un país normal"

En un país normal
TONI SOLER | Ara, 17/07/2011

ESPERPENT. Si Espanya fos un país normal -bé, quan dic normal, no sé quin país posar d'exemple- no estaríem patint l'actual esperpent polític, aquesta vergonya quotidiana que fa que el problema realment gros, que és l'economia, estúpids, encara se'ns mostri com a més agut, més desesperant; però Espanya és com és i tot i així és un estat poderós i amb segles de tradició de govern. Els que es vulguin consolar poden pensar en Itàlia i en Grècia. Però tenint en compte que fa quatre dies Aznar posava els peus sobre la taula de George Bush, i en fa tres Zapatero es marcava el repte de superar el PIB de França (que és la receptora de l'etern complex d'inferioritat hispànic), em sembla que el consol és ben precari.

EROSIÓ. Quan va esclatar la crisi amb tota la virulència, i Zapatero va enterrar allò de la desaceleración ; quan França i Alemanya van intervenir de facto la política econòmica espanyola, el denigrat ZP va ser el primer a assumir que l'havia espifiada i es va posar a fer els deures a corre-cuita. Ha fet el que se li va demanar, sabent que al mateix temps es feia l'harakiri. I si, com deia abans, Espanya fos un país normal, l'oposició li hauria fet costat i hauria solemnitzat un pacte nacional en matèria fiscal, laboral i financera. En canvi, el PP ha aprofitat l'ocasió per erosionar el govern i exigir amb grans escarafalls la convocatòria d'eleccions, sabent que la precampanya, la campanya i la postcampanya ens farien perdre a tots plegats uns mesos decisius. El PSOE ha cedit al seu joc, veient que la coral mediàtica del PP feia forat i les enquestes ensorraven la seva intenció de vot; Zapatero va decidir anunciar la retirada i Rubalcaba va postular-se com a candidat. Ara va fent campanya prometent miracles que tot sovint es contradiuen amb la política del govern del qual formava part fins a la setmana passada.

AMORTITZATS. I ara, esclar, ja que els uns només pensen a fer soroll, i els altres només pensen a publicitar el seu candidat, potser sí que el que cal és que es convoquin eleccions, perquè total, la legislatura està amortitzada, el govern està mort i enterrat i a més no farà res que pugui perjudicar el nou candidat. Eleccions, doncs, com més aviat millor, i mentrestant els ajustos enormes i enormement necessaris, i absolutament urgents, hauran d'esperar alguns mesos més. Fins passat festes, com se sol dir. I a Catalunya què? Les eleccions donaran la majoria absoluta al PP i obligaran CiU a buscar una estratègia nova, però abans s'hauran d'aclarir entre ells; les esquerres catalanes afrontaran la campanya amb el pas canviat, amb lideratges incipients -a ERC- o inexistents -al PSC-. Només el PP d'Alicia Sánchez-Camacho, amb el vent a favor, i Iniciativa, esperonada pels indignats , se senten optimistes. Però les tres forces principals del catalanisme es trobaran aviat davant d'un mur de ciment armat que segurament els obligarà a accelerar processos de redefinició que fa anys que estan en fase embrionària. Tant de bo l'encertin, i ho comparteixin, perquè una Catalunya dubtosa i dividida seria la cirereta del pastís de celebració de la victòria de Mariano Rajoy.

Albert Sánchez Piñol a l''Ara'

Fi de la llengua catalana

ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL | Ara, 16/07/2011

No crec que hi hagi cap literatura que dediqui tants esforços a parlar de la seva pròpia extinció com la catalana. Articles, assajos, contes, novel·les sobre la mort del català. Està irremissiblement condemnat, el català?

Qualsevol observador imparcial podria constatar les agressions constants que rep la llengua. I el més risible és que els enemics del català argumentin que són agressions imaginàries. N'hi ha prou exposant el cas de la Catalunya del Nord: a principis del segle XX només el 10% de la població no parlava el català; a principis del segle XXI no crec que el parli ni el 10% d'aquesta mateixa població. Un procés destructiu, per cert, que no va ser planificat, dirigit i consumat per cap dictadura, sinó per una democràcia.

Qualsevol ment mínimament racional, mínimament objectiva, pot veure el nucli de la qüestió: que Catalunya s'ubica entre dos colossos intolerants, França i Espanya, que han dedicat i dedicaran tots els esforços possibles a destruir qualsevol tret cultural aliè. I com ja sabem pel cas de la Catalunya del Nord, el règim que imperi a Madrid o París no altera l'objectiu final, només les formes i els mitjans. La democràcia no salvarà el català; ben al contrari: legitimarà el seu assassinat. O més ben dit: el català només el salvarà la democràcia catalana.

Però si això és així, si la disparitat de forces és tan aberrant i el català no implica cap lucre directament constatable, ens podríem fer una pregunta alternativa: per què s'estimen tant el català, els catalans? En realitat, es podria considerar que un idioma sense abast internacional és una nosa. Insisteixo: per què, doncs, aquesta tossuderia, per quina raó s'aboquen tants esforços a una causa sense futur aparent?

Dels mbuti (pigmeus) centreafricans hi ha una dada etnogràfica que ens pot deixar bocabadats: els mbuti no tenen idioma propi. Els especialistes encara discuteixen si els pigmeus van perdre el seu idioma en temps remots o si mai no han tingut una llengua pròpia. La qüestió és que allà on siguin els pigmeus parlen la llengua dels seus veïns ètnics. La pregunta immediata és: com pot ser que un poble sencer abdiqui d'un element cultural tan íntim, tan estructurador, tan vehicular com és idioma propi? La resposta, naturalment, és que aquesta pregunta ens la fem per un motiu i només un: que nosaltres som catalans.

Els pigmeus no atorguen cap importància a l'idioma perquè no el necessiten per a res. No m'estic referint a les necessitats comunicatives, sinó d'identitat. Els pigmeus són nòmades, caçadors-recol·lectors de religió animista, políticament acèfals i d'un individualisme exacerbat. Els seus veïns bantus, en canvi, són agrícoles, sedentaris, cristians i amb una societat gerontocràtica. És impossible confondre un bantu amb un pigmeu. Ara fixem-nos en el cas català. Un funcionari de Madrid i un de Barcelona, un pagès del Segrià i un de la Manxa, un arquitecte de Mataró i un d'Almeria: tenen els mateixos problemes. Les mateixes hipoteques, els mateixos horaris laborals i, si fa o no fa, els mateixos ingressos; estiuejaran a les mateixes destinacions i en cas de divorci pagaran pensions semblants. La modernitat és una fàbrica uniformitzadora. La tendència més humana no és la d'assemblar-se, sinó la de diferenciar-se. Constantment busquem elements que permetin als col·lectius, com als individus, tenir una personalitat pròpia. I avui en dia l'única cosa que diferencia un català d'un castellà, un barceloní d'un madrileny, és l'idioma. Per això els catalans esmercen tants esforços a conservar el català, perquè sense un idioma propi l'homogeneïtzació seria total.

Però tornem al principi: s'està morint, el català? La supremacia mediàtica i audiovisual de l'espanyol és irresistible. Però justament perquè hi ha aquesta voluntat de supervivència, el futurible més probable no serà el de la reserva índia, amb els últims catalanoparlants rere quatre tanques; no moriran els últims individus que parlin català, sinó que el català morirà lentament a dins de cada individu. Avui en dia ja es pot constatar que un dels idiomes més parlats a Catalunya és el castellà traduït. És a dir, un registre lingüístic pobríssim, que no inclou cap construcció sintàctica o gramatical pròpia, i que bàsicament consisteix a dir "camió" en lloc de " camión ", i llestos. Qualsevol pot entendre que aquests procés d'agonia lenta, però inexorable, només té una solució: més poder polític autòcton. Però això no és possible perquè els catalans no estan disposats a fer sacrificis per obtenir-lo. Avui en dia ja no es tracta de saber qui salvarà Catalunya d'Espanya, sinó qui salvarà Catalunya dels catalans.

[Això sí, sempre ens quedarà una esperança: l'espanyolisme més ranci, tronat i mesquí. Quan tanco aquest article m'assabento que volen dur Muriel Casals als tribunals. L'estat de reivindicació cívica necessita constants revulsius. I no em ve el cap res més indignant que jutjar una de les persones més íntegres, sacrificades i admirables d'aquest país.]

le premier jour du reste de ma vie

Avui ha sigut un dia molt molt molt especial per a mi: avui he passat les proves que em permetran tenir una situació laboral estable a la Universitat de Barcelona. Un somni, tot un privilegi.


Estic envoltada de gent meravellosa, família i amics, que m'han acompanyat en aquest procés llarg i dur, i que avui s'han alegrat amb mi quan han sabut que tot havia anat bé. I avui també he recordat
--com els recordo sempre-- la meva neboda Marina Nogué i el meu amic Joan Solà, que estic segura que també haurien compartit aquesta alegria.


Les persones que havien de valorar les proves han tingut una actitud exquisida amb mi i amb la meva feina. M'he sentit justament valorada pel que he fet i pel que faig, pel que és una part important de la meva vida. I els en dono les gràcies.


Doncs sí, avui sento que és el primer dia de la resta de la meva vida...




Un matin comme tous les autres
un nouveau pari
rechercher un peu de magie
dans cette inertie morose.

Clopin clopan sous la pluie
jouer le rôle de sa vie
puis un soir le rideau tombe
c'est pareil pour tout l'monde.

Rester debout mais à quel prix
sacrifier son instinct et ses envies
les plus essentielles.

Mais tout peut changer aujourd'hui
est le premier jour du reste de ta vie
plus confidentiel.

Pourquoi vouloir toujours plus beau
plus loin plus haut
et vouloir décrocher la Lune
quand on a les étoiles.

Quand les certitudes s'effondrent
en quelques secondes
sache que du berceau à la tombe
c'est dur pour tout l'monde.

Rester debout mais à quel prix
sacrifier son instinct et ses envies
les plus confidentielles.

Mais tout peut changer aujourd'hui
est le premier jour du reste de ta vie
c'est providentiel.

...

Debout peu importe le prix
suivre son instinct et ses envies
les plus essentielles.

Tu peux exploser aujourd'hui
et le premier jour du reste de ta vie
non accidentel.

Oui tout peut changer aujourd'hui
et le premier jour du reste de ta vie
plus confidentiel.

10-J: avui fa un any

El balanç de Toni Soler i Sebastià Alzamora, i després, més avall, una mica de memòria...

El país que anticipa el 10-J

TONI SOLER | Ara, 10/07/2011

Barcelona es va omplir de senyeres i estelades dues setmanes després de la sentència del TC contra l'Estatut català. Molts analistes coincideixen a dir que el 10-J, a falta de resultats pràctics, va tenir la virtut de situar l'independentisme al centre del debat polític català, i això és cert, però en un doble sentit: el sobiranisme cotitza a l'alça de manera transversal, però aquest mateix fenomen ha arremolinat el vot espanyolista a l'entorn del PP. D'altra banda, hi ha escèptics que diuen que la gran manifestació de Barcelona va ser la típica foguerada d'indignació que no deixa rastre a mitjà termini, però només cal veure l'últim sondeig del CEO per adonar-se que aquesta premissa no és certa. El tsunami ciutadà del 10-J, nodrit a parts iguals per la il·lusió i l'emprenyada, manté intactes els seus efectes. Ara bé: el sobiranisme català és un mosaic multiforme amb graus i matisos del tot heterogenis, la qual cosa no és dolenta per se però té conseqüències que amoïnen alguns, com ara la impossibilitat de cristal·litzar políticament.

PARTITS. Certs sectors potser somien una única força política independentista, que reculli i reforci el testimoni d'Esquerra i els seus satèl·lits. Però aquesta via sembla bloquejada per la pròpia imperícia d'aquells que l'haurien de dur a terme. I a més, fer passar la gran onada popular del 10 de juliol per l'adreçador d'unes úniques sigles seria el mateix que trair el seu esperit majoritari. La manifestació va demostrar que el sobiranisme és plural i transversal, que no pot ser excloent ni pot ser patrimonialitzat per cap formació política, per important que sigui. No pot ser una tendència o un formatget més de l'arc parlamentari, sinó un comú denominador de les forces polítiques majoritàries, com fins ara ho ha estat el catalanisme autonomista. Un hipotètic referèndum no es guanyarà mai si la sobirania no és un objectiu d'àmplia base, compatible amb tota mena d'etiquetes ideològiques.

VALORS. El 10-J es van aplegar independentistes de moltes menes. Primer hi ha els motivats, els que obeeixen raons identitàries o emocionals; després hi ha els resignats, és a dir, els que volien canviar Espanya i s'han cansat d'esperar, i finalment hi ha els conjunturals, els que sempre s'havien mantingut aliens a un debat que consideraven estrany o superflu però que s'han tornat sobiranistes per raons de tipus econòmic. Són tres motivacions legítimes, però com a pilars per sostenir la Catalunya del futur són un pèl fràgils. El factor emotiu és important, però en un país plural i mestís com el nostre fa de mal gestionar; la resignació no és mai un impuls del tot positiu, no fa agafar embranzida; i les motivacions econòmiques estan molt justificades però es poden esvair per poc que la conjuntura canviï. Necessitem un sobiranisme basat en el cor i en la raó, en el sentit pràctic i en l'esperança d'un futur millor. Necessitem l'afany de construir un país plural i autoexigent, no una reserva ètnica ni un lobi d'interessos dineraris, sinó una comunitat de valors. Per això és molt important que tots els ciutadans es preguntin no només què votaran en el cèlebre referèndum, sinó també què faran amb les eines que la sobirania posarà al nostre servei.




El dia que em van robar el mòbil

SEBASTIÀ ALZAMORA BARCELONA | Ara, 10/07/2011

El dia que em van robar el mòbil
A la manifestació del 10-J em van robar el mòbil. El duia a la butxaca del darrere dels pantalons i, submergit dins les multituds procel·loses i endut per la més noble exaltació patriòtica, em fou sostret sense que me n'adonés fins que la manifestació ja havia acabat i era tard per fer-hi res. El robatori em va molestar des del punt de vista material (era un bon mòbil, encara era nou), però sobretot en termes operatius, perquè significava que em quedava incomunicat la resta del dissabte (el 10-J va caure en dissabte) i tot diumenge, en un cap de setmana en què quedar-me incomunicat podia resultar altament lesiu per als meus assumptes personals i intransferibles. Total, que de la manifestació en vaig sortir, si em permeten l'expressió, francament putejat. És un testimoni que em permeto d'aportar a la memòria sentimental d'aquella jornada certament històrica: he esperat fins avui perquè en el seu moment, fa un any, encara ens trobàvem sota l'impacte de les revelacions sobre el tàndem Millet&Montull, i triomfaven molt els discursos que associaven Catalunya amb una claveguera (literalment) i el catalanisme amb una cova de lladres (més literalment encara), de manera que no era qüestió de fer córrer la brama que el 10-J era en realitat una reunió massiva de carteristes subvencionats.

A banda d'aquest episodi, el 10-J és la mobilització ciutadana més espectacular que he vist en ma vida (i, sense pretendre passar per un expert en la matèria, puc dir que n'he vist algunes), tant pel que fa a la capacitat de convocatòria com al grau de convicció dels assistents en el moment d'exterioritzar el seu missatge. I el missatge, a pesar dels filibusterismes polítics que van intentar que no existís, era d'una claredat i una franquesa rotundes: "Som una nació. Nosaltres decidim". No crec que pugui haver-hi una declaració de principis més eloqüent, sobretot quan la coregen més d'un milió de ciutadans d'un país amb una població de set milions i mig. El president Pujol va resumir l'exercici d'autoafirmació amb una de les seves frases lapidàries: "Hi ha país", va sospirar, alleujat. I una frase va córrer molt els dies, i setmanes, següents: "Això ja no té marxa enrere".

Un any després, totes dues coses segueixen sent certes. A Catalunya hi ha país, i el significat d'aquell clam tan potent no té marxa enrere, fins i tot a desgrat dels partits que l'havien de convertir en la seva raó de ser i no han sabut fer-ho. Però el significat era clar: Catalunya és un país que vol ser normal, és a dir, lliure. Que sàpiguen que no ho hem oblidat, i que ja no ho oblidarem mai. (I al malparit, o malparida?, que se'm va endur el mòbil, que sàpiga que també el recordo, encara).

I un record d'aquell dia i de la manera manera com van tractar la manifestació diaris ben diferents, de més cap a aquí i de més enllà.




.

La revolució tranquil·la / La ruptura possible

JOAN M. TRESSERRAS / JOSEP RAMONEDA | Ara, 09/07/2011


Benvolgut Josep,

¿Em diràs oportunista si aprofito l'avinentesa, justament avui, per parlar de la independència de Catalunya? Vaig fer-me independentista a mitjans dels 70 per "conseqüència" marxista. Veia Espanya com un escenari històric bastit per les oligarquies al voltant de l'Estat. I l'escenari català, en canvi, al marge de l'Estat, reproduït per l'acció espontània de la majoria popular. Han passat molts anys i tinc una visió més sofisticada, però veig amb la mateixa convicció l'horitzó de la independència com una legítima aspiració. I el desacomplexament de la seva presència pública com un bon indici de la qualitat democràtica i la llibertat de pensar.

Després del franquisme, algunes coses van poder ser debatudes, però altres no. Les complicitats de la Transició es van teixir amb silencis notables, renúncies a exigir responsabilitats i l'assumpció de realitats donades per descomptades. Reforma sense ruptura. Els marcs menys formals no van ser qüestionats. La reforma institucional no va alterar el receptacle nacional únic i indivisible. Un sol poble espanyol quedava fixat com a única font col·lectiva de sobirania. La nació o la identitat ens eren, així, assignades des de l'Estat. L'Estat era qui ens determinava els espais primordials de lleialtat i solidaritat. El joc democràtic no començava fins després. El manual d'instruccions era la Constitució. El Tribunal Constitucional, el seu àrbitre. I encara hi som. Des d'aquesta perspectiva, les mobilitzacions d'afirmació nacional de Catalunya, la reivindicació de la seva capacitat plena per constituir-se en subjecte polític i font de sobirania o la gran participació en les consultes populars obertes pel dret a decidir tenen un caràcter de revolució democràtica. Que la gent sortim al carrer per expressar que volem participar activament en la presa de decisions sobre les coses importants, i no només les accessòries, és una prova de compromís i maduresa democràtica. A Catalunya, la mobilització d'energies socials per assumir més control sobre els nostres afers, al nivell dels estats convencionals, està relacionada amb la insatisfacció per la deixadesa i la prepotència de l'Estat i les seves polítiques.

A l'inici de la Transició, la reforma pactada va aparcar la ruptura. Ara, més de 30 anys després, aquesta tranquil·la revolució democràtica de base ampla, que ha començat a interpel·lar els partits polítics per disconformitat amb l'administració de la representació que ostenten, planteja un punt d'inflexió. Una veritable ruptura. La instauració d'un marc polític que permeti condicionar les coses realment importants. Quin és el nostre marc primordial de referència? Volem que Catalunya sigui un subjecte polític de ple dret al costat dels altres pobles i nacions sobirans d'Europa? Per construir quina mena de país? Amb quin model econòmic, i quina mena de societat al voltant de quina mena de principis i valors?

¿No trobes interessant que puguem participar en un procés popular d'aprofundiment democràtic i ambició fundadora? Democràcia real i autèntica. De baix a dalt. Un trencament, ara sí. Molt més radicalment democràtic que cap intent anterior. Per pensar un nou estat europeu que no sigui instrument de dominació, sinó garantia de drets, d'equilibri i de compromís social. Com ho veus? Una abraçada.




Benvolgut Joan,

Demà fa un any d'aquella manifestació -probablement la tercera més important a Catalunya després de la del 76 i de la que es va fer per la Guerra de l'Iraq- i sembla que faci molt més. ¿Què se n'ha fet de l'efervescència d'aquells dies en què tant es parlava d'independència? Un cop CiU està reinstal·lada al poder, sembla com si la qüestió de la independència ja no fos tan important. ¿Es tractava de liquidar el tripartit o d'avançar cap a la independència? N'hi ha que diran que una cosa anava lligada amb l'altra, però el que és evident és que en els últims temps del tripartir la remor per la independència era molt més forta que ara, que toca pacte fiscal.

Tanmateix, hi ha hagut dues bones notícies per a la independència. Una, el referèndum a Barcelona. Aconseguir, amb una sabata i una espardenya, dos-cents cinquanta mil vots és una barbaritat. Amb aquests xifra es podria tenir l'alcaldia. L'altra, la confirmació en l'enquesta del CEO que l'aposta per la independència segueix fent forat, que està molt estesa i que ja no és cosa d'una sola família identitària. Malgrat aquests senyals, els mitjans de comunicació en parlen molt menys i la seva presència a l'agenda política és molt més escassa. Per què? L'argument que tots els esforços s'han de centrar en l'economia té predicament. Si bé també és cert que la crisi pot fer més paleses les limitacions d'un país massa espremut per l'Estat del qual forma part.

CiU no té pressa perquè el món dels diners encara no ho té assumit; perquè probablement pensa que no es donen les condicions per a una independència que no provoqui fractures al país; perquè té un sector important liderat per Duran que hi està en contra, i perquè té por d'espantar la part més conservadora del seu electorat. Si hi afegim el principi ignasià que en temps de crisi més val no fer mudances, tenim tots els ingredients per substituir independència per pacte fiscal (que a la pràctica no crec que sigui altra cosa que una nova negociació per arrencar alguns diners més).

En una exposició que vam fer al CCCB sobre la Transició, les dues preguntes que més feien els visitants eren: ¿podem dir que la Transició s'ha acabat mentre hi hagi monarquia? i ¿podem donar per complerta la Transició si els dirigents del règim franquista no han estat mai ni simbòlicament castigats? El destí de la monarquia ja es veurà; els franquistes se n'han sortit de franc. La independència queda com la ruptura possible. En uns temps en què tot es justifica pel compte de resultats, sembla que cada cop hi ha més independentisme econòmic. No m'agrada justificar les coses pels diners, és com quan diuen que hem de tenir educació per millorar l'economia. No, hem de tenir una bona educació perquè la formació millora les possibilitats de les persones de realització en tots els sentits.

Tu expresses l'entusiasme de pensar en un nou estat europeu que sigui garantia de drets, d'equilibri i de compromís social. Comparteixo la il·lusió. Encara que amb escepticisme, perquè no crec que els catalans siguem millors o pitjors que els altres i em temo que, fins i tot independents, seguiran regnant l'or i la i nsolència. O sigui, que haurem de seguir emprenyant. Avui ens hem posat transcendents. L'aniversari ho mereixia.

dues lectures d'avui

.




A l'AVE: de Castells a Obama

JOAN MAJÓ | Ara, 07/07/2011

Es tracta d'una interessant coincidència de calendari. Dijous de la setmana passada, aprofitant un viatge en AVE, vaig llegir sencera (es pot trobar i bai xar del web del Cercle d'Economia) la conferència d'Antoni Castells a la qual no vaig poder assistir i, una estona més tard, vaig veure en un diari una àmplia ressenya de la roda de premsa del president Obama a la Casa Blanca. Explico la meva reflexió posterior.

La conferència d'en Castells té dues parts. La primera, que és la que ha creat més morbo periodístic però no la que m'interessa més, posa els punts sobre les i en el debat sobre les finances de la Generalitat. Explica amb rigor, claredat i dades numèriques el que ha passat aquests darrers anys, analitza les causes i les responsabilitats (acceptant la part que correspon al govern anterior, però denunciant amb duresa la demagògia que alguns membres, no tots, de l'actual govern han utilitzat en aquest tema). El títol ("La meva part de veritat") és una bona demostració que fa un intent d'equilibri i objectivitat que cal agrair. Amb el que he sintonitzat més és amb la seva tristor per la manca de sentit institucional que ell denuncia en alguns comportaments.

Ja he dit que m'interessa més parlar de la segona part ("Per mirar endavant"), on opta per una de les alternatives possibles per resoldre el dilema de sortida de la crisi. El dilema és fort: necessitem reduir el dèficit i ens cal reactivar l'economia, però una cosa es contradiu amb l'altra. No reduir el dèficit ens impossibilitaria finançar els pressupostos, però reduir-lo només a base de retallar la despesa significa anar allargant la recessió i l'atur i, per tant, ajornar la recuperació. Jo he defensat en aquestes mateixes pàgines, i en altres, que les receptes que la UE i l'FMI estan imposant als països europeus més endeutats són necessàries però són massa radicals, és a dir, que l'ajust és imprescindible però la brutalitat en la reducció de la despesa no només no ajuda a la recuperació, sinó que crea més atur i disminueix la capacitat de consum d'àmplies capes de la població. Castells diu, textualment, en aquesta mateixa direcció: "[...] la recepta europea per fer front a la crisi del deute ha fracassat" (l'exemple grec és paradigmàtic). Ell s'inclina molt més pel que anomena el " mix americà", que combina més equilibradament l'estímul a la reactivació amb la reducció del dèficit, i demana que aquestes polítiques es revisin a tot Europa.

Coincideixo plenament amb el que diu en Castells, i em va agradar molt la conferència. Em va quedar, però, un cap per lligar. Sempre que un pensa sobre això, es planteja el mateix problema, que formulo molt sintèticament:

1. Per reduir el dèficit dels pressupostos públics cal reduir la despesa o augmentar els ingressos, o ambdues coses alhora.

2. La despesa correspon a serveis o a inversions. Actuar només per la part de la despesa (cosa que cal fer, sobretot amb despeses inútils o inversions no rendibles) redueix els ingressos de moltes persones i les comandes per a moltes empreses i, per tant, rebaixa el consum. Fer només retallada de despeses pot ser, a més d'injust, contraproduent.

3. Els ingressos són els impostos. Augmentar excessivament els ingressos a través d'impostos que afecten el consum (IVA) o l'activitat empresarial (societats) no només no ajuda sinó que dificulta la recuperació. No és un bon camí.

4. Aquesta doble dificultat és la que provoca l'actual situació de bloqueig.

Cal trobar una manera de trencar aquest aparent cercle viciós. Sempre he defensat que hi ha dos camins: l'increment de les exportacions i l'augment dels impostos que no afectin la recuperació. En el primer ja hi ha un gran acord, però en el segon no trobo tantes sintonies. Per això, en acabar la lectura, vaig pensar que m'havia d'informar més de com està funcionant, si és que funciona, el " mix americà", i de què hi passa amb els impostos.

No havia baixat del tren quan vaig veure una notícia que deia: "La recepta d'Obama: més impostos als rics". A banda del caràcter demagògic del titular, que no puc compartir, el contingut del que diu Obama és clar: l'estabilitat de les finances públiques nord-americanes demana més rigor en la despesa, però necessita augmentar la pressió fiscal sobre les grans fortunes, les operacions especulatives i les empreses relacionades amb el petroli. M'agrada comprovar que, al marge de si se'n sortirà o no, té uns plantejaments que coincideixen amb els que em semblen raonables. Si ho aconsegueix, seria una paradoxa que es pogués fer això en la "conservadora" Amèrica i no en la "social" Europa. Crec que l'Antoni Castells estaria d'acord a completar les seves encertades receptes amb alguna d'aquestes consideracions.


De bous i despropòsits

SEBASTIÀ ALZAMORA | Ara, 07/07/2011

Es miri com es miri, prohibir les corrides de toros i, tot seguit, blindar jurídicament els correbous, va ser un contrasentit que no s'aguanta de cap manera. D'acord, en els correbous no es mata l'animal. I d'acord, els embolats i els capllaçats no són tan cruents ni tan dolorosos com les banderilles i els estocs dels toreros. Però no deixen de ser jocs, o espectacles, que es basen en el maltractament i la denigració d'un animal, i a partir d'aquí, resulten tan lamentables com jugar a despenjar cabres des dels campanars o decapitar pollastres amb escopetes de cartutxos. O com els toros. Des d'una lògica de protecció dels animals, no té cap sentit prohibir una cosa i, al mateix temps, blindar i reglamentar l'altra.

Si no és que, finalment, es vol donar la raó als que sostenen que el Parlament de Catalunya va prohibir els toros no perquè els nostres representants electes siguin especialment sensibles al patiment de les bèsties, sinó únicament per tocar una mica el que no sona a Espanya i als seus inflamables guardians de les essències pàtries. Cosa que, si fos certa, resultaria novament lamentable, per hipòcrita i per estèril. Ara resulta que, mentre no s'aprova el reglament de la llei, els partidaris dels correbous pressionen la Generalitat perquè els concedeixi permisos per celebrar encara més festes. Faran el que trobin convenient, però fóra bo que tinguessin present que un país que es diverteix amb la vexació d'animals és un país que es troba encara a mig civilitzar.

I de deures d'estiu, 'L'última lliçó'

ALBERT PLA NUALART | Ara, 01/07/2011

Ara fa un any, una aula magna atapeïda escoltava l'última lliçó de Joan Solà. Si no hi éreu, ara la podreu llegir en un llibre acabat d'editar. A la portada, girat cap a nosaltres, amb una expressió de complicitat, Solà ens somriu mentre darrere seu la sala bull i busca lloc per seure: "Ei, que t'he guardat seient!"

La vida de Solà és com l'últim coet d'un castell de focs: fendeix l'espai amb un xiulet i puja i puja i, quan sembla que ho ha donat tot, esclata en milers de colors i tots fem "Ooooh!" És l'ooooh que farà ara el lector llegint les espurnes vives d'un últim any d'activitat frenètica. Ens el serveix un escuder fidel, Xavier Folch, l'editor que ha apreciat millor la gran talla del lingüista de Bell-lloc.

Solà ens somriu sabent que es mor. Als 70 anys i en plena joventut. Ho ha fet tot per donar sentit a una vida. No ha parat de sembrar i ara en recull els fruits. El llibre n'atrapa l'energia, el llegat polític dels últims discursos, i una poesia. Però el pinyol, com el de la gramàtica, és sintàctic.

Solà sap prou bé que la seva sintaxi no serà la de l'IEC, i ens en mostra els cantells perquè ningú la deixati. Ell abandonaria el purisme antiintuïtiu. I ens ho diu en l'últim punt de l'última lliçó: la caiguda de la preposició. Sabent que s'hi juga el prestigi, qüestiona el nucli més dur i irrenunciable de la norma. Morir jove deu ser això.