dues lectures d'avui

.




A l'AVE: de Castells a Obama

JOAN MAJÓ | Ara, 07/07/2011

Es tracta d'una interessant coincidència de calendari. Dijous de la setmana passada, aprofitant un viatge en AVE, vaig llegir sencera (es pot trobar i bai xar del web del Cercle d'Economia) la conferència d'Antoni Castells a la qual no vaig poder assistir i, una estona més tard, vaig veure en un diari una àmplia ressenya de la roda de premsa del president Obama a la Casa Blanca. Explico la meva reflexió posterior.

La conferència d'en Castells té dues parts. La primera, que és la que ha creat més morbo periodístic però no la que m'interessa més, posa els punts sobre les i en el debat sobre les finances de la Generalitat. Explica amb rigor, claredat i dades numèriques el que ha passat aquests darrers anys, analitza les causes i les responsabilitats (acceptant la part que correspon al govern anterior, però denunciant amb duresa la demagògia que alguns membres, no tots, de l'actual govern han utilitzat en aquest tema). El títol ("La meva part de veritat") és una bona demostració que fa un intent d'equilibri i objectivitat que cal agrair. Amb el que he sintonitzat més és amb la seva tristor per la manca de sentit institucional que ell denuncia en alguns comportaments.

Ja he dit que m'interessa més parlar de la segona part ("Per mirar endavant"), on opta per una de les alternatives possibles per resoldre el dilema de sortida de la crisi. El dilema és fort: necessitem reduir el dèficit i ens cal reactivar l'economia, però una cosa es contradiu amb l'altra. No reduir el dèficit ens impossibilitaria finançar els pressupostos, però reduir-lo només a base de retallar la despesa significa anar allargant la recessió i l'atur i, per tant, ajornar la recuperació. Jo he defensat en aquestes mateixes pàgines, i en altres, que les receptes que la UE i l'FMI estan imposant als països europeus més endeutats són necessàries però són massa radicals, és a dir, que l'ajust és imprescindible però la brutalitat en la reducció de la despesa no només no ajuda a la recuperació, sinó que crea més atur i disminueix la capacitat de consum d'àmplies capes de la població. Castells diu, textualment, en aquesta mateixa direcció: "[...] la recepta europea per fer front a la crisi del deute ha fracassat" (l'exemple grec és paradigmàtic). Ell s'inclina molt més pel que anomena el " mix americà", que combina més equilibradament l'estímul a la reactivació amb la reducció del dèficit, i demana que aquestes polítiques es revisin a tot Europa.

Coincideixo plenament amb el que diu en Castells, i em va agradar molt la conferència. Em va quedar, però, un cap per lligar. Sempre que un pensa sobre això, es planteja el mateix problema, que formulo molt sintèticament:

1. Per reduir el dèficit dels pressupostos públics cal reduir la despesa o augmentar els ingressos, o ambdues coses alhora.

2. La despesa correspon a serveis o a inversions. Actuar només per la part de la despesa (cosa que cal fer, sobretot amb despeses inútils o inversions no rendibles) redueix els ingressos de moltes persones i les comandes per a moltes empreses i, per tant, rebaixa el consum. Fer només retallada de despeses pot ser, a més d'injust, contraproduent.

3. Els ingressos són els impostos. Augmentar excessivament els ingressos a través d'impostos que afecten el consum (IVA) o l'activitat empresarial (societats) no només no ajuda sinó que dificulta la recuperació. No és un bon camí.

4. Aquesta doble dificultat és la que provoca l'actual situació de bloqueig.

Cal trobar una manera de trencar aquest aparent cercle viciós. Sempre he defensat que hi ha dos camins: l'increment de les exportacions i l'augment dels impostos que no afectin la recuperació. En el primer ja hi ha un gran acord, però en el segon no trobo tantes sintonies. Per això, en acabar la lectura, vaig pensar que m'havia d'informar més de com està funcionant, si és que funciona, el " mix americà", i de què hi passa amb els impostos.

No havia baixat del tren quan vaig veure una notícia que deia: "La recepta d'Obama: més impostos als rics". A banda del caràcter demagògic del titular, que no puc compartir, el contingut del que diu Obama és clar: l'estabilitat de les finances públiques nord-americanes demana més rigor en la despesa, però necessita augmentar la pressió fiscal sobre les grans fortunes, les operacions especulatives i les empreses relacionades amb el petroli. M'agrada comprovar que, al marge de si se'n sortirà o no, té uns plantejaments que coincideixen amb els que em semblen raonables. Si ho aconsegueix, seria una paradoxa que es pogués fer això en la "conservadora" Amèrica i no en la "social" Europa. Crec que l'Antoni Castells estaria d'acord a completar les seves encertades receptes amb alguna d'aquestes consideracions.


De bous i despropòsits

SEBASTIÀ ALZAMORA | Ara, 07/07/2011

Es miri com es miri, prohibir les corrides de toros i, tot seguit, blindar jurídicament els correbous, va ser un contrasentit que no s'aguanta de cap manera. D'acord, en els correbous no es mata l'animal. I d'acord, els embolats i els capllaçats no són tan cruents ni tan dolorosos com les banderilles i els estocs dels toreros. Però no deixen de ser jocs, o espectacles, que es basen en el maltractament i la denigració d'un animal, i a partir d'aquí, resulten tan lamentables com jugar a despenjar cabres des dels campanars o decapitar pollastres amb escopetes de cartutxos. O com els toros. Des d'una lògica de protecció dels animals, no té cap sentit prohibir una cosa i, al mateix temps, blindar i reglamentar l'altra.

Si no és que, finalment, es vol donar la raó als que sostenen que el Parlament de Catalunya va prohibir els toros no perquè els nostres representants electes siguin especialment sensibles al patiment de les bèsties, sinó únicament per tocar una mica el que no sona a Espanya i als seus inflamables guardians de les essències pàtries. Cosa que, si fos certa, resultaria novament lamentable, per hipòcrita i per estèril. Ara resulta que, mentre no s'aprova el reglament de la llei, els partidaris dels correbous pressionen la Generalitat perquè els concedeixi permisos per celebrar encara més festes. Faran el que trobin convenient, però fóra bo que tinguessin present que un país que es diverteix amb la vexació d'animals és un país que es troba encara a mig civilitzar.