L'altre dia buscava en el llibre magnífic de Linda Collister Pan. De la chapata al pan de centeno (Barcelona: Acanto, 2007) una recepta per fer pa, per fer un pa que no hagués fet mai abans i que em resultés atractiu per una raó o altra. Vaig anar a parar al pa Grant, i em van cridar l'atenció tres coses: (1) és un pa que no es pasta, (2) el temps de fermentació és molt curt, tot just mitja hora, i (3) el pa és el resultat d'un error. La recepta tenia tots els ingredients --mai tan ben dit-- per resultar atractiva, i m'hi vaig posar.
Un cop fet el pa i comprovat que era boníssim, molt gustós, vaig sentir curiositat per saber quin era l'error que havia portat a la recepta. Després de voltar una estona per internet, no només vaig aclarir això, sinó que vaig descobrir que al darrere del pa Grant hi havia una dona excepcional, valenta i --potser per això-- avançada al seu temps: Doris Grant, que va defensar quan encara no ho feia pràcticament ningú els avantatges dels aliments sense refinar, del consum de fruita i verdura crua, i de no barrejar aliments de diferents tipus (això últim és dur de mantenir...).
L'error que hi ha al darrere del pa Grant és tan humà... Un bon dia, fent pa a casa, Doris Grant es va oblidar de pastar el pa, i arran d'això va fer un experiment: va fer tastar als amics la versió pastada i la versió sense pastar, i hi va haver acord que el segon era millor.
En fi, aquí teniu la meva versió de la recepta (a internet n'hi trobareu unes quantes més). I a sota, l'obituari que va publicar el diari The Telegraph arran de la mort de Doris Grant, un excel·lent resum de la seva vida.
pa Grant
Ingredients
- 700 g de farina de blat integral*
- 1 culleradeta de sal
- 15 g de llevat fresc
- 1 culleradeta ben plena de mel
- 600 ml d'aigua tèbia
- llavors de sèsam (cru o torrat)
* (millor ecològica; jo en vaig combinar 500 g amb 100 g de farina blanca per fer pa i 100 g de farina de civada; segur que es poden fer altres combinacions on predomini la farina de blat integral, s'ha de provar!; també es pot fer, segons la recepta canònica, amb 700 g de farina d'espelta ecològica)
Elaboració
1. Desfeu el llevat en un bol petit i barregeu-lo amb uns 100-150 ml d'aigua tèbia; afegiu-hi la mel.
2. Deixeu-ho reposar uns 10 minuts, fins que faci moltes bombolles.
3. Barregeu en un bol gran la farina i la sal, i aboqueu-hi el llevat i la resta de l'aigua. Feu una massa amb la mà durant uns 2 minuts, des de les vores cap al mig, fins que estigui elàstica i se separi de les parets del bol. Quedarà més humida i tova que una massa de pa normal.
4. Aboqueu la massa en un motllo de plum cake engreixat i enfarinat, tapeu-la amb un drap humit i deixeu-la en un lloc càlid mitja hora.
5. Mentrestant, escalfeu el forn a 200 ºC (amb turbo, si en teniu; si no, amb foc a dalt i a baix). Fiqueu-hi un plat o un bol vell amb aigua.
6. Tireu les llavors de sèsam per sobre de la massa i fiqueu el motllo al forn. S'hi ha d'estar uns 35-40 minuts. Per saber si ja està cuit, traieu el pa del motllo i piqueu-lo per sota amb els dits: si sona buit, ja està; si sona pesat, coeu-lo 5 minuts més.
7. Un cop cuit, traieu el pa del motllo i deixeu-lo refredar en una reixeta.
(Si voleu veure les altres receptes d'aquest blog, pitgeu l'etiqueta receptes que trobareu a la columna de la dreta.)
Aquí teniu l'article del Daily Telegraph, que es va publicar fa deu anys amb motiu de la mort de Doris Grant, als 98 anys. M'ha semblat un miracle que, passat aquest temps, l'enllaç de la Wikipedia encara m'hagi portat al text, i per això goso reproduir-lo aquí sota.
Doris Grant
12:01AM GMT 29 Mar 2003
Doris Grant, who has died aged 98, had an important influence on public attitudes to diet as a champion of fresh, natural ingredients and minimal processing of the food we eat.
Over a period of 60 years, she maintained a running battle with the major food companies by criticising the use of refined carbohydrates, particularly in white bread and white sugar, and dismissing their claim that these were all that the public would eat. At first they ignored her.
Then there were a series of responses by doctors pointing out her lack of medical qualifications. A professor of nutrition wrote to one newspaper claiming that the issue of white or brown bread was no more than a matter of colour prejudice.
But in writing a weekly column in the Sunday Graphic during the mid-1930s, and then a series of best-selling books, Doris Grant pulled no punches.
In attacking agene, which was added to flour to make the bread easier to bake, she declared: "If you love your husbands, keep them away from white bread . . .If you don't love them, cyanide is quicker but bleached bread is just as certain, and no questions asked."
One of her most celebrated achievements was the "Grant Loaf". To produce three of these loaves required 3 lb of stone-ground wholewheat flour; two pints of water; two teaspoons of salt; three teaspoons of Barbados sugar (or, alternatively, a tablespoonful of honey); and three teaspoon measures of dried yeast.
But the key element in the Grant Loaf was the result of an error which she made when she started to make her own bread: after several months Doris Grant realised that she had forgotten to knead her dough. She then conducted an experiment, using kneaded and unkneaded dough, in which her friends confirmed that the latter tasted best.
A farmer's daughter, she was born Doris Margaret Louise Cruikshank on January 25 1905 and was educated at Banff Academy. Young Doris went on to Glasgow School of Art, where she won a scholarship to study in Rome. But when she became engaged to Gordon Grant, whom she met through their mutual interest in music, it was withdrawn and given to the next best candidate.
After marrying in 1927, the couple moved to England, where Gordon Grant set up the London office of his family firm, William Grant, the distillers. But the early years of Doris Grant's married life were overshadowed by arthritis, which became so bad that she found herself climbing the stairs on her hands and knees.
The usual medical remedies failed. A cousin, who was also a doctor, then gave her an unusual prescription, consisting of three columns of proteins, starches and acid fruits with the instruction, "Don't mix foods that fight!"
After finding her health restored within weeks, she looked into the origin of the list, which lay in a book by Dr William Hay, an American who had adopted healthy eating after suffering from Bright's disease.
When Doris Grant met Hay, he told her his golden rules. These included not eating concentrated starches and proteins in the same meal; ensuring that raw foods, such as salads and fruits, made up the major part of a diet; eating proteins, starches and fats in smaller quantities than is customary; and making sure that an interval of at least four hours elapsed between meals of a different character.
Doris Grant became a keen supporter of these ideas on compatibility, but there have been others who have been sceptical, pointing out that there is no scientific proof to support them. Nevertheless, there is some substantial anecdotal evidence of people feeling better as a result.
Hay suggested that she write a book for the British market, and this was published in 1937. After the outbreak of war, Doris Grant wrote Feeding the Family in Wartime (1942), which emphasised the importance of a balanced diet in a time of severe restrictions, and offered a selection of recipes.
Two years later she published Your Daily Bread, the first of her bestsellers. In addition to supplying recipes, this cited a wide variety of evidence about how beri-beri became prevalent in such places as Norway, Labrador and Java after white flour and other "civilised" foods became fashionable. Refined white bread, from which wheat germ had been removed, was a "murdered food", she concluded.
Doris Grant continued to campaign into old age. Food Combining For Health, written with Jean Joice, came out when she was 79, selling some 250,000 copies and being translated into six languages; 10 years later another edition was published.
At the same time, she linked up with other whole food campaigners - such as Lady Eve Balfour, of the Soil Association, and the Henry Doubleday Research Association - who were slowly changing attitudes to methods of mass-produced food. She also clashed with the Ministry of Health by criticising the use of fluoridation in drinking water.
This did not mean that Doris Grant had no time for other interests. She became an expert on flower arranging and, after the war, when there was a shortage of costume jewellery, taught herself to make brooches, necklaces and ear-rings, which the Queen's dressmaker Norman Hartnell sold in his London boutique.
She and her husband had two daughters, with whom they formed a string quartet. Doris Grant played the cello; their daughter Elizabeth took the viola; while Gordon Grant and their other daughter Anne were on violins.
When Gordon Grant retired to Bournemouth in 1962, she took navigation classes so that she could help him when they sailed off the Normandy and Brittany coasts.
In old age Doris Grant was delighted to see that many of her ideas were being accepted by the medical establishment; even her daughter Elizabeth, who had been a sceptic on qualifying as a doctor, had become a convert.
When Doris Grant, at the age of 90, was interviewed with her husband by The Food Programme on Radio Four, Gordon Grant explained how he now made the family's bread, and had become "pretty well a hundred per cent believer" in his wife's ideas; however, she placed rather more emphasis than he on the necessity for moderation when taking whisky as part of a diet.
Doris Grant, who died on February 27, was predeceased by her husband. Their two daughters survive them.
14 de jul. 2013
10 de jul. 2013
Salvador Espriu, cent anys
Avui fa cent anys que va néixer Salvador Espriu. Serveixin alguns dels fragments que s'han seleccionat per a l'Any Espriu, un dels poemes inclosos a Primera història d'Esther i un petit apèndix personal --una frase de cadascun dels breus capítols que constitueixen una de les millors narracions que he llegit mai-- com a petit homenatge. (Fotos meves.)
"Però somies
dolçors d'engany? Accepta't
lliure en l'abisme."
"No puc ni vull contar el que de la meva intimitat, si me'n reservo alguna, interessaria potser algun indiscret."
"La poesía es un proceso de conocimiento que conduce a la claridad. Si no conduce a la claridad, no sirve para nada."
"Maldem sovint per no fer res, per no deixar fer res i queixar-nos perquè no fan res ni ens deixen fer res."
"Escric perquè no sé com viure"
"Jo no sóc un escriptor d'hores perdudes, sinó tan sols un escriptor i, per tant, un home absolutament perdut."
"Ara no hi ha ordre, ni tampoc justícia, en el fons sinònims, i cal mirar d'ordenar-ho tot a escala humana."
"Cada cosa té el seu preu que els innocents tothora han de pagar."
"La més fonamental de les veritats és, per a nosaltres, la nostra llengua."
"Penseu que el mirall de la veritat s'esmicolà a l'origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d'autèntica llum."
------
Quan et perdis endins
del desert de la tarda
i t'assedegui el blau
de la mar tan llunyana,
et sentiràs mirat
per la meva mirada.
Etern príncep, Jacob,
tindràs sempre companya
que peregrini amb tu
per segles i paraules.
Suportaràs la mort,
com a l'ocell la branca.
Ai, enemic camí
de les hores i l'aigua,
galop d'altius arquers
contraris a l'estàtua
de sal de qui volgué
esdevenir de marbre!
Si et tombes, els teus ulls
glaçaran esperances.
Poble trist amb record
de ciutats molt cremades.
No t'acull cap repòs
d'ombra bona, de casa.
Només somnis, al fons
de la meva mirada.
------
"Tereseta-que-baixava-les-escales", minifragments
I
No baixis les escales, que no em sents?, no les baixis.
II
Mira com baixen les escales de l'església, ni freguen els graons.
III
Baixa d'esma les escales.
IV
Teresa baixava rabent els graons de l'església, i fixa't ara com els baixa.
V
Vejam si l'esberlaran daltabaix de les escales.
------
(Quan va fer vint-i-cinc anys de la seva mort, vaig fer una tria de fragments de la seva novel·la Laia.)
"Però somies
dolçors d'engany? Accepta't
lliure en l'abisme."
"No puc ni vull contar el que de la meva intimitat, si me'n reservo alguna, interessaria potser algun indiscret."
"La poesía es un proceso de conocimiento que conduce a la claridad. Si no conduce a la claridad, no sirve para nada."
"Maldem sovint per no fer res, per no deixar fer res i queixar-nos perquè no fan res ni ens deixen fer res."
"Escric perquè no sé com viure"
"Jo no sóc un escriptor d'hores perdudes, sinó tan sols un escriptor i, per tant, un home absolutament perdut."
"Ara no hi ha ordre, ni tampoc justícia, en el fons sinònims, i cal mirar d'ordenar-ho tot a escala humana."
"Cada cosa té el seu preu que els innocents tothora han de pagar."
"La més fonamental de les veritats és, per a nosaltres, la nostra llengua."
"Penseu que el mirall de la veritat s'esmicolà a l'origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d'autèntica llum."
------
Quan et perdis endins
del desert de la tarda
i t'assedegui el blau
de la mar tan llunyana,
et sentiràs mirat
per la meva mirada.
Etern príncep, Jacob,
tindràs sempre companya
que peregrini amb tu
per segles i paraules.
Suportaràs la mort,
com a l'ocell la branca.
Ai, enemic camí
de les hores i l'aigua,
galop d'altius arquers
contraris a l'estàtua
de sal de qui volgué
esdevenir de marbre!
Si et tombes, els teus ulls
glaçaran esperances.
Poble trist amb record
de ciutats molt cremades.
No t'acull cap repòs
d'ombra bona, de casa.
Només somnis, al fons
de la meva mirada.
------
"Tereseta-que-baixava-les-escales", minifragments
I
No baixis les escales, que no em sents?, no les baixis.
II
Mira com baixen les escales de l'església, ni freguen els graons.
III
Baixa d'esma les escales.
IV
Teresa baixava rabent els graons de l'església, i fixa't ara com els baixa.
V
Vejam si l'esberlaran daltabaix de les escales.
------
(Quan va fer vint-i-cinc anys de la seva mort, vaig fer una tria de fragments de la seva novel·la Laia.)
Etiquetes de comentaris:
dones,
literatura,
llengua,
Salvador Espriu
6 de jul. 2013
adéu, Montse
Jo a la Montse li admirava la intel·ligència lúcida, que li permetia analitzar les situacions d’una manera sempre clarivident.
Li admirava la fortalesa mental i física, des de sempre, però que en aquests últims anys li ha permès encarar la malaltia amb un coratge que em sembla que ens ha impressionat a tots. La Montse no va perdre mai el somriure, ni tan sols el dia, no fa ni una setmana, que ens vam dir adéu per últim cop.
M’agradava sentir les seves opinions i demanar-li consell, perquè la seva manera d’analitzar les coses, també les més personals, sempre ajudava a desenredar les idees confuses i a afrontar les situacions complicades. La Montse, a més de ser molt intel·ligent, era una persona bona, noble, honesta.
M’agradava quedar amb ella per dinar o berenar o sopar, perquè, a més de la conversa, de fer un repàs general de les nostres vides, i si podia ser, també del món, li agradava menjar, i menjar bé. La bona conversa davant d’un bon àpat, un dels plaers de la vida que més hem gaudit juntes.
Per tot això, i per moltes altres coses, els que la coneixíem recordarem sempre la dona intel·ligent, la dona bona, la dona valenta i coratjosa que era la Montse.

Hem perdut la Montse, i aquest blog ha perdut una seguidora entusiasta.
Li admirava la fortalesa mental i física, des de sempre, però que en aquests últims anys li ha permès encarar la malaltia amb un coratge que em sembla que ens ha impressionat a tots. La Montse no va perdre mai el somriure, ni tan sols el dia, no fa ni una setmana, que ens vam dir adéu per últim cop.
M’agradava sentir les seves opinions i demanar-li consell, perquè la seva manera d’analitzar les coses, també les més personals, sempre ajudava a desenredar les idees confuses i a afrontar les situacions complicades. La Montse, a més de ser molt intel·ligent, era una persona bona, noble, honesta.
M’agradava quedar amb ella per dinar o berenar o sopar, perquè, a més de la conversa, de fer un repàs general de les nostres vides, i si podia ser, també del món, li agradava menjar, i menjar bé. La bona conversa davant d’un bon àpat, un dels plaers de la vida que més hem gaudit juntes.
Per tot això, i per moltes altres coses, els que la coneixíem recordarem sempre la dona intel·ligent, la dona bona, la dona valenta i coratjosa que era la Montse.
Hem perdut la Montse, i aquest blog ha perdut una seguidora entusiasta.
30 de juny 2013
el Concert per la Llibertat, des del meu seient - #concertllibertat #freedomforcatalonia
El Camp Nou ple, 90.000 persones com una sola veu i una sola voluntat. Impressionant i molt molt emocionant. Se'm fa difícil de resumir, però potser podria dir que els moments que més se'm va posar la pell de gallina van ser els que vaig esmentant per aquí sota, entre les fotos.
La cançó "A Margalida", interpretada per Joan Isaac i Joan Amèric, amb el record de Salvador Puig Antich.
Projecte Mut cantant una cançó popular eivissenca, "Jo tenc una enamorada".
Paco Ibáñez, "Como tu".
"L'emigrant", cantada per Peret.
"Els segadors", tothom dret, mosaic estès: "Catalonia 2014 Freedom". Amb l'Orfeó Català i la Cobla de Cambra de Catalunya.
El 3 de 9 amb folre aixecat pels castellers de Vilafranca.
"Maremar", de Lluís Llach, interpretada per la cantant algueresa Franca Masu.
"Abril 74", cançó de Lluís Llach dedicada a la Revolució dels Clavells de Portugal, interpretada en italià --una versió preciosa-- per Alessio Lega.
"L'estaca", amb el Cor per la Integració, les referències a Palestina i les llumetes.
I altres moments que segur que em deixo...
Al principi ens va acompanyar una posta de sol superba rere el Camp Nou (aquí vaig tenir l'ajuda de la pantalla de televisió que tenia al davant...; imatges meravelloses de TV3 --amb una realització impecable, per cert, com tantes altres vegades).
La cançó "A Margalida", interpretada per Joan Isaac i Joan Amèric, amb el record de Salvador Puig Antich.
Projecte Mut cantant una cançó popular eivissenca, "Jo tenc una enamorada".
Paco Ibáñez, "Como tu".
"L'emigrant", cantada per Peret.
"Els segadors", tothom dret, mosaic estès: "Catalonia 2014 Freedom". Amb l'Orfeó Català i la Cobla de Cambra de Catalunya.
"Maremar", de Lluís Llach, interpretada per la cantant algueresa Franca Masu.
"Abril 74", cançó de Lluís Llach dedicada a la Revolució dels Clavells de Portugal, interpretada en italià --una versió preciosa-- per Alessio Lega.
"L'estaca", amb el Cor per la Integració, les referències a Palestina i les llumetes.
I altres moments que segur que em deixo...
Al principi ens va acompanyar una posta de sol superba rere el Camp Nou (aquí vaig tenir l'ajuda de la pantalla de televisió que tenia al davant...; imatges meravelloses de TV3 --amb una realització impecable, per cert, com tantes altres vegades).
27 de juny 2013
"La vocació humanista"
DAVID BROOKS | Ara, 26/06/2013
Fa cinquanta anys, el 14% dels títols universitaris es donaven a estudiants que s'especialitzaven en humanitats. En l'actualitat, als Estats Units només hi ha un 7% de llicenciats en carreres humanístiques. El nombre d'alumnes nous que entren a Harvard i es mostren interessats a especialitzar-se en humanitats ha disminuït en una tercera part durant aquesta última dècada.
Aquesta davallada s'acostuma a explicar per motius econòmics. Els titulats en finances i comptabilitat troben feina. Els de literatura, no. I sí que hi ha una mica de veritat, en això. Però les humanitats no només són objecte de la devastació provocada per un mercat laboral implacable, sinó que, a més, s'estan suïcidant perquè molts humanistes han perdut la fe en la seva pròpia empresa.
En altres temps, en les bones èpoques de les humanitats, les figures capdavanteres tenien molt clara quina era la seva missió, per la qual sentien una passió fervent. L'objectiu de les humanitats era cultivar l'essència humana, aquella part de la persona que podríem anomenar esperit, ànima o, en paraules de D.H. Lawrence, "el bosc vast i obscur".
Era la part més íntima i essencial d'una persona. Quan anem a un enterrament i sentim l'elogi del mort, normalment es parla d'aquesta part de la persona. Aquests panegírics funeraris no són currículums. Descriuen les preocupacions del difunt, la seva saviesa, sinceritat i valentia. Descriuen el milió de petits judicis morals que emanen d'aquesta regió interior.
La tasca de l'humanista era cultivar aquest terreny: posar-hi un ordre intel·lectual, educar les emocions amb art per perfeccionar-lo i oferir exemples que servissin d'inspiració per donar-li una orientació adequada.
En algun moment, però, els professionals de les humanitats van perdre la fe en aquesta missió tan elevada. Les humanitats van deixar de mirar cap a l'interior per centrar-se en l'exterior. Ja no es fixaven tant en els vells conceptes de veritat, bellesa i bondat, sinó que van començar a parar més atenció en categories polítiques i socials, com la raça, la classe i el gènere. Els professors de disciplines humanístiques es van tornar més moralistes quan es parlava de política, però més indecisos en temes de moralitat privada, perquè no volien ofendre a ningú.
A joves formals de 19 anys, amb nobles somnis de grandesa moral i comprensió de les pròpies accions, les humanitats enteses d'aquesta manera els havien de semblar per força menys transcendents i més avorrides.
Així doncs, ara les humanitats estan en crisi. I els salvadors surten al rescat. Dijous, l'Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències va publicar un informe titulat The heart of the matter [El fons de la qüestió] en què defensa les humanitats i les ciències socials. (No cal dir que, tot i que jo era membre d'aquesta gran comissió, no em puc atribuir el mèrit dels resultats.)
L'informe és important, i l'heu de llegir. Se centra no només en els beneficis externs que poden produir les humanitats (el pensament creatiu, l'habilitat d'escriure bé), sinó també en la transformació interna que propicien (profunditat espiritual, integritat personal). A l'informe li falta una mica d'aquell zel missioner que em va impressionar tant en el meu primer any universitari, quan les humanitats estaven més en forma.
Un dels grans especialistes en història d'aquella època era un professor de la Universitat de Chicago que es deia Karl Weintraub. S'entregava en cos i ànima a transformar la vida dels seus alumnes, però, tot i així, de vegades es preguntava si se l'escoltaven. Quan ja era gran, va escriure una nota a la meva companya de curs Carol Quillen, que ara contribueix a mantenir viu aquest llegat com a presidenta del Davidson College.
«Quan ensenyo història d'Occident -va escriure Weintraub-, massa sovint hi ha moments en què de sobte em vénen ganes de posar-me a cridar: "Oh, Déu meu!, estimat alumne, per què no t'adones que aquest tema és real, molt real? És un tema que moltes vegades ha afectat l'existència mateixa d'una persona, els homes i dones històrics que estàs mirant, o que hauries d'estar mirant!"»
»Sento aquestes respostes i afirmacions que semblen paraules buides, meres formulacions verbals, però que no transmeten aquella sensació de dolor o alegria, o d'èxit o preocupació, que haurien comunicat si haguessin estat conformades pels autèntics problemes i situacions dels éssers humans d'altres èpoques per a qui aquests temes eren reals. Aquestes paraules que brollen incorpòries poden arribar a fer-me plorar, i la incapacitat de l'orador per explorar les ferides obertes que s'amaguen darrere del text em fa enfadar cada vegada més.
»Si no comparteixo ni una gota de l'amor que Pèricles sent per la seva ciutat, ¿com entendré el Discurs fúnebre? Si sóc incapaç de captar la força de l'impuls derivat de la idea que tenia una missió especial, què entendré de Sòcrates?... ¿Com entendrem el problema de la comunitat gàlata si no experimentem en el nostre propi interior el problema que significa patir per l'acceptació de Déu?
»A vegades, quan durant una hora o més m'he esforçat, amb tot el meu entusiasme i sensibilitat, per explicar aquestes històries amb tota la força amb què jo les veig i experimento, acabo esgotat i exhaust. Crec que l'alumne ho capta, però en el fons no n'estic segur».
Professors com Weintraub eren entusiastes defensors de les humanitats. Uns quants anys en la seva companyia et deixa una marca indeleble.
(Fotos meves: Sant Pere de Rodes, Alt Empordà.)
Fa cinquanta anys, el 14% dels títols universitaris es donaven a estudiants que s'especialitzaven en humanitats. En l'actualitat, als Estats Units només hi ha un 7% de llicenciats en carreres humanístiques. El nombre d'alumnes nous que entren a Harvard i es mostren interessats a especialitzar-se en humanitats ha disminuït en una tercera part durant aquesta última dècada.
Aquesta davallada s'acostuma a explicar per motius econòmics. Els titulats en finances i comptabilitat troben feina. Els de literatura, no. I sí que hi ha una mica de veritat, en això. Però les humanitats no només són objecte de la devastació provocada per un mercat laboral implacable, sinó que, a més, s'estan suïcidant perquè molts humanistes han perdut la fe en la seva pròpia empresa.
En altres temps, en les bones èpoques de les humanitats, les figures capdavanteres tenien molt clara quina era la seva missió, per la qual sentien una passió fervent. L'objectiu de les humanitats era cultivar l'essència humana, aquella part de la persona que podríem anomenar esperit, ànima o, en paraules de D.H. Lawrence, "el bosc vast i obscur".
Era la part més íntima i essencial d'una persona. Quan anem a un enterrament i sentim l'elogi del mort, normalment es parla d'aquesta part de la persona. Aquests panegírics funeraris no són currículums. Descriuen les preocupacions del difunt, la seva saviesa, sinceritat i valentia. Descriuen el milió de petits judicis morals que emanen d'aquesta regió interior.
La tasca de l'humanista era cultivar aquest terreny: posar-hi un ordre intel·lectual, educar les emocions amb art per perfeccionar-lo i oferir exemples que servissin d'inspiració per donar-li una orientació adequada.
En algun moment, però, els professionals de les humanitats van perdre la fe en aquesta missió tan elevada. Les humanitats van deixar de mirar cap a l'interior per centrar-se en l'exterior. Ja no es fixaven tant en els vells conceptes de veritat, bellesa i bondat, sinó que van començar a parar més atenció en categories polítiques i socials, com la raça, la classe i el gènere. Els professors de disciplines humanístiques es van tornar més moralistes quan es parlava de política, però més indecisos en temes de moralitat privada, perquè no volien ofendre a ningú.
A joves formals de 19 anys, amb nobles somnis de grandesa moral i comprensió de les pròpies accions, les humanitats enteses d'aquesta manera els havien de semblar per força menys transcendents i més avorrides.
Així doncs, ara les humanitats estan en crisi. I els salvadors surten al rescat. Dijous, l'Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències va publicar un informe titulat The heart of the matter [El fons de la qüestió] en què defensa les humanitats i les ciències socials. (No cal dir que, tot i que jo era membre d'aquesta gran comissió, no em puc atribuir el mèrit dels resultats.)
L'informe és important, i l'heu de llegir. Se centra no només en els beneficis externs que poden produir les humanitats (el pensament creatiu, l'habilitat d'escriure bé), sinó també en la transformació interna que propicien (profunditat espiritual, integritat personal). A l'informe li falta una mica d'aquell zel missioner que em va impressionar tant en el meu primer any universitari, quan les humanitats estaven més en forma.
Un dels grans especialistes en història d'aquella època era un professor de la Universitat de Chicago que es deia Karl Weintraub. S'entregava en cos i ànima a transformar la vida dels seus alumnes, però, tot i així, de vegades es preguntava si se l'escoltaven. Quan ja era gran, va escriure una nota a la meva companya de curs Carol Quillen, que ara contribueix a mantenir viu aquest llegat com a presidenta del Davidson College.
«Quan ensenyo història d'Occident -va escriure Weintraub-, massa sovint hi ha moments en què de sobte em vénen ganes de posar-me a cridar: "Oh, Déu meu!, estimat alumne, per què no t'adones que aquest tema és real, molt real? És un tema que moltes vegades ha afectat l'existència mateixa d'una persona, els homes i dones històrics que estàs mirant, o que hauries d'estar mirant!"»
»Sento aquestes respostes i afirmacions que semblen paraules buides, meres formulacions verbals, però que no transmeten aquella sensació de dolor o alegria, o d'èxit o preocupació, que haurien comunicat si haguessin estat conformades pels autèntics problemes i situacions dels éssers humans d'altres èpoques per a qui aquests temes eren reals. Aquestes paraules que brollen incorpòries poden arribar a fer-me plorar, i la incapacitat de l'orador per explorar les ferides obertes que s'amaguen darrere del text em fa enfadar cada vegada més.
»Si no comparteixo ni una gota de l'amor que Pèricles sent per la seva ciutat, ¿com entendré el Discurs fúnebre? Si sóc incapaç de captar la força de l'impuls derivat de la idea que tenia una missió especial, què entendré de Sòcrates?... ¿Com entendrem el problema de la comunitat gàlata si no experimentem en el nostre propi interior el problema que significa patir per l'acceptació de Déu?
»A vegades, quan durant una hora o més m'he esforçat, amb tot el meu entusiasme i sensibilitat, per explicar aquestes històries amb tota la força amb què jo les veig i experimento, acabo esgotat i exhaust. Crec que l'alumne ho capta, però en el fons no n'estic segur».
Professors com Weintraub eren entusiastes defensors de les humanitats. Uns quants anys en la seva companyia et deixa una marca indeleble.
(Fotos meves: Sant Pere de Rodes, Alt Empordà.)
Etiquetes de comentaris:
articles
24 de juny 2013
Sitges
Aquí al darrere hi ha la companyia i l'hospitalitat de l'Eulàlia i, a la penúltima foto, un aire del Miquel.
22 de juny 2013
Subscriure's a:
Missatges (Atom)


+(400x225).jpg)


.jpg)
.jpg)
.jpg)

+(400x300).jpg)
+(400x156).jpg)
+(400x173).jpg)
.jpg)
+(400x225).jpg)
.jpg)
+(400x300).jpg)
+(400x300).jpg)
+(400x200).jpg)
+(400x240).jpg)
+(400x253).jpg)
+(300x221).jpg)
+(300x225).jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)